EL DRET A L’AUTODETERMINACIÓ


FUENTE:  ELS STOPS A LA HISTÓRIA DE CATALUNYA  (JOSEP ESPAR I TICÓ, JOAN AMORÓS I PLA, FRANCESC ROCA I ROSELL)

El Parlament de Catalunya el 1989 vota per no renunciar al dret a l’autodeterminació. Els Jocs Olímpics de Barcelona de1992 van ser en molts aspectes reivindicatius de la catalanitat. Amb els antecedents de Catalunya és absolutament normal i lògic que l’any 1998 es torni a posar sobre la taula la reivindicació dels drets histórics dels pobles hispánics. Les zones que tenen drets histórics són el País Basc, Navarra, Galícia, Aragó, el País Valencià, les Illes i Catalunya. L’article 149.1.8 distingeix les zones que tenien dret propi i va ser tallat per la Guerra de Sucesión i identifica també tots els territoris de la Corona d’Aragó. Per tant, la Constitució enceta un panorama possiblement diferent del “café para todos”. En el mateix sentit: “Hay sentencias del Tribunal Superior y doctrina del Consejo de Estado que avalan una tercera vía: Aprovechar los elementos singulares de la Constitución para resolver una solución singular. Este fundamento conceptual está en la disposición adicional primera y su referencia a los derechos históricos. Nadie inventa una nación, ni su historia. No se trata de restablecer instituciones históricas sino de considerar los derechos históricos como derechos existenciales. Hay realidades políticas diferentes con un ámbito propio y plural de decisión” (Migul Herrero y Rodríguez de Miñón).

A finals del segle XX les reivindicacions i la voluntat d’intervenir en la marxa de l’Estat són més fortes. Catalunya va fent més palesa la seva consciència de ser nació. Com a conseqüència de la manca de pedagogia historicopolítica a tot l’Estat, inclosa Cataluntya, de la indefinició de l’Estat de les Autonomies, s’ha volgut crear la sensació que el catalans tenim o volem tenir privilegis econòmics, fiscal, i que tenim massa poder polític, massa capacitat de decisió. El consegüent forcejament permanet per aconseguir les competències estatutàries fa impressió de ragateig. Les reaccions d’incomprensió anticatalanes es manifesten amb la mateixa persistència i viruléncia de sempre. L’Estat de les Autonomies no ha resolt el problema.

Catalunya comença a dubtar i a plantejar-se seriosament si és possible o no és possible la via hispànica, si le és possible estar ben encaixada com a nació dins el conjunt d’Espanya. L’anticatalanisme subtil o barroer li corrobora els desigs i la necessitat de ser plenament ella mateixa, de ser políticament una nació europea com les altes. Catalunya és una clara vocació de diferència, de personalitat, de nació.

Catalunya mai no ha renunciat a mantenir una plena personalitat, i ara més que mai ho necessita. Els catalans arriben a l’any 2009  sense resoldre el problema dels pobles hispànics que volen ser reconeguts  a Europa. I alhora amb unes noves onades immigratòries, vingudes d’arreu del món. I en plena problemàtica globalitzadora. I tot plegat obliga Catalunya a fer un esforç, important si no vol quedar amb la seva personalitat retallada. Som un poble que respeta les diferències, que estima els valors de la solidaritat i la convivència, que lluita per ser un país de qualitat. Vol que Catalunya sigui plenament Catalunya!

Fent que, como deia Vicens Vives, una de les principals característiques dels catalans de totes les èpoques sigui la seva voluntat de continuar essent catalans, la seva inequívoca voluntat de ser un poble entre els altres pobles.

LA VIDA SIGUE CASI IGUAL PARA CATALUNYA Y EL CATALÁ


Fuente: ELS STOPS A LA HISTÒRIA DE CATALUNYA (JOSEP ESPAR I TICÓ, JOAN AMORÓS I PLA, FRANCESC ROCA I ROSELL).

