POR QUÉ NO SOY INDEPENDENTISTA de J.F. Rubio Ramírez

Desde que el president Mas decidió convocar elecciones, ha habido mucho debate sobre las consecuencias de la posible independencia de Catalunya. Lees el periódico, escuchas la radio, miras la televisión y sin querer, te ves involucrado en debates sobre el tema. Es imposible ausentarse de la discusión.
Aquellos que están a favor de la independencia repiten dos argumentos. Uno sentimental. Hay catalanes (y defino catalán como aquel que vive y trabaja o trabaja en Catalunya) que no se sienten españoles. Punto final. Por su componente sentimental, este argumento es irrebatible. Alguien se siente español o no se siente, y si no se siente, es entendible que demande una Catalunya independiente. Aunque ahora no vivo ni trabajo en Catalunya, nací en Terrassa y me siento tan catalán como español, por lo que este argumento, aunque lo respeto profundamente , no lo comparto.
De todas formas, eso no sería un problema para los defensores de la independencia, porque la mayoría utiliza el otro argumento, el económico. La tesis económica tiene varias vertientes. Por un lado, están los que denuncian una transferencia excesiva de “impuestos catalanes” al resto de España. Aunque como argumentan Angel de la  Fuente y Sevi Rodríguez Mora, los números no son tan optimistas como algunos sostienen, es verdad que el contribuyente catalán transfiere muchos recursos al resto de España. Pero me gustaría recordar que son las personas y no los territorios, los que pagan impuestos y hacen trasferencias. Los ciudadanos de Matadepera trasfieren los mismos recursos a un pueblo extremeño como a un barrio pobre de la vecina Sabadell.
La primera trasferencia parece molestar mucho más que la segunda y no puedo evitar ver los tentáculos del argumento sentimental en esta asimetría de trato.
La segunda vertiente tiene su máximo exponente en un artículo de uno de los economistas más influyentes, Jordi Galí argumenta que la independencia daría la posibilidad de diseñar una “nueva” economía catalana moderna y eficiente. Si creyese que eso es probable, me uniría a la corriente independentista, a pesar de no compartir el argumento sentimental. Pero no lo creo. En diversas ocasiones, los partidos catalanes han tenido la oportunidad de influir en el diseño de la política económica española, y desarrollar instituciones y leyes como las que Jordi Galí reivindica, sin efectos significantes. Además, los casos de corrupción e inoperancia política en Catalunya son del mismo estilo que los que observo en el resto de España. Esto me lleva a pensar que la clase política catalana no es mejor que la española y que el argumento no se sostiene porque deberían ser esos políticos tan españolizados en sus malas costumbres los que diseñasen y desarrollasen tales instituciones y leyes. Sólo aquellos que crean que los que los “nuevos” políticos catalanes, liberados de mala influencia española, serán capaces de desarrollar los puntos del artículo de Jordi pueden defender esta segunda vertiente. Yo no veo mucha diferencia entre los políticos de “aquí” y los de “allí” y tampoco creo que haya muchas divergencias entre sus políticas. Como antes, veo la influencia del argumento sentimental en aquellos que se aferran a esta esperanza.
Y claro, luego están los, a menudo, olvidados argumentos en contra de la independencia,. En primer ligar, como advirtió José Manuel Lara, en caso de independencia habría un éxodo de empresas hacia Madrid u otras capitales europeas. Es verdad que no podemos saber la cuantía, pero lo habría. En segundo lugar, no está claro que una Catalunya independiente pudiese pertenecer a la Unión Europea, desde un principio. Esto haría aumentar los aranceles y bajar los salarios para mantener la competitividad, con el consiguiente coste en el bienestar de los catalanes.
Tampoco los bancos catalanes (aunque siguiésemos usando el euro) podrían financiarse a expensas del BCE, con el resultante incremento en los costes de financiación de las empresas y hogares catalanes. Tercero, la Generalitat está teniendo problemas para financiarse en los mercados internacionales. No creo que una Catalunya independiente, aún libre de la carga de financiar al resto de España, lo tuviese más fácil. No es factible construir un nuevo Estado sin acceso a los mercados. Creo que el conveniente olvido de estos argumentos económicos en contra de la independencia está también influenciado por el poderoso argumento sentimental.
Por eso no soy independentista. Sin embargo, eso no impide que crea que el sistema de financiación autonómico es injusto con los catalanes. Lo es, pero no porque sean catalanes, sino porque son ricos. Es igual de injusto con los madrileños. Los sistemas tributarios occidentales redistribuyen desde las rentas altas a las bajas. Los saldos fiscales recientemente publicados indican que en España esas trasferencias son enormes y eso suele asociarse con sistemas tributarios muy ineficientes. Pero la solución a un sistema de financiación ineficiente e injusto no es la independencia. Detrás de las tesis económicas favorables y el ventajoso olvido de las desfavorables, se esconde el intenso argumento sentimental. Y mientras que pienso que el argumento de la independencia por razones económicas es indefendible, el sentimental es incontestable. Pero no los mezclemos, por favor.

