Òxids de la tercera via

Publicat a LVD

Els intel·lectuals que ara van a la defensiva s’han preguntat per què han perdut la seva llarga hegemonia?

Antoni Puigverd Antoni Puigverd

Vaig llegir el manifest titulat “Crida a la Catalunya federalista d’esquerres” sobretot perquè, entre els signants inicials, hi tinc amics lúcids i entranyables. Però vaig lamentar a les primeres línies trobar un discurs tan maniqueu. Es descriu la dreta catalana com “l’avançada d’un model de política fiscal i de dures retallades socials, educatives i sanitàries, que ens allunya del model social dels països més avançats d’Europa”. Tanmateix, quan el PSOE manava (fa menys d’un any), no era fàcil detectar en la política econòmica de Zapatero i Salgado cap diferència substancial (repeteixo: substancial) respecte a la de Mas i Mas-Colell. No hi ha diferències de fons a Europa entre la política dels socialdemòcrates i la dels liberalconservadors (sí que n’hi ha entre l’esquerra socialdemòcrata i la que representa ICV, que, en canvi, els redactors del manifest barregen en un tot). Abans de ficar el dit a l’ull de la dreta, els intel·lectuals d’esquerra haurien de preguntar-se si avalen amb el seu manifest aquest mecanisme tan infantil: la socialdemocràcia, quan mana, practica l’ortodòxia liberal; però, tan bon punt és a l’oposició, abandera la causa social. No els sembla una presa de pèl?

El manifest practica l’equidistància: culpa els dos nacionalismes, l’espanyol i el català, d’embolicar la troca. Som molts els que vam practicar l’equidistància, durant anys: amb voluntat de construir una tercera via. En va. Hi ha excessos nacionalistes per totes dues bandes, això és un fet. Però, de responsabilitat històrica (en el sentit que ho entenen els alemanys d’avui), només n’hi ha una: de 1714 ençà, incloses les dues dictadures del XX, els intents de fer desaparèixer la llengua i la cultura catalanes han estat constants, i fins que la intel·lectualitat espanyola no en prengui consciència, l’equidistància serà un recurs equívoc. Ha desaparegut de la memòria política espanyola i de la reflexió intel·lectual allò que aquells falangistes convertits a la democràcia, Ridruejo i Laín, van explicar clarament: la Guerra Civil va ser entre les dues Espanyes, sí, però un dels dos objectius de Franco era eliminar la cultura catalana. El citadíssim discurs d’Unamuno, aquell en què oposa vèncer a convèncer, va ser pronunciat en resposta al professor Maldonado que, aplaudit per Millán Astray, havia titllat Catalunya i el País Basc de “cánceres en el cuerpo de la nación. El fascismo, que es el sanador de España, sabrá cómo exterminarlos, cortando en la carne viva, como un decidido cirujano libre de falsos sentimentalismos”.

Aquest intent de genocidi cultural no és imputable (per descomptat!) a les generacions d’avui. Però mentre els alemanys d’avui vigilen amb extrema caució qualsevol intent de trivialitzar el mal d’ahir, la intel·lectualitat espanyola d’avui ni vigila, ni critica, ni combat el retorn de la visió excloent de la nació espanyola. En situar en el manifest el nacionalisme català al nivell de l’espanyol, es fa trampa en termes històrics: els danys causats són incomparables.

De la complexa societat catalana que va emergir del franquisme, el PSC, seguint la línia del PSUC, en volia fer un sol poble. Però no va saber construir una síntesi entre el vell catalanisme resistent i els nous catalans. Es va limitar a sumar dos electorats. Tampoc no va saber trobar en el PSOE un company lleial d’estratègia. Això sí, tots dos es van lluir fent oportunisme tàctic. Un exemple. Tant els autors del manifest com el PSC avisen del risc de l’independentisme tot lamentant que els catalans amb doble sentiment de pertinença hagin de triar entre Catalunya o Espanya. No parlaré ara d’aquesta qüestió, tan coent, que necessita molt d’espai (ho faré en un altre article). Ara bé, als redactors i signants del manifest cal preguntar-los: qui va posar l’independentisme al cor de la vida política catalana? Resposta: els dos presidents socialistes de la Generalitat. Per obtenir el Govern, van cedir la clau a ERC.

Els intel·lectuals que ara van a la defensiva, s’han preguntat per què han perdut les esquerres la seva llarga hegemonia? Trobarien una resposta òbvia en l’endogàmia burocràtica del PSC. Però potser també s’adonarien de la importància que va tenir per al fracàs de la tercera via que el PSC encarnava, la resposta tan agressiva de l’Espanya mediàtica a la renovació de l’Estatut (com oblidar el silenci concessiu dels intel·lectuals d’esquerra?). Podrien rellegir també la sentència del Tribunal Constitucional de 2010, que ho va deixar ben clar: només hi ha dos camins, per al catalanisme, o la submissió o la ruptura. Abans d’apel·lar retòricament a un canvi de la Constitució per fer-la federal, els intel·lectuals d’esquerra ens haurien de fer saber quina medecina nova han descobert: com s’ho faran per cicatritzar les ferides d’un desgraciat procés estatutari del qual ells van ser coprotagonistes?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s