Author: edp

Piulada

Anotació Posted on


piuladaEl decret sobre hipoteques contempla baixar la quota als que no hem estirat mes el braç que la màniga i anem pagant el rebut cada mes? @edp

Aznar’s return?

Posted on


Publicat a edp.cat

L’homenet del bigoti dibuixat i abdominals de Geyperman ha tornat a la vida pública, bé ho ha fet evident sense dir-ho perquè no n’havia marxat mai. El president més dotat per les llengües que ha donat Espanya, capaç de parlar en català mentre follava, (era això el que va voler dir amb lo de la intimitat, no?) i al cap de poc en mexicà amb el superdotat intel·lectual del Bush bebent whisky i menjant galetes a una, vol tornar a la primera línia política o aquesta impressió em fa. Després d’una temporada exercint de Sàuron a la terra fosca de la FAES ens ha enviat el Wert, fidel Golum particular, a preparar-li el camí de tornada.

El fill de caporal d’una caserna franquista tal i com el va definir el desaparegut ex president italià Francesco Cossiga, corresponsable d’una de les barbàries més grans perpetrades al’Orient Mitjà que va acabar per desestabilitzar el món sencer sense que ens hagin demostrat ni la oportunitat ni la eficàcia d’aquella guerra, ideòleg neocon que alliberà el sòl a Espanya inici de la bombolla immobiliària que ens ha fotut el país a la merda, és capaç de posar-se davant de les càmeres de TV i amb un to marcial, quasi bé messiànic i amb posat de monarca absolutista, amenaçar els catalans si seguim amb ganes de fotre el camp, amb intervenir-nos militarment com a l’Irak. Si ens diguessin que l’Aznar li fot a “la Botella” que hauríem d’entendre, que va torrat i per això diu el que diu o que enganya a la seva dona?.

A Itàlia torna un semi embalsamat Silvio Berlusconi i a Espanya l’Aznar?. I a tot això el titella del Rajoy sense badar boca!. Qui ens va dir que a la UE se li començarien a arreglar els problemes en el 2013?.

Il·lustració d’edp.cat

Piulada

Anotació Posted on


piuladaWert, és un experiment genètic del CIB que va sortir malament. El vigilant es va deixar la porta de la gàbia oberta, es va escapar i ha arribat fins a Ministre de Cultura del Reino de España! Ole tú, xaval! @x4rop

O ara o mai!

Posted on


Publicat a edp.cat

L’espanyolisme es diferencia del catalanisme, en la persistència, exageració i superba. És com un gran curró, amb les proteccions d’un estat al darrera que va fent via poc a poc, sense aturador ni clemència, no pararan mai. Si voléssim trobar un símil en el futbol, mentre el catalanisme, representat amb un Barça que enamora amb el seu joc, en té prou amb guanyar i fer-ho bonic, l’espanyolisme, el Madrid del Cristianoel Pepe i el Moubusca la grenya i la humiliació del rival, si te’n poden fotre 5 no s’aturaran en 4.

La resposta al corrent nacional que es va engegar amb la mani del 11S2012 han estat diferents petites emvestides inspirades des del laboratori ideològic de la FAES, la de més recent record la del impresentable del Wert, que cas de que no progressi adequadament el procés sobiranista ens pot costar molt car, m’explico.

 L’immersió lingüística a l’escola estava garantida per l’estatut del 79, per les diferents lleis d’educació emeses amb l’acord majoritari del Parlament i el que és més important, per unes quantes sentències d’un TC a qui havien posat a prova ja abans, els amics de l’espanyolització. Què ha passat doncs?, senzill, amb el procés del nou estatut hem deixat massa portes obertes per on entra la fred i ara tothom s’hi veu en cor, fins i tot els de Ciutadans a l’empara d’una sentència covarda i política d’un Constitucional manipulat. Enlloc d’anar endavant hem retrocedit i això no té expectatives de canviar.

L’embat és d’un importància brutal ja que si no assolim en els propers dos anys l’estatus nacional que volem, la nostra pervivència com a poble, la nostra identitat, la nostra llengua, estaran en un risc extrem de desaparèixer, d’aquí que sigui tant important anar tots a una.

CiU i ERC, Mas i Junqueras, tenen una responsabilitat enorme, la de triar entre el tactisme polític o el ferm desig de ser una realitat com a poble i tirar endavant el més aviat possible la consulta sobre el nostre estat. Fiar el llindar d’una consulta a massa anys vista ens podria provocar que el que ara ha afegit partidaris de la independència, la insuficiència econòmica i els ofecs que patim per la crisi, s’esvaeixin i l’oportunitat de crear majories al voltant d’aquesta idea quedin afeblides, tocades de mort i sense possibilitat de recuperar-se.

Una oportunitat com la que tenim ara no la tornarem a tenir mai més i s’ha d’aprofitar!.

