Catalunya no pierde dinero con España.


ARCADI OLIVERES I BOADELLA  PRESIDENT DE JUSTÍCIA I PAU

«Catalunya no perd diners amb Espanya»

Des del món de la solidaritat, l’economista Arcadi Oliveres demana als partits polítics més interès per l’augment de la pobresa a Catalunya. Tot i declarar-se independentista i reclamar el concert econòmic, està convençut que Catalunya no té cap dèficit econòmic amb Espanya

 

Arcadi Oliveres (Barcelona, 1945) és professor d’economia aplicada a la UAB i activista social 24 hores al dia. El seu compromís l’ha obligat a assumir durant anys un munt de càrrecs en el món de la solidaritat: ara és president de Justícia i Pau i de la Universitat Internacional de la Pau. Fins fa quinze dies dirigia el Consell Català del Foment de la Pau.

–Vostè no ha militat mai en cap partit polític, però està en política des de principi dels anys 60.
–«Reivindico fer política des de fora, tot i que estigui lluny de la presa de decisions. Puc pressionar diputats o regidors, però no prendre decisions. Algú m’ha dit que això és fer política des de fora.»
–No l’han temptat mai amb càrrecs polítics?
–«Un sol cop. Els d’Iniciativa em van demanar fa molts anys que anés com a número 2 al Congrés dels Diputats, però vaig dir que no. Jo no volia treballar amb cap partit polític ni entrar en aquest món.»
–El preocupa l’abstenció electoral i el distanciament dels polítics respecte a la ciutadania?
–«L’abstenció és greu. Però cal anar a l’arrel. La gent no participa en comicis per dos possibles motius: primer, per menfotisme o manca d’interès, i segon, perquè el poder polític ha avortat tota iniciativa participativa de la societat civil.»
–Per exemple?
–«Quan la gent ha volgut participar més enllà de les eleccions, els governs els ha tallat les ales. No ens van deixar fer un referèndum sobre el deute extern i van posar moltes dificultats a la campanya Som lo que sembrem al Parlament. En tots els anys de democràcia, no s’ha aprovat mai ni una sola iniciativa legislativa popular.»
–Des de Justícia i Pau o, en general, les ONG, què demanen ara als polítics catalans?
–«El que ens preocupa sobretot és la justícia social. Quan visitem Montilla, Saura o Carod, és per reivindicar millors condicions de vida per als immigrants, els que no tenen sostre, els desocupats o els presos. En definitiva, per la dignitat de les persones. Aquesta justícia social ha de tenir una dimensió mundial, i per això promovem campanyes per demanar que la Generalitat doni el 0,7% a cooperació. El primer govern de Pujol no creia que la cooperació fos competència de la Generalitat, però al final, l’any 85, vam convèncer CiU per donar les primeres ajudes al Tercer Món.»
–I des del pacifisme?
–«La segona pota és la defensa dels valors de pau i no-violència, i l’exigència del desarmament. Tot i això, la majoria de decisions sobre guerres i despesa militar es prenen a Madrid, al Ministeri de Defensa.»
–Però la ministra de Defensa actual és catalana i del PSC. Com valora la seva tasca?
–«No m’importa tant la persona: a Chacón l’han col·locada allà, i jo no m’hi fico, amb la seva actuació. El que és aberrant és el Ministeri de Defensa en si mateix: té una despesa extraordinària de 51 milions d’euros al dia; fa publicitat hipòcrita mostrant-se com a garant de la tasca humanitària tot i que només poden sortir a l’estranger 7.000 dels seus 140.000 soldats; potencia una investigació militar perversa mentre la indústria espanyola exporta milers d’armes al Tercer Món. Això és enganyar l’opinió pública. És greu.»
–Quin és, per vostè, el problema més greu de Catalunya ara per ara?
–«La pobresa.»
–Creu que l’eix esquerra-dreta ha estat desplaçat per l’eix nacional al debat polític?
–«Sí. La famosa qüestió de l’Estatut, que encara cueja, ha provocat que en parlessin i molt. Els mitjans de comunicació han dedicat moltes més línies a analitzar les qüestions identitàries i la relació amb Madrid que a l’empobriment dels catalans.»
–Per això es demana el finançament, no?
–«L’única resposta per a Catalunya és el concert econòmic. Em baso en el principi de subsidiarietat: si una cosa la pots fer a nivell inferior, no cal fer-la en el superior. Catalunya hauria de recaptar els seus impostos i després ser solidària amb l’Estat.»
–Com a economista, és crític amb el dèficit fiscal de la Generalitat?
–«Tenim un gran dèficit fiscal, però no tenim dèficit en general. He calculat que Catalunya no perd diners en el tracte amb Espanya. Quan parlem de les relacions econòmiques entre el Nord i el Sud, denunciem el comerç injust, l’aprofitament de la feina dels immigrants, el deute ecològic… i això s’ha d’aplicar a les relacions Catalunya-Espanya. Hi ha una sèrie de transferències que no són fiscals però que cal valorar. Per exemple, Catalunya paga més impostos, però Espanya ens ha donat durant 30 anys tres milions de treballadors que havien rebut la seva formació educativa a càrrec dels comptes de Castella, Andalusia o Galícia. Això és un donatiu econòmicament molt rellevant. Quan un enginyer de l’Índia va a treballar a Microsoft, denunciem que la fuga de cervells empobreix l’Índia i millora l’economia dels Estats Units, però ho oblidem quan un enginyer gallec ve a treballar a la indústria catalana.»
–Catalunya perd o guanya, comercialment, dintre de l’Estat?
–La balança comercial amb l’estranger de Catalunya és deficitària: ven menys del que importa. Però cobreix el dèficit amb el mercat espanyol: ven més a Espanya del que Catalunya hi compra. Tant si ens agrada com si no, quan Extremadura compra productes catalans ens aporta plusvàlues.»
–Els catalans pobres hi surten perdent més amb el dèficit fiscal que els espanyols més pobres?
–«Per això vull que Catalunya cobri els seus impostos i, amb una fiscalitat progressiva, paguin més els catalans rics que els catalans pobres. Seríem més equitatius. I després, ja negociarem la quota voluntària a pagar a l’Estat, com fa el País Basc.»
–Sectors socials sobiranistes creuen que el problema és que la transició no ha culminat a Catalunya?
–«La transició es va fer molt malament a tot Espanya. El primer problema és no haver proclamat la República. I el segon és que institucions com la justícia i l’exèrcit han seguit els principis franquistes. A l’exèrcit, per exemple, no s’hi sent ni una paraula en català. Adolfo Suárez es va equivocar amb la idea del café para todos, i d’aquí vénen els problemes autonòmics d’ara a l’Estat.»
–Com solucionaria el conflicte per l’encaix de Catalunya a l’Estat?
–«Sóc independentista, però aquesta qüestió no és la que més em preocupa.»

