Aznar’s return?


Publicat a edp.cat

L’homenet del bigoti dibuixat i abdominals de Geyperman ha tornat a la vida pública, bé ho ha fet evident sense dir-ho perquè no n’havia marxat mai. El president més dotat per les llengües que ha donat Espanya, capaç de parlar en català mentre follava, (era això el que va voler dir amb lo de la intimitat, no?) i al cap de poc en mexicà amb el superdotat intel·lectual del Bush bebent whisky i menjant galetes a una, vol tornar a la primera línia política o aquesta impressió em fa. Després d’una temporada exercint de Sàuron a la terra fosca de la FAES ens ha enviat el Wert, fidel Golum particular, a preparar-li el camí de tornada.

El fill de caporal d’una caserna franquista tal i com el va definir el desaparegut ex president italià Francesco Cossiga, corresponsable d’una de les barbàries més grans perpetrades al’Orient Mitjà que va acabar per desestabilitzar el món sencer sense que ens hagin demostrat ni la oportunitat ni la eficàcia d’aquella guerra, ideòleg neocon que alliberà el sòl a Espanya inici de la bombolla immobiliària que ens ha fotut el país a la merda, és capaç de posar-se davant de les càmeres de TV i amb un to marcial, quasi bé messiànic i amb posat de monarca absolutista, amenaçar els catalans si seguim amb ganes de fotre el camp, amb intervenir-nos militarment com a l’Irak. Si ens diguessin que l’Aznar li fot a “la Botella” que hauríem d’entendre, que va torrat i per això diu el que diu o que enganya a la seva dona?.

A Itàlia torna un semi embalsamat Silvio Berlusconi i a Espanya l’Aznar?. I a tot això el titella del Rajoy sense badar boca!. Qui ens va dir que a la UE se li començarien a arreglar els problemes en el 2013?.

Il·lustració d’edp.cat

Els tres catalanets [conte popular]


Publicat a edp.cat

Hi havia una vegada tres catalanets que vivien plegats en una casa en la que el pas del temps i la manca de manteniment havien convertit en inhabitable. Humitats, falta d’aïllament, canonades foradades, fustes corcades i goteres havien fet de l’antiga llar un espai sense les condicions necessàries per a viure-hi mínimament bé. L’amo, el gran llop que els cobrava el lloguer amb el que mantenia confortables la seva i les altres setze cases que tenia llogades en el mateix carrer, els donava sempre llargues, quan els catalanets li reclamaven els arranjaments necessaris per a convertir la seva llar en un lloc digne s’havien de sentir que no era el moment, que no hi havien diners i d’altres mariconades. La darrera vegada mentre tornaven cap a casa cap cots veient com en la resta de les cases tots vivien molt millor que ells, varen decidir, ja que l’amo no estava disposat a ajudar-los, pendre determinacions.

El primer catalanet va creure que s’havien extralimitat en les seves demanades i que si rebaixaven les pretensions i li demanaven a l’amo de genolls i de manera educada un camió amb palla, a grapades podrien anar tapant els forats de la teulada i les parets i axí estarien molt millor. El segon catalanet no hi va estar d’acord i va creure convenient reformar el contracte que havien signat amb el propietari, anant casa per casa a les setze del carrer demanat signatures per obligar-lo a modificar el document i facilitar-los una nova casa al cerrer del Federalisme, on viure-hi dignament. El tercer catalanet que era gat vell i n’estava del llop fins a la papada, va veure clar que amb els diners que guanyaven en tenien més que suficient per construir-se una nova casa més acollidora i estalviar-se el que pagaven de lloguer. Els altres dos el tractaren de somnia truites intentant de totes totes treure-li del cap aquella bogeria. Que si els farien fora del carrer,  de la feina, que si no podrien pagar les factures ni la hipoteca i els farien venir la policia per a fer-los un desnonament i coses per l’estil. No es varen posar d’acord i cada un d’ells va fer via amb el que havia decidit.

El primer va aconseguir del llop la palla i va tapar els forats i les escletxes aprofitant una tarda asolellada. Mentre presumia davant el segon sobre l’encertat de la seva estratègia, de cop es va girar el temps i un temporal de pluja i vent i se’ls va endur la palla i es quedaren altre cop com abans, molls, sense llum i passant fred. El segon, el de la tercera via, es va emprenyar de veritat, o això semblava, i va agafar el nou contracte que havia redactat i sota la pluja va anar casa per casa demanant les signatures de suport dels altres veïns per obligar a l’amo de la casa a canviar-los les condicions del contracte. Quan el van veure moll de cap a peus i tremolant de fred plantat davant de la porta ni es dignaren a obrir, no fos cas que amb aquells peus plens de fang els embrutís la catifa o amb la porta oberta se’ls escapés el gat .

