Aznar’s return?


Publicat a edp.cat

L’homenet del bigoti dibuixat i abdominals de Geyperman ha tornat a la vida pública, bé ho ha fet evident sense dir-ho perquè no n’havia marxat mai. El president més dotat per les llengües que ha donat Espanya, capaç de parlar en català mentre follava, (era això el que va voler dir amb lo de la intimitat, no?) i al cap de poc en mexicà amb el superdotat intel·lectual del Bush bebent whisky i menjant galetes a una, vol tornar a la primera línia política o aquesta impressió em fa. Després d’una temporada exercint de Sàuron a la terra fosca de la FAES ens ha enviat el Wert, fidel Golum particular, a preparar-li el camí de tornada.

El fill de caporal d’una caserna franquista tal i com el va definir el desaparegut ex president italià Francesco Cossiga, corresponsable d’una de les barbàries més grans perpetrades al’Orient Mitjà que va acabar per desestabilitzar el món sencer sense que ens hagin demostrat ni la oportunitat ni la eficàcia d’aquella guerra, ideòleg neocon que alliberà el sòl a Espanya inici de la bombolla immobiliària que ens ha fotut el país a la merda, és capaç de posar-se davant de les càmeres de TV i amb un to marcial, quasi bé messiànic i amb posat de monarca absolutista, amenaçar els catalans si seguim amb ganes de fotre el camp, amb intervenir-nos militarment com a l’Irak. Si ens diguessin que l’Aznar li fot a “la Botella” que hauríem d’entendre, que va torrat i per això diu el que diu o que enganya a la seva dona?.

A Itàlia torna un semi embalsamat Silvio Berlusconi i a Espanya l’Aznar?. I a tot això el titella del Rajoy sense badar boca!. Qui ens va dir que a la UE se li començarien a arreglar els problemes en el 2013?.

Il·lustració d’edp.cat

O ara o mai!


Publicat a edp.cat

L’espanyolisme es diferencia del catalanisme, en la persistència, exageració i superba. És com un gran curró, amb les proteccions d’un estat al darrera que va fent via poc a poc, sense aturador ni clemència, no pararan mai. Si voléssim trobar un símil en el futbol, mentre el catalanisme, representat amb un Barça que enamora amb el seu joc, en té prou amb guanyar i fer-ho bonic, l’espanyolisme, el Madrid del Cristianoel Pepe i el Moubusca la grenya i la humiliació del rival, si te’n poden fotre 5 no s’aturaran en 4.

La resposta al corrent nacional que es va engegar amb la mani del 11S2012 han estat diferents petites emvestides inspirades des del laboratori ideològic de la FAES, la de més recent record la del impresentable del Wert, que cas de que no progressi adequadament el procés sobiranista ens pot costar molt car, m’explico.

 L’immersió lingüística a l’escola estava garantida per l’estatut del 79, per les diferents lleis d’educació emeses amb l’acord majoritari del Parlament i el que és més important, per unes quantes sentències d’un TC a qui havien posat a prova ja abans, els amics de l’espanyolització. Què ha passat doncs?, senzill, amb el procés del nou estatut hem deixat massa portes obertes per on entra la fred i ara tothom s’hi veu en cor, fins i tot els de Ciutadans a l’empara d’una sentència covarda i política d’un Constitucional manipulat. Enlloc d’anar endavant hem retrocedit i això no té expectatives de canviar.

L’embat és d’un importància brutal ja que si no assolim en els propers dos anys l’estatus nacional que volem, la nostra pervivència com a poble, la nostra identitat, la nostra llengua, estaran en un risc extrem de desaparèixer, d’aquí que sigui tant important anar tots a una.