Darrera actualització ( Diumenge, 24 de maig del 2009 04:00 )

El Punt 24/05/09 

Anuncis

MAYOR OREJA QUIERE SU ESCAÑO EN LA EUROCAMARA PARA APOYAR A FRANCO, COMO LO HIZO EN LA DECLARACIÓN INSTITUCIONAL DE 2006


17.07.06

El franquismo, versión española del fascismo y del nazismo

Enric Sopena | elplural.com

Hace hoy 70 años que la guarnición española en Melilla se alzó en armas contra la II República española. Comenzaba así un golpe de Estado semifracasado que desembocó en una guerra civil larga, estremecedora y sangrienta. Terminó formalmente el 1 de abril de 1939, cuando el general Franco firmó su último parte: “Cautivo y desarmado el Ejército rojo, las tropas nacionales han alcalzado sus últimos objetivos. La guerra ha terminado.” Terminaba, en efecto -salvo valerosos movimientos guerrilleros e insurgentes-, la guerra, pero comenzaba en toda su plenitud la Dictadura. Iba a prolongarse casi cuarenta años, hasta que el 20 de noviembre de 1975 el Caudillo expiró.

Treinta y un años después de la muerte de Franco, sus herederos sociológicos –agrupados políticamente, sobre todo, en el PP así como en grupos de extrema derecha (por ahora secundarios)- se resisten a asumir la historia. Los golpistas de 1936 y, luego, triunfadores de la guerra, niegan la evidencia y, a través de fabuladores en su mayoría mercenarios, hacen todo lo posible para maquillar aquella monstruosa salvajada. En esta tarea se han especializado tipos como Ricardo de la Cierva, César Vidal y Pío Moa, entre otros especímenes de la manipulación histórica. O, en el mejor de los casos, de la equidistancia: verdugos y víctimas, ubicados en el mismo plano.

No a la condena del franquismo
Los culpables del hundimiento de la II República habrían sido los propios republicanos y no los que impulsaron el denominado Alzamiento Nacional. El Régimen de Franco no habría sido fascista, sino simplemente “autoritarismo de derechas.” En declaraciones a TV3, el moderado –más bien oportunista, a la vista de su variopinta trayectoria política– Josep Piqué lo dijo recientemente, entrevistado por TV3. Sabe que esa música complace sumamente a los suyos. Días antes de tales manifestaciones, los eurodiputados del PP habían eludido sumarse a la condena del franquismo aprobada por la Eurocámara.

