EL DOGMA DE LA HOMOGENEIDAD

La tendencia a considerar a la comunidad catalana como una realidad homogénea constituye una de las premisas fundamentales del discurso nacionalista. Esta premisa afecta de lleno a lo que se suele denominar dimensión identitaria del país y sus gentes. La tendencia a la homogeneización empuja a los individuos a ir conformando su identidad al modelo que se muestra como el único aceptable públicamente. De tal forma que se da por descontado que todo catalán que se precie de tal debe, entre otros rasgos, vibrar con los colores del Barça, ser un espectador fiel de TV3 y, por supuesto, amar la lengua catalana (queda únicamente tolerado hablar castellano, pero en ningún caso amarlo, cosa que —fuera del actor Ramón Madaula, en un gesto que le honra— prácticamente nadie por estas latitudes se ha atrevido a manifestar en público en los últimos tiempos).

Tanto da que los seguidores catalanes del equipo de fútbol madrileño rival del Barça constituyan una minoría muy significativa (por encima de un tercio de la totalidad de aficionados al futbol locales, leí en cierta ocasión), que sean muchos los que prefieren ser informados por otros canales de televisión y emisoras de radio ajenas a los medios públicos o, en fin, que haya un tanto por ciento muy elevado de ciudadanos catalanes que tiene el castellano como lengua materna (algo más de la mitad, tengo entendido), etc. Por muchos que sean, todos esos individuos resultan sospechosos.

El problema, ciertamente grave, para el nacionalismo es que este tipo de ciudadanos no homogeneizados se encuentran también, y en número no menor, en las propias filas nacionalistas. Pensemos, por centrarnos en un rasgo, en el asunto de la lengua. Es algo sobradamente conocido que no solo en general muchos simpatizantes del nacionalismo, sino incluso muchos dirigentes del más alto nivel de partidos soberanistas, han utilizado y siguen utilizando el castellano en el ámbito privado.

Se malinterpretaría la afirmación anterior si fuera leída como una denuncia que pretende desenmascarar la impostura, el cinismo o la hipocresía de quienes incurren en tan llamativa contradicción. Dejemos tales denuncias —o las chanzas acerca de unos inquisidores de la lengua que, tras tantas gracietas a costa de Aznar, resulta que hablan ellos castellano en la intimidad— para los tertulianos de la caverna mediática, que han encontrado en este punto un filón inagotable. A los efectos de lo que estoy intentando plantear, me parece muchísimo más importante entender tal contradicción como un indicio de lo insostenible que resulta la tesis de la homogeneidad identitaria de los catalanes.

La situación estaría mostrando el enorme coste que el empeño del oficialismo en identificar a catalán con nacionalista ha acabado teniendo tanto para los individuos como para la propia sociedad catalana. Respecto a los primeros, no sé qué me inspira más tristeza: si unos políticos nacionalistas que esconden ante su electorado una dimensión tan constituyente de su vida como es la lengua en la que realmente hablan a las personas a las que quieren, o esos otros políticos de la misma cuerda renunciando a seguir utilizando el idioma con el que siempre se relacionaron con sus seres amados, avergonzándose, estúpidamente, de las delicadas frases pronunciadas en momentos de dolor o de ternura. Y si semejante renuncia les llena de orgullo y alimenta su épica, mi compasión se acrecienta. Con sinceridad, no consigo ver belleza ni grandeza alguna en infligir semejante violencia -y máxime por motivos doctrinales- sobre la propia palabra.

Respecto a los costes que presenta el homogeneismo para la sociedad bastará con recordar la escandalera que tales sectores organizaron denunciando que corría peligro la convivencia y la paz social en Cataluña cuando Ernest Maragall, a la sazón conseller de Educación (y a quien no creo que nadie se atreviera a considerar sospechoso de españolismo) propuso que se impartiera ¡una hora más de castellano! en las aulas de las escuelas públicas.

Pongo este ejemplo porque lo que más me interesa destacar es la cuestión política de fondo que subyace al asunto, cuya importancia no cabe en modo alguno soslayar (ni respecto de la cual las increíbles torpezas del ministro Wert debieran distraernos). Me refiero al hecho de que resulte literalmente imposible cuestionar el menor aspecto —ni siquiera técnico— relacionado tanto con el modelo educativo catalán como, más en general, con la lengua (planteando, por poner un ejemplo, la posibilidad de que en la televisión pública catalana no fuera una rareza la presencia del castellano).

