Sobre els mercats i altres mentides

Publicat a l’ara.cat

 XAVIER ROIG | Actualitzada el 19/04/2012 22:00

Aquesta crisi està sent aprofitada pels poders públics per incrementar la seva intromissió, en detriment de les llibertats individuals. Els governants han utilitzat el misdirection (tècnica de fer mirar cap on el prestidigitador vol) inculcant entre la població la idea que el que succeeix és resultat de la falta de regulació. D’un excés de lliure mercat. Complementàriament, els comunicadors han optat per no contradir una opinió pública àvida de populisme i tocada d’una certa irresponsabilitat. Les paraules de moda que concentren l’origen de tots els mals són els mercats . Però els mercats som tots. Per això em pregunto: ¿algun malvat especulador s’ha presentat a casa nostra per impedir-nos comprar deute grec?, ¿o amenaçant-nos perquè no comprem deute espanyol? Si creuen que els mercats són injustos, vagin al seu banc, agafin els estalvis, i ordenin comprar deute espanyol. Els problemes s’hauran acabat -almenys per a Espanya-. Una de les vessants tristes d’aquesta crisi és contemplar com es manipulen i s’aïllen unes masses que, ofeses i perjudicades, reclamen un culpable. Un culpable que majoritàriament és el que ara les està manipulant.

La situació espanyola és el paradigma del que vull manifestar. Estarem tots d’acord que els orígens de la crisi espanyola vénen marcats per l’excés d’endeutament de particulars i d’empreses -en general, a causa de l’habitatge-. Espanya ha esdevingut el malalt d’Europa. I no és rescatable. L’endeutament bancari espanyol supera el 180% del PIB -a la resta d’Europa està al voltant del 100%-. És l’esclat de la bombolla immobiliària la que ha generat la resta de mals -una paralització de l’economia i un atur que posen en dubte la capacitat de recaptar prou impostos i tornar un deute públic no excessivament elevat-. Però analitzem el rol dels dos principals responsables de la bombolla.

El sector immobiliari. ¿Algú pot dir, sense faltar a l’objectivitat, que el sector immobiliari és un sector poc regulat? Fins on jo sé, per fer un edifici es necessita una pila considerable de permisos. Ningú pot edificar sense l’autorització de l’ajuntament de torn, ni de la direcció general d’Urbanisme, ni de la de Medi Ambient. Saber quants edificis hi ha a Espanya és relativament fàcil. Tant fàcil com obligar els ajuntaments a comunicar-ne el cens. ¿O és que potser no hi ha uns arxius de l’IBI on estan perfectament identificats tots els habitatges? La realitat és que els excessos immobiliaris a Espanya són resultat de les dèries de finançament dels ajuntaments, d’una corrupció prou generalitzada i d’un finançament irregular de partits que ningú arregla. En cap cas es pot apel·lar a la llibertat de mercat .

El sector bancari. Tornem a estar davant un sector extremament regulat. El Banc d’Espanya té tota la informació de les operacions de les entitats financeres espanyoles. Préstecs que donen, risc de les operacions, dotacions, etc. El Banc d’Espanya és el principal responsable de la disbauxa bancària que hem patit. Sabia perfectament el risc dels constructors als quals se’ls donaven els préstecs. També coneixia els ingressos mitjans de les famílies que s’endeutaven. I, sobretot, va tolerar que la banca espanyola esdevingués la més endeutada del món occidental. El Banc d’Espanya és un organisme públic dirigit per Miguel Ángel Fernández Ordóñez, un polític del PSOE que ha format part de diversos governs. I és que la conxorxa del poder polític espanyol amb la banca ve de lluny. Des de crèdits a partits polítics que després es condonen o s’allarguen ad infinitum , fins a préstecs a parlamentaris que mai no serien atorgats a un ciutadà normal. ¿Són això, els mercats ? ¿És això, la lliure competència capitalista?

Estem davant d’una crisi provocada per la incompetència i les omissions del poder públic. I dels seus acòlits. Sense aquesta col·laboració la crisi espanyola no hauria estat possible -no d’aquestes dimensions-. La regulació hi era, però s’han fet els ulls grossos. Queda bé donar al lliure mercat la culpa de tots els mals que patim. S’ocupa més parcel·la de poder satisfent, aparentment, una massa de població enfollida. Una massa que també ha participat alegre i despreocupada en tot aquest desastre, però que ara demana una sang que no sigui la seva. A Espanya, el sector de la construcció i de la banca no són economia de lliure mercat. Mai no ho han estat. De fet, odien la llibertat. Són sectors que només poden sobreviure arrambats a uns governants dèbils -si és possible, permissius- que regulin a favor seu.