CiU i ERC, Mas i Junqueras, tenen una responsabilitat enorme, la de triar entre el tactisme polític o el ferm desig de ser una realitat com a poble i tirar endavant el més aviat possible la consulta sobre el nostre estat. Fiar el llindar d’una consulta a massa anys vista ens podria provocar que el que ara ha afegit partidaris de la independència, la insuficiència econòmica i els ofecs que patim per la crisi, s’esvaeixin i l’oportunitat de crear majories al voltant d’aquesta idea quedin afeblides, tocades de mort i sense possibilitat de recuperar-se.

Una oportunitat com la que tenim ara no la tornarem a tenir mai més i s’ha d’aprofitar!.

Il·lustració original Sobirania i justícia (Portada informe sobre la viabilitat d’una Catalunya independent)

Els tres catalanets [conte popular]


Publicat a edp.cat

Hi havia una vegada tres catalanets que vivien plegats en una casa en la que el pas del temps i la manca de manteniment havien convertit en inhabitable. Humitats, falta d’aïllament, canonades foradades, fustes corcades i goteres havien fet de l’antiga llar un espai sense les condicions necessàries per a viure-hi mínimament bé. L’amo, el gran llop que els cobrava el lloguer amb el que mantenia confortables la seva i les altres setze cases que tenia llogades en el mateix carrer, els donava sempre llargues, quan els catalanets li reclamaven els arranjaments necessaris per a convertir la seva llar en un lloc digne s’havien de sentir que no era el moment, que no hi havien diners i d’altres mariconades. La darrera vegada mentre tornaven cap a casa cap cots veient com en la resta de les cases tots vivien molt millor que ells, varen decidir, ja que l’amo no estava disposat a ajudar-los, pendre determinacions.

El primer catalanet va creure que s’havien extralimitat en les seves demanades i que si rebaixaven les pretensions i li demanaven a l’amo de genolls i de manera educada un camió amb palla, a grapades podrien anar tapant els forats de la teulada i les parets i axí estarien molt millor. El segon catalanet no hi va estar d’acord i va creure convenient reformar el contracte que havien signat amb el propietari, anant casa per casa a les setze del carrer demanat signatures per obligar-lo a modificar el document i facilitar-los una nova casa al cerrer del Federalisme, on viure-hi dignament. El tercer catalanet que era gat vell i n’estava del llop fins a la papada, va veure clar que amb els diners que guanyaven en tenien més que suficient per construir-se una nova casa més acollidora i estalviar-se el que pagaven de lloguer. Els altres dos el tractaren de somnia truites intentant de totes totes treure-li del cap aquella bogeria. Que si els farien fora del carrer,  de la feina, que si no podrien pagar les factures ni la hipoteca i els farien venir la policia per a fer-los un desnonament i coses per l’estil. No es varen posar d’acord i cada un d’ells va fer via amb el que havia decidit.

El primer va aconseguir del llop la palla i va tapar els forats i les escletxes aprofitant una tarda asolellada. Mentre presumia davant el segon sobre l’encertat de la seva estratègia, de cop es va girar el temps i un temporal de pluja i vent i se’ls va endur la palla i es quedaren altre cop com abans, molls, sense llum i passant fred. El segon, el de la tercera via, es va emprenyar de veritat, o això semblava, i va agafar el nou contracte que havia redactat i sota la pluja va anar casa per casa demanant les signatures de suport dels altres veïns per obligar a l’amo de la casa a canviar-los les condicions del contracte. Quan el van veure moll de cap a peus i tremolant de fred plantat davant de la porta ni es dignaren a obrir, no fos cas que amb aquells peus plens de fang els embrutís la catifa o amb la porta oberta se’ls escapés el gat .

El tercer mentre tant, ja feia setmanes que havia construït una petita casa amb totes les condicions necessàries per a viure-hi còmodament i en veure als altres dos com se’l miraven des del carrer amb les cares més desajustades que l’Alícia Sánchez Camacho, els obrí la porta i els convidà a entrar, perquè també els havia construït una cambra per cada un d’ells.

