FRANKLIN EN MADRID O EL VICTIMISMO NACIONALISTA por Rafael Arenas García

Se ha reparado poco en que el pasado día 8 de abril la proposición de ley orgánica planteada por el Parlamento autonómico para la delegación a la Generalidad de la competencia para autorizar, convocar y celebrar un referéndum sobre el futuro político de esta Comunidad fue rechazada en el Congreso no solamente por una amplia mayoría de diputados (299 en contra por 47 a favor), sino también por los diputados catalanes en el Congreso. De los 47 diputados elegidos en las circunscripciones electorales de Barcelona, Gerona, Lérida y Tarragona, 25 votaron en contra de la proposición de ley y 22 a favor. Creo que es un dato relevante.

Es realmente curioso que se pretenda que la minoría no solamente es mayoría, sino que tiene la legitimidad para hablar en nombre de Cataluña. No es en absoluto inocuo hacer pasar el rechazo al independentismo como un rechazo a Cataluña

Y es relevante porque muestra que plantear el rechazo en el Congreso de la proposición de ley como un “no” de España a Cataluña es una tergiversación. El planteamiento secesionista querrá hacer pasar a los tres diputados del Parlamento autonómico de Cataluña que defendían la proposición (Turull, Rovira y Herrera) por representantes de Cataluña que se desplazaban a la “metrópoli” para defender los intereses de su país frente al opresor español. Es una imagen que el secesionismo ha cultivado desde hace tiempo y que, por lo que diré después, no me parece que sea en absoluto casual.

Lo cierto, sin embargo, es que quienes defendieron en el Congreso la proposición de ley representaban a fuerzas políticas (CiU, ERC e ICV-EuiA) que en Cataluña, en las últimas elecciones al Congreso de los diputados, obtuvieron 1.538.107 votos, de los que resultaron 22 escaños. Por el contrario, las fuerzas políticas opuestas a la proposición de ley en esas mismas elecciones generales, las celebradas en 2011, obtuvieron en Cataluña 1.636.125 votos y 25 escaños. Es realmente curioso que se pretenda que la minoría no solamente es mayoría, sino que tiene la legitimidad para hablar en nombre de Cataluña. Se trata de una manipulación que ha de ser denunciada, porque no es en absoluto inocuo identificar a Cataluña con los independentistas, haciendo pasar el rechazo al independentismo como un rechazo a Cataluña.

Esta identificación profundiza en el victimismo que se ha convertido en seña de identidad del “proceso”. No es tampoco casual este victimismo. La confusión entre Cataluña y los independentistas hace que cada ataque a estos sea presentado como un ataque a Cataluña, y que, por tanto, sea más fácil dibujar un escenario en el que sistemáticamente los intentos de diálogo de Cataluña son rechazados por la intransigente España. En cierta forma se recrea la imagen del honesto y riguroso negociador que ningún éxito tiene pese a sus muchos esfuerzos frente al poderoso arrogante.

El viaje a Madrid de Artur Mas el 20 de septiembre de 2012 para entrevistarse con Rajoy creo que es un buen ejemplo de esta recreación del victimismo. El Presidente de la Generalidad se desplaza en AVE para dar a “Madrid” una última oportunidad de diálogo. El viaje, la entrevista y la vuelta, toda ella seguida por la prensa como si se tratara del viaje de Chamberlain a Múnich en 1938 y acompañada por un recibimiento “espontáneo” a Mas en la Plaza de Sant Jaume, parecía rememorar el histórico regreso de Benjamin Franklin a América tras haber sido vilipendiado en el Privy Council inglés poco antes del inicio de la Guerra de la Independencia Americana. La similitud entre la historia de Franklin y lo pretendido por Artur Mas resulta sorprendente. En 1774 Franklin defendía la causa de las colonias ante las autoridades británicas; representaba a sus compatriotas en una justa petición igual que en 2012 Mas pretendía representar a los catalanes ante el Presidente del Gobierno de España. En 1774 Franklin fue humillado por las autoridades inglesas y volvió a América ya convencido de que la única salida era la independencia. Poco después de su regreso estallaba la revolución americana y en 1776 se firmaba la Declaración de Independencia de los Estados Unidos. Mas regresó de Madrid transmitiendo la idea de que las peticiones catalanas habían sido desatendidas, que no había esperanza y debía iniciarse un nuevo camino, la vía hacia la independencia.

