Sortir d’Espanya

Publicat a Ara.cat

VICENÇ VILLATORO | Actualitzada el 06/06/2012 00:00

Sortir d'Espanya 

A hores d’ara, em fa l’efecte que la major part dels camins de futur per a Catalunya passen per sortir d’Espanya. Per sortir d’Espanya i quedar-se a Europa, dues opcions que alguns ens presenten encara avui com a incompatibles -sortir d’Espanya és sortir d’Europa, ens profetitzen o ens amenacen-, però que segons com vagin les coses poden arribar a esdevenir més que complementàries: la manera de continuar a Europa pot arribar a ser sortir d’Espanya. I quedar-se a Espanya pot acabar sent sortir d’Europa, o si més no del nucli d’Europa.

En qualsevol cas, després de tres-cents anys de model francès a l’estat espanyol i amb una conjuntura marcada per la crisi econòmica, l’assumpció dels grans objectius fonamentals del catalanisme -aconseguir el progrés i el benestar dels catalans; mantenir una personalitat col·lectiva nacional basada en l’existència d’una llengua, una cultura i una història específiques; conservar la cohesió social de la comunitat en uns moments de diversitats irreversibles- passa per sortir d’Espanya. Però encara més paradoxal: també passa per sortir d’Espanya gairebé qualsevol de les fórmules polítiques que el catalanisme ha imaginat per aconseguir aquests objectius. Òbviament, hi passa la fórmula independentista, la de l’estat propi. Però pot passar també per sortir d’Espanya qualsevol de les altres fórmules imaginades: la confederal, la federalista, l’autonomista.

Fins i tot per als partidaris d’aquestes fórmules, seria més fàcil arribar-hi després d’haver sortit d’Espanya i tornar a negociar les coses de bon començament i d’igual a igual. Difícil? Dificilíssim! Però encara és més difícil arribar a qualsevol d’aquestes fórmules per l’evolució des de dins de l’Espanya actual. El canvi des de dins ja s’ha intentat, de totes les maneres. I totes han acabat amb un cop de porta. Joan Maragall ja demanava aquest canvi cap a una Espanya diversa, moderna, en xarxa. Però intuïa que no hi havia intenció d’escoltar aquesta veu. I acabava dient: “Adéu, Espanya”. Sortir-ne. Per tornar-hi a entrar en condicions diferents o simplement per quedar-se’n fora.

Espanya té un model. De fa tres-cents anys. I la seva angoixa és no haver-lo pogut construir prou. Espanya vol ser França. Amb una llengua nacional i unes de regionals per a usos domèstics. Amb una capital d’on surten totes les xarxes de comunicació i que exerceix la capitalitat en tots els àmbits: polític, administratiu, financer, militar, econòmic, cultural, simbòlic… Amb un sentiment de pertinença únic i potent, complementat per orgulls regionals folklòrics. Espanya ha gastat i està gastant moltes energies, diners i esforços -visibles i invisibles, convencionals i no convencionals- en l’assoliment d’aquest objectiu. Per damunt de tota racionalitat. El tren d’alta velocitat o la xarxa de carreteres no són projectes que neixin de la racionalitat geogràfica o econòmica, sinó de la dèria identitària, del projecte ideològic, de la voluntat expressada en veu alta de cosir Espanya amb línies de tren. Espanya no creu que hagi de canviar aquest model. Creu en tot cas que l’ha d’aprofundir. I ho ha cregut també en democràcia, perquè aquest objectiu quedava llavors deslliurat de l’antiestètica del franquisme i podia aparèixer com a més modern i desacomplexat.

