Unos presupuestos homologados


EL CRISOL    –    Pascual Mogica Costa

      

    De los Presupuestos Generales del Estado para 2012 se puede decir que son unos presupuestos fiables ya que han sido homologados por la Unión Europea, algo que hasta ahora no se había hecho al menos en España y no me consta que otros países hayan sometido sus presupuestos al visto bueno de la Unión Europea. Son pues estos unos presupuestas de absoluta garantía y por tanto totalmente fiables. El Gobierno de Mariano Rajoy, siguiendo con su intención de no dar un paso sin que los socios europeos, principalmente Alemania, den el visto bueno a sus iniciativas, aquello que tanto criticaba Rajoy a Zapatero de que  estaba sometido al dictado de la Merkel, ha dado cumplida cuenta a la UE del contenido de dichos presupuestos generales y una vez que se ha llevado a efecto este requisito que no es tan voluntario como podría parecer, el Gobierno ha procedido en su último Consejo de Ministros a aprobarlos y dar cuenta de ellos en las Cortes Generales que se han tenido que “tragar” el que estos presupuestos fueran conocidos por el resto de Europa antes de que se diera conocimiento de ello a los demás grupos políticos españoles con representación parlamentaria. Imagino que estos presupuestos llevarán el correspondiente sello con el logo de CE, de la Unión Europea, lo cual da fe de que son absolutamente fiables, no obstante hay que decir que las prótesis mamarias de la marca PIP también estaban  revisados y autorizados por la CE y menuda la que se ha liado.

    Y puesto a hablar sobre los Presupuestos Generales del Estado no se puede mencionarlos sin fijar especialmente la atención en una partida de ingresos por valor de 2.500 millones de euros    que se pueden recaudar, según Montoro, como consecuencia de la amnistía fiscal que dichos presupuestos contemplan para favorecer a todos aquellos defraudadores que tienen dinero “escondido”. La verdad es que este ingreso de 2.500 millones de euros pueden resultar un tanto difícil de conseguir ya que no creo que esos 25.000 millones de euros que desde el Gobierno se asegura están sin declarar sus poseedores lo vayan a hacer. Me parece un tanto temeraria esta presunción del Ejecutivo de Rajoy. Digo presunción porque no creo que tengan la  completa seguridad de que este dinero existe y si lo saben con certeza también deben saber a quién pertenece por tanto no se explica cómo hay que conceder una amnistía fiscal cuando lo que se corresponde es practicar una inspección en toda regla a esos defraudadores, que ya va siendo hora de que esto se empiece a hacer en España, y sin duda alguna les saldrá a estos mucho más caro que ese 10% que el Gobierno quiere aplicarles por aflorar ese dinero. Si así se hace Hacienda recaudará mucho más. Pero claro eso supondría que los defraudadores podrían salir perjudicados y no estaría bien. Hay que beneficiar al infractor. Por lo visto es la política fiscal de Mariano Rajoy. Por cierto, y esto no lo digo con ninguna mala intención, me voy a permitir reproducir lo que en junio de 2010 decían Cospedal y Rajoy sobre la amnistía fiscal que planteaba Zapatero. Cospedal decía: “Nosotros estamos en contra de una amnistía fiscal porque se les está diciendo a los ciudadanos que pagan sus impuestos que se les van a subir los impuestos y a aquellos que defraudan se les va a dar una amnistía es tan injusto, tan antisocial y es tal barbaridad que el PP está en contra”. Y Rajoy decía: “Lo que España necesita no es una amnistía, sino confianza en la política económica de un país y en el Gobierno que la deba implantar”. Rajoy acabó tachando de “ocurrencia” esta propuesta de Zapatero. Creo que no hacen falta más comentarios.