El agravio une mucho, y si se consigue que cada catalán sienta como propio el imaginado desprecio sufrido por sus representantes se habrá avanzado en la cohesión de ese pueblo catalán identificado con el independentismo y enfrentado “a los españoles”

Algunos de los elementos de la representación del día 8 parecían volver a esta idea. Marta Rovira en particular realizó un alegato sentimental basado en la incomprensión hacia los catalanes y los deseos de buena vecindad y relación con España que casi resultaba enternecedor. De nuevo la imagen de Franklin en Londres ante el Consejo Privado vino a mi mente. Marta Rovira, con sus dificultades para expresarse y lo ingenuo de su saludo desde la tribuna a los líderes políticos era el antecedente perfecto al esperado “no” que podría ser vendido una vez más como la intransigencia y barbarie españolas confrontadas al pactismo catalán; pactismo que, sin embargo y tal como había sucedido en 1774 con Benjamin Franklin, podía tornarse en fiera determinación una vez constatada la imposibilidad de llegar a un acuerdo. No creo, por tanto, que fuera casual que la Sra. Rovira citara desde la tribuna del Congreso de los Diputados a Thomas Paine, autor americano de la época de la Guerra de la Independencia Americana. El paralelismo sutil entre Cataluña y Estados Unidos, España y Gran Bretaña se convierte en explícito con la referencia a este libro. Al igual que los Estados Unidos entonces, Cataluña habría llegado al momento en el que el pacto no era posible no por culpa de la “colonia”, sino de la “metrópoli”.

El agravio une mucho, y si se consigue que cada catalán sienta como propio el imaginado desprecio sufrido por sus representantes (Artur Mas en 2012 o los diputados del Parlamento autonómico que intervinieron el día 8 de abril en el Congreso) se habrá avanzado en la cohesión de ese pueblo catalán identificado con el independentismo y enfrentado “a los españoles”. El victimismo crea independentistas y, por tanto, en el plan secesionista sería preciso profundizar en las afrentas que sufren los representantes del pueblo de Cataluña.

Precisamente por esto es también imprescindible recordar que los ciudadanos de Cataluña, a diferencia de lo que sucedía con los habitantes de las Trece Colonias Americanas, sí que tienen representación en el Parlamento de la “metrópoli”, esto es, en el Parlamento español. En este parlamento se sientan los representantes de los catalanes junto con los del resto de los españoles y es, por tanto, falaz intentar presentar las decisiones del mencionado Parlamento como ajenas a Cataluña. El Parlamento británico carecía de representantes de las Colonias y esa ausencia de representación fue una de las causas del descontento que acabó en la Guerra de la Independencia. Cataluña, en cambio, es un territorio cuyos habitantes participan plenamente en los órganos constitucionales españoles, tal y como muestra la influencia que han tenido y tienen los diputados elegidos en Cataluña para la configuración de las mayorías parlamentarias en España, y que va más allá de los apoyos que CiU ha ido dando a PSOE y PP, sino que incluye también los decisivos diputados obtenidos por el PP y el PSC en Cataluña, imprescindibles en ocasiones para que socialistas o populares pudieran formar gobierno. Ahora, unos días después de la votación del día 8 de abril, es bueno recordarlo e insistir, además, en que esos diputados en el Congreso también nos representan y que, tal como se mostró el martes, se muestran contrarios a las demandas de los independentistas que ni mucho menos pueden hablar en nombre de todos los catalanes.

Digamos ya con claridad que hay muchos catalanes que no son independentistas, y que esta afirmación no se basa en encuestas o intuiciones, sino en el resultado de las votaciones en los órganos que nos representan: el Parlamento autonómico de Cataluña y, también, el Congreso de los Diputados. Es una realidad molesta para quienes quieren presentar una Cataluña monolíticamente independentista sometida a una España cerril; pero qué le vamos a hacer. Los hechos son los que son, no los que pretende la propaganda.