La permanente apelación a la sentimentalidad por parte del nacionalismo ha servido para excluir del debate público determinadas cuestiones, consideradas previamente y por principio (esto es, sin posibilidad de crítica alguna) como auténticas líneas rojas que bajo ningún concepto cabía traspasar. Algo importante falla —hasta el punto de que entiendo que puede llegar a resultar adecuado hablar de déficit democrático— cuando es el poder quien decide sobre qué se puede discutir en la plaza pública y sobre qué no se le permite al ciudadano otra opción que la adhesión incondicional si no quiere padecer una intensa exclusión simbólica.

No deja de ser llamativo que aquellos a quienes tanto se les ha estado llenando la boca durante años con la importancia de no fracturar en dos nuestra comunidad cuando de justificar su modelo escolar de inmersión lingüística se trataba, no parezcan estar preocupados en absoluto por el desgarro que puede producir en la sociedad catalana sus planteamientos secesionistas y, como mucho, animan a los ya convencidos de su causa a intentar recabar el número suficiente de apoyos electorales para alcanzar sus objetivos. ¿No será que les trae sin cuidado partir en dos la sociedad catalana porque lo que de veras les importa es mandar sobre ambas mitades?


Manuel Cruz
 es Filósofo. Autor del libro Filósofo de guardia (RBA) y presidente de la asociación Federalistas d´Esquerra.

 

http://ccaa.elpais.com/ccaa/2013/10/16/catalunya/1381950844_784397.html

23 thoughts on “EL DOGMA DE LA HOMOGENEIDAD

  1. nuncamàis

    Interpretar els FETS sense que passin pel filtre de la raó, ens porta a la mentida induïda per l’acció de la pròpia IDEOLOGIA, i, per tant, a la deformació de la realitat.
    Quan això passa, és inútil debatre.
    Dos exemples de persones, ambdos espanyolistes acèrrims que no ho fan els tinc a l’abast de la memòria i els professo gran esrtima: el polític del PP, Miguel Herrero y Rodriguez de Miñon que parlant d’ell mateix atorga el qualificatiu de nacionalista espanyol i el notari, autor del llibre España desde una esquina, en el que presenta com úniques solucions possibles per l’estructura territorial d’Espanya el federalisme i la separació. Amdos són gent realista i amant de la veritat amb els que podria compartir moltes de les seves afirmacions.
    I sento haver de dir que en la teva darrera intervenció difícilment s’hi pot trobar una veritat perquè està tota ella teñida per la IDEOLOGIA NACIONALISTA ESPANYOLA que altera el sentit de la realitat dels FETS, de manera que així és impossible debatre.

  2. Tienes un gran problema Francesc y muchos años y yo no quiero entrar en la descalificación personal que tú y otros utilizais. En pocas líneas me llamas mentiroso, tramposo y además te doy pena, aunque es de agradecer que no seas desagradable. Mis padres me enseñaron siempre que hay que ser didáctico y que hay que comprender a los demás y yo lo cumplo como una buena norma de convivencia. A partir de aquí y después de retratarte tu mismo te mando un saludo y mis mejores deseos que desde luego no son los tuyos.

  3. nuncamàis

    QUAN NO SAPS QUE DIR COMENCES A MENTIR:
    Mentida 1, que els diners s’havien lliurat cosa que saps que és fals.
    Mentida 2, El que va dir Duran, el grandíssim bandarra, va ser que dels 9000 M €, els exigibles eren molts pocs, no que no es deguessin, misteri que són incapaç de desxifrar, perquè per una sèrie de lleis i normes dels bandarres de Madrid que el Tribunal Prostitucional aplica sempre contra Catalunya, els nostres amos i senyors tenen l’habilitat que lleis que sembla que diuen una cosa resulta que no poden aplicar-se ni exigir-se, que fan uns jocs de màgia negra que converteixen les competències exclusives en compartides i les compartides en no-res.
    Ets un trampós, Xavi. I el pitjor és que tu ho saps la qual cosa et coloca entre les persones no mereixedores de confiança. NO PODRÀS MAI DIR QUE ELS NOSTRES DOMINADORS ENS TRACTEN DE MANERA DIGNA. I REPETEIXO: CLARAMENT ESTÀS AFECTAT DEL SINDROME D’STOCKOLM. Em fas pena i alguna cosa més que prefereixo no dir perquè no m’agrada mostrar-me desagradable.