La soga al coll


Publicat a ara.cat

PATRÍCIA GABANCHO

La soga al coll No ens enganyéssim: Convergència no té, ara mateix, la independència sobre la taula. Només ha virat en la bona direcció, i ha marcat dues fites prèvies en el camí que pertoca, sense fer marrada. L’una, el pacte fiscal (amb la clau de la caixa), que acaba de rebre la pertinent galleda d’aigua freda per part del ministre De Guindos. La segona és la Hisenda pròpia, una construcció d’una certa complexitat que es pot traduir grollerament per insubmissió fiscal . La sobirania econòmica és, al capdavall, part de la tasca d’erigir un estat propi, i CDC s’hi ha compromès. Però la bona notícia del congrés és l’eufòria que aquesta promesa va provocar en els delegats -“in, inde, independència”-, que són els representants del votant de Convergència, que al seu torn són l’encarnació de la mitjana sociològica del país. Una gent que frisa per fer història, que té una miqueteta de por, però que viu l’excitació d’estar decidida a tirar endavant.

Vol dir que Convergència accepta el repte, com qui es posa la soga al coll. Aquesta gent no la deixarà recular, no s’empassarà cap producte maquillat. Amb l’excepció que aquesta gent pot acceptar pactes parcials amb el PP, perquè és tradició de Convergència pactar amb qui mana, i perquè tampoc s’hi llueixen els socialistes quan han de fer tractes amb Catalunya. Però el PP està executant -o anunciant- polítiques altament lesives contra el català, fins al punt que el PEN l’ha acusat amb precisió d’intenció genocida. L’exercici convergent té, doncs, greus riscos, ja que se li està donant al PP una visibilitat que no havia tingut mai. Recorda aquell jovent que, a la vora de l’abisme, diuen “jo controlo” i a vegades acaben estimbats.

Sigui com sigui, un punt important del conclave reusenc és la metàfora de Massachusetts, és a dir, la construcció del país d’excel·lència dins del marc europeu. Dins d’Espanya no és possible: ara mateix, Espanya està esperant fer del turisme la pròxima bombolla i que els salaris baixos siguin la clau de la competitivitat. I no només per això: no hi ha cos social que pugui aguantar el triple escanyament dels recursos, les infraestructures i la identitat que pateix Catalunya. Ara bé, coincidint amb l’aparició d’aquest nou símbol -el president Mas és afecte a les metàfores-, s’ha fet públic un informe de la Fundació Jaume Bofill, notable institució, que sembla que no hi tingui res a veure però sí.

Diu que alguns instituts agrupen els alumnes segons el nivell de rendiment i que això no contribueix a solucionar el fracàs escolar perquè, com és lògic, posar junts els alumnes dolents no els estimula. La qüestió és si algú s’ha preguntat si aquest sistema beneficia els alumnes bons. L’escola catalana ha tendit a rebaixar l’exigència amb l’excusa que “tothom ha de poder seguir”, la qual cosa ha donat un resultat generalitzat de mediocritat que alhora llasta les universitats, que de passada estan massificades perquè “tothom hi ha de poder estudiar”. I no seré jo qui es carregui les dues premisses entre cometes, perquè són d’evident justícia, però em pregunto d’on sortirà l’excel·lència que farà efectiva la metàfora de Massachusetts. Potser ens estem equivocant en la manera d’aconseguir-ho. Potser no cal sacrificar els bons per acontentar els menys bons. Potser ens hauríem d’ocupar de fer que els menys bons vagin millorant sense perjudicar aquells que poden aspirar a una justa excel·lència.

Dit d’una altra manera: no cal que ens empassem Eurovegas amb l’excusa que hem de donar feina a la gent poc qualificada. Potser la clau és qualificar-los a més llarg termini, tot i que això té un cost ineludible en suport social. Catalunya aspira a l’excel·lència -és una constant històrica- però acaba sucumbint a aquesta estranya justícia social que la fa impossible. La justícia seria compartir l’excel·lència, fer que tothom en la seva mesura hi aspiri. I això ve a tomb perquè, en un altre terreny, ens diuen: no podem anar cap a la independència fins que no tinguem “totes les barques” ben alineades. La història demostra que la independència esdevé unànime un cop existeix, quan se n’apamen els resultats. La cohesió no surt de la rebaixa del projecte: el que en surt és la mediocritat, deixar les coses estancades on són. Tinc la sensació que el votant de Convergència ja no vol sacrificar la seva aspiració en nom d’una falsa cohesió situada a mig camí. Vol solucions radicals, les úniques possibles. D’aquí l’altra metàfora de l’article: Convergència s’ha posat la soga al coll. Benvinguda sigui.