Espanya no vol canviar aquest model piramidal a la francesa. El catalanisme no pot assolir els seus objectius dins d’aquest model, ni els culturals ni els econòmics ni els polítics. Aquest model representa per a Catalunya la pèrdua de pes econòmic, el desgast del benestar dels seus ciutadans, la dissolució de la seva especificitat cultural i un risc de pèrdua de cohesió social. Els camins del mig han estat clausurats i s’hi ha posat una tanca. Només queda sortir. Però avui, a més, amb una necessitat afegida. La crisi econòmica és mundial, o molt especialment europea, però Espanya en aquests moments arrossega Catalunya. En la imatge, en la pràctica i en els objectius. Els problemes d’Espanya arrosseguen Catalunya, que també en té. L’actitud espanyola a l’hora d’enfrontar-se a la crisi -austeritat tardana i mal repartida, que a alguns llocs encara no ha arribat- difumina i tapa als ulls internacionals els esforços extraordinaris que estem fent els catalans. Els interessos espanyols, molt enfocats cap a l’Amèrica Llatina, poden xocar frontalment amb els interessos de l’economia catalana, molt enfocada a Europa.

El Tribunal Constitucional, amb la sentència de l’Estatut, va posar el senyal de direcció prohibida en la darrera via del mig, intentada des de Catalunya. Espanya no vol ser d’una altra manera. No escolta, en termes maragallians, la veu del fill que vol ser ell i demana poder-ho ser a casa. Com que l’Espanya que mana i compta no creu que Catalunya tingui la força interna, la unitat civil i la convicció ideològica necessàries per plantejar-se seriosament la separació, no li sembla necessari negociar. Parlar de sortir li sembla una pura xerrameca tàctica. Però, més enllà de Maragall, encara que tinguem opcions diferents sobre què hauríem de fer des de fora -quedar-nos-hi, renegociar de veritat i amb força, buscar una fórmula específica dins el marc europeu, dissenyar l’estat propi així o aixà- avui tenim una raó afegida per sortir d’Espanya. No ser arrossegats.

4 thoughts on “Sortir d’Espanya

  1. En el plano político no hay muchas dudas sobre el salto cualitativo que como democracias participativas supondría devolver la capacidad decisoria a las ciudadanías de las naciones sin Estado. Ayudaría a la recuperación del lugar político de la ciudadanía en toda Europa. La canalización de las cuestiones nacionales forma parte de los procesos de democratización de la vida pública. También la estatura democrática del Estado anfitrión se agrandaría. Pero ni será fácil ni voluntariamente.

    En el plano económico-social las naciones sin Estado tienen las funcionalidades que dan la proximidad, el conocimiento al detalle, la fiscalización fácil, las relaciones intensas, la posibilidad de autogestión y, todo ello, en claves hoy tan estimadas en las arquitecturas sociales como son la reflexividad, la flexibilidad y la resiliencia (capacidad de respuesta a cambios bruscos). También hay ventajas orgánicas: a más soberanía, más capacidad decisoria en un mundo incierto y de desconfianza ante instituciones poco cercanas que toman decisiones sacrificando a unos en favor de otros. Contribuirían a las salidas económicas y a la cohesión social, hoy tan deterioradas, si adoptaran perspectivas progresistas de fortalecimiento del vínculo social además del nacional.

    A medio plazo, en una época de crisis estructurales hay, al menos, dos opciones en cuanto a la forma de Estado: o apostar por un Estado más centralizado con menos servicios -sacrificados a la austeridad y la redistribución negativa de las rentas- y más autoritario para imponerlo; o menos Estado centralizado, con más herramientas para innovar sobre el terreno, y más implicación y gestión cercana a la ciudadanía. Para que todo esto sea posible a medio y largo plazo se necesita una potente sociedad civil, que existe en Catalunya y en el País Vasco y es más débil en Galicia.

    Vistas las formidables resistencias, lo dicho es una expectativa a medio y largo plazo. En el corto plazo, el estancamiento del conflicto que plantean las naciones sin Estado puede saldarse con una desafección vasco-catalana creciente, con riesgos de insumisión, mientras se construyen por cuenta propia (construcción nacional) y, simultáneamente, confrontan con el Estado remiso. Paralelamente, es probable la emergencia de populismos centralistas en España, con conexiones con la ultraderecha unos y con el jacobinismo homogenizador otros, para negarse a adaptar el Estado de las autonomías a las nuevas circunstancias.