  4. Compañero, el dinero para las farmacias ya se había entregado, pero ocurre que nuestros próceres, en lugar de entregar el dinero a quienes se había destinado, se ocuparon de entregar ese capital a las universidades, el miedo a un cierre de la Diagonal y sentadas provocadas por nuestros docentes que saben llevar de la mano a sus discípulos, era algo que nuestro govern no podía permitir. Es mucho más fácil joder a 3.000 profesionales de la salud y a sus usuarios, que somos todos. Creo que en este tema como en casi todo lo que afirmas vas equivocado y tus números son los oficiales de quienes quieren romper. En cuanto al tema de les greuges, esos 9.000 millones, te dirijo mejor a Durán i Lleida, que ya afirmó que es falso, eso por no hablar de la contestación del ministro. Hacer mención del sindrome de Estocolmo una persona como tú, que está presa de la propaganda soberanista, me hace entrar la risa fácil y comprensiva. Tu gran problema es que odias, te lo vuelvo a repetir odias y así no se puede articular nada que sea constructivo. Y ya no te voy a contestar más en este artículo, ya que eres cansino y repetitivo, dejando aparte que eres ofensivo y no quiero entrar en este juego, si después de treinta años no habeis conseguido más que un 50% de adhesiones, es ya hora de que entendais vuestro error de planteamiento.
    Saludos.

  5. nuncamàis

    Mira fins a quin punt t’obnubila el pensament la IDEOLOGIA del nacionalisme espanyol que no ets capaç de veure la contradicció que és sentir-se espanyol i català. Tu pateixes el síndrome d’Stockholm!
    Quan les notícies contínues que diariament es produeixen del lladrocini i la burla dels espanyols contra els que vivim a Catalunya, mesurades en M € i les incomoditats a que estem sotmesos els habitants de Catalunya pel sol fet tenir aquí la residència en forma de deficiències dels serveis públics BÀSICS de L’Estat espanyol (vies de comunicació, serveis sanitaris, ensenyament, i, en general, l’ofec de l’autonomia seguint fin per randa la divisa del General Assassí) no abasten a fer-te veure la veritat, és que no la vols veure. Que puc fer-hi jo, pobre de mí?
    16.000 M € de robatori fiscal en el pressupost + 9.000 M € de deutes segons la seva mateixa comptabilitat (que no ens paguen contravenint la seva pròpia i recent llei contra la morositat) + un promig de només el 30 % de l’obra pressupostada i no executada + un disseny radial de les infrastrucrures de l’Estat projectat unicament per servir les necessitats i capricis de Madrid + l’arbitrarietat amb què porten a terme maniobres perjudicials per tot el poble català com actuar contra el pagament dels serveis farmacèutics que no pode tenir MAI la seguretat de quin dia cobraran, fet que causa el desabastament de les farmàcies, la necessitat d’haver de demanar crèdits onerosos per reposar elsm stocks i la pèrdua de temps dels pacients que han de recorrer diverses farmàcies abans no han trobat el seu medicament, mentre altres autonomies es permeten el luxe de disminuir els impostos, heus ací algunes de les innombrables putades successives dels poders de l’Estat absolutista (no sotmès a la seva pròpia legalitat) contra els habitants d’aquest país (tu inclòs). ¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡ SINDROME D’STOCKHOM !!!!!!!!!!!

  6. No me podrás vencer nunca Francesc, porqué utilizando las emociones como verdades, te encontrarás siempre quienes utilicen las razones, para desmontar tus propios sentimientos. Pero cuidado, nadie está libre de los sentimientos, yo tengo un sentimiento que es sencillamente doble al que tu sientes. En realidad Francesc creo que estamos camino de regenerar España, Catalunya incluida, y se ha de acabar con el nacionalismo chabacano, el despotismo, el clientelismo y el nepotismo. Y estamos en camino, no lo dudes. Fíjate que la participación en el último Estatut, no llego ni al 50%, con estos datos y después de estar cuatro años machacando a los ciudadanos, crees que se puede ir a ningún lado, no sinceramente no.
    Un saludo y no te excites, que yo no te cambiaré, pero tu tampoco a mí.

  7. nuncamàis

    Segurament la utilitzazió d’arguments d’altri no aplicables al tema que ens ocupa és originat per la impossibilitat de respondre adequadament als darrers arguments IRREFUTAFLES que t’he comunicat. Són, doncs, la prova més clara de que ets sents dialècticament vençut. En realitat ets tu qui està nerviós perquè t’he posat davant d’un mirall que mostra clarament la incoherència del teu discurs que pretén sense cap vergonya fer que jo t’admeti com una veritat la frase “sentir-se català i espanyol” que no és altra cosa que l’exemple perfecte d’un oximoron. Com que sóc emocionalment català és impossible que sigui emocionalment espanyol; per això lluito amb totes les meves forces per fer que arribi el dia que sigui català el meu passaport.

