UN DIÀLEG POSSIBLE de Valentí Puig

Valentí Puig

 

Dimarts, 15 d’ octubre del 2013 – 09:23

Les reflexions de Gaziel i Claudi Ametlla són -en general- dels anys 30. La història política, certament, no es repeteix però és molt il·lustrativa, indica tendències. Tal vegada existeixin uns cicles emocionals, una idiosincràsia emotiva del populisme nacionalista que bé pot generar frustració i conflicte. Un antídot efectiu i que avui sembla oblidat és, senzillament, el catalanisme crític que representen Gaziel, Ametlla i molts altres.

Gaziel: “Per això el separatisme ha estat sempre a Catalunya una pura negació estèril. El poc que es va obtenir, va venir en tot moment per vies d’intervencionisme. I el separatisme no va fer res més que desfer el fet, implicant l’anul·lació o destrucció del que s’havia aconseguit, i deixant Catalunya desolada i inerme, sense la més vaga, sense la més remota, sense la més quimèrica compensació”.

Ametlla: “Que em perdonin les colles de catalanistes cridaners i llurs epígons: els qui creuen que els catalans només tenen un problema, el nacional, i que un cop resolt la felicitat serà indefectible, o que la plaça de Catalunya és el centre del món”.

Gaziel: “El català, a més, és un home que, acostumat a no tenir al costat el tapet governamental, i a que altres juguin per ell constantment, es cansa aviat del joc. Quan les coses no caminen com ell voldria, en comptes de lluitar per redreçar-les al seu gust, s’emprenya de seguida, protesta i es marxa. El que costa menys en aquest món és inhibir-se. I així, d’empetitiment en empetitiment i d’inhibició en inhibició, el català descontent cau sense adonar-se en el separatisme”.

Ametlla: “Són els del tot o res, que s’han quedat amb no res. Els qui ballant sardanes i cridant ‘Visca Catalunya lliure!’ han cregut fer el summe catalanisme, el catalanisme únic. No havent-lo arraconat a temps, hem trobat aquest catalanisme sense substància fent malvestats en tots els moments crucials de la nostra història”.

Gaziel: “La nostra obra mestra en política és l’art de la protesta explosiva”.

Ametlla: “Són els qui han amat més el símbol, la bandera, que el fonament i l’essència; més l’estridència que la realització”.

Gaziel: “L’autonomia comporta, per sobre de la seva major comoditat, una major responsabilitat. La comoditat, en tot cas, vindrà a mesura que la responsabilitat s’accepti i els deures que imposa s’exerceixin més àmpliament. Per buscar només comoditats no adquiriu responsabilitats”.

Ametlla: “I no obstant això, cada dia em sembla més clar que la nostra solució, dins la fatalitat geogràfica i històrica en què cal viure, és d’influir políticament Espanya, insuflar-li el nostre sentit directe i realista en una hegemonia més o menys tàcita”.

Gaziel: “Conèixer-se a fons, compenetrar-se, transigir, pactar”.

(Diàleg construït amb cites de Tot s’ha perdut, de Gaziel, i Memòries polítiques, de Claudi Ametlla).

 

http://www.cronicaglobal.com/ca/notices/2013/10/un-dialeg-possible-1426.php

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s