12 thoughts on “Sobre els mercats i altres mentides

  1. El problema Jon, es que no se pueden hacer las dos cosas al mismo tiempo. O actúas contra el endeudamiento o favoreces el crecimiento. Alemania ha pasado en toda su historia moderna, por épocas muy problemáticas por culpa del déficit y los procesos inflacionarios, de ahí que sobretodo Merkel, Sarkozy ahí es un simple palmero, esté por aplicar primero las medidas de austeridad para crear las bases desde donde relanzar el crecimiento, lo malo de esa política es que como Alemania sólo está Alemania y para el resto de la UE, sobretodo para España a quien le urge crear empleo, igual nos hubiera ido mucho mejor priorizando primero el crecimiento y a posteriori cunado se hubiera recuperado el empleo, acometer los recortes.

    A mi me gusta la economía desde la óptica analítica, que yo os esté contando aquí todo lo que cuento no quiere decir que esté por la política de recortes, sea de quien sea, a ver si haceis el esfuerzo que tampoco cuesta tanto y os enterais de esto.

    Salut i €

  2. Una cosa Eduard son los ajustes absolutamente necesarios y otra muy distinta lo que está haciendo el PP en España. Una involución democrática.
    El equipo de Mariano Rajoy se ha bajado los pantalones en toda regla ante los deseos de Angela Merkel y el cochon de Sarkozy, así (lo de cochon es mio) es como se dice en ese artículo y así lo único que se consigue es todo lo contrario de lo que se pretende, nos endeudamos cada vez más porque al no haber inversión no hay producción y por lo tanto no se crea riqueza, es la pescadilla que se muerde la cola.
    Los recortes son necesarios, nadie lo discutes y despilfarroa ha habido y igue habiendo muchos pero la culpa no es de los pensionistas ni de los funcionarios, ni tampoco de las pymes a las que no se conceden créditos.
    En Estados Unidos han escogido otro camino y parece que les funciona, recortan pero también invierten para que haya producción, ellos si estna viendo brotes verdes, nosotros a este paso los brotes seguirán creciendo podridos.

  3. En canvi a mi no m’agrada el Becerra, el considero un apóstol del desastre i prou. L’ha cagada tantes vegades en les prediccions que fa que per a mi ja no te cap mena de credibilitat. Potser a còpia d’equivocar-se arribarà un dia en que l’encertarà.

    Mira Xavier. la teoria dels cicles econòmics, que no l’ha inventat el Becerra encara que sembli estrany, es coneguda des de fa molts anys i n’identifica tres tipus de cicles diferents cada un amb un orígen i característiques també diferents, els curts, els mitjans i els llargs. Els cicles curts (cicle Kitchin) que tenen una durada d’uns 40 mesos i acaben quan s’exhaureixen els stocks de matèries primeres i això ens va passar més o menys a finals del 2007 i principis del 2008 i que en la era moderna coincideixen específicament amb les diferents crisis del petroli, els mitjans (cicle Juglar) que tenen una durada d’uns 10 anys i que venen provocats per el sector financer que va coincidir en temps i hora amb el primer i els llargs (cicle Kondratiev) que s’estiren fins els 40 o 50 anys, tenen a veure amb els canvis tecnològics i de model, alguns els anomenen sistèmics (et sona aquest terme) i que son els més dificultosos de païr, l’actual va començar en el 2005 amb l’extensió del model global i la mundialització que ha portat entre d’altres coses un canvi brutal del sistema productiu que ha arrossegat a tot l’aparell econòmic començant per els sistemes financers, passant pels models de producció amb tot el que això comporta (deslocalitzacions, polítiques laborals, etc.) fins a la logística (nou concepte del low cost). Algún dia us penjaré en el blog un treball que vaig fer sobre la mundialització per l’assignatura de la història de l’economia que ajuda a entendre tot aquest procés actual.

