Ya lo dijo Groucho Marx


EL CRISOL    –    Pascual Mogica Costa

     

    “En el pasado mes de junio el eurodiputado británico, Nigel Farage, decía sobre el presidente español: “Rajoy es el líder más incompetente de toda Europa”.

     “La política es el arte de buscar problemas, encontrarlos, hacer un diagnóstico falso y aplicar después los remedios equivocados” (Groucho Marx).

       Resulta sorprendente que hace décadas el famoso actor ya supiera que un día Mariano Rajoy iba a alcanzar la presidencia del Gobierno de España, su frase describe muy claramente la actitud de Rajoy en lo que respecta a su gestión al frente del Gobierno de España.

      En realidad pienso que Mariano Rajoy no ha engañado a nadie, cualquier mediano observador se daría cuenta en su día de que Rajoy iba a dar “poco juego” a la hora de desarrollar las tareas propias de un presidente del Gobierno. Creo que a nadie se le habrá olvidado aquel lamentable,  desafortunado y desolador resbalón de Rajoy cuando al preguntarle que cuales eran sus medidas contra el paro, fue en febrero de 2011, respondió, al mismo tiempo que miraba unos papeles, “es que no entiendo mi letra”. Yo creo que esto demuestra con suficiencia que esta persona no reúne las mínimas condiciones para gobernar un país y más aún en las actuales circunstancias.

    Pero no queda ahí la cosa. En el pasado mes de julio la agencia Reuters informaba de que “un alto funcionario” de la Unión Europea calificaba a Rajoy de “torpe” y “pésimo”. También en el pasado mes de junio el eurodiputado británico, Nigel Farage,  decía sobre el presidente español: “Rajoy es el líder más incompetente de toda Europa”. Por otro lado hay que tener en cuenta las promesas, todas, incumplidas por Mariano Rajoy, entre ellas la de prometer no quejarse de la herencia que reciba del PSOE (Noviembre de 2011). Mientras que en mayo de 2012, dijo aquello de : “No quiero subir el IVA en 2013. Pero si tengo que hacerlo lo haré”. Aquí no faltó a su palabra, no lo subió el 2013 lo ha hecho en 2012. Aunque a lo mejor mantiene lo de subirlo otra vez en 2013.

    Por otro lado en, febrero pasado, dijo que: “El legado de Fraga me guiará para sacar a España de la crisis”. Debería aclarar que es eso del “legado de Fraga para sacar a España de la crisis” porque que se sepa Fraga no ha gobernado nunca en España y por ello mucho menos en período de fuerte crisis como la actual y por tanto su experiencia es nula ante situaciones como la actual, por tanto en ese espejo no se puede mirar Rajoy. Así es que no se qué remedios “fraguistas” va a emplear para sacarnos de este enorme hoyo en que nos hallamos. A ver si ahora va a resultar que tenemos que convocar a los difuntos para que desde el más allá nos digan lo que tenemos que hacer para poner orden en este desaguisado que está poniendo de manifiesto la incapacidad de este Gobierno para salir de la crisis.

     Y acabo con otra frase de Groucho Marx, con aquella que dice: “Es mejor estar callado y parecer tonto que hablar y despejar las dudas definitivamente”.

Anàlisi de les Balances Fiscals: Canadà


L’estudi de Ruggeri (2010) utilitza una metodologia original per al càlcul dels fluxos fiscals interregionals entre les províncies canadenques i la federació: el flux guany econòmic, ja descrit en la introducció. Ruggeri (2010) fa certs ajustaments a les dades regionalitzades del Provincial Economic Analysis (PEA),11 per tal que siguin consistents amb el flux guany econòmic. PEA és una publicació anual de caràcter públic elaborada pel servei d’estadística canadenc Canada Statistics.

Entre les matisacions introduïdes a les dades originals cal subratllar, quant als ingressos, la dels tributs amb desplaçament de la càrrega tributària. A tall d’exemple,

a l’hora de regionalitzar l’impost de societats, s’assumeix que aquest es desplaça un 25% als consumidors i un 75% als propietaris de capital, la meitat dels quals són residents i la resta, no residents. Pel que fa a les despeses, cal destacar la compra de béns i serveis. Just en aquesta partida pressupostària és on es reflecteix el tret diferencial de l’aproximació del flux guany econòmic, pel fet que aquest criteri assigna les despeses al territori on aquestes generen renda, en concret, on els béns i serveis són produïts. Ruggeri (2010), per manca d’aquesta informació detallada, utilitza la renda primària (excloent per tant el sector públic) com a indicador de regionalització de la compra de béns i serveis, el qual segueix sent consistent amb l’aproximació emprada.

