El condó foradat (The Ratzinger’s story)


papa.jpgEn aquella calorosa nit del mes de Juliol a Baviera, en Joseph no podia dormir. Entre la xafogor i el soroll de la respiració de la seva esposa Maria, és feia feixuc romandre en el llit i tancar l’ull. La son no venia i els pensaments que a aquelles hores li voltaven pel cap, estaven plens d’una estranya luxúria que mai abans havia experimentat.

Embriagat pel penetrant perfum de la pell de la seva esposa que dormia dolçament al  seu costat, i obsessionat per la visió d’aquell cos que s’intuia més del que era normal, anava deixant fluir els instints carnals que habitualment reprimia i el desig s’anava fent cada cop més gran.

En el cap, el pensament d’una família ja massa gran que l’obligava a molts sacrificis i a llargues jornades de treball i la gran llosa de la creença inculcada per l’església que copular indefectiblement comportava procrear, lluitava contra les ganes de fondre’s amb la seva Maria i deixar-se anar, de pecar encara que fos un petit instant i en acabar descansar rendits un al costat de l’altra mirant el sostre agafats de la ma, un plaer tant esporàdic en la seva vida però a l’hora tant gratificant….

Feia dies que li voltava pel cap. Aprofitant la seva visita a la capital i d’amagat havia comprat el que en el seu veí, en Franz, li havia canviat la vida, una capsa de preservatius de color de carn que guardava curosament en un calaix de la tauleta des de feia dies i que aquella nit, aquella maleïda nit, plena d’erotisme i imatges pecaminoses anant i venint  pel seu cap, estava plenament disposat a estrenar.

L’amenaça d’un infern en flames es confonia amb el seu propi infern que el transportava cada cop més a les portes d’aquell pecat, al mateix temps l’anhel que li repicava dins del cap convertia en aigua la seva resistència fins el punt que, traspassant els límits de la moral apresa,  obrí de sobte aquell calaix i palpant a les fosques obtingué  el premi d’aquella caixa de pecat mortal que  cridava el seu nom cada cop amb més força.

La decisió ja estava pressa, aquella nit s’havia de condemnar així ho havia decidit, la idea que li havia fet bullir la sang d’aquella manera estava a punt de culminar, però com a qualsevol mortal en l’instant que s’ha d’enfrontar al Déu que ens ensenyen, decidí fer menor la seva pena i amb el condó a una ma  i les tisores de la Maria a l’altra el va foradar, al menys que el pecat sigui venial va pensar….

El petit Joseph, tercer fill de la família Ratzinger va néixer nou mesos més tard, fruit en parts iguals de l’amor, de l’escalfor d’aquella nit d’estiu……….i d’un condó foradat.

Anuncis

EL NUDO DE LA MEDIOCRIDAD Antoni Puigverd


El nudo de la mediocridad

Sin prisa pero sin pausa, avanzamos peligrosamente hacia la argentinización: nada puede cambiarse realmente

Por si no bastaba con el terremoto financiero del que no cesan de producirse réplicas, llega la OMS y anuncia una pandemia de gripe. Una pandemia de formidable potencial infeccioso que puede apoderarse del planeta y puede sumar su capacidad destructiva a la del virus de la toxicidad financiera, causante de esta enfermedad económica que llamamos crisis. Llega un ominoso virus de verdad, por si no bastara con la brutal infección del paro, que ha dejado ya a millones de personas abandonadas en las cunetas del globo, especialmente en España, donde se corre a gran velocidad hacia el horizonte de los 5 millones de parados. Inyecta la OMS un nuevo factor de pesimismo e hipocondría. ¡Como si no bastara con el pesimismo de los analistas económicos! La semana pasada, sin ir más lejos, tuvimos noticia de la aparición de un estudio titulado “Convergencia real y envejecimiento: retos y propuestas”. Rafael Doménech (BBVA) y Ángelde la Fuente (UAB), los autores, sostienen que la economía española, a pesar del largo periodo de bonanza, se encuentra, con respecto a las economías avanzadas, en una situación parecida a la de 1975, cuando murió Franco.