    El nostre darrer cicle de creixement es va iniciar entre finals dels vuitanta i principis dels noranta, fa per tant uns vint anys, i ha anat produïnt petites crisis que respecte als períodes anteriors de creixement i expansió tenien una durada aproximada del 50% de la llargada dels primers. Si ens posem d’acord que el darrer període de creixement va durar ininterrompudament uns vint anys i apliquem aquest principi, la crisi ens haurà de durar uns deu anys més o menys, o sia fins el 2016 o 2017 segons s’identifiqui el començament del cicle depressiu o el 2019-2020 si s’entèn que la crisi de veritat comença en el 2009 com defensen d’altres. És més o menys en la meitat de la contracció, a on ens trobem nosaltres ara, que les conseqüències son més àspres, dures i difícils de passar.

    El Becerra va pronosticar la fi del món l’any 2010, 2011 i ara ho està fent per a finals del 2012 i mentre tant va treient llibres que convé publicitar de manera intel·ligent en tots aquells mitjans que li cedeixin l’espai per a fer-ho, que hi farem.

    Amb el que si estic d’acord amb tu és que els deixarem un bon regal als nostres fills!.

    Salut i €

  4. Ya lo leí cuando se publicó, Jon, pero en definitiva lo que nos explica el autor no es que la austeridad esté mal, sino la ausencia de estímulos al crecimiento económico, que es otra cosa muy distinta y el seguimiento a pies juntillas de políticas económico-fiscales que en Alemania, por su situación particular van a funcionar de coña pero que sin embargo aquí, principalmente por la tasa de paro que tenemos, no se deberían aplicar igual.

    Por ejemplo hay dos cosas que yo haría y que incrementarían la actividad económica, la creación de empleo y la disminución del gasto público vía disminución del pago de subsidios por desempleo, simplemente la bajada de las cuotas a la SS.SS y una inversión en infraestructuras (ojo, no le túnel del AVE a Galicia) que aseguren un aumento de actividad económica rápido y el estímulo para el área económica más activa de España, el Mediterraneo.

    Los números están más que hechos y en cuanto se haya llegado al nivel de gasto que se considera factible asumir en las próximas décadas, van a empezar a aflorar las medidas para el estímulo económico como setas, más o menos a finales del 2013 o a comenzar del 2014.

    Estaba convencidísimo que una de las medidas que se tomarían a renglón seguido de los recortes practicados, sería provocar un proceso inflacionario espectacular, pero por lo visto me he equivocado en la percepción o igual es algo que se lo están guardando para más adelante, ya se verá.

    Lo que si tengo clarísimo es que las plumas que habremos perdido en el envite ya no las vamos a volver a recuperar jamás!

  5. Te voy a colgar ds párrafos de un artículo que he leído hoy y que pone en cuestión esas políticas que estáis defendiendo algunos en este blog. Es un artículo de un periodista de prestigio y no por ser precisamente de izquierdas.
    Como destacó el editorial de The New York Times del pasado 13 de abril, Merkel tiene prácticamente secuestrada la política económica española (Una sobredosis de dolor). Para el diario norteamericano España es “la última víctima de la equivocada cura de austeridad de la UE”, de la que sería responsable la jefa del Gobierno alemán. Según el rotativo neoyorkino, “España puede ser la próxima economía europea en caer por la mala gestión de la crisis de la eurozona” salvo, añade, que “Ángela Merkel y sus aliados políticos dentro y fuera de Alemania reconozcan que ningún país puede pagar sus deudas asfixiando el crecimiento económico”. Naturalmente, NYT arremete contra la política de Rajoy por su manso seguimiento de las recetas germanas, secundadas hasta hace muy poco tiempo por Sarkozy.

    Además -y sin olvidar la pésima gestión de Rodríguez Zapatero que constituye una parte de la etiología de lo que nos sucede- hay algo de humillante, taimado y traicionero en la utilización que Sarkozy está haciendo de España y sus problemas en su campaña electoral. Elevar a nuestro país a referente del desastre económico sugiriendo que podría repetirse en Francia si ganase Hollande -aunque lo haga con mención a la égida del PSOE- es una miseria argumental, incompatible con la solidaridad europea, un acto inamistoso y de baja estofa política, impropia de un líder con hechuras dignas de la presidencia de la República francesa que acaba de recibir el Toisón de Oro, máxima condecoración y el mayor reconocimiento de la Monarquía española. El silencio de Merkel –muy ostensible en la crisis de Repsol-YPF y respecto de los enormes y costosos esfuerzos de la política presupuestaria del Gobierno de Rajoy- ofrece el perfil de una dirigente que carece de eso que se denomina inteligencia emocional que tanto en la gestión doméstica como en la exterior es la que hace grande o reducida la estatura de un político.
    Luego ya te lo cocinas como más te apetezca.
    Saludos.