Il·lustració original Sobirania i justícia (Portada informe sobre la viabilitat d’una Catalunya independent)

Piulada

Anotació Posted on Updated on


piulada El Mundo ha viscut els darrers anys investigant qui era el GAL mentre a Catalunya tothom sabia des de que erem petitons que el GAL era l’Astèrix, tros de burrus reconsagrats, #cagumconydelmundo!! @edp

Piulada

Anotació Posted on Updated on


piulada“Soc com un toro, m’embraveijo amb el càstig” - Ja ens va bé el pensament del sr. Wert als catalans, algú ha vist mai una cursa de Braus en la que guanyi el toro?. Las orejas y el rabo hi deixeràs, gamarús!.

En Wert, la té petita!

Posted on


Publicat a edp.cat

Una de les raons per les que molts catalans no ens sentim espanyols és per la bel·ligerància persistent dels descendents del Cid Campeador amb el català. Han passat anys i panys i l’anhel dels espanyols per escanyar la nostra cultura i el nostre idioma es manté amb la mateixa força i el mateix empeny que nosaltres tenim per a conservar-los. Recordo ja fa uns quants anys, escoltant Francesc Ferrer en un programa a TV3 que li va dir al entrevistador referent al Felip V, que els espanyols ens havien volgut aniquilar no solament a nivell cultural sino físicament. Allò em va semblar una mica fort però veient el que està passant entenc que un home curós com ell digués el que va dir aleshores.

La relació del vencedor amb el vençut perdura, és una informació que arrela en el gens dels que fa tres-cents anys ja guanyaren una guerra traïdora i a la mínima oportunitat que es té aflora en forma de llei laminadora, tribunal de justícia o constitucional, espoli fiscal , esborrany del Mundo o tendència re-centralitzadora. Si després de quasi bé 35 anys de democràcia això no solament no s’ha anat apaivagant si no que empitjora, és que la mania persecutòria espanyola és crònica i no hi ha fàrmac que la curi amb l’euro per recepte o sense. En comptes d’estar com el botifler del Duran fent d’arquitècte tècnic del cony de pont aquell que ha de refer la unió amb una Espanya que ens ofega, hem d’anar molt més depresa que abans, més que mai, exercir el nostre dret a expressar-nos lliurament i fotre el camp, ja s’ho faran tot sols.

Wert, no és res més que l’eina executora del deu omnipotent de l’extrema dreta espanyola. És el monstre d’Aznarnstein a qui l’han dotat amb la força d’un estat opressor, la ideologia neo feixista de la FAES,  l’escut d’una constitució polsegada i d’unes ganes de buscar brega com les d’un homenot de taverna després d’haver-se pres dos empolles de vi dolent. És la presència perillosa de qui te el poder i ni un dit de seny, al monstre Wert l’han fet molt gros en tot menys en intel·ligència, la té ben petita.

La consellera d’ensenyament el va deixar amb la paraula a la boca, el que ja es coneix a Catalunya com “fer un Rigau” amb el ferm propòsit de dur aquesta llei al TC i promoure una insubmissió aplicant la que ja tenim a Catalunya, amb força, seny i determinació.

No ens deixem acovardir, ara més que mai n’hem de fer via. La resposta d’Espanya a la petició democràtica, ordenada i pacífica dels catalans no s’ha fet esperar i la resposta ha de ser igual de forta, CiU, ERC, ICV, PSC i CUP, per a quant la consulta?.

Il·lustració d’edp.cat

Hem guanyat o no?

Posted on Updated on


Publicat a edp.cat

Si un tiu que hagués viscut els darrers 10 anys dins d’un ou Kinder gegant n’hagués sortit el26N hauria tingut la sensació de que el PPc i C’s eren els vencedors de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, però mirant els resultats de les dues formacions la pregunta que es faria és, i per què estan tant contents aquests?. Les dues opcions que es presentaren amb un programa unionista a sota del braç, només han aconseguit ser la representació del 20,7% dels catalans, i el PPc a més ha passat de ser la tercera a la quarta força política i tot això amb el discurs de l’home del sac, la guerra bruta de “El Mundo” i tot plegat. Voleu dir que n’hi ha per tant, companys?.

La nit del 25N ha deixat un marc polític a Catalunya força complicat per a governar el dia a dia però no per assolir l’objectiu nacional que va moure a Mas a convocar-nos a les urnes. A on CiU esperava majoria li han entrat els d’ERC arrebassant-l’hi uns quants diputats i un grapat dels pixa piles d’UDC que en campanya no han deixat de donar pel sac, o s’han quedat a casa genoflexionats resant a la Verge Maria i els sants  o han votat PP directament, més el segon que el primer.

 És cert que el panorama que tothom podia intuïr  s’ha fet ben diferent i el disgust per a tots aquells que esperàvem una majoria forta del Mas és innegable. Però en què ha canviat en realitat de l’escenari polític del 24N amb ara?, doncs que l’empenta independentista s’ha fet més evident, si els resultats del 25N els traspasséssim a un hipotètic referèndum per la independència,  57% a favor del SI i un 34% en contra.