Quant a les operacions considerades, l’estudi inclou la partida no pressupostària del Canada Pension Plan (CPP), tret del del Quebec,12 que té el seu propi programa de Seguretat Social. S’exclouen els fluxos fiscals de la federació amb la resta del món, així com el pagament dels interessos del deute sobirà, si bé es fan certs ajustaments a la banda dels ingressos.13 Pel que fa a l’àmbit territorial, Ruggeri (2010) exclou els anomenats Territoris (Territoris del Nord, Yukon i Nunavut) perquè tenen una relació fiscal amb la federació diferent de la resta de províncies. L’estudi presenta els saldos fiscals amb el saldo pressupostari neutralitzat via ingressos, i els ajusta a cada província d’acord amb el pes dels impostos sobre la renda i el consum.

El quadre 3 mostra els saldos fiscals per a l’any 2004 en percentatge sobre el PIB de les províncies canadenques amb el sector públic central i la seva relació amb el nivell de renda. El rang de saldos fiscals comprèn des d’un 3,23 % negatiu sobre el PIB regional d’Alberta fins a un 15,72 % positiu de l’Illa del Príncep Eduard.

En general, les províncies amb un nivell de renda per sobre de la mitjana tenen una balança fiscal deficitària, de la mateixa manera que les províncies amb un nivell de renda per sota de la mitjana presenten superàvit fiscal, tal com s’observa en el gràfic 3. Això no obstant, es constata que Saskatchewan presenta un PIB per capita lleugerament per sobre del del conjunt del Canadà, però en canvi mostra un saldo fiscal positiu. De la mateixa manera, la Colúmbia Britànica, si bé té un nivell de renda per capita inferior al del conjunt del Canadà, no és una província receptora.

Analisi de les Balances Fiscals: Bèlgica


Van Rompuy (2010) analitza els fluxos fiscals interregionals de Bèlgica calculats per ABAFIM (2004), l’Administració de Finances del govern flamenc, per al període 1990-2003 sobre la base d’una metodologia que combina el flux del benefici i el de caixa.

Bèlgica és un estat federal constituït per tres regions, una de les quals, la regió de Brussel·les, rep diàriament fluxos de treballadors (commuters) residents en les altres dues: Flandes i Valònia. Aquest fenomen planteja la qüestió de si els ingressos i

despeses federals resultants de la massa salarial (impostos de renda personal, contribucions de la Seguretat Social i despesa de personal) s’han d’imputar a la regió en la qual viuen els contribuents o beneficiaris o bé en la qual treballen. ABAFIM (2004) es decanta pel criteri del lloc de residència, fet que comporta aplicar un mecanisme de correcció per a la imputació de les partides esmentades.

Per la banda dels ingressos i a fi d’imputar l’IRPF de manera coherent amb el criteri del lloc de residència, les regions de residència dels commuters reben una renda salarial industrial addicional resultant de multiplicar el nombre de viatgers habituals per la mitjana del salari industrial guanyat a la regió de Brussel·les. No considerar també la renda salarial del sector serveis és, però, poc apropiat, segons Van Rompuy (2010), tenint en compte l’alta concentració del sector terciari a la regió de Brussel·les.

Especial consideració pren l’impost de societats. La recaptació d’aquest tribut d’acord amb la localització de les seus administratives de les empreses comporta que s’imputi a una sola regió, pel fet que aquelles se solen ubicar a la regió de Brussel·les. Per aquest motiu, ABAFIM (2004) opta per utilitzar el valor afegit del sector empresarial com a indicador d’assignació territorial. Quant als impostos indirectes, s’ha pres el PIB regional com a criteri d’imputació aproximat.

Per la banda de les despeses, cal destacar que ABAFIM (2004) equipara el capítol de salaris dels treballadors públics a un benefici social a favor de la regió de residència dels treballadors. Com passa amb els impostos indirectes, les partides de compra de béns i serveis i d’inversió de capital són regionalitzades segons l’indicador del PIB.

Quant a les operacions considerades, l’estudi inclou la Seguretat Social però exclou el pagament dels interessos del deute, per la manca d’un criteri objectiu de territorialització. Els resultats són presentats en el supòsit d’equilibri pressupostari, neutralitzant el dèficit via la igualació dels ingressos a les despeses, tot mantenint constant la proporció relativa de cada font d’ingrés.

