El Tesoro capta 6.000 millones en una emisión de deuda extraordinaria


Publicat a ElPaís

El organismo dependiente de Economía sustituye las subastas de bonos a 10 años del jueves por una operación sindicada con seis bancos.- Rusia anuncia que volverá a apostar por España

El Tesoro Público ha decidido suspender las subastas de deuda a largo plazo previstas para el 20 de enero y sustituirlas por una emisión sindicada de nuevos bonos a 10 años para captar 6.000 millones de euros, con lo que ha alcanzado los objetivos máximos previstos, según ha anunciado en su web el organismo dependiente del Ministerio de Economía y han confirmado en fuentes del mercado. El precio que ha pagado el Estado para colocar estos bonos ha sido de 225 puntos básicos sobre la tasa de referencia o 256 puntos básicos sobre lo que abona Alemania por estos los títulos al mismo plazo, lo que supone una rentabilidad del 5,59%, por encima del 5,4% al que ayer se intercambiaban los bonos a 10 años españoles en el mercado secundario. La vicepresidenta económica del Gobierno, Elena Salgado, ha asegurado desde Bruselas que la emisión ha tenido una “amplísima cobertura”, porque ya hay 12.000 millones de euros de peticiones, lo que más que duplica la oferta.

Continua llegint “El Tesoro capta 6.000 millones en una emisión de deuda extraordinaria”

La calle ya no es de Fraga


   EL CRISOL    –    Pascual Mogica Costa

                

    Los que ya son un poco “mayorcitos”  como yo, recordarán aquel año de 1975 en el que murió el dictador. Recordarán que se formó el primer gobierno del rey Juan Carlos, presidido por el franquista Carlos Arias Navarro. De aquel Gobierno formó parte Manuel Fraga Iribarne, ocupando el cargo de ministro de Gobernación, cargo equivalente al actual de Interior. Bajo su mandato en el ministerio en 1976 Fraga acuñó la frase de “la calle es mía” tras  el intento de la oposición de manifestarse el Primero de Mayo, a lo cual Fraga se negó.

    Pues bien, la calle ya no es de Manuel Fraga, la calle es ahora de los fumadores que han sido arrojados al arroyo por motivo de la ley que prohíbe fumar en los espacios cerrados. Los que tienen problemas para dejar de fumar han tomado la calle, porque la ley así lo permite, para poder seguir fumando y cuando sus pulmones no aguanten más, pasar sus últimos días “enganchados” a una botella de oxigeno, como es el caso de dos íntimos amigos míos que cada dos por tres sus familiares tienen que llevárselos de prisa y corriendo al área de urgencias del hospital para estar unos cuantos días inhalando oxigeno puro para salir un poco recuperados y así hasta la próxima visita a urgencias. Y todo ello por el dichoso tabaco. Debo decir que el que esto escribe, o sea yo mismamente, dejó de fumar hace más de quince años, exactamente el uno de noviembre de 1995. Tres días antes, el 28 de octubre de dicho año, le dije a un compañero de trabajo, que por cierto murió casi con el cigarrillo en la mano: “Elías, dentro de tres días, el Día de todos los Santos, dejo de fumar”. Me miró con incredulidad y me respondió: “Tú, tú con tres cajetillas diarias vas a dejar de fumar. Vamos anda, eso no te lo crees ni tú”. Pues sí, me lo creí y deje de fumar y eran tres cajetillas diarias, el día que me controlaba, que el día que me “desmadraba” no sabía ya cuantas cajetillas eran. Y no lo pasé mal, créame usted querido lector, filosóficamente me dije durante las primeras semanas: “Pascual, igual que te has acostumbrado a fumar te tienes que desacostumbrar”, los humanos somos animales de costumbres, y no sentí el “mono” ni nada de eso. Y así hasta hoy. Comprendo a los fumadores, pero no entiendo nada cuando me dicen algunos que les es imposible dejar el tabaco. ¡Ah! y no, no  soy uno de esos conversos, ex fumadores, que les molesta que fumen a su lado, en absoluto, pero entiendo muy bien a los que sí les molesta y también les perjudica el humo del tabaco: a los fumadores pasivos.

    De todos modos una cosa sí que no previene la ley que afecta a los fumadores y esta no es otra que ahora en invierno bien, no pasa nada, la gente sale poco a las terrazas de las cafeterías porque hace frío pero sí lo hacen, obligados por ley, los fumadores, pero no olvidemos aquello que dice: “Ya llegará el verano” y cuando ese verano llegue y a los no fumadores les apetezca estar en una de esas terrazas en esas largos días de calor veremos qué es lo que va a ocurrir cuando en la mesa de al lado esté alguien echando más humo que la chimenea de un tren. Ya veremos entonces de quien es la calle.