    Por el lado de la gestión de las crisis, las naciones sin Estado se encuentran en un dilema. Ellas mismas pueden deslegitimarse, por ejemplo, quebrando el vínculo ciudadano al aceptar la privatización de los servicios públicos y la ampliación de las brechas sociales. Esa ha sido la opción de CiU. O pueden debilitarse negándose, por ejemplo, a revisar la fiscalidad, como está siendo, hoy por hoy, el caso vasco. Alternativamente, si se implantara el principio de solidaridad social fortaleciendo el vínculo interno se construiría país y se facilitaría una presión política soberanista… y viceversa. ¿Cuál será el camino vasco?

    http://www.deia.com/2012/06/03/opinion/tribuna-abierta/naciones-sin-estado-una-contradiccion

  2. Si entendemos la nación como un vínculo subjetivo (el deseo de vivir juntos desde el autorreconocimiento) que se plasma en un proyecto genérico y político mediante una voluntad mayoritaria persistente, la pregunta es si en España hay sujetos con voluntad nacional distintos al Estado mismo. Y tal parece que hay naciones culturales con proyectos políticos mayoritarios que devienen sujetos políticos, naciones políticas, y no solo culturales.

    Una comunidad nacional no existe sin más porque alguien lo proclame. La generación de una voluntad nacional en el cuerpo social tiene, al menos, tres tempus: cuando nace la idea (la formula una élite); cuando alrededor de un proyecto nacional -segunda fase- se desarrollan un movimiento significativo y unas estructuras partidarias y organizativas con capacidad de acción y de convencimiento; y cuando -tercera fase- se da una mayoría interna favorable a la construcción política y administrativa propia como nación.

    Hoy, Catalunya y la Comunidad del País Vasco estamos en la tercera fase del nation building y Galicia en la 2ª fase (seguramente como Navarra, mientras que Iparralde, Illes, Cerdayna, Pais Valenciá, Canarias, Andalucía… estarían en la primera y media y no es seguro que vayan a la segunda). España lo sabe: su consigna es que las nacionalidades históricas no se puedan preguntar a sí mismas sobre el modelo relacional, simultáneamente a que el Estado no se da por enterado de lo que se deduce de los resultados en las elecciones regulares continuadas. Ni lo uno ni lo otro. Atribuyen la idea nacional a una ideología como cualquier otra; aceptan que una parte de la población pueda sentirla, sí… pero se niegan a reconocerlo como hecho político fundacional con un antes y un después.

    Los requisitos legitimadores de hoy dibujan un camino complicado, sinuoso y largo que nada tiene que ver con cómo se constituyeron casi todos los Estados nacionales: a sangre y fuego desde Estados excluyentes. No creo que puedan enorgullecerse de ello ni ridiculizar como trasnochados proyectos actuales que optan por sostenerse por vías hiperdemocráticas, unas vías que esos Estados no siguieron. En el caso español, el XIX (guerras carlistas, Restauración…) y el XX (Dictadura de Primo, Franquismo..) fueron siglos de furia.

    Llama la atención que la negativa a nuevos nation building no derivados de descomposiciones (Balcanes) es coetánea: a la pérdida de soberanía de los Estados ante las exigencias del Mecanismo Europeo de Estabilidad y del pacto fiscal europeo; a la pérdida de competencias y funcionalidad de las democracias ante el Leviatán de los mercados financieros; y a la expropiación de la capacidad decisoria de la ciudadanía en general.

    Las cesiones de soberanía a entes supraestatales como la UE no son un argumento para considerar caducas las reivindicaciones de las naciones sin Estado. Es distinto cesión metanacional de soberanía a usurpación estatal; compartir a imponer. Y es distinto disponer de una parte de soberanía a no disponer casi ninguna.

    ……….. continúa en otro comentario.

