Junqueras: ‘El fracàs espanyol a Europa demostra que Catalunya ha d’esdevenir un estat per tenir un futur digne’


Dissabte, 20 d’octubre de 2012

El president d’Esquerra Republicana de Catalunya i candidat a la presidència de la Generalitat de Catalunya, Oriol Junqueras, creu que l’ofensiva del govern espanyol contra l’independentisme català és una ‘cortina de fum’ per desviar l’atenció i ‘amagar les vergonyes d’un Estat espanyol que és un exemple de fracàs a nivell europeu’.

En una visita a Arbúcies, Oriol Junqueras afirma que el darrer fracàs espanyol és la negativa d’Europa a la recapitzalicació directa per al rescat de la banca tal com havia proposat el govern de Mariano Rajoy. ‘L’anunci per part d’Europa de què no hi haurà un rescat a la banca espanyola i que aquest rescat ha de venir a través dels recursos públics de l’Estat espanyol demostra una vegada més que dins d’Espanya no hi tenim un futur econòmic digne’, ha analitzat Junqueras.

El president d’ERC ha afegit: ‘L’anunci d’Europa torna a demostrar que és imprescindible que els ciutadans de Catalunya disposem del nostre propi estat, que ens adrecem directament a Europa, que poguem interlocutar directament amb Europa, que disposem d’un estat com qualsevol altre estat d’Europa com Dinamarca, Suècia o Holanda’.

‘Els mitjans i governs europeus mostren interès positiu en el futur de Catalunya dins la Unió Europea, només són els polítics i mitjans espanyols els únics interessats en negar un futur europeu per la Catalunya independent’, ha declarat Oriol Junqueras.

El president d’ERC ha anat més enllà: ‘Els polítics i els mitjans de comunicació de l’Estat espanyol prefereixen parlar de Catalunya que parlar d’Espanya, constantment busquen cortines de fum per amagar les seves vergonyes’.


‘L’Estat espanyol és un exemple de fracàs a nivell europeu: encapçala l’índex de la misèria de la Unió Europea, té el rècord d’expedients oberts per violació de lleis de la Unió Europea, té el rècord de sentències en contra per part del Tribunal dels Drets Humans d’Estrasburg, és un exemple de fracassos econòmics, polítics i socials’,
ha descrit Oriol Junqueras. Dit això, ‘no és racional que algú es vulgui federar amb un estat que incompleix directives europees, que lidera l’índex de la misèria,… i sobretot, quan a Espanya gairebé ningú es vol federar amb nosaltres’, ha destacat.

El president d’ERC ha recordat que tradicionalment Europa sempre ha respectat els processos d’independència i espera que Catalunya també rebi l’aval europeu. ‘Els catalans no podem badar, perquè cada mes que passa hi ha més deute, més empreses tancades, més aturats i més pobresa’, ha conclòs Junqueras.

http://www.esquerra.cat/actualitat/junqueras-el-fracas-espanyol-a-europa-demostra-que-catalunya-ha-desdevenir-un-estat-per-te

ADIÓS ESPAÑA, ADIÓS OLIGARCAS CATALANES


Confirmado. Ya está decidido. La nueva República Catalana será un territorio donde no existirá el capitalismo. Será un país acapistalista. Y no será porque las CUP puedan arrebatar la mayoría al sexi-presi Mas. No. El capitalismo se evaporará de Cataluña por el anunciado y espantoso exilio de todos los capitalistas. Esto es lo que asegura en firme tanto la prensa borbónica como algunos prohombres catalanes dedicados al ramo del lucro.

Los capitalistas, gente que hace negocios con la horda comunista china, que se sientan a cenar carne de mono con dictadores africanos. Gente que no pone objeciones a hacer dinero del dolor o del hambre, se ve que serán incapaces de trabajar con los catalanes. Piqué hace tiempo que no cena. Rossell quiere vender la torreta y comprarse un coto en Toledo. Hombres firmes, acostumbrados a tangar a jeques árabes y traficantes rusos, desfallecen ante la posibilidad catastrófica de hacer negocios en Cataluña. Adiós España, adiós oligarcas catalanes.

Y en cuanto se proclame la independencia, una triste caravana de Audis de alta gama enfilarán hacia Zaragoza con los balances en los maleteros y las acciones, hipotecas y preferentes en fardos atados al capó. Banqueros, financieros, industriales hacen ya una respetuosa cola en los peajes, donde los dueños de Abertis los esperan, agradeciendo con un humilde cabezazo la colecta de sus colegas.

En la Franja, giran la cabeza por última vez. Algunos lloran abiertamente, otros rezan una oración por los pobres catalanes que no pueden huir. Catalunya se queda sin capitalistas. Oh! Ah! Uh! El Infierno se palpa. Como una larga cola de escarabajos, los patrones marchan del país, no porque quieran sino “porque los echan”. Adiós, millones, adiós.

