Camacho es querella contra el carnestoltes de Terrassa


Camacho es querella contra el carnestoltes de Terrassa

Anuncis

Amb la pinça al nas


L’expresident de la comunitat autònoma de Madrid senyor Joaquín Leguina està de promoció de la seva última novel·la (La luz crepuscular, bonic títol) i va trobar oportú desfogar-se una mica a compte dels polítics catalans, que és una cosa que sempre ve de gust. Aquesta vegada li va tocar el rebre al president Montilla, tot i que Artur Mas també en va sortir fregat. Com saben, Leguina va rumiar que si ell fos a Catalunya i es trobés que l’alternativa a José Montilla és Artur Mas (“este Artur Mas”, va dir més concretament, amb menyspreu sideral), aleshores no li quedaria cap altre remei que votar per Montilla, però ho faria amb el nas tapat. No va especificar si se’l taparia amb una pinça, un mocador o una mascareta antigàs, però el sentit de l’expressió se li va entendre de seguida.

Tenint en compte que Leguina és socialista, es pot ben dir que amb amics com aquests Montilla no necessita gaires enemics. El nas tapat: es veu que això de la política catalana és una mena de miasma sulfurós que emet gasos tòxics. Potser a Leguina li havien arribat emanacions i anava una mica marejat, perquè encara va deixar anar algunes altres perles, tant o més delicades que l’anterior. La meva preferida va ser quan, arremetent encara contra l’actual president de la Generalitat, el va comminar a no ficar-se amb el Tribunal Constitucional i a dedicar més temps a defensar els interessos d’aquells que l’han votat, “molts d’ells xarnegos, com ell”, va matisar. D’on s’infereixen tot un seguit de coses ben interessants. Primera, que, segons Joaquín Leguina, el president d’un govern no ha de vetllar pels interessos de tots els ciutadans, sinó que s’ha de cenyir als d’aquells que l’han votat. És bo saber-ho. Segona, que la sentència del TC sobre l’Estatut no forma part d’aquests interessos, tot i que es tracti de la llei orgànica per la qual s’han de regir els ciutadans d’aquest país (perdó, comunitat). I tercera, que molt específicament la susdita sentència no forma part dels interessos dels xarnegos, sobre els quals l’Estatut no deu tenir efecte, perquè en el fons, segons la cosmovisió leguinesca, tampoc no deuen ser catalans. Tanta bonhomia i tanta prevenció contra tota forma de xenofòbia resulten commovedors.

En fi, no deixa de tractar-se de les opinions d’un mamífer com un altre, i tampoc no cal donar-hi més voltes. Però la veritat és que la cosa arriba a fer-se cansada: ahir mateix em va arribar un vídeo d’un programa de la televisió pública aragonesa amb un gag que volia ser una paròdia del film L’exorcista. En aquesta versió, la nena era posseïda per un esperit maligne que la feia reivindicar la Corona Catalano-aragonesa i la impel·lia a menjar calçots. Molt ocurrent, però el cas és que un acaba per sentir una certa fatiga d’exercir de cavall dels toros, i un xic d’enveja d’aquells llocs on la ciutadania no esmorza cada dia amb l’últim insult que se li ha acudit al torrapipes de torn. Com, sense anar més lluny, la Comunitat de Madrid. Quan el senyor Leguina va començar a presidir-la, l’any 1983, la tal comunitat semblava un invent del TBO sorgit del cafè per a tothom de l’Estat de les autonomies. Però, veient la prosperitat i la bonança que llueix a hores d’ara, s’ha de reconèixer que n’han sabut treure tot el profit: Madrid ja gairebé és una ciutat-Estat amb totes les de la llei. Potser que la proclamin allà, la independència. Amb la pinça al nas, si convé.

Sebastià Alzamora
Diari AVUI

Don Alfonso, el teòleg universal


Vicepresident del Govern amb Felipe González, actual president de la Comissió Constitucional del Congrés i funcionari perpetu (amb aires de virrei) de les més altes esferes de l’Estat, Alfonso Guerra -Don Alfonso pels seus subordinats i acòlits- encarna moltes virtuts i molts defectes de l’Espanya democràtica.

Tot i que la seva personalitat arrogant i la seva oratòria prepotent, de tipus dur que es vanta de dir sempre les coses clares i a la cara, fa difícil valorar-lo amb ponderació i objectivitat, és evident que Alfonso Guerra és un personatge molt més complex que el que deixen entreveure l’estampeta sublimadora i la caricatura brutal que d’ell han creat els seus adoradors fidels i els seus enemics acèrrims.

Entre les virtuts innegables de Guerra, s’hi compten la possessió d’una cultura general -literatura, història, art- molt superior a la de la majoria dels seus col·legues, una intel·ligència excepcional a l’hora d’entendre -i d’utilitzar en benefici dels interessos del propi partit- els mecanismes del poder, i una peripècia vital (una riquesa biogràfica) de primer ordre, que el va dur de néixer en una pobríssima família nombrosa sevillana a tractar de tu a tu els més grans estadistes mundials.

Entre els defectes també innegables de Guerra, s’hi compten una greu propensió a la demagògia de l’esquerra més tronada (“jo sempre he anat contra els poderosos i a favor de la gent senzilla”, repeteix sovint, ell que fa tants anys que seu al tron del poder) i una vanitat disfressada de falsa modèstia que resulta exasperant -“cuando me miro me sonrojo y cuando me comparo me ensalzo”, li agrada dir citant Sant Agustí, una manera maquiavèl·licament humil de fregar per la cara als altres que és l’hòstia en vinagre.