 


Dicho estudio no es catastrofismo al uso, sino un intento de diagnosticar la enfermedad económica propia, diferenciándola de la enfermedad global. Es lo que hacen los laboratorios farmacéuticos estos días. No hay antídotos contra los virus de la gripe, pero sí paliativos que pueden aminorar su agresividad. En economía, analizar cada cepa de virus es socialmente complicado, pues hay que poner el dedo en la llaga. Y la llaga es profunda: las políticas de la democracia no han mejorado la estructura económica que heredamos de la etapa franquista. ¿Qué hemos estado haciendo, pues, durante tantos años de crecimiento alegre y sostenido? Un baile de máscaras sobre un suelo falso. La productividad, uno de los índices que más claramente informan sobre la salud de una economía, ha bajado en España incluso por debajo de los índices relativos de los años setenta. Una vergonzosa realidad que ha quedado enmascarada por el prodigioso crecimiento demográfico de la inmigración.

Comentando este libro, Ángel Ubide, en El País,se mostraba más pesimista que los autores. Las recomendaciones de reforma que proponen Doménech y De la Fuente no serán tomados en consideración ni tan siquiera por los expertos, pues – sostiene Ubide-el debate económico independiente ya no es posible en España, a diferencia de otros muchos países en los que existen centros de estudio no contaminados por el partidismo. Los partidos y los agentes sociales pronunciarán al unísono un sonoro “¡No pasarán!” que impedirá cualquier reflexión sobre la pertinencia de las reformas que se proponen para sanear el sistema económico español. Flexibilizar el mercado laboral, reducir la generosidad y duración del sistema de pensiones, mejorar el sistema educativo para favorecer la productividad. Si alguien se atreve a proponer tales reformas, es demonizado al instante.

Los supuestamente débiles le demonizarán acusándole de pretender la ley de la selva. Y, sin embargo, el actual sistema de protección laboral es bueno para unos y malísimo para otros. Amable con los trabajadores cualificados, pero obscenamente injusto con los jóvenes precarizados, los autónomos y los no cualificados. Y, en lo que se refiere al sistema de pensiones, es algo más que injusto para las generaciones jóvenes, condenadas a cargar con un lastre del que, con los números en la mano, nunca podrán beneficiarse.

Sin prisa pero sin pausa, como decía aquel, se consolida en España (en este punto, las diferencias territoriales son imperceptibles) un nudo de poder indestructible. Un nudo que empieza en la política y termina en la calle. Un nudo que defiende, legítimamente, intereses generacionales y sectoriales, pero que, al enquistarse en el sistema democrático, impide incluso el debate y la defensa de otros intereses no menos legítimos. Sin prisa pero sin pausa, avanza el feudalismo democrático: “me defiendes, te protejo”. Sin prisa pero sin pausa, avanzamos peligrosamente hacia la argentinización: nada puede cambiarse realmente. Y nada puede realmente discutirse. Enquistado en los mecanismos de poder y representación social, el nudo acabará paralizando la capacidad regeneradora del sistema democrático. No sé por qué, en este Primero de Mayo he recordado una respuesta que Daniel Goleman, el de la inteligencia emocional, dio a los de La Contra:”Un tipo que da besos en los culos de arriba y patadas en los de abajo es un inseguro que medra en la mediocridad”.

Antoni Puigverd. La Vanguardia. Opinión

CUIDADO CON LAS BEBIDAS CON “COLA”


 

Mucha cola, pocos músculos

El consumo excesivo de bebidas de cola puede provocar problemas musculares que van desde debilidad hasta parálisis, advierte un nuevo estudio.

Bebida de cola

El problema podría estar en alguno de los ingredientes de la cola: cafeína, fructosa y glucosa

Esto se debe a que la cola puede causar una reducción peligrosamente baja en el potasio en la sangre, afirma la investigación llevada a cabo por científicos en Grecia.