El quilòmetre zero contra Europa


ENCARA QUE SIGUI UNA REPETICIÓ INCIDINT SOBRE EL TEMA QUE HE EXPOSAT DIFERENTES VEGADES HI INSISTEIXO PER LA GRAN IMPORTÀNCIA QUE TÉ:

MARINA LLANSANA

| Actualitzada el 17/01/2011 00:00

L’ Estat espanyol, al llarg de la història, ha utilitzat una estratègia molt eficaç per dividir els Països Catalans, molt més eficaç que l’intent de divisió lingüística: l’estratègia de la incomunicació per terra, mar i aire, la desinversió en infraestructures que haurien pogut enfortir els vincles entre el País Valencià i el Principat i que haurien cohesionat el país. Que, a aquestes altures, encara no existeixi un corrdor ferroviari mediterrani que comuniqui el Marroc amb el nord d’Europa passant per Catalunya no es casualitat: durant anys l’Estat espanyol ha maldat per mantenir el poder polític a través del control de les comunicacions mitjançant una estructura radial i d¡centralista de les infraestructures.
El drama arrenca el 1761, amb el pla radial de carreteres reials que crea les cinc grans carreteres de l’estat espanyol que neixen al quilòmetre zero de la Puerta del Sol de Madrid. Des d’aleshores s’han construit infraestructures amb l’objectiu d’exercir el poder i no pas pensant en l’economia o els passatgers. I això ja ve de lluny; recorda el geògraf Jaume Font mqur al segle XIX una infraestructura bàsica com els serveis de telègrafs no es varen instal·lar a les fàbriques – els empresaris se’ls varen haver pagar de la seva butxaca – ninó als partits judicials. Telègrafs, correus, carreteres, línies de tren; sempre han estat dissenyats administrativament amb finalitats polítiques, també en l’actualitat; la prova ha estat el TGV, que haurà targat més de 20 anys en connectar amb França després de la inauguració del primer tram: Madrid-Svilla l’any 1992. O la in augurtacdió de línies de tren ruïnoses con Saragossa-Cordova que han malbaratat part d’aquests fons europeus que s’esgotaran el 2013.
La nostr situació geogràfica és ideal, els Països Catalans són una peça clau del mapa logístic europeu. I en un moment en que tothom reclama un canvi de model econòmic i productiu, des d’aquí hauriem de poder sortir de la crisiamb una aposta per la logística que ens convertixi en una peça estratègica del mapa econòmic eoropeu, que aprofiti les potencialitats logístiques dels Països Catalans i articuli un eix mediterrani de mercaderies. S’hauria de desplegar aquesta planificació d’infraestructures atenent a criteris economicistes, de sostenibilitat i de cohesió social perquè les infraestructures no són només un factor productiu sinó també que qualitat de vida. Aquestes aspiracions topen amn l’aposta logística de l’Estat espanyol, que exclou l’eix mediterrani i .l’aeroport del Prat.
La iniciativa de Ferrmed aquesta setmana passada a Brusseles, plantejant un front comú perquè el corredor ferroviari mediterrani sigui una prioritat de les institucions econòmiques, és la primera bona notícia que ens arriba des de Brusseles en molt temps. Altra vegada és la societat civil amb el suport de la Generalitat qui defensa els interessos dels catalans amb la passivitat ‘un Estat que s’ho mira de lluny, amb desgana. De fet, l’acte organitzat per Ferrmed al Parlament Europeu va comptar amb més de 300 persones de deu països diferents però el Ministre Blanco no hi va assistir i va delegar la seva presència en un director general.
De tots els dèficits històrics d’inversió que patim a Catalunya el és sagnant és el dèficit en infraestructures i principalment en FFCC. La inversió que l’Estat havia de fer segons la disposició addicional tercera de l’Estatut per corregir la marginació històrica d’inversió a Catalunya no s’ha acomplert i, no només això sinò que Catalunya ha estat una de les grans damnificades per la retallada d’infraestructures d’inversó del ministre Blanco. A això s’ha de sumar que la presidència espanyola del Consell de la Unió Europea va ser un altre revés a les aspiracions catalanes ; no només va avortar la Unió del Mediterrani (amb seu a Barcelona) sinó que va impedir que avancés el projesct del corredor mediterrani evitant d’incloure’l a la llista de prioritats de la Xarxa Europe de Transports.
L’Estat fa molt segles que té la lliçó apresa: sap qiue les carreteres aeroports i ferrocarrils són eixos vertebradors d’un país, tant com la llengua i la cultura, Per això han invertit diners i esforços a vertebrar el seu, i han posat bastons a les rodes a les comunicacions entre el País Valencià i Catalunya encara que això els allunyés d’Europa.
Per als catalans aixó és incompresible; el pensament polític catalanista sempre ha estat a favor de ma modernització. Als anys 10 del segle XIX(sic), la Mancomunitat de Catalunya v fer una xarxa telefònica perquè Prat de la Riba va veure que es tractava d’un servei públic que podia vertebrar el país. El catalanisme sempre ha anat associat a modernitat. I defensar la modernitat és defensar les infraestructures que ens han de portar a un  nou model productiu, a la cohesió social i a la connexió amb el mon, no el model d’un quilòmetre zero que cada vegada és més ridícul en un mon global.

http://www.ara.cat/ara_mes/debat/quilometre-zero-contra-Europa_0_410358966.html