El llop en veure que perdia la gallina dels ous d’or que li permetia viure com el rei Wamba tocant-se els ous sense fotre ni brot, va intentar de totes totes que els cabrons dels tres catalanets tornessin a la casa, els va prometre algunes petites reformes a la teulada i abaixar-los el lloguer. Però veient que això aquesta vegada no anava, va intentar tirar-los la casa al terra, fins i tot cremar-la encenent un munt d’esborranys apilonats al costat dels murs però com que eren de pedra picada es varen fer fum i poca cosa més, (el que sol passar en aquest país amb els esborranys). Aprofitant el buf acumulat en el seus grans pulmons constitucionals va convocar els vint-i-set vents d’europa però no varen venir, el deixaren sol amb la seva impotència i una sensació total de derrota.

Fent camí cap a casa, aquesta vegada sí esgotat, temorós i vençut rumiava com s’ho faria a partir d’ara amb la resta de les setze cases del carrer, no n’hi havia cap més que pagués el lloguer cada mes!!.

Il·lustració original tofuillustrates

Un nou Estat a Europa


Publicat a edp.cat

soraya_estelada
La Soraya, la primera portaveu del govern espanyol que fa servir un coixí sota el cul en les rodes de premsa, va fer el ridícul més evident i ja van no sé quantes vegades, argumentant l’exclusió d’una Catalunya independent de la UE i del euro llegint el pronunciament que va emetre el col·legi de comissaris de la CEE el 2004 sobre l’independència d’Argèlia de França el 1962. Ja és curiós, no ens volen equiparar amb els processos d’independència de Kossovo, Escòcia, Flandes, Eslovàquia i Txèquia o Quebec però en canvi amb el del país nord africà ja els hi va bé. El 1962 entre d’altres coses, ni existia la UE, ni l’euro havia nascut, els Estats Membres eren 6 no els vint-i-set que som ara, ni ens regia el Tractat de Lisboa ni s’havia celebrat la Convenció de Viena, Argèlia, si no ho tinc mal entès no està al continent i a l’España del Franco no la volien veure ni en pintura per Europa, bàsicament per ser un règim dictatorial d’aquells de referèndums del Montilla i això als europeus no els agrada ni en el 1962 ni ara.

Possiblement qui li va haver de rebuscar el document del arxiu de la UE deu ésser encara a l’UVI de l’hospital connectat al bidó d’oxigen per a refer-se’n de la quantitat de pols que es va empassar la pobra criatura, si ho hagués fet en el “baúl de los recuerdos de Karina” li hauria fet el mateix servei. Ningú li ha explicat a la menuda Soraya, que el govern d’Espanya, tal i com ja li ha dit vàries vegades la Comissió Europea, només hauria de fer una petició formal per aclarir la situació d’una hipotètica secessió de Catalunya perquè aquesta s’hi pronunciés?. Si tenen tant clar que la nova Catalunya quedaria fora de la UE i del euro i les enquestes que s’estant fent mostren l’evidència que els catalans sabent això no votaríem independència, perquè no ho demanen d’una vegada i matem el papu?.

Dona moltes pistes de cap on van els trets la lectura de la premsa internacional econòmica i política, en el que totes les hipòtesis es fan amb des de la perspectiva d’un Estat Català independent. Fins i tot els membres del govern espanyol ho fan quan ens expliquen la seva versió del que ens passarà quan siguem independents, si ells ho donen ja per fet no seré jo qui els contradigui, tothom menys el torracollons del Duràn que com que veu que ja no serà ministre no para de donar pel sac, és com el conillet del Duracell.

Ja fa dies que no s’escolten les bravates d’intervenció militar, ara han tirat gasosa al vi i es limiten només volent engarjolar al president Mas i el seu govern, bé, anem progressant. Potser s’han adonat que a Europa això del soroll de sabres i les amenaces no queden massa bé o simplement han vist que el cosí del Zumosol era català i independentista també i cada cop els queda menys coses amb les que amenaçar el personal, és que tot se’ls gira en contra collons!.

Il·lustració d’edp.cat