Ley y orden
Cuanto recuerda el franquismo provoca en la derecha política española de nuestros días un malestar intenso. Les gusta convertir aquel siniestro tinglado de FET y la JONS, del Movimiento Nacional, o de la coña marinera de la Democracia Orgánica, o del asociacionismo dentro del Movimiento -que no partidismo-, en un Gobierno fuerte regentado por un venerable general, gracias al cual España se salvó tanto del comunismo como de su fractura interna. También se salvó la Religión Católica, Apostólica y Romana, severamente acosada por los masones y los ateos. En fin, que si Franco fue un gobernante autoritario y tuvo que capitanear una guerra, lo hizo obligado por unas circunstancias dramáticas. Al fin y al cabo se trató de un mal menor pues nos trajo la paz y la prosperidad económica, aparte del imperio de la ley y el orden.

Democracia consolidada
Este periódico, elplural.com, publica un excelente trabajo de nuestro redactor Dídac Boza sobre la sublevación armada, de la que se cumple hoy el setenta aniversario. Los vencedores de una guerra desatada para liquidar por la fuerza las libertades y la democracia lograron aguantar su apuesta cavernaria durante varias décadas. Hasta que la razón volvió a imponerse, y por la vía pacífica. Ganaron la guerra pero, con el paso del tiempo, la acabaron perdiendo. Frenaron, a costa de represión y de muerte, la historia. La frenaron, pero no la pudieron detener de modo indefinido. Desde 1977 puede decirse que en este país hay una democracia consolidada, aunque se conjuraron contra ella, un 23 de febrero, algunos fanáticos del franquismo.

Tres caras de una misma moneda
Los herederos de aquel Régimen, sin embargo, procuran difuminar la profunda vileza de la Dictadura y prefieren hablar poco o nada de aquella época. Se revuelven contra las iniciativas de la izquierda en favor de recuperar la memoria histórica. Prefieren el silencio a que se haga la luz sobre lo que -dígase lo que se diga- fue terrorismo de Estado, perpetrado contra los españoles no adictos. A pesar de sus esfuerzos por enmascarar la verdad, el franquismo o el falangismo fue la versión española del fascismo. Nazismo, fascismo y franquismo son tres caras de una misma moneda cuyos orígenes se hallan en el absolutismo o el despotismo. O en las formas de gobierno del medioevo.

El diario de Ciano
El yerno de Mussolini, el conde Ciano, hombre fuerte del fascismo hasta su caída, escribía en su diario, el 27 de marzo de 1939 (El conde Ciano. La sombra de Mussolini. Ediciones Temas de hoy. 2001): “Madrid ha caído y con la capital todas las otras ciudades de la España roja. La guerra ha terminado. Es una nueva y formidable victoria para el fascismo, quizá la mayor de todas.” Más claro, el agua.

El embajador italiano
Otro dato inequívoco acerca de las raíces fascistas del franquismo. Cuando en la primavera de 1936, el presidente de la República, Manuel Azaña, recibió con gran solemnidad al cuerpo diplomático, ocurrió el siguiente episodio, narrado por mi admirado Claude G. Bowers, a la sazón embajador de EE.UU en Madrid, en su libro Misión en España. Escribe Bowers: “Con execrable gusto, con insolente menosprecio de las reglas (…), el embajador de Mussolini, en aquella hora mezclado en la conspiración que pronto habría de estallar en militar y fascista rebelión, se había presentado, desafiador, vistiendo camisa negra y botas. Y cuando Azaña se le acercó (…), el fascista italiano retrocedió e hizo el saludo fascista”.

Poderosos y débiles
Han transcurrido 70 años desde entonces. Por mucho que se empeñe el PP, en los próximos setenta tampoco se modificará la realidad histórica. Ni en los siguientes setenta. Franco ganó la guerra gracias a la ayuda de Hitler y de Mussolini, mientras las democracias miraban hacia otro lado y la Iglesia católica –salvo honorables excepciones- bendecía la Cruzada. El Régimen fue fascista, adaptado a las circunstancias. Como el de Oliveira Salázar en Portugal. O el de los coroneles griegos. O el de Pinochet en Chile. En todos estos casos, y en otros muchos, se intentó -mediante el recurso a la fuerza más brutal- que los poderosos siguieran siéndolo y que los más débiles también siguieran siendo débiles. Por supuesto.