SOBERANISMO, EL CUENTO DE LA LECHERA


LA RELACIÓN DE CATALUNYA Y ESPAÑA

Los independentistas hablan de las ventajas de la separación, pero esconden los costes que tendría

JOAQUIM
COLL
En las últimas semanas hemos vuelto a comprobar que el debate sobre la cuestión territorial está dominado por dos posiciones que, si bien representan visiones enfrentadas, en la práctica comparten estrategias. Neocentralismo y soberanismo son dos imaginarios regresivos en relación al pacto constitucional, pues propagan la tesis del fracaso del modelo autonómico y comparten el deseo de destruirlo. La gravedad de la situación económica facilita que apelen al bolsillo de los ciudadanos para convencerles de la bondad de sus respectivas recetas. Frente a la crisis, plantean dos quimeras nacionalistas repletas de promesas de bonanza y prosperidad.
El neocentralismo ha convertido el modelo autonómico en el chivo expiatorio del despilfarro público y de la crisis política, incluida la corrupción. Propone el retorno al Estado unitarista. La lenguaraz Esperanza Aguirre expresó hace unos días lo que piensa un sector minoritario pero influyente de la derecha española: que las autonomías devuelvan a la Administración central las principales competencias.
Con ello, supuestamente, nos ahorraríamos una porrada de dinero tan inmensa que casi no habría que hacer recortes. El neocentralismo pretende ignorar que en el mundo contemporáneo la eficiencia de los estados está ligada a la gestión descentralizada de los servicios y recursos. Pensemos, por ejemplo, en el modelo federal alemán. Pero, curiosamente, donde más aplausos ha encontrado la presidenta madrileña no ha sido en su partido, sino en el soberanismo catalán, que no se cansa de vilipendiar el mal llamado café para todos. Artur Mas ha aprovechado la ocasión para marcar nuevamente la diferencia entre las nacionalidades históricas, merecedoras del autogobierno, y las «artificiales», aunque sin precisar cuáles son. Este desatino subraya la regresión que, en términos históricos, representa el soberanismo en relación con el catalanismo optimista e integrador del siglo XX. Supone, además, un desprecio ante unas identidades territoriales que en España son muy complejas, sin menoscabo de la existencia de tres culturas nacionales diferentes de la castellana. Cualquiera que relea los debates constituyentes de 1978 verá que desde Miquel Roca Jordi Solé Tura, pasando por Joan Reventós, los partidos catalanes defendieron que la autonomía era extensible a todos los pueblos de España sin excepción.
Pese a esta coincidencia con el nacionalismo español más castizo, el objetivo del soberanismo es, evidentemente, otro: la conquista del Estado propio. Ahora bien, tiene enfrente un obstáculo sociológico: resulta que la gran mayoría de los ciudadanos nos sentimos en grados diversos catalanes y españoles. Para superar el muro de la doble identidad, el soberanismo neoliberal no desaprovecha la menor ocasión para socializar argumentos de grueso calibre del tipo: «España nos roba, pero libres haríamos de Catalunya una de las economías más prósperas de Europa». Continua llegint “SOBERANISMO, EL CUENTO DE LA LECHERA”

El mapa viari espanyol als darrers vint anys: contrastos d’una política d’inversions agosarada


Publicat a RACC Tribunes

19 de març de 2012

On s’han fet les carreteres, quant han costat, quin ha estat el model de finançament i quines conseqüències ha tingut la seva entrada en funcionament, seran qüestions que tractarem en aquest article de manera successiva i que ens permetran valorar amb una certa perspectiva un procés llarg i costós que, al capdavall, ha transformat el panorama de la mobilitat i l’economia de moltes regions espanyoles.
La compareixença recent de la ministra de Foment davant el Senat aquest més de març anunciant les inversions en infraestructures previstes pel Ministeri en l’horitzó 2024 posa sobre la taula el que podríem qualificar com la culminació del model viari que ha anat desenvolupant el govern d’Espanya des de principis dels anys vuitanta. Les inversions apuntades són importants, al voltant dels 20.000 milions d’euros segons la informació disponible, i es materialitzaran en aproximadament 4.100 quilòmetres de noves autovies lliures.L’anunci d’inversions sempre és bona notícia, però més important és la contextualització d’un determinat programa d’inversions. Per això creiem important fer un repàs al procés de formació del mapa viari actual a Espanya que permeti inserir el programa de govern dins unes coordinades clares. Saber on s’han fet fins ara les inversions i com ajudarà a entendre l’abast de les realitzacions futures. En les properes línies comptem amb aportar llum a la qüestió.

El mapa viari espanyol s’ha transformat radicalment en 25 anys

La transformació del mapa viari espanyol ha estat intensa des de principis dels anys vuitanta. Viatjar en automòbil és avui molt més senzill, confortable, ràpid i segur que fa molt pocs anys i això perquè la xarxa de carreteres és avui més moderna, segura i extensa que aleshores. Quin ha estat el canvi?

La xarxa de carreteres espanyola no ha experimentat un augment sensible els darrers anys. L’any 2010 aquesta xarxa s’estenia al llarg de 166.555 quilòmetres, un 8% més que l’any 1985, tot just abans de l’adhesió a la Unió Europea. Tanmateix, l’any 2010, l’estructura de la xarxa havia canviat enormement, multiplicant de forma espectacular el nombre de vies de gran capacitat, és a dir, autopistes de peatge, autovies lliures i carreteres de calçada doble.

De fet, l’any 2010, el quilometratge corresponent al que podem anomenar vies tradicionals s’havia mantingut pràcticament inalterat al voltant dels 150.000 quilòmetres de via, per la qual cosa tot l’augment de la xarxa és imputable a les vies de gran capacitat.

Continua llegint “El mapa viari espanyol als darrers vint anys: contrastos d’una política d’inversions agosarada”

Una bombolla armamentística a punt d’esclatar


Publicat a l’Ara.cat

Defensa no sap com pagar 27.365 milions en comandes d’armament heretades d’Aznar, 2.370 milions dels quals s’han de pagar aquest any, sense engreixar més el dèficit

JOAN RUSIÑOL / ROGER TUGAS

DECLARACIÓ D'INTENCIONS  Rajoy va ser investit el 19 de desembre i cinc dies més tard es va dirigir als soldats a l'exterior per garantir-los que no retallaria en seguretat. Defensa no sap com pagar 27.365 milions en comandes d’armament heretades d’Aznar, 2.370 milions dels quals s’han de pagar aquest any, sense engreixar més el dèficit. Una bombolla armamentística pot esclatar aviat si el govern espanyol no ho evita. Mentre el debat gira sobre les retallades en serveis socials, la greu situació de la despesa militar espanyola ha quedat en un segon pla. I el problema, creixent, té dimensions milionàries: el ministeri de Defensa té un forat de 27.365 milions d’euros, que ha de pagar abans del 2025, com a conseqüència de les comandes d’armament heretades bàsicament dels governs de José María Aznar, entre el 1996 i el 2004.

La quantitat equival a 2,7 punts del PIB, a gairebé el triple de la tisorada que les comunitats hauran de fer en despesa social i a deu cops el que preveu recaptar Mariano Rajoy amnistiant els defraudadors. Aquest any cal abonar 2.370 milions del total, dels quals només n’hi ha pressupostats 507. Queden per cobrir 1.863 milions, que s’hauran de buscar d’on sigui si no es vol inflar més una bombolla ja insostenible.