  8. nuncamàis

    La frase d’Unamuno que cites anava dirigida a Franco, el dictador que va escampar el virus del nacionalisme espanyol. Crec que és un pobre argument utilitzar-lo, com ho fas tu, contra qui no fa altra cosa que denunciar les idees franquistes portadores del virus de l’espanyolisme.

  9. Jo en canvi puc comprendre perfectament el funcionament del teu cervell, perque tinc biblioteca. I t’aconsello que no t’esveris, ja que com deia aquell “podreis vencer, pero no convencereis”. Salutacions.

  10. nuncamàis

    Xavi, no pretenguis que m’empassi la situació de privilegis que em pintes per Catalunya, que només es poden veure a través unes ulleres fabricades amb vidres de IDEOLOGIA NACIONALISTA ESPANYOLA.
    El franquisme va encunyar la divisa “a estos catalanes hay que ahogarles económicament” i els seus cadells del PP, fidels sempre al feixisme franquista, la segueixen amb exactitud, amb el robatori fiscal del 8.5 % del PIB català, i, a més, fent que l’execució de les obres públiques estigui pels volts del 30 %, i, el que ja és delicte i mereixeria el processament de Montoro per prevaricació negar-se a pagar els 9000 M € que l’Estat espanyol deu a la Generalitat, INCOMPLINT CONSCIENTMENT LA RECENT PROMULGADA LLEI DE MOROSITAT.
    És inconcebible, per altra part que em parlis d’aquesta meravellosa i amplia – segons tu – autonomia quan les condicions econòmiques a que ens sotmet l’Estat espanyol són cada vegada més i més precàries. Jo no puc pensar que creguis el que dius i està claríssim que està degut a la teva ideologia espanyolista que és capaç de superar fins i tot “la prueba del algodón” que tens a tocar de casa teva: EL DESASTRE VERGONYÓS I CRIMINAL DE LA N2 (i dic criminal perquè la decisió de que aquesta via tan transitada contribueixi a l’ofec econòmic de Catalunya ha estat la causa de molts morts.)
    Cal seguir encara o ja hi ha prous proves de la posició bel·ligerant de l’Estat espanyol contra nosaltres? No falten dotzenes (i, potser fins i tot centenars d’arguments) per demostrar AMB TOTA CERTESA I RIGOR QUE L’ESTAT ESPANYOL ÉS, DES DE FA SEGLES EL PRINCIPAL ENEMIC DE CATALUNYA. El que falta és temps per poder-los no ja descriure’ls sinó tan sols enumerar-los. Que amb la claredat de que és així hi hagi encara qui, com tu mateix, es defineixi de cor com català i espanyol és, per mi, un misteri que cap cervell normal és capaç de comprendre.

  11. Per la meva part te dire Francesc, que una persona qualsevol per sobre de la ideologia dominant ha de tindre sempre un sentit del que está bé i del que está malament, ho facin les dretes o les esquerres. Raó per la qual Pérez-Reverte, ens diu que te una biblioteca, es a dir que está prou informat i que pot dictaminar sobre el que passa segons el seu parer.
    Sobre el tema de fill de puta, s’ha d’agafar com una llicencia lliteraria, fixat que tu mateix al teu comentari ens parlas de “les putades de L’Estat Espanyol” i jo considero que es un sentiment mes que una realitat. Mai Catalunya ha tingut ni la capacitat d’autogestió ni de govern de la que disposem ara actualment. Salutacions.

  12. nuncamàis

    Per una vegada, Xavi, crec que puc suscriure gairebé tot el que es diu en l’article de Pérez Reverte, llevat d’un parell d’exageracions: la primera que no té ideologia perquè té biblioteca i la segona que l’espanyol és un perfecte fill de puta. No suscric cap de les dugues que no em semblen vàlides en cap circumstància i en qualsevol ús que se’ls vulgui donar. A més em sembla greu la repetició d’un insult greu com fill de puta aplicat a tot un col·lectiu. A mi, víctima de les putadees de l’Estat espanyol contra Catalunya i els catalans, mai se m’hauria ocurregut de proferir in insult com aquest.

  13. Recomiendo a quienes lean este artículo que se pasen también por otro artículo de Arturo Pérez-Reverte que os pasé unos días más tarde es Conmigo, o contra mí. Creo que ahí se especifica perfectamente en lo que siguen siendo los españoles, que no España por cierto.

  14. nuncamàis

    Rellegits els darrers textos que vaig esciure ahir a tota velocitat he de demanar perdó perquè, possiblement degut als meus 84 anys i a la velocitat excessiva alguns passatges han quedat amb errors de digitació i algunes idees barrejades. De totes maneres penso que es pot seguir bé el fil del meu pensament.