El tercer mentre tant, ja feia setmanes que havia construït una petita casa amb totes les condicions necessàries per a viure-hi còmodament i en veure als altres dos com se’l miraven des del carrer amb les cares més desajustades que l’Alícia Sánchez Camacho, els obrí la porta i els convidà a entrar, perquè també els havia construït una cambra per cada un d’ells.

El llop en veure que perdia la gallina dels ous d’or que li permetia viure com el rei Wamba tocant-se els ous sense fotre ni brot, va intentar de totes totes que els cabrons dels tres catalanets tornessin a la casa, els va prometre algunes petites reformes a la teulada i abaixar-los el lloguer. Però veient que això aquesta vegada no anava, va intentar tirar-los la casa al terra, fins i tot cremar-la encenent un munt d’esborranys apilonats al costat dels murs però com que eren de pedra picada es varen fer fum i poca cosa més, (el que sol passar en aquest país amb els esborranys). Aprofitant el buf acumulat en el seus grans pulmons constitucionals va convocar els vint-i-set vents d’europa però no varen venir, el deixaren sol amb la seva impotència i una sensació total de derrota.

Fent camí cap a casa, aquesta vegada sí esgotat, temorós i vençut rumiava com s’ho faria a partir d’ara amb la resta de les setze cases del carrer, no n’hi havia cap més que pagués el lloguer cada mes!!.

Il·lustració original tofuillustrates

Catalunya, t’estimo tant que t’abonyego!


Publicat a edp.cat

ABCAmamos Cataluña, la queremos tanto que nos duele en el alma, hasta reventar. Queremos a sus gentes y su cultura, es por eso que no cejamos en nuestro empeño por joder a todo lo que huela a catalán. A pesar de los planes españolizadores de niños del Ministro Wert, de los esfuerzos por ningunear su lengua y perseguirla en las escuelas, administración y sistema judicial, la queremos, no lo podemos evitar.

Nuestro enamoramiento viene de siglos atrás, del 1714, cuando descubrimos como vivir sin trabajar. Queremos a esta tierra que nos proporciona año tras año nuestro diezmo de 20.000M€, expolio fiscal le llaman algunos aldeanos, para que el resto del país pueda mantener su clase media funcionarial y las oligarquías de poder económico y político que medran en la capital.

La amamos por su espíritu emprendedor y europeista y por su lucha por internacionalizar su economía, contribuyendo a nuestras depauperadas e intervenidas arcas y paliando así esta crisis provocada por los pérfidos americanos, sostenida por los merkelianos y el FMI. Mientras, nosotros recaudamos sus impuestos y nos tocamos los huevos pensando en la manera de mantener nuestro status de privilegio centenario y en que nueva burbuja especulativa malgastar el fruto de su esfuerzo y de estorbar, sobretodo eso, no sea que se nos olvide cómo hacerlo. La amamos, la queremos y la necesitamos, tanto, que si no existiera la tendríamos que inventar, ¿cómo pagaríamos si no tanto aeropuerto fantasma, kilometros de AVE sin pasajeros, autopístas desérticas hacia ninguna parte o inversiones faraónicas en Valencia, Galicia o en nuestra capital?.

La queremos hasta el punto de hacerla llorar. Cuando montamos tenderetes de recogida de firmas en toda España en contra de su voluntad política, o impulsamos el cercenamiento de su estatut frente el Tribunal Constitucional, o en los momentos en los que por simple tacticismo político nos dedicamos a esparcir catalanofobia por el resto del territorio nacional desde púlpitos, tertúlias radiofónicas y televiseras o editoriales de prensa escrita. Cuando le metemos miedo con desastres económicos inimaginables o la amenazamos con enviarle la Guardia Civil o el Ejército, cuando promocionamos boicots comerciales intentando amedrentar, emitimos declaraciones catalanófobas a través de  presidentes regionales, no os quepa ninguna duda de que lo hacemos desde el inmenso amor que nos rebosa, siempre pensando en Catalunya.