La Vanguardia 9/11/12

Opinión pág. 28

J.F. RUBIO RÁMIREZ, catedrático de Economía de la Universidad de Duke, Carolina del Norte (EE.UU)

8 thoughts on “POR QUÉ NO SOY INDEPENDENTISTA de J.F. Rubio Ramírez

  1. Hormiga atomica

    Sigues sin contestar el argumento principal:

    La ausencia en tus comentarios de la existencia de otra visión en Cataluña de España, esto es de numerosos patriotas españoles catalanes, que no sentían ni sienten su relación con España como tu.

    Esa ceguera ante de otros puntos de tus compatriotas hacen tu relato histórico altamente parcial y lo dejan al nivel de vulgar libelo.

    Igual que el libro del exGRAPO justificando a Franco (también, según el, claro, aparentemente meticulosamente documentado).

  2. Nuncamáis

    Cainita! Mira que bé! I després de dir-ho et quedes tan ample acusant-me d’insultar, quan tu interpretes esbiaixadament i enganyosa les meves paraules.
    Podries repassar la història de la massacre dels pobles ameríndis i el robatori dels seus recursos amb engany i violència. De les violències dels borbons contra Catalunya et podria citar sense que puguis desmentir-ho, la violència de tota classe de Felip V, els pobles saquejats i cremats, el cap del General Moragues penjat dintre d’una gàbia del Portal del Mar de la muralla Barcelonina despres d’haver estat torturat, els habitants del Barri de la Ribera de Barcelona, obligats “manu militari” a enderrocar les seves vivendes per construir-hi en el solar resultant la Ciutadella.
    Tot això només portat a terme pel primer Borbó que, a més, va decretar la Nova Planta per acabar la seva burla xulesca.
    Segueixen després una sèrie de reis que manaven més o menys a l’estil del primer Borbó. Hi ha constància de les seves de les seves aberracions com poden ser la persecució TOTAL de la llengua catalana, en altre temps l’única llengua parlada en el Principat, el País Valencià i les Illes, els repetits bombardejos de Barcelona dels de Monjuic. els saquejos de l’Hisenda catalana – que encara duren – i dugues dictadures amb l’objectiu clar, encara que no únic, de destruir Catalunya.
    Establir la capitalitat en una població llavors insignificant i sacrificar TOT ESPANYA I PRINCIPALMENT ELS PAISOS CATALANS, al projecte ruïnós i grandiosament miserable de construir TOTES LES ESTRUCTURES DE L’ESTAT a major honra i glòria de la Villa y Corte Borbónica en detriment de tota la resta del país.
    El deliri borbònic d’engrandir aquella petita població va arribar fins al punt que Carlos III és conegut com “el mejor alcalde de Madrid”.
    Mes de tres segles d’humiliacions i de robatoris no es poden resumir en unes poques línies, però el que porto escrit fins aquí és prou extens per donar fe del comportament hostil i injust de la dinastia borbònica contra Catalunya i prou verídic per no poder ser desmentit.
    No se’m podrà acusar d’abandonar el debat a la primera. He intentat repetidament el canvi civilitzat d’opinions.
    Ara considero que seria una pèrdua de temps que no em puc permetre continuar-lo després d’haver-te negat amb interpretacions esbiaixades a contradir un sol dels fets històrics que he descrit de manera abreujada.
    Ho deixo doncs, pensant que qui hagi llegit aquest fil argumental tindrà elements per jutjar el que ha estat l’Estat espanyol.
    De veritat que ho sento.