  15. nuncamàis

    Una menció en lloc destacat convé encara reserver al Tribunal Constitucional pel tràgic ridícul dels qui, sense cap vergonya l’han prostituit passant de Tercer Poder a corretja de transmissió dels partits polítics que fan tota classe de martingales per tal d’articular-hi una majoria.

  16. nuncamàis

    El to diferent de la seva darrera resposta, raonada, per bé que jo estigui en desacord amb molts pels seus plantejaments fa que pensi que mereix ser tinguda en compte.
    Vostè diu: “Respecte al robatori del que em parla, no hi ha dubte que en aquest sistema actual hi ha una transferència de recursos dels elements més productius als menys productius sense una política per reconvertir aquests últims.”
    Em crec perfectament legitimat a qualificar de robatori la transferència sense control de recursos il.limitats de que vostè parla; no em dol la transferència sinó la manca de control, la manca de fixació d’una data final, la manca d’un topall de la qualitat a transferir, la imposició autocràtica coronada encara per la discrecionatitat amb la que l’Estat espanyol incompleix d’una manera flagrant la seva pròpia llei recentment promulgada contra la morositat amb els deutes que té contrets amb Catalunya, esdevenint un col·lectiu que presumeix d’Estat de dret sense cap altre mereixement que la qualificació d’Estat trampós.
    Trampes sense fi comeses per l’estat en els governs de diversos colors polítics que hem patit en aquesta seudodemocràcia que, fora dels governs de Suàrez que tot i que millorable en alguns aspectes va donar la sensació de que era regit per una persona honrada i promotora del bé comú.
    El que va venir després van ser els delictes de sang de les clavegueres de l’Estat socialistes amb l’etiqueta de “tot val” per la lluita antiterrorista, el terror del la caserna d’Intxaurrondo, els casos Lasa i Zabala, més tard els enganys del PP, la seva explotació del dolor de les víctimes del terrorisme en benefici del partit feixista que per desgràcia encara ens governa.
    Aquesta explotació ha portat l’Estat a cometre il·legalitats flagrants sot el pompós no de doctrina Parot que ha merescut la sentència desfavorable del Tribunal de Strassbourg, que ha estat mal rebut pels estaments oficials espanyols que han tingut ocasió de fer el ridícul per no saber que cap llei penal pot ser aplicada de manera retroactiva. Fins i tot el Caçador d’elefants s0ha cobert de glòria.
    Em retreu que citi el passat i no estic d’acord amb el retret. El passat explica el present i és el responsable de les tenebres que es projecten sobre el futur.
    Li recomano dos llibres, el del socialista Bel “España capital Paris” i “España desde una esquina” del notari Juan José López Burniol”. En el primer podrà veure com la història del centralisme madrileny ha portat Espanya a la ruïna amb desenes le fallides per la obsessió de construir les infrastructures de l’Estat centralitzades a l’entorn de Madrid i que aquesta història és de rabiosa actualitat en el disseny radial de les estructures de comunicacions de l’Estat que no es replantegen (com ha passat a Portugal) sino que continuen, malgrat la crisi, amb els AVE de Galícia i Extremadura, amb les autopistes radials de Madrid (actualment en fallida) i en la política afavoridora de l’aeroport de Madrid per transformar-lo en un hub, tot això fonamentat a través de polítiques en les que el gran absent són els estudis de rendabilitat de les mencionades estructures.
    Si en referim als trens AVE, trobarem que generalment s’admet un llindar de cinc milions de viatgers per any a partir del qual comencen a ser rendibles el projectes de TGV. Doncs bé, només la línia Barcelona Madrid arriba justet a aquestes xifres. Tots les altres línies són altament deficitàries i, mentrestant s’abandonen les rodalies de Barcelona i línies regionals la catenaria d’alguna de les quals té gairebé un segle; és natural, doncs, que els accidents siguin freqüents.
    dugues línies d’AVE es varen clausurar per no arribar als 10 (deu) viatgers diaris. Mentrestant sabem que la línia del tren bala japonés sobrepassa llargament els cen milions anuals de passatgers i la Paris Lion sobrepassa els 20 (vint) milions de viatgers any.
    Continuant amb les infrastructures ferroviàries, de la lectura de la premsa he pogut deduir fàcilment que l’accident del metro de València (amb 35 morts) i el recent de Galícia amb unes desenes de morts s’haurien pogut evitar aplicant solucions tecnològiques que estan implementades fins i tot a l’Estat espanyol.
    Espanya és el païs que ha incomplert més disposicions de l’UE, el païs de tot el mon, rèrod en fallides econòmiques, el païs d’Europa que té el rècord d’atur i el païs que, a travess del temps s’ha manifestat com mancat totalment de seriositat en les seves relacions internacionals.
    El segon llibre ens permet entendre com de la ceguesa dels polítics que no saben veure les solucions polítiques que es poden aplicar a relacions entre Catalunya i Espanya i ens il·lustra a bastament de com equivocades han estat les polítiques espanyoles que s’hi han aplicat fins ara.
    Ara, creient-nos imbècils, quan ja res no es pot fer per salvar la relació mútua, quan la seva confiança està per terra, quan cap estat del mon confia en l’Estat espanyol, ens venen parlant-nos de terceres vies i de diàlegs oberts, mentre ens estan collant cada vegada més posant en pràctica aquella frase dels franquistes “a los catalanes hay que ahogar-los econòmicamente” tot això dit mentre les farmàcies no cobren el que se’ls deu, mentre la Generalitat té les arques buides i mentre governs autonòmics gestionats pels feixistes es permeten la burla de rebaixar els impostos. I, no cregui, Andrea, que per ser vostè unionista serà perdonada, sinò que, com que porta l’estigma de la maledicció per viure en aquest païs, rebrà de ple totes les conseqüències nefastes de l’escanyament econòmic programat per l’Estat espanyol contra Catalunya.
    Tard ja més del que caldria per anar-me’n a dormir sento que només he pogut fer un petit esbós del que em motiva a lluitar sense treva per la independència del meu pobre païs.
    Queden encara tantes coses per comentar! Els fonaments històrics del testament de Carles II, el capítol XIII del Tractat d’Utrecht, les agressions constants contra la personalitat catalana a través de la història, que arriben fins als nostres dies, amb repetits maltractaments i decisions arbitràries acompanyades de denúncies falses pel sol fel de voler parlar català amb membres de les forces de l’Ordre Públic al Païs Valencià i a les Illes Balears, la burla del LAPAO a la Franja Oriental de l’Aragó, els 123.000 infants que no poden acudir a una escola catalana al País Valencia i tantes altres mostruositats d’aquestà anomalia històrica anomenada Espanya, que alguns volen encara que estigui ancorada en temps de la Inquisició… Però el temps és límitat així com la meva capacitat de recordar les innombrables monstruositats perpetrades contra Catalunya.
    Només per acabar, la subsanació d’un oblit: convé recordar la història, Andrea, per no caure altra vegada en els mateixos errors de sempre. Crec que és profitós un repàs dels reis de la dinastia dels Borbons des de Felip V fins a l’actual Caçador d’elefants i comprovar de manera fefaent que ni un sol d’ells és mereixedor de l’estima de cap del súbdits que han tingut i adonar-se de com enganyosa i millorable és l’actual democràcia en la que les grans decisions econòmiques es prenen a la llotja del l’Estadi Santiago Bernabéu, que ve a ser la continuació de la Corte Madrilenya.