La “Real Cédula” de 23 de juny de 1768, signada a Aranjuez per Carles III, un rei progressista que volia estendre l’ensenyament, ordena “que en todo el Reyno se actúe y enseñe en lengua castellana, que a las cúrias se actúe en lengua castellana” i “finalmente mando que la enseñanza de primeras letras, latinidad y retórica, se haga en lengua castellana generalmente donde quiera que no se practique“. Va a ser un cop de maça.

L’any 1773 els llibres de text a la Universitat de Cervera (l’única que hi havia després de 1716, les altres havien estat suprimides) són en castellà. L’any 1778 s’indica a la censura que “pondrá reparo se imprima en catalán“. Entre 1799 i 1801 fins i tot es prohibeixen representacions teatrals en altra llengua que la castellana! Les Corts de Cadis de 1812 (article 368) establien que el Pla General d’Ensenyament será “uniforme” a tot el Reialme. La Ley Moyano de 1857 a l’article 88 disposa ben clarament: “La gramática y la ortografía de la Academia Española serán texto obligatorio y único para estas materias en la enseñanza pública”. La Llei de Notariat de 1862 deia a l’article 25: “Los instrumentos públicos se redactarán en lengua castellana y se escribirán en letra clara, sin abreviaturas y sin blancos”.

Al 1867, amb Narváez i Isabell II, que havia estat proclamada reina no pas d’Espanya, sinó de cadascun dels seus dominis reials, Castella, Lleó, Aragó, comtessa de Barcelona, etc, s’obliga que les obres de teatre en catalá duguin obligatòriament fragments en castellà. Eren els temps de Frederic Soler (Pitarra) i de l’èxit de L’Esquella de la Torratxa.

El 1870 la Llei de registre civil exigeix la traducció quan els documents siguin presentats en idioma estranger o en un “dialecte” del país (corroborant que malgrat tot encara es feia servir el “dialecte” del país als documents escrits). I això, en un petit període d’obertura política!

El 1874, després del cop d’Estat que restaura la monarquia, el reglament de la Llei del notariat torna a exigir la traducció, reconeixent que hi ha ciutadans que només coneixen el “dialecte“.

El 1881 la Llei d’enjudiciament civil exigeix igualment la traducció, i a partir d’aquí els catalans van considerar més còmode fer tots els documents en castellà a fi d’evitar problemes.

El 1896 el diputat català Maluquer i Vidalot es queixa al Congrés dels Diputats i a Cánovas del Castillo que el director de Comunicacions havia prohibit parlar en èuscar i català per telèfon.

L’any 1900 es produeix un debat increïble al Senat de Madrid amb motiu d’una pastoral del bisbe de Barcelona, Josep Morgades, demanant l’ensenyament del catecisme en català on deia: “Ja que amb paciència apenes concebible, sofrim tant de temps el jou d’ésser administrats, ensenyats i jutjats en castellà, la qual cosa ens perjudica greument, siguem exigents almenys a ésser instruïts en català en allò que mira al cel i ens posa en relació a Déu en els nostres trànsits i tribulacions, en els nostres desigs i esperances, en els espais de la nostra ànima…

Davant aixó un senador, Bernabé Dávila, demanava al Senat mà dura: ” (…) proceda con aquella energía con que en este caso se debe proceder, para que se someta sin pérdida de tiempo a los tribunales competentes al Sr. Obispo de Barcelona, el cual ha cometido, con motivo de su pastoral, verdaderos delitos, perfectamente definidos contra la unidad nacional y contra la integridad de la patria, así como contra la Constitución”.

Romero Robledo s’hi afegeix al Congrés de Diputats: “Cuenta que éste es el primer acto de una serie que nos anuncia el Sr. Obispo, y que por eso éste es el momento en que yo reclamo la acción del Gobierno para que corte el camino y para que impida que puedan, desde la cátedra de Jesucristo, y con los ornamentos sacerdotales, agitarse las banderas facciosas de rebelión y discordia, pretendiendo romper la integridad de la Patria”.