  6. Todos los que trabajamos Solé, estamos preocupados por nuestro futuro, el de nuestros hijos y el de nuestra sociedad. Yo desde luego no veo brotes verdes, ni sé lo que nos durará esta penuria, pero espero que no lleguemos al extremo de a lo que llegó mucha gente que en la postguerra se llegó a comer las algarrobas que caían del saco de los caballos.
    Saldremos de esta, con menos derechos quizás, pero España a no tardar será la factoría de Europa, tiempo al tiempo.

  7. Eduard, cada jueves, mientras estoy viajando escucho sus comentarios en RAC 1, conozco lo que piensa sin bajarme lo que me has pasado. De todas maneras te diré que me importan más sus números generales y lo que piensa sobre esta crisis global, que sus pensamientos sobre la secta y sus doctrinas.
    En efecto, aunque os parezca mentira, me gusta oir, a veces, al Sr. Basté y al Sr. Clapés, sobre todo cuando se hacen comentarios en castellano, por lo general siempre es un homosexual el que los hace o bien una persona de muy bajo nivel, es como casi todo lo que se hace por aquí, muy pero muy edificante y muy en la línea de concordia que gastais los de vuestra facción.

  8. J. M. Solé

    Eduard,cada vegada que algú proclama que cal enfocar la crisi amb obtinisme,em venen ganes de treure el fetge per la boca. Jo no sóc gens partidari de generar falses expectatives ni d`amagar la porqueria sota l`estora. D`aqui bona part dels nostres problemes,cal mil vegades el pessimisme lucid que el l`optinisme alienat,més propi de Teletubbielandia que de un pais civilitzat.
    El que cal Xavi,és apostar pel teixit solidari i l`energia comuna per a traçar un cami alternatiu,al suicidi col·lectiu de les tisorades,no et senbla…..?
    Salud.

  9. Estoy leyendo actualmente Más allá del Crash de Santiago Niño Becerra, esos son sus datos a fecha diciembre del 2010, también nos dice que a esa fecha la deuda de las empresas era del 120% y las entidades financieras 110%. Está en la página 21 de ese libro el capítulo es “Se habla de deuda, pero ¿ a que deuda debemos referirnos”.
    No sé si es verídico o no, pero son sus datos. Piensa que la deuda del 410% es el total entre Estado, comunidades, locales, empresas y banca, TODO UN REGALO, para nuestros nietos.

  10. No se a on has llegit aquestes dades però no son certes. El deute públic a Espanya ha superat per molt poc el 80% del PIB una de les més baixes de la zona euro. Alemanya i França sense anar més lluny tenen més del 100%. El deute privat (particulars i empreses) en canvi, si que és descomunal, quasi be el 200% de l’equivalent del nostre PIB, per això la banca d’aquest país està com està, o sigui que el total està en els voltants del 280%.

    Reduïr-la de la manera que s’està fent via reducció del dèficit només és una solució que a mi particularment no em convenç, s’hauria de trobar un equilibri entre això i el creixement econòmic que ara per ara ni tant sols s’està contemplant.

    El que tinc més que clar és que de les plomes que ara estem perdent no en recuperarem cap!!

    Salut i €

  11. Acabo de leer que la deuda total de España a 31 de diciembre del 2010 era el 410% del PIB, es decir que para saldar la deuda, suponiendo que esos datos hoy fueran ciertos, seguro que han aumentado en progresión aritmética, se necesitaría la producción total de España en 4 años. En comparación con Japón que tiene una deuda pública del 200%, la nuestra es tan solo del 65%, y nuestra deuda está en un 50% en manos de inversores extranjeros, mientras que la deuda japonesa está prácticamente en manos de sus propios ahorradores.
    Yo la verdad es que estoy muy pero muy desanimado

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s