  17. Andrea

    Respecte al robatori del que hem parla, no hi ha dubte que en aquest sistema actual hi ha una transferència de recursos dels elements més productius als menys productius sense una política per reconvertir aquests últims. Només és part solidaritat, la resta és manteniment de privilegis de tota mena, des de petites subvencions innecessàries, PER, grans subvencions a sectors, com l’automòbil a Catalunya, sindicats, grups ideològics, associacions afins (nacionalistes entre d’altres…). Però això passa a tot l’Estat i per desgràcia a Catalunya cada vegada hi ha menys recursos productius, perque cada vegada ens empobreix més la casta dirigent catalana, avui disfressada d’independentisme. Un anàlisi amb coneixement (no el mantra de l’opinió única i manipulada dels mitjans catalans) mostra que cada vegada Catalunya és menys deficitària i més receptora.I cada vegada perd més posicions respecte a altres Comunitats més productives. Els ciutadans de tota Espanya pateixen això, on més ciutadasn productius hi ha, més ho pateiixen com a la majoria de paissos. El que passa que a Espanya hi viuen més privilegis que a altres paissos. Si veiem Andalusia amb els seus ERES, sindicats, Mercasevillas,… i el seu atur i nivell de renda, és molt escandalós,però és part del sistema que financiem ciutadans de tot l’estat, inclosos els andalusos productius. Això és el que hem de canviar. A Madrid és a l’inrevés, és més productiva (i cada vegada més que Catalunya) i financien més. A Catalunya, encara financiem molt aquesta desgràcia, però els nostres dirigents ens volen dur a la independència per que els hi toqui més en aquestes transferències, encara que cada vegada siguem més pobres.