 

http://www.cronicaglobal.com/es/notices/2014/04/franklin-en-madrid-o-el-victimismo-nacionalista-6804.php

24 thoughts on “FRANKLIN EN MADRID O EL VICTIMISMO NACIONALISTA por Rafael Arenas García

  1. Nuncamáis

    Asclepio1:
    Qui nega l’espoli fiscal nega la pura evidència. D’ell surt tota la misèria que no permet atendre les necessitats dels nombrosos pobres que hi ha a Catalunya, més nombrosos que TOTA LA POBLACIÓ d’Extremadura que, després de rebre el superavit fiscal finançat en gran part pel nostres dèficit, té un a renda per capita després de rebre el producte del robatori, superior a la csatalana després d’haver estat espoliats.
    Nomé una petita nota macabra del que representa aquest robatori: fa una setmana vaig viatjar a Girona. Després que no sé quants anys del darrer viatge, vaig sofrir encara l’enorme decepció de veure empantanegades les obres de la N-II, causa d’una munt de morts per accident, mentre les obres dels AVEs segueixen la seva marxa triomfal al territori de l’Estat espanyol (immensa corrupció, i no l’única a favor de la “classe extractiva”). És clar que, per qui no vol veure l’evidència com tu i en Xavi, això no desmenteix unes estadístiques sobre corrupció elaborades per la UE, segurament referides a un context determinat i unes determinades condicions. L’Evangeli, una font de saviesa fins i tot per molts no cdreients diu una veritat molt gran: NO HI HA PITGJOR CEC QUE AQUELL QUE NO EL QUE NO VOL VEURE.

  2. Nuncamáis

    Xavi: De veritat que ets un sofista. Quin és el Parlament de Catalunya? Quins són els diputats que la representen? Qui ens nega veure que vol el poble de Catalunya, que és el que realment interessa? Els espanyolistes us ompliu la boca de mentides dient, com Rajoy, que la majoria del poble català no vol la independència. No cal discutir-ho més. Ja en parlarem el 10 de novembre, home.
    Asclepio1: Mira Jo t’he exposat per què penso que Espanya és la quinta-essència de la corrupció. No penso discutir més dient que, per mi, és molt més corrupta que Catalunya. El tema no m’interessa massa perquè és només una derivació del debat sobre el dret dels pobles i, concretament del poble català d’accedit a la sobirania, a la majoria d’edat com a poble.

  3. Y tan solo repetir, corroborando el escrito de cabecera, que en el Congreso de los diputados los representantes catalanes negaron el derecho a decidir por 25 votos contra 22. ¿Estamos en una democracia? ¿De donde sale el famoso 80% que está por ese derecho a decidir?

  4. “No ho fem només nosaltres, també ho fa la Comissió Europea que la converteix en la regió més corrupta d’Espanya.”
    Crec que les paraules de Asclepio son les justes i no tinc res mes a dir.

  5. Asclepio

    Francesc, crec que l’evidència és que a Catalunya hi ha molta corrupció i que és molt comparable amb la resta de l’Estat Espanyol. De fet són corrupcions que beuen de la mateixa font. I tant que és pot comparar!! No ho fem només nosaltres, també ho fa la Comissió Europea que la converteix en la regió més corrupta d’Espanya. Només hem de veure els diaris, els casos de corrupció i en quins àmbits opera. És a dir, a tot l’entramat de poder català: formació, jocs, SANITAT, obra pública, tot tipus de concessions, urbanisme, fundacions…

    Francesc, no ens enganyem, totes les CCAA ens hi semblem molt en aquest tema. Del tema de la balança fiscal, crec que és un tema absurd ja i millor no parlar… Estic d’acord en qui són els afectats (els ciutadans), però no veig el motiu per negar el que és obvi