El estudio, publicado en International Journal of Clinical Practice (Revista Internacional de Práctica Clínica), cuenta el caso de un granjero australiano que necesitó cuidado intensivo por parálisis pulmonar después de beber entre 4 y 10 litros de cola al día. Continua llegint “CUIDADO CON LAS BEBIDAS CON “COLA””

Empramenyenta telefonica


 

 

emprenyadura-telefonica[1]Aquet article es una gentilesa del Sr Lobby.   19 maig 2009 – 9:56 El telèfon fitx s’espenya. Agafes el mòbil i truques a la companyia. Un robot t’ordena: “Digui breument el motiu de la seva trucada”. Tu respons “informació” o “avaries”… “No l’he entès. Digui, per favor, el motiu de la seva trucada”. Calles, desconcertat i el robot tradueix el silenci: “No l’he entès. Si vol parlar amb informació digui “sí”. En cas contrari, digui “no”.
-”Sí” -dius amb cert alivi, donada la senzillesa de tal afirmació mono-sil.làbica. Però la gravació insisteix: “No l’he entès. ¿Desija parlar amb atenció al client?. Tornes a dir “sí”, aquest cop amb entonació més esmolada. “Segueixo sense entendre’l. Per favor, pronunciï amb claredat en contestar. ¿Desija parlar amb atenció al client?”
-”Siiiiiiíiiii” -aixeques la veu histèricament, hi afegeixes una o dues imprecacions i penjes, indignat. Però tornes a trucar, t’acuses a tu mateix de mal geni: Rafelet, has de canviar… així no aconseguiràs res… Tanmateix, què t’estimes més, fer una aixecada de cúa o sol.lucionar el problema? Així que alenes a fons i tornes a marcar. El procés es reinicia: Digui què vol, no l’entenc, ho repeteixi” i, a més a més, “l’avisam que aquesta trucada està essent enregistrada… per garantir-li la qualitat del servei!”(Pot ser per aconseguir que a la Seguretat Social et donin hora abans de morir-te de còl.lera morbo, has d’acompanyar la petició amb una gravació en stéreo d’una diarreada, amb la qual cosa quedaria garantida la qualitat del servei). Però ara som al telèfon on, al final d’un llarguíssim interrogatori, la pel.lícula canvia: en aquest moment la veu robòtica ofereix la possibilitat de parlar amb un operador humà, és a dir, amb una criatura de Déu que mou la boca, les mans, que ha nascut, ha festejat, s’ha casat, que potser té dona, fills, un fox-terrier al que estima molt i una moixa persa amb drepressió post-part… Un ésser humà capaç d’escoltar-te, d’entendre’t, enmig d’aquest laberint cibernètic impersonal! Així que et relaxes una mica. Al cap i a la fi el sistema no és tan cruel i d’aquí a un moment conversaràs amb un operador de carn i os; però abans et diuen que has de marcar els dígits del teu telèfon. Com pot ésser que et demanin això, si avui dia els dígits de qui et truca es palesen a una finestreta de l’aparell? Contra tota lógica, ho fas i aleshores sona una musiqueta triada pel president del club de fans de Mari Cruz Soriano i una bona estona després sents, per fi, una veu humana:
-Bon dia, li parla en Fulanet o Na fulaneta… Digui’m el seu nom, per dirigir-me a vostè…
-“Rafel…”.
-Digui’m el número de telèfon des del que ens truca.