  18. Andrea

    Els espanyols de fa dos-cents, tres-cents o quatre-cents anys tenen menys a veure amb mi que un canadenc o australià d’avui. Passa el mateix amb els catalans d’aquelles èpoques que poc tenen a veure amb vosté. Els segadors de 1640 o els comtes de la Catalunya medieval eren uns éssers brutals si els jutgem amb els ulls d’avui. Passa el mateix amb els almogàvers o els protagonistes de la Busca i la Biga. Això no poden ser arguments per jutjar a les persones d’avui. Tampoc és just oblidar als éssers humans del passat, espanyols molts també que van fer grans obres, van ajudar a Amèrica o aquí mateix als seus semblants. És molt injust. Per a mi els catalans són els meus amics, el meu carnisser, el meu cap a la feina, la meva cosina i no són les barbaritats de Jaume I el Conqueridor o Joan II, que són part de la història de l’ésser humà.

    Aquesta crueltat la pots traslladar als anglesos, francesos, holandesos, otomans, xinesos, japonesos, americans de tota mena (busca història dels incas i veuràs crueltat i molta) i per suposat als catalans. Aqiuesta crueltat és part de la hist`oria de l’ésser humà. I els que més poder han tingut, més els hi poden trobar, però bo i dolent (no pots obviar les aportacions de la cultura del passat, espanyola o no). La crueltat de la pena de mort, de Paracuellos, de la retaguarda catalana a la guerra civil, Guernika o Badajoz, la trobaràs als bombardejos de Churchill a la II guerra Mundial, els francessos a Àfrica, la bomba atòmica, el setembre negre dels jordans, Al qaeda i no pararíem. Per desgràcia l’ésser humà encara està molt lluny de civilitzar-se i la feina és molta.

    Els catalans no són el corruptes Pujol, Millet, Sanitat, Pallerols, Fisiogestion, cas Pretoria, cas Mercurio, ni els bàrbars del passat, ni els polítics que han fet que Catalunya passés de ser la primera regió d’Espanya amb Franco a ser la quarta amb més autonomia. Espanya tampoc es Gurtel, els ERE, els sindicats corruptes, els sobres de Barcena i tantes coses. Hi ha casta a Madrid i a Barcelona que ens tallen les possibilitats als ciutadans. Es fan moltes coses malament aquí i allà i s’ha de canviar, però els espanyols són els meus amics de Madrid, els meus cosins d’Aragó, els meus companys de feina de València, els membres de càrites de Burgos i tants d’altres. Vivim en una democràcia molt millorable, però junts i sense odis, millor. Hi ha un cert grau de llibertat que no és diferent a Madrid i a Barcelona, i els ciutadans d’ambdues ciutats pateixen el mateix grau d’opressió (relatiu). Altre victimisme i odi com el que es desprén dels seus comentaris, no té cap sentit.

  19. nuncamàis

    Em temo haver estat mal interpretat. Si, Andrea, creu que la negativitat de l’espanyolisme que denuncio, és imaginació meva, pitjor per vostè perquè en la seva ment no podrà ni inquibir ni jutjar les monstruositats perpetrades pels espanyols a l’Amèrica llatina. La seva ment no serà capaç de valorar el poema èpic l’Araucana en el que el seu autor, un comandament dels invasors descriu amb paraules vibrants la tragèdia de Caupolican, el cap del poble Araucà, sotmès pels espanyols al suplici de l’empalament i que s’enfronta amb valentia als seus botxins espanyols comandats per Pedro de Valdivia, en aquells versos que comencen amb les paraules “Yo soy Caupolican que el hado mio, por la tierra derroco mi fundamento, y quien del araucano señorio, tiene el mando absoluto y regimiento…?” (pot trobar el poema complet a la xarxa.). Que en pensa vostè de l’Inca Manco Capac, fet presoner pels espanyols i assassinat després d’haver accedit els asteques a lliurar gran quantitat d’objectes preciosos que, segons la promesa feta per Cortés era la penyora pel seu alliberament?
    Què en pensa vostè del robatori de l’or la plata i les gemes que, carregades en galions varen fer cami cap a Espanya que els esperava amb la seva voracitat insaciable? Què en pensa vostè del mal govern de TOTS ELS BORBONS, veritable peste d’inútils, corruptes que dilapidaven tot allò que havien robat a Amèrica? Què en pensa d’una dinastia de paràsits que han convertit la Villa y Corte en el càncer que dipapida els recursos de tot l’Estat espanyol que és el país que més vegades s’ha arruïnat fent fallida per satisfer els capricis d’una casta de paràsits que dilapiden el recursos que calen per que els espanyols puguin viure honradament del seu treball? Sap que, lluny de trobar una solució el que estan fent els actuals governants és continuar amb el robatori a mans plenes dels recursos de tot l’Estat, i de manera principal de tota la seva àrea mediterrània?
    Si tot el que pot suggerir-li la meva denúncia només és pensar que estic ple d’odi, sense, però, oposar-hi un sol argument vàlid, sóc del parer que vostè és un homínid que està molt lluny d’arribar a la maduresa mental i que, per tant, no val la pena d’esmerçar ni un sol minut més en intentar que utilitzi el raciocini. Veritablement em fa llàstima.