¡Qué extraño milagro! El país vacío de magnates, los rascacielos desolados, las scort girls desconsoladas y el pueblo catalán desamparado porque sus explotadores le han abandonado. Es, verdaderamente, la imagen misma de la apocalipsis. O del comunismo. En España ya nadie se alegra de recibir esta fúnebre procesión, por mucho que nos tengan manía. El castigo ha sido demasiado duro.

Los españoles, conmovidos, dan una manta y una tacita de caldo gallego a cada oligarca exiliado. Los yates de la marina de lujo de Barcelona zarpan como hiciera en su tiempo el barco Exodus con Paul Newman hacia Tierra Santa. Sus cubiertas están llenas de vips y celebrities a quien la vida palurda y tribal de la República les ha rasgado su agenda de eventos cosmopolitas, donde nunca hubieran imaginado hablando en dialecto.

¿Y qué debemos hacer, compatriotas, si las grandes empresas y los geniales emprendedores marchan uno tras otro? ¿En qué mundo viviremos si los capitalistas se ven obligados a exiliarse? ¿Cómo podremos ser felices sin el calor amoroso y paternal de Fainé, Brufau, Carulla y otros papanoeles del mundo económico? ¿Qué modelos éticos tendrán nuestros hijos?, ¿Qué educación recibirán si no pueden conocer de primera mano qué es una preferente?

Inevitablemente, Catalunya se convertirá en un lugar terrible donde no tendremos mas remedio que trabajar con una banca pública y ética. Donde la actividad industrial deberá espabilarse en forma de cooperativas a falta del “urdangarinesco” talento de los emprendedores de ESADE. Y los beneficios, que no tendrán ningún paraíso donde ir, ¡oh desgracia!, deberán invertir en esta tierra estéril.

El mundo se apiadará de nosotros: “Mirad, allí un catalán, hijo de una tierra donde el capitalismo tuvo que marchar”. Y nosotros arrastraremos los pies por la tierra yerma de Sicavs y de capitales que huían hacia Andorra.

Los empresarios, con toda su buena fe, ya nos han avisado. Todavía estamos a tiempo. Lara, que es persona de buen corazón porque se dedica a los libros, lo explica con paciencia evangélica: ¡detened la libertad y os daremos la merced de continuar explotandoos!

Hermanos, no dejemos que La Caixa o Banco Sabadell sufran en demasía. No se lo merecen. Nuestra crueldad ha sido excesiva con la vieja y apegada oligarquía catalana. ¡Indepes! ¡No al exilio de magnates! ¡Que el pueblo deje ya de chantajear a esta desvalida gente! ¡No se vayan millonarios, les queremos!

Fuente: http://www.eldiario.es/catalunyaplural/Adios-Espana-adios-oligarcas-catalanes_6_59904012.html

NOS MIENTEN O LA REALIDAD EN CINCO MENTIRAS


La mentira está a la orden del día. El ilusionismo está de moda como instrumento político para que los grandes capitales se salgan con la suya. Una mentira en cada titular que se repite sin mesura en aras de crear ficticiamente una verdad. Contra este tipo de ilusionismo, sólo queda darle la vuelta a este mundo al revés. La crisis no es un meteorito. La integración de la Unión Europea ha desintegrado a Europa. El presidente que más gasta en temas militares, Obama, se llevó el Nobel de la paz.

Una belicosa Unión Europea se lleva este año el mismo galardón. El problema en España no es la deuda pública sino la privada, la de los bancos, la de las grandes empresas. La evasión fiscal no se debe a la prestación por desempleo. La prima nunca tiene riesgo porque siempre ganan los mismos. Se propone corregir el déficit fiscal a cambio de más déficit social. El rescate es la mejor manera de hundir a los ciudadanos. La reforma no es laboral por ser una represión contra los trabajadores.

Se llama justicia a quien sentencia a favor del BBVA en el caso de una dación de pago en detrimento de una familia que se quedará sin casa pero con deuda. Quienes actúan simbólicamente contra las injusticias llevándose comida de Mercadona son tildados como ladrones; mientras tanto, los banqueros siguen siendo símbolos mediáticos. La soberanía de Rajoy se reduce a la defensa de la cuenta de beneficios de una empresa como Repsol de capital extranjero mayoritario.

La mayoría es inversamente proporcional a la minoría hiper representada. Nosotros somos el 99%, y ellos, con suerte, llegan al 1%. No votamos a quienes nos gobiernan. Todo esto y mucho más en el gran circo de la democracia trucada, donde ni siquiera quedan payasos que nos hagan reír, sino magos de poca monta y escapistas a la alemana, y eso sí, mucho prestidigitador a quien ya le vamos descubriendo todas sus fullerías.