Cuando no invertimos lo que nos comprometemos, ni en carreteras, ferrocarril ni redes de distribución eléctrica e infraestructuras en general y nos negamos a descentralizar la gestión delaeropuerto del Prat o de sus puertos, para que no nos hagan la competencia a Barajas oValencia, es porque la queremos hasta rabiar. Hasta tal punto llega nuestro amor desinteresado que estamos dispuestos a asumir el impacto ecológico en nuestros Pirineos por culpa del corredor Central a cambio de que no tenga que soportar en su seno los destrozos que provocaría el del Mediterraneo, pura disposición, desinterés, entrega y lealtad.

La queremos, amamos y respetamos a pesar de lo que digan Alamán, Bono, Felipe, Cospedal, Arenas, Monago, Oreja, Rajoy, Feijóo, Esperanza, Alejo, Aznar………. y tantos otros que también la quieren con locura!

Después del 25N, Catalunya, ya te diré la verdad.

Il·lustració, portada diari ABC (15/3/2012)

 

Feu-me boicot, si us plau!


Publicat a edp.cat

boicot_cavaPels vols de l’any 2004, mentre a Catalunya es discutia el nou estatutet i a Espanya el PP recollia signatures en contra de tot el que fos sospitós de català, en Carod Rovira va despenjar-se amb unes declaracions sobre la candidatura olímpica de Madrid que provocaren el primer boicot seriós als productes catalans, principalment al cava, ja em diràs tu perquè no als iogurts Danone, les compreses Ausònia o als fesols de Santa Pau.

En la perspectiva dels anys s’ha comprovat però que allò va ser una benedicció de Déu, ja que a més de potenciar el consum en el mercat català per allò de contra boicotejar, després de l’impacte inicial l’empresariat va decidir internacionalitzar més l’economia per no ser tant dependent del mercat espanyol i fer el que sempre havíem fet els catalans, maleta a sota el braç, anar a vendre a fora. El canvi d’hàbits ens va venir de perles ja que des de llavors el nostre potencial exportador no ha parat de créixer, des dels 39.485M€ d’aquell any fins els 55.185 del 2011 un creixement total de prop del 40% en l’activitat. El PIB de Catalunya, és al voltant dels 200.000M€. Produïm quasi be un 65% per consum intern del mercat català, i el pes total de l’espanyol és d’un 17% aproximadament mentre el nostre dèficit fiscal està al voltant del 9%. (Fons IDESCAT)

Aquestes dades òbviament s’haurien d’aprofundir més, ja que no son iguals i homogènies en tots els sectors d’activitat, però si que ens poden donar una idea molt aproximada de l’efecte d’un boicot als productes catalans amb el que tant s’omplen la boca des de Espanya. Tenint en compte que els estudis sobre escenaris semblants que s’han fet ja i que demostren que un boicot molt alt, del 80% es parla i estés en el temps, cosa que s’ha demostrat completament improbable, representaria un impacte negatiu pel PIB català pels voltants del 4% i que el nostre dèficit fiscal mínim, ronda el 9% del nostre PIB, uns 18.000M€ anuals, resultaria encara que al compensar Catalunya obtindria un guany d’un 5% i això agafant les dades mes perjudicials per a nosaltres.

A tot això a més s’hi hauria d’afegir l’impacte que les inversions en infraestructures que ara ens escamotegen, corredor mediterraniaccés ferroviari al port de Barcelonagestió autònoma del aeroport del Prat i els de la resta de capitalsxarxa de rodalies de Barcelona i entramat ferroviària de la resta del principatdesdoblament de carreteres principalsrenovació de la xarxa elèctrica i infraestructures de serveis com les telecomunicacions i en les altres activitats productives a les que ara no hi podem dedicar ni un euro perquè se’n van cap altres indrets d’Espanya, I+D+reducacióuniversitats, etc, tindrien per la nostra economia un impacte equivalent a 7.500M€ anuals de l’any 2005 (uns 10.000M€ dels d’ara), un altra 5% més a afegir a la nostre saca.

Al final ens varen fer un favor i tot amb lo del boicot. Serà veritat que Espanya ens estima com a germans, tot i que massa sovint ho faci com a cosins? (-per allò de la rima, Com més cosins …..-).

Feu-me un altre boicot si us plau!

En parlen també d’això, molt millor que jo:

Xavier Sala i Martin

El Centre Català de negocis

Reportatge del C33 (Valor afegit)

 Il·lustració d’edp.cat