  20. Andrea

    El que li agradaria a vosté, Nuncamais, és que no existís res del que és espanyol. Vosté és incapaç de veure res bo a allò que és espanyol. Vosté odia. És molt trist. Vosté em fa pena. Viure amb aquest odi deu ser molt dur.Vosté, com tants que odien, no veurà la independència i viurà sempre amargat. Sort

  21. nuncamàis

    Com pot veure, senyor Cruz, el dogma de la homogeneïtat pot aplicar-se amb força més exactitud a la seva societat imperialista que a la meva societat víctima del robatori i del genocidi lingüístic dels “conquistadores.”

  22. nuncamàis

    El senyor Cruz més que descriure la societat catalana (que admetré que té algun tic dels que ell descriu, degut a la por a que desapareguin les seves prístines característiques, que són un paraigua sota el que es guareix de les inclemències degudes a la brutalitat amb la que l’Estat espanyol ens ha anat imposant la llengua i els costums castellans des de fa més de tres segles) sembla que descrigui la societat castellana, obsedida per imposar el colonialisme cultural al mon sencer.
    En efecte, el castellà no ha sabut mai respectar que dintre la Pell de Brau hi pugui haver altre llengua i cultura que la castellana.
    A més d’haver gairebé exterminat les cultures i llengües americanes – avui recluïdes a la pròpia llar – ara els conquistadores es giren cap a orient per acabar la feina de genocidi lingüístic al que fa segles han sotmès el català sense haver-se’n pogut sortir del tot. En la seva feina brutal, no han dubtat a usar la violència fins arribar a la repressió física, i, quan els sembla que no els pot resultar profitós pels seus innobles fins de substitució lingüística, no per aixó renuncien al seu malèvol instint: en tal cas es dediquen a escriure articles com el present, sense que els caigui la cara de vergonya, tractant de ridiculitzar el fet més natural del mon: l’amor del poble que malgrat tots els seus esforços per obligar-los a abandonar la seva llengua, l’invasor colonial no ha pogut reeixir a aconseguir-ho.
    Pensi, senyor Cruz – si és que títol de filòsof del que tan pomposament fa gala li serveix per utitlitzar el noble òrgan del cervell – que el català ha estat secularment la llengua dels Països Catalans i que ens trobem enmig del dolorós procés de sustitució de la nostra llengua materna per una llengua imposada amb tota classe de violències – malgrat les mentides de l’innoble caçador d’elefants que fa uns anys va tenir la gosadia de proclamar que s’havia extès a tot el mon sense usar cap classe de violència – i molts de nosaltres ens hi oposem frontalment perquè l’estimem com l’aire que respirem i intentem fer-ho respectant els parlants d’altres llengües, cosa que em penso que aconseguim plenament.
    Entre el meu petit poble català i la comunitat castellanoparlant de vosté, sense el més mínim dubte prefereixo pertànyer al primer, per la seva cordialitat i respecte amb els nou vinguts, en lloc de la poderosa comunitat de la que vostè forma part, que ha practicat secularment el llatrocini de tot un continent en el que els descendents dels conqueridors són encara, amb algunes excepcions els opressors de les poblacions autòctones reduïdes a la misèria; sortosament, el sorgiment de partits indigenistes sembla que promet el seu alliberament imparable en el futur, de la mateixa manera que, a la Pell de Brau els catalans tenim posada l’esperança en la nostra independència, que ens permetrà l’alliberament de la sinistra monarquia dels Borbons i dels seus innombrables sicaris, en els quals destaquen Wert, Montoro … entre una legió de servidors de qui maneja a l’ombra la marioneta Mariano Rajoy.
    Li demano disculpes per la possible ofensa que pugui haver-li causat la meva maldestra manera de descriure l’exacta realitat. He preferit peró còrrer aquest risc per l’avantatge que m’ha suposat expressar clarament unes idees en les que crec fermament.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s