    Salutacions

  6. Nuncamáis

    Xavi, no veus que ja comença a ser ridícul negar l’evidència?
    Jo no nego que hi hagi corrupció a Catalunya, però voler-la comparar amb la corrupció de l’Estat espanyol, veritable cova de lladres, amb lleis,costums i institucions “ad hoc” per servir a la casta extractiva que se serveix de l’Estat per servir els seus interessos privatitzant els beneficis i socialitzant les pèrdues (casos Castor, Canal de Panamà i uns quants més). Un munt d’empreses de l’Ibex es dediquen a presentar pressupostos impossibles de complir (com el del canal de Panamá) per després, demanar suplements que encareixen els projectes, actuant amb la cara gruixuda d’enviar representants de les més altes institucions de l’Estat – p.e. la ministra Ana Pastor a Panamá – a defensar allò que és indefensable. I que tal la gent víctima dels bancs desnonada i al carrer sense cap ajuda pública de les que es concedeixen generosament als bancs. L’Estat espanyol és un immens Patio de Monipodio que Cervantes tan bé va pintar en la seva novel·la Rinconete y Cortadillo que en versió actual representen molts dels directrius de constructores espanyoles.
    S’ha creuat el territori de l’Estat amb línies AVE utilíssimes als que les han construït, amb una sola que es troba en el llindar de la rendibilitat, amb dugues que s’han tancat per tenir una mitjana de viatgers/dia inferior a deu i la resta que tampoc no són rendibles socialment però que han transferit sucosos beneficis arrancats als contribuents.
    Tot plegat sense parlar dels 16.000 MEUR que ens roben cada any a Catalunya.
    I adequar la Judicatura per expulsar-ne Garzón, acusar de prevaricació al jutge que va enviar Blesa a la presó, i mantenir encara la figura ronyosa, antidemocràtica i arnada de l’indult, tot plegat massa indicatiu d’una corrupció que abasta totes les estructures de l’Estat i que està incrustada el infinitat de lleis i costums.
    Les víctimes: Catalunya i els ciutadans espanyols.
    Ho sento: no em puc dedicar “full time” a descriure tota la porqueria incrustada a l’Estat, Monarquia inclosa.

  7. Imagino que al hablar del Estado Español, incluyes a Catalunya que también forma parte del Estado Español. ¿Hablamos de las 300 familias? ¿del caso Pretoria? ¿del Palau? ¿de Millet?…. esto es una verdadera pena.

  8. Nuncamáis

    DONATS A “LA PUTA RUE” NINGÚ ESTÀ AUTORITZAT A PARLAR D’ALTRE CLASSE DE CORRUPCIÓ QUE LA CORRUPCIÓ LEGALITZADA DE L’ESTAT ESPANYOL. “CORRUPCIÓ LEGALITZADA” XAVI. ELS MEMBRES DE CLASSE EXTRACTIVA, HAN LEGALITZAT EL ROBATORI A FAVOR SEU!!!!
    Ignoro que ha passat. Ha desaparegut part del text i no tinc temps de repetir-lo, però espero que es pot imaginar que deia

  9. nuncamáis

    Diumenge, 27.4.2014. 12:47 h
    El recolzament d’Europa a la consulta
    El grup Liberal del Parlament Europeu no és el primer gran grup polític que dona suport a Catalunya i a la consulta del 9-N, sinó que és el tercer . El primer grup en recolzar Catalunya va ser l’EFA-ALE (L’Aliança Lliure Europea) i el segon el grup dels verds, i el seu cap per presidir la Comissió Europea, el Sr. Jose Bové, que va declarar a TV3 que estava d’acord amb la consulta del 9-N. Ara el tercer és el grup dels liberals, benvinguts siguin .

    De tota manera, també són moltes les personalitats del grups Popular i Socialista, d’arreu d’Europa, que recolzen Catalunya i que estan d’acord amb la consulta del 9-N . Tenim molta feina davant nostre fins el 9-N . Cal treballar fort per les eleccions europees del 26-M, cal fer una pedagogia intensiva del fet nacional/diferencial català arreu de la UE; i desprès, informar amb precisió la multitud de turistes europeus que ens visiten durant l’estiu .