Escoltar la Cospedal la nit electoral amb un somriure d’orella a orella explicant que la devallada de CiU s’havia de buscar en la radicalització del seu missatge independentiste que va fer possible una fuga massiva de vots cap a ERC és no entendre ben res o poca cosa del que està passant a Catalunya, ben bé com el de l’ou Kinder.

Esperem que el Mas i Junqueras sàpiguen interpretar perfectament la majoria absoluta que els hem donat els catalans i per una vegada a la nostra història siem capaços de fer el que toca.

Il·lustració d’edp.cat

Els tres catalanets [conte popular]

Posted on Updated on


Publicat a edp.cat

Hi havia una vegada tres catalanets que vivien plegats en una casa en la que el pas del temps i la manca de manteniment havien convertit en inhabitable. Humitats, falta d’aïllament, canonades foradades, fustes corcades i goteres havien fet de l’antiga llar un espai sense les condicions necessàries per a viure-hi mínimament bé. L’amo, el gran llop que els cobrava el lloguer amb el que mantenia confortables la seva i les altres setze cases que tenia llogades en el mateix carrer, els donava sempre llargues, quan els catalanets li reclamaven els arranjaments necessaris per a convertir la seva llar en un lloc digne s’havien de sentir que no era el moment, que no hi havien diners i d’altres mariconades. La darrera vegada mentre tornaven cap a casa cap cots veient com en la resta de les cases tots vivien molt millor que ells, varen decidir, ja que l’amo no estava disposat a ajudar-los, pendre determinacions.

El primer catalanet va creure que s’havien extralimitat en les seves demanades i que si rebaixaven les pretensions i li demanaven a l’amo de genolls i de manera educada un camió amb palla, a grapades podrien anar tapant els forats de la teulada i les parets i axí estarien molt millor. El segon catalanet no hi va estar d’acord i va creure convenient reformar el contracte que havien signat amb el propietari, anant casa per casa a les setze del carrer demanat signatures per obligar-lo a modificar el document i facilitar-los una nova casa al cerrer del Federalisme, on viure-hi dignament. El tercer catalanet que era gat vell i n’estava del llop fins a la papada, va veure clar que amb els diners que guanyaven en tenien més que suficient per construir-se una nova casa més acollidora i estalviar-se el que pagaven de lloguer. Els altres dos el tractaren de somnia truites intentant de totes totes treure-li del cap aquella bogeria. Que si els farien fora del carrer,  de la feina, que si no podrien pagar les factures ni la hipoteca i els farien venir la policia per a fer-los un desnonament i coses per l’estil. No es varen posar d’acord i cada un d’ells va fer via amb el que havia decidit.

El primer va aconseguir del llop la palla i va tapar els forats i les escletxes aprofitant una tarda asolellada. Mentre presumia davant el segon sobre l’encertat de la seva estratègia, de cop es va girar el temps i un temporal de pluja i vent i se’ls va endur la palla i es quedaren altre cop com abans, molls, sense llum i passant fred. El segon, el de la tercera via, es va emprenyar de veritat, o això semblava, i va agafar el nou contracte que havia redactat i sota la pluja va anar casa per casa demanant les signatures de suport dels altres veïns per obligar a l’amo de la casa a canviar-los les condicions del contracte. Quan el van veure moll de cap a peus i tremolant de fred plantat davant de la porta ni es dignaren a obrir, no fos cas que amb aquells peus plens de fang els embrutís la catifa o amb la porta oberta se’ls escapés el gat .

El tercer mentre tant, ja feia setmanes que havia construït una petita casa amb totes les condicions necessàries per a viure-hi còmodament i en veure als altres dos com se’l miraven des del carrer amb les cares més desajustades que l’Alícia Sánchez Camacho, els obrí la porta i els convidà a entrar, perquè també els havia construït una cambra per cada un d’ells.

El llop en veure que perdia la gallina dels ous d’or que li permetia viure com el rei Wamba tocant-se els ous sense fotre ni brot, va intentar de totes totes que els cabrons dels tres catalanets tornessin a la casa, els va prometre algunes petites reformes a la teulada i abaixar-los el lloguer. Però veient que això aquesta vegada no anava, va intentar tirar-los la casa al terra, fins i tot cremar-la encenent un munt d’esborranys apilonats al costat dels murs però com que eren de pedra picada es varen fer fum i poca cosa més, (el que sol passar en aquest país amb els esborranys). Aprofitant el buf acumulat en el seus grans pulmons constitucionals va convocar els vint-i-set vents d’europa però no varen venir, el deixaren sol amb la seva impotència i una sensació total de derrota.

Fent camí cap a casa, aquesta vegada sí esgotat, temorós i vençut rumiava com s’ho faria a partir d’ara amb la resta de les setze cases del carrer, no n’hi havia cap més que pagués el lloguer cada mes!!.

Il·lustració original tofuillustrates