  3. Nuncamáis

    Política doble fletxa Última actualització Dimarts, 5 de juny de 2012 18:00 h
    ERC, CiU i ICV criden a Brussel·les que volen ‘sortir del Titanic’
    CiU i ICV donen suport a la proposició de llei d’ERC per l’autodeterminació en un acte a l’Eurocambra
    Malgrat que a casa , partits com CiU o ICV no donin encara un pas endavant per aconseguir la independència, treballen de fons a Europa per facilitar el reconeixement de Catalunya. Els eurodiputats de CiU i ICV, Ramon Tremosa i Raül Romeva, han donat suport a la proposició de llei a favor del dret d’autodeterminació que ERC ha presentat al Congrés. Si la iniciativa ‘fracassa, almenys haurem posat a prova la democràcia de l’Estat espanyol i apel·larem a instàncies europees i internacionals perquè no se’ns està reconeixent un dret europeu’, ha advertit el líder d’Esquerra a Madrid, Alfred Bosch. A Brussel·les, Tremosa ha apostat per ‘desmantellar l’ineficaç Estat espanyol, que ha malgastat diners europeus de qualsevol manera’ i ha assegurat que una Catalunya ‘amb concert econòmic o independent contribuiria a l’eficiència de l’economia europea en el seu conjunt’. Ara només cal que el partits donin el pas endavant també quan treballen a Catalunya.
    ERC, CiU i ICV criden a Brussel·les que volen ‘sortir del Titanic’
    El diputat convergent ha assegurat que “la UE no tancaria la porta a una Catalunya que, per àmplia majoria i amb un procés democràtic, optés per la independència”. Tremosa ha celebrat que “Europa és encara, i tant de bo ho sigui per molts anys, un espai de llibertat i democràcia” i s’ha mostrat convençut que “les democràcies europees estan obertes a futures noves incorporacions si es fan amb molt consens i per la via democràtica”. Citant el diputat de CiU al Parlament Josep Rull, Tremosa ha avisat que “si el pacte fiscal fracassa l’única alternativa és una declaració unilateral de sobirania”.

    Romeva ha defensat que “hi ha una demanda social, ciutadana, de cada cop més milers de persones que ens demanen que afrontem aquest tema i exhaurim totes les possibilitats que tenim damunt la taula per poder exercir el dret d’autodeterminació”. L’eurodiputat ecosocialista ha qualificat de “valent, necessari i oportú” el debat obert per Bosch i ha reclamat que “Europa entengui que no només afecta a milers o milions de catalans sinó a tot el model de construcció europea”.

    Amaiur, el BNG, el PNB també podrien sumar-se a aquesta proposició no de llei, que ERC també ha fet arribar al PP i al PSOE. L’eurodiputada de la N-VA flamenca, Frieda Brepoels, i la gal·lesa del Plaid Cymru i presidenta de l’Aliança Europea, Jill Evans, també han donat suport a Bosch, que s’ha reunit amb una quarantena de membres de l’Eurocambra de diferents països.

    Bosch ha reivindicat la seva “convicció” que “el dret d’autodeterminació al Regne d’Espanya” s’hauria de “regular i incorporar a la legislació vigent” i ha recordat que aquest dret “forma part del marc legislatiu europeu” i dels “tractats internacionals que ha subscrit l’Estat”. El portaveu d’ERC al Congrés ha discutit amb Tremosa i Romeva com poder “portar a Europa” aquesta iniciativa en el cas que no prosperPolítica doble fletxa Última actualització Dimarts, 5 de juny de 2012 18:00 h
    ERC, CiU i ICV criden a Brussel·les que volen ‘sortir del Titanic’
    CiU i ICV donen suport a la proposició de llei d’ERC per l’autodeterminació en un acte a l’Eurocambra
    Malgrat que a casa , partits com CiU o ICV no donin encara un pas endavant per aconseguir la independència, treballen de fons a Europa per facilitar el reconeixement de Catalunya. Els eurodiputats de CiU i ICV, Ramon Tremosa i Raül Romeva, han donat suport a la proposició de llei a favor del dret d’autodeterminació que ERC ha presentat al Congrés. Si la iniciativa ‘fracassa, almenys haurem posat a prova la democràcia de l’Estat espanyol i apel·larem a instàncies europees i internacionals perquè no se’ns està reconeixent un dret europeu’, ha advertit el líder d’Esquerra a Madrid, Alfred Bosch. A Brussel·les, Tremosa ha apostat per ‘desmantellar l’ineficaç Estat espanyol, que ha malgastat diners europeus de qualsevol manera’ i ha assegurat que una Catalunya ‘amb concert econòmic o independent contribuiria a l’eficiència de l’economia europea en el seu conjunt’. Ara només cal que el partits donin el pas endavant també quan treballen a Catalunya.
    Comparteix