    Cal aprofitar al màxim el temps que ens queda fins el 9-N ..

    http://in.directe.cat/josep-loste/blog/11846/el-recolzament-deuropa-a-la-consulta

  10. nuncamáis

    Dilluns, 28 d’abril de 2014 05:00 h
    Els vicis megalòmans de la “casta xucladora”
    el “donut” de la Ciudad de la justícia a Madrid, un projecte de 500 milions d’euros
    L’escampall d’esquelets de construccions milionàries i d’infraestructures inútils arreu del territori espanyol és ric i divers i és un dels símbols de la “Marca España”. Milions d’euros enterrats en projectes que sovint res tenen a veure amb l’interès general i molt amb l’objectiu d’aconseguir rèdits electorals i engreixar els comptes de resultats de les grans empreses constructores espanyoles a costa de l’erari públic. Empreses i empresaris que, en alguns casos, estan en el punt de mira de la justícia i l’opinió pública per les donacions al PP en cas Bárcenas. Mentre Catalunya pateix des de fa dècades un dèficit en infraestructures esfereïdor, els governs del PP i PSOE han enterrat milions d’euros en la construcció d’infraestructures innecessàries.

    Ahir vam conèixer la noticia que ADIF, empresa pública del ministeri de Foment, ha tapiat el túnel de doble boca més llarg d’Andalusia construït per una inexistent línia d’alta velocitat entre Múrcia i Almeria, i que la “operació” ha costat 750 milions d’euros (més de 125.000 milions de les antigues pessetes). Vint-i-quatre kilòmetres de túnel tapiat que se sumen a milers de milions enterrats en infraestructures inútils, fetes solament per afany de fer-se fotos, en el cas d’aquest túnel iniciat durant el govern de Zapatero i amb la foto del ministre Blanco, avui refugiat a Europa.

    Però aquest cas és només la punta de d’iceberg del descontrol de “la casta xucladora”, com anomena el periodista Jaume Barberà els habitants de la Moncloa que governen Espanya i altres institucions de l’Estat. Altres mostres del desastre són la MP-203, el tren de la Warner, la Ciudad de la Justicia o l’auditori fantasma Juan Carlos I, per posar exemples de Madrid.

    La MP-203, una autopista que no va enlloc, malgrat tenir un llarg tram de doble carril asfaltat, havia de servir per a descongestionar la A-2 al seu pas per Alcalá de Henáres, va costar 70 milions d’euros i és una metàfora perfecte del desastre de les autopistes radials de Madrid.

    El tren a la Warner, conegut per ser un dels més ruïnosos d’Espanya, el va inaugurar l’any 2003 el llavors president de la Comunitat de Madrid, Alberto Ruiz-Gallardón, ara ministre de justícia. La construcció de la línia va costar 85 milions d’euros, més la picossada que va costar el desmantellament encarregat a ADIF per evitar els pillatges, a mitjans de 2013.Una infraestructura mastodòntica, per transportar 190 passatgers al dia.

    El macroprojecte de “La Ciudad de la Justicia” a Madrid tenia un cost de 500 milions i ja n’ha enterrat 20 en l’edifici de l’Institut de Medicina Legal, un bolet en forma de “donut” que no s’utilitza, situat prop de l’estadi del Real Madrid. Esperanza Aguirre va ser la protagonista en la col·locació de la primera pedra, operatiu que va costar 1,4 milions, dels quals un milió es va destinar a un audivisual 3D. Els principals càrrecs de la esfera judicial de l’estat van festejar encantats la posada en marxa del macroprojecte frustrat.

    Per acabar amb el “tast”, hi ha l’auditori Juan Carlos I, un monstre que va costar 40 milions d’euros i que roman tancat amb un cost de manteniment de 12.000 euros a l’any

  11. nuncamáis

    Rebutjo enèrgicament l’agressió de que ha estat objecte el senyor Pere Navarro, Secretari General del PSC. La nostra lluita ha de ser neta com ha estat fins ara. La lluita bruta la deixem per l’Estat espanyol. Vencerem! I pacíficament!

  12. nuncamáis

    Les exportacions, inversions estrangeres a Catalunya i el turisme (malgrat les prediccions dels unionistes per fer por), i algunes investigacions (malgrat l’oposició i boicot de l’Estat espanyol) van molt bé.

