Madrid se n’ha anat

Publicat a LVD

S’ha volgut crear la ficció ideològica d’un centre virtuós i d’una perifèria malgastadora i voraç | En només quinze dies han fos Bankia i han reobert el dubte sobre els comptes públics d’Espanya

La Vanguardia en català | 20/05/2012 – 00:00h

En només quinze dies han fos Bankia i han hagut de reconèixer que el deute públic madrileny és el doble del que s’havia comunicat al Govern espanyol quan aquest va emprendre, al març, una delicada i difícil negociació amb Brussel·les sobre l’ajust del 2012. Van rebutjar una hipòtesi de salvació -desitjada per la Moncloa-, perquè podia reforçar el poder econòmic de Catalunya, i han maquillat els comptes durant mesos per poder construir la ficció ideològica d’un centre virtuós i una perifèria malgastadora, identitària i corrompuda. Doble cop baix a Mariano Rajoy, el Govern del qual hi ha dies que sembla perdut enmig de la boira.

A conseqüència d’això -l’enfonsament de Bankia i l’aflorament d’un deute ocult en el pitjor dels moments-, tota la banca espanyola serà auditada per dues agències estrangeres que podrien caure en la temptació de valorar a l’alça els riscos contrets; el nou president francès François Hollande -l’home que ha de salvar-nos de tots els mals, diuen- , ja reclama la intervenció europea dels bancs espanyols, i Brussel·les enviarà inspectors a Madrid per escrutar l’estat real dels comptes públics. Directori Europeu per partida doble. El prestigi del Banc d’Espanya, pel terra, el dany a la imatge d’Espanya, cada vegada més difícil de reparar, l’Ibex 35 a la baixa i les posicions estratègiques de les multinacionals espanyoles al món, en fase d’alt risc. Gran Madrid, bravo!

Aquesta no vol ser una crònica esportiva, tot i que el relat de la política incorpora cada vegada més elements del periodisme esportiu. No estem davant un Madrid-Barça a gran escala. No hi ha motius -a Barcelona- per alegrar-se del que està passant a la capital espanyola. No ens confonguem. La debilitat del sistema Espanya és, en aquests moments, la debilitat de tots. El deute de la Generalitat de Catalunya ja acumula dues qualificacions de bo porqueria (Moody’s i Standard & Poor’s). Fins i tot als bascos, protegits pel coixí foral, els preocupa la debilitat espanyola. Vegeu sinó la moderació amb què el Partit Nacionalista Basc es mourà els pròxims mesos.

Cal aixecar la vista. Observada des de Pequín, Espanya és un petit rectangle. Una península que tanca un mar en flames: Portugal, digna i pobra; Espanya, en descens vertiginós; Itàlia, equilibrismes precaris i reaparició del terrorisme; el mosaic balcànic, encara fumejant; el drama grec; la Turquia emergent, disposada a ressuscitar l’Imperi Otomà; el Líban, ensangonat; la brutal guerra civil a Síria; Israel, disposat a atacar l’Iran abans que armi la bomba atòmica; el gran Egipte trontollant; l’anarquia líbia, l’hermetisme algerià, la petita esperança de Tunísia i la complicada estabilitat del Marroc. Aquesta és la regió del món que habitem i alguns dirigents espanyols se’n van oblidar durant anys, emborratxats per la prosperitat induïda pel totxo. Quixots de dretes i quixots d’esquerres. Quan el vent de la globalització bufa a favor teu, el marc físic pot ser relativitzat; quan les coses es compliquen, la geografia imposa la seva llei. La seva dura llei.

Mapes, mapes, mapes. A Berlín, Washington, Londres i París ens coneixen millor -i per tant, saben que llamineres que poden arribar a ser les posicions empresarials espanyoles a Llatinoamèrica- i en aquests moments tendeixen a veure les lluites hispàniques en termes especulatius, encara que el Financial Times comenci a publicar articles comprensius amb les reclamacions catalanes i el nou ministre de l’Interior francès, Manuel Valls, fill de Barcelona, parli català i tingui un perfecte coneixement de la complexitat espanyola.

No hi ha motius per alegrar-se per l’espessa boira d’aquests dies a la plaça de Castilla, ni estem davant un Madrid-Barça a gran escala, però algunes coses s’han de dir, per no rebentar. I per honrar Jaume Vicens Vives, que ens va ensenyar que la tensió entre centre i perifèria és la principal clau explicativa de l’Espanya moderna. Llegiu-ho a Espanya contemporània, recentment publicada: “El que fa més incomprensible l’esfinx hispànic del nostre temps és que de totes les nacions sorgides del Renaixement és l’única que es va preguntar si existia”.

En el trànsit del segle XX al XXI, l’esfinx va voler respondre a la pregunta transformant Madrid en un colós financer i demogràfic indiscutible, un cop tallades les vies de comunicació entre Catalunya i València i aïllat el País Basc, amb el seu fur i el seu drama intern. No hem d’excloure que aquesta estratègia acabi triomfant -ho veurem els propers anys-, però les classes dirigents de la nova hegemonia estan cometent errors gravíssims. En plena eufòria immobiliària, un home amb fama d’excèntric va formular l’advertència següent: “Cal que els ciutadans de tot Espanya tinguin una idea clara del que passa a Madrid. Perquè si no hi ha una reacció a tot Espanya davant la deriva de la capital, podem pagar-ho molt car”. Pasqual Maragall i Mira va titular l’article “Madrid se ha ido” (El País, 7-7-03). El van tractar de boig; amb especial èmfasi bastants dels seus.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s