El moviment dels indignats té una base més que sòlida. Tant el sistema polític (democràcia) com l’econòmic (capitalisme) que ens regeixen són molt imperfectes i és evident que calen canvis per mirar d’anar-los millorant. Però el que em sorprèn és que, mentre tots els indignats defensen la democràcia i accepten que el problema no és el sistema en si sinó les seves disfuncions, el capitalisme és durament criticat i considerat pervers.
És a dir: mentre que s’accepta que la democràcia és bona però que calen ajustos per millorar-la, es dóna per fet que el capitalisme –com a sistema– és dolent i no funciona. Més que propostes per a millorar el capitalisme, el que he sentit són proclames per acabar amb ell. Seguint aquest raonament, no entenc perquè no proposem també la fi de la democràcia. Qui digui que l’actual crisi és atribuïble a les disfuncions del capitalisme té raó, però Hitler va arribar al poder gràcies a les disfuncions de la democràcia i ningú es queixa d’aquest sistema.
És cert que determinades multinacionals tenen massa poder avui dia? Segur. Igual que els partits polítics manen massa. Cal llimar aquests errors, però no necessàriament canviar de sistema. Em sorprèn que aquest debat estigui obert. No existeix res que s’hagi demostrar millor que el capitalisme, igual que ningú té un sistema millor que la democràcia, malgrat les disfuncions de tots dos.
Jo també considero que alguns dels grans culpables d’aquesta crisi que vivim no han pagat pels seus errors (llegiu-vos el meu post anterior sobre Rato i Solbes, per exemple). A Catalunya i Espanya hem patit una estranya aliança entre diversos grups (constructors, banquers i polítics) que va provocar, en bona part, la bombolla immobiliària. Però no ens enganyem: la culpa també va ser nostra –dels ciutadans– quan vam embogir i vam començar a comprar pisos com si estiguessin rebaixats a la meitat (el més greu és que no només no estaven rebaixats sinó que havien duplicat el preu).
L’autocrítica no existeix. I això que el principal problema d’Espanya no és el deute públic (que està lleugerament per sobre del 60% del PIB, nivell força inferior al d’Alemanya o França, que superen el 80%). El principal problema és el deute privat –és a dir, el de les empreses i els ciutadans–, que ronda el 180% del PIB i triplica el deute públic. L’allau d’hipoteques que vam signar durant els anys del boom econòmic tenen bona part de culpa. I nosaltres, per haver-les signat, també.
Dit això, a mi em sembla indubtable que la democràcia i el capitalisme ens han permès –malgrat els errors i daltabaixos com l’actual– viure en un món cada cop millor. Cosa que no vol dir que el món sigui perfecte. Encara queda molt per fer, i aquesta hauria de ser la motivació real dels indignats: proposar millores del sistema. I lluitar per fer-se escoltar.
Per cert: a la propera persona que digui que cal acabar amb el capitalisme li demanaria, sisplau, que proposi un sistema millor.
POR LA PAZ Y LA LIBERTAD 