  13. nuncamáis

    I, encara un petit comentari: La major part dels qui tan diuen defensar la Constitució (per exemple Aznar i similars que havien expressat idees feixistoides) s’hi varen oposar quan va originar-se, perquè la veien com un element que havia de garantir les llibertats i els drets dels ciutadans.
    Alguns dels que no la varen votar varen aconseguir (en aquells temps posteriors a la mort del dictador) que l’Exèrcit tutel·lés el procés introduint-hi, allò tan estúpid de “patria comun e indivisible de todos los espanyoles” que els mateixos generals franquistes que acabaven de derrotar la república varen IMPOSAR com a condició “sine qua non” per permetre la seva aprovació.
    Amb aquesta maniobra, els qui s’oposaven a la Constitució com a garantia de llibertat, se’n varen apropiar un cop convertida parcialment en una cotilla opressora.
    Ara, ells i els seus hereus són els que esgrimeixen el paràgraf que he citat i uns quants passatges més també imposats “manu militari” per justificar la seva vergonyosa i antidemocràtica posició a les antípodes de la d’Anglaterra respecte a Escòcia.
    Sóc del parer (que coincideix amb moltes opinions autoritzades) que la seva posició antidemocràtica no els servirà per parar un procés que no té aturador i que l’únic que aconseguirà serà el perjudici mutu de Catalunya i d’Espanya

  14. nuncamáis

    Superiors ni ho som ni ho he cregut mai. Precisament penso que el dia que siguem lliures del domini espanyol, ens caldrà lluitar (és el destí etern del ser humà), i fer-ho fermament per evitar que els aprofitats de casa nostra facin de les seves.
    Tanmateix tindrem un estat nou de trinca i, sent amos de les nostres decisions, no haurem de cercar fora de casa nostra els culpables; pagarem els nostres errors i les nostres incompetències, no les de l’Estat espanyol, campió mundial de fallides econòmiques i d’estupideses de mida colossal.

  15. nuncamáis

    ASCLEPIO1 et saludo afectuosament.
    A risc (segur) de no arribar-te a convèncer no puc menys que proclamar unes evidències TOTALMENT ACTUALS.
    Des de la transcisió (modèlica per alguns, nefasta per mi) tots els governants han estat un xoriços (llevat de Suàrez), i uns incompetents que han governat en contra dels interessos dels espanyols i molt especialment dels catalans.
    Les grans infraestructures de l’Estat espanyol no són sinó un mecanisme de sucoses transferències a la clase extractiva que pacta els avantatges econòmics a la llotja del Bernabéu. Lluny de fer un rigorós anàlisi de les rendabilitats econòmiques i socials, es decideixen amb un criteri rigorosament centralista per afavorir la Villa y Corte Borbónica.
    Un repàs de la distribució geogràfica de les infraestructures ho confirma.
    Només voldria citar apart, perquè és un cas d’antologia del disbarat el corredor de mercaderies del Mediterrani: ha de donar servei a la part oriental de la Península Ibèrica que concentra la major part de la població, del PIB i de les exportacions de l’Estat espanyol.
    Qui vulgui seguir les vicissituts de la seva història (gran part a internet) pot adonar-se dels esforços del lobi industrial europeu per dissuadir el govern de l’Estat espanyol de prioritzar el corredor central del Pirineu, molt més costós econòmicament i molt menys rendible (de l’ordre d’un dècima part).
    Personalment crec que l’Estat espanyol és capaç de suicidar-se si pot perjudicar d’una manera decissiva els Paisos Catalans.
    El seguiment de la història d’aquest tema (que he fet sobre la marxa) m’ha deixat perplex de fins a quin punt pot arribar la ineptitud, la inconsciència, la maldat i l’estupidesa humana.
    I tot el conjunt de lleis regressives que el PP tracta d’engegar, a alguna de les quals fins el seu Tribunal Constitucional hi posa traves. Tanmateix el que no se’ls ocorre és una llei que elimini l’antiquada i injusta institució de l’indult.
    La corrupció està a l’ordre del dia, amb portes giratòries que permeten el pas de l’administració de l’Estat a la privada i viceversa (darrerament tota una trepa d’aprofitats acaben de passar a ser consellers de les empreses elèctriques). Mentrestant l’Estat espanyol té el preu de l’energia elèctrica més alt d’Europa (exceptuant Irlanda i Xipre que poden ser casos justificats per la seva condició insular).