El 1901 Práxedes Mateo Sagasta en una sessió de les Corts etzibava: “En cuanto al regionalismo, esa palabra ya no es más que el eslabón, el escabel para destruir la Patria. Contra él opondrá el Gobierno cuantos medios sean necesarios. En España no hay regiones; no hay más que provincias. A las provincias el Gobierno concederá toda la descentralización y autonomía que puedan necesitar; pero jamás, jamás nada de regionalismo”. I afegia Sagasta: “Si nuestras leyes no castigan como debieran esta clase de regionalismo, es porque los legisladores, en la época en que se hizo el código, no podían sospechar que hubiera traidores a la Patria, dentro de la Patria. El Gobierno se propone pedir a las Cortes que voten nuestras leyes en donde se castigue como es debido este delito inconcebido e inconcebible”.

Finalment i tatalment el Reial decret de 1902, en el seu article 2n, diu literalment: “Art.2º. Los Maestros y Maestras de instrucción primaria que enseñen a sus discípulos la doctrina cristiana u otra cualquiera materia en un idioma o dialecto que no sea la lengua castellana, serán castigados la primera vez con amonestación por parte del Instructor provincial de primera enseñanza, quien dará cuenta del hecho al Ministerio del ramo; si reincidiesen, después de haber sufrido una amonestación, serán separados del Magisterio oficial, perdiendo cuantos derechos les reconoce la ley”.

La banca española podría tener ocultos 30.000 millones en crédito dudoso


Primero Moody’s y ahora Credit Suisse. El banco de inversión cree que los bancos y cajas españoles están ocultando los créditos dudosos en sus libros por valor de hasta 30.000 millones de euros.

Santiago López, analista Credit Suisse en Madrid, explica en un informe que “desde nuestro punto de vista, es evidente que los créditos con riesgo de impago están siendo claramente infravalorados”.

Además, el experto añade que es “razonable asumir” que bancos y cajas están contabilizando entre un 30% y un 40% menos de créditos morosos de los que realmente tienen

En este informe, Santiago López calcula que, en los últimos dos años, los bancos y cajas de ahorros españoles han adquirido más de 30.000 millones en activos inmobiliarios a promotores.

Hoy, sin ir más lejos, el director general de la Confederación Española de Cajas de Ahorro (CECA), José Antonio Olavarrieta, ha asegurado que las cajas triplican el mínimo de las provisiones exigidas, hasta los 26.400 millones de euros.

“Las cajas acumulan más de 48.000 euros de activos dudosos, una cifra pública que tiene el Banco de España y para eso deberíamos provisionar 7.200 millones, el 15%”, ha señalado Olavarrieta, que ha pronunciado hoy una conferencia en el salón Borsadiner, dedicado a las finanzas, que se celebra en Barcelona.

Publicado en 5dias.com

Santa Coloma de Gramanet, Llaveneres, Badalona, Lleida…..


garson_

Al pas que anem jo no sé ha on anirem a parar, o sigui que tal com es desenrotllen les investigacions de la policia judicial amb l`operació  batejada amb el nom PRETONIA es d’esperá que pocs seran els  Ajuntament de Catalunya que s’han salvin de ser investigats,  ja que  m’estic temen que molts seran els  alcaldes que viatjaran a Madrid gratuïtament amb el cost  del viatge pagat per l´Estat, pro també emmanillats per  visitar l’audiència Nacional ,   per cert el jutge Garzón que es el que porta a cap aquestes investigacions deu gaudir com una bestia al pogué interrogar nacionalistes catalans i humillar-los tenin-los enmanillats ,o sigui pogué fotrels-hi  canya   i a mes si aquet  no s´expresan amb la llengua de Castella ,  ja que aquet jutge ja va demostra en el any 1992 ( per les olimpíades ) en quant va  engarjolar un gran nombre de independentistes catalans con tal de atemorí a la resta de nacionalistes,  o sigui que aquet home en el transcurs del temps sempre ha donat mostres de tenir una mica d’aversió als nacionalistes excepte si el nacionalistes son  espanyols, no obstant no per això vull donar a entendre que volguí trencar llances per defensar a possibles corruptes que poguin ser aquets catalans  que fa pocs dies han estat detinguts, en fi, que a partí d´ara   res a estranyar que entre Petronia i Gunter ja  un empat tecnic. A veure quin  serà el proper  pou de merda  per descobrir   per fer un  desempat.?  

Jorfont

Foto 20 minutos