Dos de las últimas colosales mentiras son: una, la creación del “banco malo” que paradójicamente es muy bueno para los grandes intereses económicos, y dos, la trampa de la compra de deuda pública española por parte del Banco Central Europeo (BCE). Ambas noticias han sido vendidas con júbilo por las magníficas consecuencias para la economía española, entendida ésta miopemente como la prima de riesgo y los beneficios de las empresas que participan en bolsa. Continua llegint “NOS MIENTEN O LA REALIDAD EN CINCO MENTIRAS”

Analitzant Balances Fiscals:Mèxic


Saucedo Sánchez (2006) calcula les balances fiscals dels estats mexicans amb el sector públic federal per a l’any 2004 seguint l’enfocament del flux del benefici. Com ja s’ha descrit en la introducció, aquesta aproximació comporta l’adopció de multitud d’hipòtesis d’incidència per a cadascun dels tipus d’ingrés i de despesa. Entre els diferents indicadors de regionalització, cal destacar els següents:

Pel que fa als ingressos, l’impost sobre la renda personal és assignat als diversos estats sobre la base de l’ingrés total a les llars. L’impost sobre societats és regionalitzat una tercera part segons consum, una tercera part segons salaris i la resta, segons excedent brut d’explotació. Així mateix, el consum final i la despesa del producte es consideren bons indicadors per a la territorialització de l’IVA i dels impostos especials, respectivament. Quant a la Seguretat Social, les contribucions s’imputen als estats segons la quota de cotització.

Respecte a les despeses, l’estudi distingeix entre els béns públics, que es poden subdividir en nacionals i locals, i els béns privats o semiprivats subministrats. Sota l’epígraf de béns públics nacionals s’inclouen elements com ara defensa, afers exteriors o justícia, els quals són regionalitzats segons població. Els béns públics locals, en línies generals, infraestructures i equipaments, en canvi, són territorialitzats sobre la base de la localització d’aquest tipus de despesa. Per la seva banda, els béns privats o semiprivats que inclouen els salaris o les transferències a persones públiques o privades s’imputen als territoris en funció del lloc de residència dels beneficiaris.

Quant a les operacions considerades, l’estudi exclou les operacions de mercat, les transferències directes de les diverses entitats del sector públic i els fluxos fiscals amb la resta del món. En canvi, s’inclou el pagament dels interessos del deute, que s’assignen segons la població. L’autor neutralitza el dèficit pressupostari incrementant els ingressos fins a igualar-los a les despeses i distribuint-los d’acord amb els coeficients d’imputació territorial dels ingressos obtinguts en el mateix estudi.

El quadre 5 mostra els resultats de les balances fiscals dels estats mexicans amb la federació per a l’any 2005 i la seva relació amb el nivell de renda. S’observen 11 estats amb saldo fiscal negatiu; és a dir, que realitzen una aportació neta de recursos a la resta d’estats. Segons indica el gràfic 5 hi ha una tendència que els estats amb renda més alta transfereixen recursos cap als estats més pobres, si bé hi ha certes excepcions: Tabasco, Baixa Califòrnia Sud, Querétaro de Arteaga i Sonora. Així mateix, en general els estats amb un nivell de renda per sota de la del conjunt de Mèxic són receptors nets, llevat de Jalisco, Guanajuato i Estat de Mèxic. Malgrat aquesta relació generalment negativa entre saldo fiscal i nivell de renda per capita, no hi ha un criteri d’ordenació coherent dels aportadors i receptors nets segons el nivell de renda. Per exemple, Baixa Califòrnia és el major contribuïdor net, per bé que és el novè en nivell de renda per capita.

En el quadre s’observen dues particularitats rellevants. Per una banda, Campeche gaudeix, i amb diferència, del nivell de PIB per capita més elevat de tota la federació (presenta un índex de 760,64). Aquest fenomen s’explica, en part, perquè té la condició de primer estat màxim productor de petroli i el tercer amb menor nombre d’habitants. Per l’altra, Tabasco, si bé gaudeix d’un nivell de PIB per capita d’un 43 % per sobre del del conjunt de Mèxic (entre d’altres perquè és el segon estat productor de petroli a Mèxic després de Campeche), és un estat receptor net.

Per acabar, cal comentar que Saucedo Sánchez (2007) elabora una anàlisi de la relació entre el saldo fiscal dels estats amb el seu grau de marginació segons l’índex CONAPO.15 Conclou que, a grans trets, els estats aportadors nets són els que presenten menys marginació, per bé que els receptors es caracteritzen pel fet de ser altes zones de marginació. Això no obstant, l’autor apunta l’excepció de Campeche, el qual, com s’ha comentat, malgrat que gaudeix del nivell de renda per capita més elevat de tota la federació, és una regió amb un alt grau de marginació.