  3. Hormiga atomica

    Nuncamais:

    El dialogo democratico solo se puede establecer desde la mesura, jamas desde el insulto y la provocación.

    Siguiendo tu linea de bronca tabernera yo, que sin ambages, me siento español, debería llamar al gobierno catalán barbaridades tales como ladrón, inmoral, cobarde, traidor…

    ¡Que tremendo y salvaje desatino!

    Respecto a argumentos históricos, te recuerdo que el abominable régimen de Franco también produjeron numerosos meticulosos y detallados libros históricos justificando sus ideas.

    Para hacerlo, ademas de presentar datos cuestionables, obviaron presentar una lectura contrastada de otros enfoques históricos y dar una visión parcial y *equilibrada*.

    En roman paladino, evitar reconocer la genuina contribución de multitud de catalanes a España por amor a esa patria común es una actitud cainita.

    Brevedad y concisión ayudan a un debate, no las diatrabas, pataletas e insultos.

  4. Nuncamáis

    Ni un argument, però sí una acusació falsa, la de que jo he titllat TOTS els espanyols de lladres i botxins, adjectius que només he aplicat a l’ESTAT ESPANYOL, i, naturalment, a tots els espanyols que d’una o altra manera en siguin responsables, QUE NO SÓN TOTS però sí tots i cada un dels Borbons i dicta
    dors que ens ha tocat sofrir.
    I no m’enrollo més.
    Adéu.

  5. Hormiga atomica

    Nuncamais: llamar primero ladrones y luego botxins (verdugo,carnicero) a todos los españoles no es una llamada al dialogo sino a la pelea.

    A mi no me la das con queso hermoso.

    Agur

  6. Nuncamáis

    Amb el major respecte només voldria fer notar que el comentari que desqualifica el meu es limita només a això, a desqualificar, però no aporta cap argument plausible ni contra les meves afirmacions ni contra cap valoració oposada a les referències d’autors de rigor intel·lectual que he citat.
    Això no vol dir que no em negui a considerar qualsevol matisació i/o crítica de les meves paraules perquè no em considero investit del do de la infal·libilitat i, per això estic disposat a debatre sobre el tema tan extensament com em permeti el temps lliure.
    Si he estat llarg ha estat perquè difícilment poden resumir-se en poques paraules més de tres segles d’humiliacions i d’espoli.
    Crec que és incompatible el sentiment de pertànyer a la vegada al bàndol de les víctimes i al dels botxins; el que si crec per pròpia experiència que es pot tenir una sincera amistat amb persones de l’altre bàndol.
    Dissenteixo de manera total amb la teva expressió de trencar els llaços; no es tracta de trencar res més que els lligams amb que Espanya ens ajova i entrar en una nova relació entre dos pobles lliures que l’ESTAT ESPANYOL per medi le la SEVA constitució intenta impedir. Una abraçada d’un ciutada lliure a un altre ciutadà lliure.

  7. Hormiga atomica

    El comentario anterior, largo como un día sin pan, es un panfleto: agresivo y unilateral.

