Espanya, un cas impossible

Dijous, 21.6.2012. 11:39 h

La història ens demostra que l’estat espanyol és incapaç d’assumir la realitat dels seus continuats fracassos dels darrers 500 anys. I la causa d’aquesta ineptitud és l’obsessió hegemònica i homogeneïtzadora de Castella, un país amb deliris de grandesa que viu ancorat en els “valors” de l’Edat Mitjana (allò de l’orgull, el dret de conquesta, la gràcia de Déu…). En fi: la irracionalitat del voler imposar sempre la raó de la força per damunt de la força de la raó.

L’insigne arquitecte Antoni Gaudí (temple de la Sagrada Família, Barcelona) ja va dir fa un segle: “Els castellans atribueixen al fatalisme que s’enfonsi la hisenda pública o es perdin les colònies. Tenen un concepte equivocadíssim de l’administració. No cultiven la riquesa, no la fomenten, com els catalans, sinó que l’exploten, la dilapiden. Ells veuen com disminueix el tresor públic, però no suprimeixen les carrosses”. Genial! Tal com podem comprovar, Gaudí la va encertar fent un retrat exacte de la mentalitat castellana i dient en poques paraules el que és una inqüestionable realitat que sobreviu al pas del temps: només cal canviar “carrosses” per trens d’alta velocitat sense passatgers i aeroports sense avions.
La banca espanyola està ensorrada i el deute extern assoleix uns índex de prima de risc “galàctics”. No obstant això, l’estat espanyol continua fidel als deliris de grandesa d’arrel castellana que en els darrers 500 anys ja han portat l’estat espanyol a la fallida 14 vegades (una mitjana d’una fallida cada 36 anys!). I actualment ja és la 15ª. Però ara, dins el marc de la Unió Europea, hom en diu “rescat”. Aquest és l’estat espanyol de mentalitat castellana que ha de suportar Europa.

L’arrogància i la manca de sentit comú de la mentalitat castellana és veritablement patètica. El darrer exemple, i ben recent, el tenim en la resposta de Mariano Rajoy, el president del govern espanyol, que utilitza l’eufemisme “crèdit en condicions favorables” perquè no vol reconèixer que l’ajuda de 100.000 milions d’euros és un rescat. I a més a més, en el súmmum d’una arrogància que no és res més que una mescla de cinisme, mentida i manca de sentit del ridícul, encara gosa dir que ha estat el govern espanyol qui ha posat les condicions per acceptar l’ajuda: “A mi ningú no m’ha pressionat; el qui ha pressionat he estat jo”. El mal entès sentit de la dignitat és la causa d’aquests deliris!

La solució 
Pot la Unió Europea mantenir in secula seculorum un estat paràsit com l’espanyol? No! Aleshores, davant la realitat castellano-espanyola hi ha tres solucions: a) resignar-se a mantenir un estat que, tal com hem vist abans, no cultiva la riquesa, sinó que la dilapida; b) expulsar Espanya de la UE; c) fer més petit el problema (disminuir la grandària de l’estat, que vol dir disminuir el volum de les ajudes) mitjançant la separació de la part malalta de les parts bones (una patata mig podrida acabarà podrint-se del tot; però si salvem la part bona i la plantem en terra fèrtil, naixerà una patatera que al cap d’un temps ens proporcionarà un parell de quilos de patates).
Catalunya és un territori productiu, però si continua sent la darrera colònia del deliri castellano-espanyol no tardarà gaire a caure en la misèria, com la resta de l’estat espanyol. Catalunya necessita independitzar-se de manera urgent. I la Unió Europea també necessita que Catalunya es recuperi el més aviat possible perquè contribueixi a la seva riquesa i estabilitat. Però només ho aconseguirà si se separa de la part podrida de la “patata”.
Els dirigents de la Unió Europea han d’entendre que els interessa que Catalunya no s’ensorri. Europa necessita un bona porta d’entrada pel sud, i la té a Catalunya, que està acreditada tant en el sector agrícola com en l’industrial i compta, a més a més, amb els bons ports de Barcelona i Tarragona.
Amb una Catalunya independent, Europa comptarà amb un nou estat ric que col·laborarà a mantenir una Espanya pobre i sense voluntat d’iniciativa, si més no, amb sentit de la lògica. Amb una Catalunya enfonsada a causa de la intransigència castellana (“abans trencat que doblegat” és un dels principis de l’arrogant mentalitat castellana), serà més gran la nòmina per subvencionar Espanya al si de la Unió Europea per part dels estats europeus que treballen tal com cal i utilitzen el sentit comú.
Catalunya té un problema amb Espanya. Europa té un problema amb Espanya. Aleshores, Espanya és el problema.

J. Ventura

http://in.directe.cat/cartes-lectors/blog/8131/espanya-un-cas-impossible

One thought on “Espanya, un cas impossible

  1. nuncamais

    Una genial descripció de la mala llet i de la imbecil·litat celtibèrica que tan cara ens consta no sols als catalans sinò a ELLS MATEIXOS.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s