El quadre 2 presenta el saldo fiscal de les regions belgues amb el sector públic federal i el nivell de PIB per capita. Especial consideració pren la regió de Brussel·les, que és beneficiària neta, malgrat que és la regió amb el PIB per capita més elevat. Aquest fenomen es deu a la condició de capitalitat i a la baixa capacitat fiscal de la regió. Brussel·les es caracteritza per una alta concentració del sector de serveis públic i privat i per un flux diari substancial de treballadors que resideixen a les altres regions, fet que comporta que aquesta regió gaudeixi d’un PIB per capita molt elevat. Així mateix, la regió de Brussel·les presenta una baixa capacitat fiscal: l’entrada d’immigrants amb rendes baixes i la sortida de nacionals amb rendes altes cap a les altres regions comporta, tenint en compte que la seva principal font d’ingressos és l’impost sobre la renda personal, una baixa capacitat fiscal.

Anàlisi de les balances fiscals: Austràlia


Començo una sèrie d’anàlisis de les balances fiscals fets per Gerard Montasell i Esther Sánchez de diferents països per a demostrar que el “Papu” que els nacionalistes españols fan còrrer que el cas català no és únic al món, és falsa, veieu.

El Departament del Tresor (DT) d’Austràlia Occidental, un dels estats constituents6 del país, estima anualment les aportacions fiscals que realitzen els estats i els dos territoris australians continentals a la federació. El DT extreu la majoria de dades del servei d’estadística australià Australian Bureau of Statistics, i les tracta, tot establint hipòtesis de regionalització, per tal que siguin consistents amb el flux monetari.

La contribució dels estats australians als ingressos federals s’ha calculat sobre la base de la localització de les activitats econòmiques subjectes als tributs. A tall d’exemple, per a la regionalització de l’impost sobre la renda personal es prenen com a indicador les dades de recaptació segons el lloc de residència dels contribuents, i per a l’impost de societats s’utilitza l’excedent brut d’explotació de les empreses, ambdós criteris coherents amb l’enfocament emprat. Ara bé, en cas de no disposar d’un indicador acurat, la partida és territorialitzada segons el pes poblacional de l’estat en el conjunt de la federació, operació que seria congruent amb el flux del benefici.7 Aquest supòsit es dóna en les contribucions a Superannuation.8

Les despeses són assignades als estats partint de la localització dels serveis i la destinació dels subsidis o transferències, excepte per als casos de manca d’informació, que, com passa amb els ingressos, s’assignen segons població. Per exemple, els salaris relatius a defensa són regionalitzats d’acord amb la localització dels establiments militars, mentre que la despesa no salarial en defensa s’assigna en base per capita.

Pel que fa a les operacions considerades, l’estudi inclou els ingressos i les despeses no financeres, entre els quals, Superannuation i subsidis d’atur, però exclou els fluxos fiscals amb la resta del món. Es computa també el pagament dels interessos del deute del govern federal, els quals són assignats entre els estats en proporció a la població. Una particularitat del càlcul de les balances fiscals a Austràlia és el tractament de la capitalitat, el Territori Capital Australià (ACT). Els ingressos i les despeses relatius a l’ACT són repartits entre les altres jurisdiccions, prenent com a indicador el pes poblacional.

Els saldos fiscals són presentats en el supòsit de pressupost equilibrat. El 50 % del dèficit pressupostari és distribuït d’acord amb la proporció dels ingressos estatals en el total de la federació, i l’altre 50 %, d’acord amb la proporció de les despeses.

El quadre 1 mostra els resultats de les balances fiscals dels estats australians amb la federació i la seva relació amb el nivell de PIB per capita. L’estat més contribuïdor net a les finances del Commonwealth és Austràlia Occidental, seguit de Nova Gal·les del Sud, mentre que els majors beneficiaris nets són el Territori del Nord i Tasmània. Els resultats de les balances fiscals mostren un efecte redistributiu entre els estats australians (sense tenir en compte el Territori del Nord), ja que els estats amb renda per capita més alta són els aportadors nets a la resta d’estats, tal com s’observa en el gràfic 1.9

Cal destacar la particularitat del Territori del Nord, el qual gaudeix d’un nivell de PIB per capita d’un 17,60 % per sobre del del conjunt d’Austràlia i a la vegada és beneficiari net. Aquest fenomen s’explica pel fet de ser una regió productora de petroli i gas amb un pes poblacional de només l’1,02 % sobre el total d’Austràlia i amb una densitat demogràfica molt baixa, la qual cosa, sumada al fet que entorn del 30 % de la població sigui indígena,10 crea uns costos de prestació de serveis públics molt elevats.