  16. asclepio1

    Sí, claro.y en la prehistoria eran unos bárbaros. ¿dónde vives? ¡¡Hijosdalgo!! Hace tiempo que la productividad de Madrid es superior a la nuestra, por favor. Tanta tontería y no veis dónde están los problemas. Los indios y las colonias… puff Así nos va. Nos estáis hundiendo.con vuestra ceguera y odio. Esta actitud es la culpable de la gran decadencia que vivimos en Cataluña. Hace tiempo que no damos una a derechas y con los mismos medios que otros lugares siempre nos adelantan. Lo peor de vivir en siglos pasados, en cuentos, en creerse mejor que nadie, en echar toda la culpa a los demás, en creer que los demás son muy malos y nosotros muy buenos es que con este juego nos leváis a TODOS al precipicio. Esta soberbia, creerse superiores y no hacer autocrítica y para justificarlo, hablar del pleistoceno, de los reyes, los caballeros, los inidos y las colonias, si no tuviera consecuencias se limitaría a ser un pecado gordo de soberbia, pero dado las consecuencias que afectan a las personas ES INMORAL

  17. nuncamáis

    És rigorosament cert que a l’Estat espanyol tota la Borbonada ha viscut sempre del robatori de les riqueses dels indis de les colònies americanes.
    És rigorosament cert que l’espoli s’ha practicat també en les colònies internes de l’Estat (Països catalans).
    És rigorosament cert que l’Estat espanyol, a més, ha viscut en gran part de la generositat de la Unió Europea.
    Tot menys treballar que els hijosdalgo tenen com un fet deshonrós.
    També és rigorosament cert que tot aquest doll de riquesa aliena rebuda no na servit per evitar que l’Estat espanyol sigui qui ha sofert el major nombre de fallides financeres del mon.
    També és rigorosament cert que les canallades i crims es tapen amb la invenció del que ells anomenen “llegenda negra” perque a part de practicar el robatori continuat, saben practicar la mentida continuada, negant totes les seves malifetes i, als extorquits, robats, expulsats de l’Estat (moriscos, jueus o jesuites) els coloquen l’etiqueta de “victimistes” perquè no poden suportar que es queixin de les contínues cabronades a que han estat sotmesos. Eso es lo que hay que oir, aunque hay quien se tapa los oidos.

  18. Lo que hay que oir

    Bla, bla, bla, bla que si oprimidos, que si colonias, que si expolios… Todo mentiras. No, Nuncamais, los opresores no se van. Gobiernan Cataluña y sus intereses. El pueblo, piezas con ilusiones que nunca se harán realidad. No veréis la independencia. No veremos la libertad ni tú ni el resto de españoles. Lo siento. El poder político seguirá jugando con lo tuyo y con lo mío. Mas y Rajoy tienen más intereses comunes que tú y tus cofrades independentistas. Seguirán robándonos y tú creerás que el sueño de Mas te conviene más que cooperar con individuos españoles que sufren la rapiña política igual que tú.

  19. nuncamáis

    L’Estat espanyol ha viscut sempre com una au rapinyaire, i, malgrat tota l’enormitat del robatori, és el campió del mon en nombre de fallides financeres. Volem escapar-nos de la pròxima que ja s’està albirant a l’horitzó.

  20. nuncamáis

    Alguna colònia española voldrà tornar a ser explotada per un Estat que va robar-les i humiliar-les?

  21. nuncamáis

    Molt bla, bla, sense sentit i paraules buides!
    L’acusació de victimisme no tiene sentit. Qui porta segles vexat, oprimit y expoliat econòmicament té tot el dret a denunciar-ho en veu alta.
    Fins ara la força bruta s’imposava i l’exèrcit era la garantia de l’opressió.
    Ara tinc la certesa que s’obrirá pas a la solució democràtica i pacífica, vencedora a les urnes i avalada per la major part de la comunitat intrernacional.
    El temps dels opressors s’està acabant!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s