Tanmateix, el gran defecte de Guerra -un defecte que, significativament, per a molts dels seus fans és una de les seves virtuts més rutilants- és la concepció tan arnada que té de l’espanyolitat. Per a Guerra, esquerranós de pedra picada amb esporàdiques ínfules anticlericals, Espanya, la nació espanyola, l’Estat totpoderós, és com Déu, intocable i indiscutible. Aquesta setmana hem assistit a una altra exhibició de la seva concepció teològica de l’espanyolitat. Fart dels moviments de Montilla a favor de l’Estatut, Guerra ha declarat que els polítics catalans s’ho haurien de fer mirar, volent dir que això d’opinar sobre les decisions del Tribunal Constitucional és sempre lleig i improcedent. Un pecat, quasi.

Aquestes declaracions m’han fet pensar en un passatge de les seves Memòries, dos volums considerables -prop de mil pàgines emprenyadores i apassionants- que vaig llegir fa uns mesos. El passatge en qüestió rememora els moviments dins el PSOE de principis dels anys 80. Diu: “En el momento de elegir un candidato para la Junta de Andalucía se volvieron hacia mí. Lo rechacé. No me encontraba con fuerza suficiente para sumergirme en la retórica del andalucismo. Era consciente de la importancia de levantar la condición social, cultural y económica de los andaluces, comprendía que si alguna región tiene una personalidad acendrada como colectivo esa es Andalucía, pero no me sentí capaz de resistir la simulación diaria de rebuscar en el pasado rasgos de distinción de todos los otros españoles. Mi amor por Andalucía, mi sentimiento hogareño por mi tierra, no podía neutralizar mi espíritu universal, mi concepción de ser humano universal, imposible de aceptar un encorsetamiento regional o provinciano”.

Qualsevol diria que Guerra es negà a ser candidat a la Junta d’Andalusia per presidir l’ONU o cosa semblant. Ja sabem que ho féu per ser vicepresident d’Espanya. Universal, és clar. Universalíssim. No en parlem més.

Pere Antoni Pons

Els gurtèlids


“Són una espècie que, malauradament, abunden en determinats espais de la geografia espanyola. Es tracta de personatges engominats, que solen reptar per llocs d’altura, que segreguen líquids contaminants que acaben per engolir les seves preses. Aquestes, incautes, es deixen atrapar per objectes misèrrims: vestits, cotxes, viatges i fins i tot comissions sucoses en alguns moments. Els gurtèlids adopten formes distintes, però tots tenen el mateix objectiu: són paràsits militants, subjectes que tenen com a finalitat central prosperar amb poca feina, molta corruptela i “compadreo” total. Se solen ubicar a prop de les corretges del poder: aquí ells tenen el seu brou de cultiu, la seva raó de ser. En les escletxes que les seves ansioses víctimes els deixen, penetren sense mirament, fan i desfan, posen i lleven, paguen i cobren. I engreixen i enriqueixen els seus organismes i les seves cèl·lules. Són vius, els gurtèlids. I, com a tipus sense cap mena d’escrúpol ni d’ètica, ja que això no entra dins dels seus codis, pensen que tothom acabarà caient en les seves xarxes hàbilment construïdes. La plaga nasqué a Madrid i s’escampà per altres territoris, de manera que arribaren al País Valencià i s’estengueren igualment a territoris castellans. El gurtèlid major, el principal d’ells, el més grassonarro i poderós, es preocupà de disposar d’hàbitats a diferents indrets per tal de no caure en la intempèrie. Així, els científics localitzaren estatges d’aquest insigne trepador en distints paratges de la geografia nacional. Fins i tot a la germana illa d’Eivissa.

Els gurtèlids palesen una altra característica: és una espècie altament social. Els agraden els saraus, les festes, el luxe, tancar vies públiques per celebrar els seus esdeveniments lúdics, fer de fanfarrons i de poca-soltes… i comunicar-se entre ells mitjançant artilugis mecànics. Llestos són, els gurtèlids. Així, els hem pogut ubicar en trobades amb d’altres espècies majors, personal que ells mateixos han estimulat i als quals serveixen, i es presenten, llustrosos i amb les seves pells més fines i polides, en actes públics, on exemplifiquen expressions de felicitat i de joia. S’estimen molt entre ells, els gurtèlids, mentre les coses vénen ben rodades, i emeten sons de profunda estima i conxorxa. Però quan vénen mal dades, les amistats es poden transformar en traïcions pregones, i aleshores tot l’amor es pot transformar en odi. És la llei de la seva, pensen els científics, quan veuen actuar així als gurtèlids. Han servit tipus pretesament superiors que fan part de les seves víctimes depredades i depredadores. I quan han estat descoberts perquè qualcun n’ha revelat els secrets, el qui talla el bacallà mira cap als costats i no vol saber res dels seus antics col·laboradors i amics. Els gurtèlids, aleshores, romanen sols i dejectats per tothom: ningú no vol saber res d’ells, ni tan sols en els Camps més frondoses de la geografia, ni en la Costa més calmosa de l’orografia peninsular. Pobres gurtèlids”.

Escrit per Aina Salom1-gurtel