    URL curta
    Actualitat
    populars
    + comentades
    comentaris recents

    La ruïna d’Espanya a la primera plana del ‘Financial Times’, ‘Le Monde’ i ‘Libération’
    amb 16125 lectures.
    El #singulars confirma la debilitat d’ABERTIS
    amb 10751 lectures.
    ERC, CiU i ICV criden a Brussel·les que volen ‘sortir del Titanic’
    amb 7773 lectures.

    publicitat
    directe!cat consolidat com a 4t mitjà digital en català

    Comentaris 5
    Molt dolent Fluix Interessant Molt bo Excepcional ( 15 vots )

    L’eurodiputat convergent ha assegurat que “la UE no tancaria la porta a una Catalunya que, per àmplia majoria i amb un procés democràtic, optés per la independència”. Tremosa ha celebrat que “Europa és encara, i tant de bo ho sigui per molts anys, un espai de llibertat i democràcia” i s’ha mostrat convençut que “les democràcies europees estan obertes a futures noves incorporacions si es fan amb molt consens i per la via democràtica”. Citant el diputat de CiU al Parlament Josep Rull, Tremosa ha avisat que “si el pacte fiscal fracassa l’única alternativa és una declaració unilateral de sobirania”.

    Romeva ha defensat que “hi ha una demanda social, ciutadana, de cada cop més milers de persones que ens demanen que afrontem aquest tema i exhaurim totes les possibilitats que tenim damunt la taula per poder exercir el dret d’autodeterminació”. L’eurodiputat ecosocialista ha qualificat de “valent, necessari i oportú” el debat obert per Bosch i ha reclamat que “Europa entengui que no només afecta a milers o milions de catalans sinó a tot el model de construcció europea”.

    Amaiur, el BNG, el PNB també podrien sumar-se a aquesta proposició no de llei, que ERC també ha fet arribar al PP i al PSOE. L’eurodiputada de la N-VA flamenca, Frieda Brepoels, i la gal·lesa del Plaid Cymru i presidenta de l’Aliança Europea, Jill Evans, també han donat suport a Bosch, que s’ha reunit amb una quarantena de membres de l’Eurocambra de diferents països.

    Bosch ha reivindicat la seva “convicció” que “el dret d’autodeterminació al Regne d’Espanya” s’hauria de “regular i incorporar a la legislació vigent” i ha recordat que aquest dret “forma part del marc legislatiu europeu” i dels “tractats internacionals que ha subscrit l’Estat”. El portaveu d’ERC al Congrés ha discutit amb Tremosa i Romeva com poder “portar a Europa” aquesta iniciativa en el cas que no prosperi a Madrid. Bosch ha assegurat que “si Catalunya pogués exercir la seva lliure autodeterminació també podria sortir abans de la crisi, gestionant des de la proximitat i millor els seus propis recursos”. i a Madrid. Bosch ha assegurat que “si Catalunya pogués exercir la seva lliure autodeterminació també podria sortir abans de la crisi, gestionant des de la proximitat i millor els seus propis recursos”.

  4. Nuncamáis

    Només hi ha una sola solució per qualsevol persona que no tingui avariades les facultats de percebre la realitat i la intel·ligència: SORTIR D’UNA VEGADA DEL MANICOMI ESPANYOL PER A NO TORNAR-HI MAI MÉS. El boig Rajoy, la llotja del Bernabeu, el llatrocini continuat que sofrim, els insults que rebem pel sol fet de no voler renegar de ser catalans, la resistència del govern espanyol a ser intervinguts i a exigir responsabilitats dels responsables, la burla del Corredor Mediterrani, la construccció de la ciutat impossible, Villa i Corte Borbónica, malversant els diners de tots, enmig del desert castellà, les trampes econòmiques beneIdes per l’Administració. Hem arribat a un moment de no retorn que es presenta amb una claretat meridiana. Fora de l’Estat espanyol podrem viure, espero que amb un govern que controli ELS LLADRES CATALANS, I fora de l’abast DELS LLADRES ESPANYOLS.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s