Espanya guanya



En aquest primer cap de setmana estiuenc la marca Espanya ha guanyat, amb certes dificultats, però se n’ha sortit. I és que tant el congrès del Partit Popular com el partit de la selecció de futbol espanyola, s’han superat en el temps de descompte.

Rajoy ha defenestrat els opositors de la línia dura de Madrid, seguint la tònica del posat “bambi”. Com qui no vol la cosa, Aguirre i Aznar han quedat relegats per la manca de suport que sí ha pogut ajuntar el gallec. Però aquesta era una batalla interna, no era una batalla pel centre, com ha volgut explicar Rajoy. La línia del PP seguirà sent dura i contrària a qualsevol obertura cap a postures menys tremendistes. No retiraran el recurs contra l’Estatut, potser deixaran de parlar dels matrimonis gais per compensar però poca cosa més. Saben que els seus votants no els permetran res més i ells no tenen cap intenció de fer-ne d’altre.

I la “roja”, va passar de quarts a l’Eurocopa, de la ma, casualment d’un català, Cesc Fàbregas, que va fer el gol d’or que donava la victòria davant els “azzurri”. Victòria casual com totes les que es fan en la tanda de penalties.
Com dirien els nens al pati de l’escola: És Espanya qui guanya qui guanya…

Llibre: Pizzeria Kamicaze d’Etgar Keret
Pel·lícula: Sex and the city de Michael King
Música: Love is a losing game d’Amy Winehouse

Anuncis

Nit d’Estiu


Heus aquí: jo he guardat fusta al moll.
(Vosaltres no sabeu
què és
guardar fusta al moll: però jo he vist la pluja
a barrals
sobre els bots,
i dessota els taulons arraulir-se el preu fet de l’angoixa;
sota els flandes
i els melis
sota els cedres sagrats.
Quan els mossos d’esquadra espiaven la nit
i la volta del cel era una foradada
sense llums als vagons:
i he fet un foc d’estelles dins la gola del llop.
Vosaltres no sabeu
què és
guardar fusta al moll:
però totes les mans de tots els trinxeraires
com una farandola
feien un jurament al redós del meu foc
I era com un miracle que estirava les mans que eren balbes.
I en la boira es perdia el trepig.
Vosaltres no sabeu
què és
guardar fustes al moll
Ni sabeu l’oració dels fanals dels vaixells
—que són de tants colors
com la mar sota el sol:
que no li calen veles.
(Óssa menor) Joan Salvat Papasseit
Música: Wonderful tonigth d’Eric Clapton

Entre Míster X i la Verge de Montserrat


Finalment s’han decidit, l’arquebisbe Martínez Sistach, ha fet unes declaracions a Enric Juliana en una entrevista a La Vanguàrdia, on diu clarament que la COPE i el seu telepredicador Losantos no han de continuar pel camí de la ignominia i la crítica furibunda de tot aquell que no pensi com ells. Especialment dures han estat les invectives de Losantos a Catalunya durant massa temps.
Però no ha estat fins que el telepredicador s’ha al·liat amb Míster X que l’arquebisbe Martínez Sistach s’ha decidit a dir la seva en un mitjà públic. I això fa pensar perquè dona la sensació de que ara ho ha dit no per Catalunya sinó perquè Losantos s’ha extralimitat i ha atacat el nunci del Vaticà dient-li masó, o a figures del PP, deixant al descobert més d’un i més de dos dels que lluiten per la cadira volant que Rajoy està intentant mantenir davant Míster X, aquell que fa un temps que s’amaga darrera les cadencioses andanades dels qui no veuen en ell el líder que esperàven.
Era així com s’havia de defensar Catalunya ? No era així, no.
L’Esglèsia Catalana va tenir un paper clau en la defensa de Catalunya i de la seva cultura durant el franquisme i la transició com perquè ara hagin fet aquest paper del qui vol i dol davant dels atacs furibunds del PP i de la “brunete mediàtica” encapçalada per l’ex-professor d’un IES de Santa Coloma de Gramanet.
Massa tard i massa llautó.
No posarem la creu a la casella de l’Esglesia en la declaració de la renda només per això, i no veurem recuperada socialment una esglèsia cristiana fins que no faci el paper real que els pertoca en una societat laica per definició: dir la seva sense dogmes per als qui no creiem, i sense voler forçar la nota amb els governs de torn, esperant sempre el tracte de favor que van tenir en temps passats, perquè el temps mai passa en va.
Llibre: Dictamen sobre Dios de José Antonio Marina
Pel·lícula: El codi da Vinci de Ron Howard
Música: Just like heaven de Katie Melua

Política líquida



En una realitat virtual i líquida com la que vivim, no és estrany que les necessitats de la gent depenguin de si plou o no,. I no només pel tema de l’aigua sinó per tots els temes que són objecte de gestió per al ciutadà. La imatge penosa de les respostes polítiques als problemes només fa que engrandir la sensació de que estem sols davant la ineficàcia dels nostres pròcers.

L’exemple de gestió nefasta de la sequera primer i de les pluges desprès n’és un exemple; però també ho són altres com el traçat de l’AVE, que havia de passar per tres llocs diferents i que havia d’arribar a l’aeroport i no ho farà; o les carreteres i autopistes i la necessitat de tenir unes comunicacions que no es col·lapsin dia si i dia també, o els hospitals que no tenim i que necessitem de fa tant de temps.
Realitats líquides que els nostres avesats professionals polítics ens presenten com solucions quan en realitat són pedaços que s’ajunten uns sobre dels altres i a veure qui la fa més grossa.

No estic dient que tota persona que es dediqui a la política hagi de ser un professional de la cosa pública perquè això esclerotitzaria la pròpia capacitat de decisió i de netedat del procés de gestió pública, però una certa qualitat en els perfils de les persones que fan política que siguin capaços de donar solucions, de definir polítiques reals per als problemes ciutadans, sí que hauríem de tenir-los. Perquè els votants, els ciutadans som usuaris d’un servei que cada vegada es fa més evident que no ens serveix, i per a aquest viatge no necessitem ningú que ens miri per sobre de l’esquena i a sobre sense cap formació. Necessitem persones capaces que generin polítiques reals i no líquides, la política ha d’ésser alguna cosa més que una casualitat.

Llibre: El Príncep de Maquiavel
Pel·lícula: Entre les murs de Laurent Cantet
Música: Suite nº 3 en D major de Johan Sebastian Bach