    La ausencia de consideración por otras visiones sobre este asunto lo convierten en previsible y argumentativamente banal.

    Parece una version doblada al catalan de las habituales diatribas de Gimenez Losantos.

    Por otro lado, el articulo original de JF Rubio (i) deja sin explicar la realidad del “argumento sentimental”, algo inexplicable en un catedrático y (ii) argumenta que para el, si realmente fuese rentable seria justificable la independencia.

    (i) Sobre el sentimiento:

    a- Veo que se contraponen las dos identidades catalana y española, y en cierta medida entiendo que no es posible que la actual Cataluña pueda equiparar su identidad con la española.

    Una es particular a una parte de la unión y la otra es general a toda la union y por su capacidad unificadora es compartida y por tanto su exclusión implica la terminación de la unión.

    Siempre habrá, en una unión con otras gentes, que ceder parte de tu propia capacidad de ser y decidir. Como también lo hacen, a su vez, los demás.

    b- Mas aun, esta unión a creado unos lazos de sangre que me parece debemos tener mucho cuidado en no romper rápidamente.

    Mi propios orígenes son vascos, catalanes y madrileños, y mi historia personal aun algo mas amplia. Y no soy un caso único, mas bien diría lo contrario.

    (ii) Sobre el dinero:

    c- Respecto al dinero, que esta atizando este fuego como gasolina, me parece eso: solo dinero.

    Si el beneficio es solo económico, entonces al contrario que a JF Rubio. No me interesa.

    Prefiero vivir en una sociedad amplia donde tengo lazos, que un lugar mucho mas reducido y prospero, solo y exclusivamente por dinero.

    d- Ademas, por reducción al absurdo de este argumento uno acabaría viviendo aislado en Pedralbes.

    Mas aun, Pedralbes no es nada sin los trabajadores del Besos… y mas complicado aun, antes la zona prospera estaba en la Ciutat Vella.

    Así que tampoco estoy seguro de que el aislamiento sea un beneficio en si mismo.

    Veo dos visiones, ambas legitimas, del asunto, y con la papeleta en la mano, no se que partido puede resolver mas satisfactoriamente, y para todos, esta encrucijada

    Al final penso que tots hauríem creure en alguna cosa.