-Però si l’acabo de marcar! -protestes, en un to lleugerament airat. La veu humana es torna renyadora. “És per a comprovar que ha marcat els dígits bé, Don Rafel(com qui dir, que ho ets, de beneit, no saber això). Aleshores, perquè, no m’ho demana directament, sense fer-me’l marcar abans? Per què serveix que jo teclegi una dada que tanmateix haurà de confirmar verbalment? Però… ara ho començ a sospitar: ben segur que, en marcar el número del meu telèfon, s’activa automàticament una conformitat jurídicament impecable que m’obliga a acceptar que la companyia em cobri una quantitat determinada per la trucada, o a que m’enviïn publicitat que no vull, o potser estic donant, sense saber-ho, els dos ronyons i 235 centímetres quadrats de melsa a una ONG ignota. Tot i això, dic el número de telèfon un altre pic i es recicla l’interrogatori: ¿És vostè el titular, Don Rafael? Ah, noooo? Doncs podria ser un impostor, un terrorista, un morós, un lliurepensador, un activista per la llengua, un violador, un maltractador de gènere… Comprengui que per la seva seguretat democràtica, per l’Estat del Benestar, Per l’Estat de Dret, l’Estat d’Assegut i L’Estat d’Allargat, l’hem de tornar a interrogar. I es reprèn el “guantànamo” telefònic: Qui és vostè. Quina relació té amb el titul.lar. Qui és el titul.lar. El DNI d’ambdós. L’adreça. Una analítica d’orina. Una mostra de cabells. Bufi aquí. Bufi allà. Una fe de baptisme. Una altra, de la confirmació. Un estracte bancari. Una garantia de solvència. Una fotocòpia, amb perdó, de la punta de la perdiu… Bé, quan has demostrat per activa i per passiva que tan sols ets ets un client, la situació comença a avençar:
-Molt bé, Don Rafael… veig que això és un cas d’ avaria. El pas amb el departament tècnic. I abans que puguis obrir boca, retorna la pianola de Na Mari Cruz una altra bona estona, al cap de la qual es posa una altra ànima humana, però ningú no li ha passat les dades que has donat fins el moment, perquè et tornen a demanar qui ets, des de quin número telefones, qui és el titular, quin DNI tens, de quin color has fet la “caca”, si menjares coent anit passada i si has tengut la pigota borda. En acabar, ja t’és igual si t’arrengen o no el telèfon, perquè t’han creat tal crisi d’identitat i tal dubte sobre el futur de la Humanitat, que sols desiges regenerar la teva psiquè malferida. De sobte te’n adones que el procés que acabes de viure és talment la vida. La gent, els polítics, les sacres institucions, et demanen contínuament que provis qui ets, què vols, si les teves intencions, comportament, idees i aspiracions són constitucionals, honrades; et passen d’operador en operador però, per molt que els ho diguis, no t’entenen. I quan els hi arriba el missatge, no hi ha pressuposts, o els qui manen no es posen d’acord en aquell punt, o el Papa diu que no, o els doblers que hi havia per a allò romanen enterrats al jardí d’una voltora obessa, dins d’una capsa de Cola-Cao. I així van passant els dies, els mesos, els anys… D’aquesta manera va passant la vida… I ningú mai no sap qui ets, però sí que formes part d’un col.lectiu de 459.876 persones afectades pel mateix assumpte. Això sí, sempre has de tenir fe en les institucions i en la justícia, perquè el teu problema aviat serà sol.lucionat al Parlament de torn. Llavors, al Parlament de torn els polítics deixaran passar l’ocasió, perquè estaran massa ocupats embatumant-se mutuament amb les seves deposicions, en un democràtic acte sàdic-anal compartit i televisat. Mentrestant, puntualíssimament, arriben a casa les factures i s’obri el termini de la declaració de la renda. I alerta mosques, si no pagues, perquè entraràs a la lleproseria, demostrant que ets un anti-demòcrata i antisolidari que vol desestabilitzar el sistema, negant-te a contribuir al bé comunitari. Per tant, potser quan s’activa el primer contestador robòtic demanant què desiges, ja has d’escopir un “vull que t’envagis a prendre pel sac!” i penjar el telèfon amb tota la ràbia que siguis capaç. No sol.lucionaràs el teu problema però, almenys, no els donaràs conversa!

Raphael Fherer