    Jo crec que prendré una altra copa

  8. Nuncamáis

    Si s’observa la història recent de Catalunya amb accent crític i ens preguntem el perquè de l’augment que les enquestes atribueixen al tant per cent d’independentistes en el territori català no podem amagar una sorpresa per l’augment d’aquesta proporció i el fet ens porta a preguntar-nos el perquè d’un fenòmen tan sorprenent.
    Evidentment hi ha causes de dugues naturaleses com es diu encertadament en l’article.
    Hi ha per una part els fets que tenen origen en els sentiments en els que voldria detenir-me una mica.
    L’origen radica en la història en més de tres segles de convivència difícil que té ell seu origen en la imposisió de la Corona de Castella sobre la d’Aragó, originada pel caràcter dominador dels castellans que s’han negat secularment a reconèixer el fet de que la Península Ibèrica no era una unitat sinò que estava constituïda per dos regnes governats per un sol monarca.
    El fet – que ha va començar en temps de la dinastia dels Àustries, es va agreujar d’una manera acusada sota la dinastia dels Borbons, dinastia malalta, sense que ni un sol dels seus reis no mereixi un comentari favorable.
    Catalunya, poble dèbil, ha sofert un sever maltractament des de més de tres segles, amb contínues imposicions que han oblidat les seves institucions, han saquejat les seves arques i han menspreatr la seva personalitat i la seva llengua. Estan meticulosament documentats abusos de tot tipus contra els catalans, des de les brutalitats del primer Borbó, amb una malaltissa fòbia per tot el que era català, fins a les paraules – i els fets – contra nosaltres de l’actual govern neofranquista.
    Per la meva edat – tenia 6 anys en començar la guerra brutal de Franco contra la democràcia i contra Catalunya, sóc testimoni de la brutalitat del franquisme però també de que l’intent de genocici lingüístic practicat per Franco continua encara sotmetent la llengua catalana a un règim de desigualtat respecte al castellà, quan, en realitat, sóc del parer que seria de justícia prendre alguna mesura amb la finalitat d’aminorar els efectes letals de la sagnant repressió portada a terme pel general Franco.
    Han estat en total més de tres segles que ocupen la nostra història i, en la meva vida, els meus primers records han estat la continuada repressió que he sofert com a català pel fet de viure tractat colonialment per l’Estat espanyol.
    Allò que va començar per la traïció de Felip V, amb l’incompliment de l’article XIII del Tractat d’Utrecht i del Testament de Carles II, amb el Decret de Nova Planta, els incendis de nombroses viles i ciutats de Catalunya i el País valencià – entre els que destaca el de Xàtiva – i coronat per la tortura del General Moragues, molts anys després del final de la Guerra de Successió, ha estat una feina continuada pel rosari de cada un dels sàdics Borbons i dictadors que amb que la Metròpoli ens ha explotat i ens ha cobert d’ignomínia.
    L’altre aspecte – l’explotació econòmica ha estat formant part del mateix fet substancial, alternat amb incendis de pobles i ciutats i nombrosos bombardejos sobretot de Barcelona des de Monjuïc.
    Entre els nombrosos autors que donen fe de tot el que dic en aquest brevíssim resum se m’ocorren ara – entre molts més que no recordo – Josep Benet, amb la seva detalladíssima obra Catalunya sota el règim franquista, Josep Maria Soler i Sabater, Ferrer Gironés i un llarg etcetera.
    L’explotació econòmica va començar per negar durant llarg temps als que no fossin naturals del Regne de Castella el començ amb Amèrica. El fet és curiós perquè en allò que podia perjudicar-nos els monarques estaven amatents a tenir en compte que els dos regnes eren diferents.
    Ara, en no tenir colònies, els hijosdalgo, nobles pollosos que generalment han considerat el treball com una vergonya, han vist en la colonització dels Països Catalans i en les subvencions de la Unió Europea una espècie de manà que els permetia la vida fàcil.
    La peste borbònica va establir la capital a Madrid, una ciutat més petita que Medina del Campo, quan s’hi va traslladar la Cort i tots els esforços de Borbons i dictadors en el govern han estat dirigits a fer-ne una ciutat com una espècie de Paris. Vegi’s España capital Paris de Germà Bel. Aquest polític i economista descriu l’aberració de que, amb aquestes directrius, secularment les infrastructures de l’estat s’han construit al servei de la Villa y Corte.
    Madrid ha arrambat amb els recursos de la Península en especial dels Països Catalans, i en menor mesura de tot Espanya, arruïnant la Península. Rosalia de Castro, la gran poeta gallega i el novelista José Martia Pereda – entre altres autors – en donen fe.
    No puc, evidentment, en un escrit forçosament curt fer altra cosa que una breu descripció amb traços gruixuts per caricaturitzar allò que ha estat el meu malson des dels meus primers anys, i la tortura dels meus avanpassats.
    Si pensem que tot plegat està sent coronat per un munt de despropòsits, arrogants dels neofeixistes que manen – no tinc la generositat de dir que governen – no és extrany que la cosa estigui a punt d’explotar. I aquest catedràtic autor d’un escrit que reflecteix la seva ignorància m’omple de perplexitat quan diu que els impostos els paguen els ciutadans mentre oblida dir que és d’una profunda injustícia la manera com es distribueixen els recursos de l’Estat, com es prima a Villa y Corte executabt obres pressupostades fins a un 110 % mentre a Catalunya l’execució no va més enttà d’un 40 % i com totes les infrastructures és projecten només en benefici de Madrid i en contra dels Països catalans.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s