Apoyo total al Sr Francisco Camps por parte del PP y de la comunidad gitana.


 

images   A mi modo de ver creo que la imputación que pesa sobre la persona del Sr Francisco Camps  que ocupa la presidencia de la Generalitat de Valencia puede dar muchos desengaños de lo previsto para aquellas personas que están ávidas y sedientas de sangre , ya que todo este embrollo que se ha montado contra tal honorable Sr va a quedar desembrollado el miércoles de esta semana, o sea estoy  seguro que ningún juez se atreverá a condenar a este honrado Sr , ya que nadie podrá nunca demostrar tener pruebas suficientes para acusarlo de nada, en fin que  “mucho ruido y pocas nueces” Un ejemplo de la confianza a favor del Sr Francisco Camps lo han dado aparte de toda la cúpula del PP durante estos últimos días  hoy ha sido   la comunidad gitana de Valencia, al cual han celebrado un acto publico en demostración de su aprecio a dicha persona, creo que hasta es posible que en caso de ser culpable (en caso supuesto) la familia Corleone también le nombrase catedrático  para desempeñar cargos de más relevancia de los que actualmente desempeña, en fin que nadie se haga ilusiones, ya que el Sr Francisco Camps nada tiene que esconder en el armario, salvo sus trajes y corbatas.

Anuncis

Crònica d´una Victoria Sonada



Article del blog Es Poblat d’en Talaiòtic:

AVÍS: Aquest article conté elements que poden ferir la sensibilitat dels lectors espanyolistes i botiflers. Si teniu algun sentiment de passió pels símbols estatals plagiats per Castella d’altres nacions o de connivència amb els ocupants, si us plau, no sigueu massoques i no continueu endavant.

La Plataforma Pro-seleccions Basques (ESAIT) i Catalunya Acció donaven a conèixer al Centre Internacional de Premsa de Barcelona el passat dilluns dia 11 un manifest reivindicatiu per l’oficialitat de les seleccions esportives nacionals d’Euskadi i Catalunya, i feien una crida a les aficions dels dos països per tal que el mateix dia de la final de Copa entre l’Athlètic de Bilbao i el FC Barcelona mostressin les ànsies de llibertat de les seves respectives nacions. La roda de premsa es va poder seguir en directe pel Canal de TV de Catalunya Acció. No era la primera vegada que aquestes dues organitzacions feien un acte conjunt. Ja el 2006, amb motiu del partit amistós Euskadi-Catalunya i sota les pressions de la federació espanyola que van fer canviar el lema inicialment previst (Oficialitat-Ofizialtasuna) per un altre d’inofensiu (Junts per la pau), la plataforma pro-seleccions catalanes no va tenir la fermesa ni el coratge de sumar-se a l’acte reivindicatiu amb els bascos que, amb el suport dels jugadors inclosos, demanaven l’oficialitat de les seleccions i els va deixar penjats. Llavors fou també Catalunya Acció la que va acollir la plataforma basca al nostre país, com es pot veure en el vídeo d’aquella ocasió. La història es repetia enguany, amb la nova inhibició de la plataforma catalana.

Des de dies abans, l’ambient de reivindicació per protestar contra la imposició de símbols que no representen cap de les dues aficions dels equips finalistes ja corria per la xarxa amb propostes de xiular i/o donar l’esquena quan sonés l’himne dels espanyols a l’entrada del monarca.

Les repercussions de l’anunci fet per Catalunya Acció i ESAIT a la premsa de la metròpoli de “donar l’esquena i manifestar sorollosament” el seu rebuig a l’himne i contra les imposicions de l’Estat espanyol, donen encara més difusió a la proposta reivindicativa, fins al punt que la Plataforma proseleccions catalanes declara públicament el seu desacord amb la iniciativa, però anuncia que repartirà 5.000 xiulets amb el lema “una nació, una selecció”.

La notícia s’envia a mitjans internacionals i s’informa que malgrat les maniobres de censura que des de la televisió espanyola es puguin realitzar, Catalunya Acció emetrà en directe des del camp la rebuda dels aficionats, del que se’n fa ressò el digital Directe.cat. La campanya, descarada i sense complexes, agafa desprevingut l’espanyolisme més recalcitrant que comença a veure venir impotent la que pot caure.

Abans del partit les forces de seguretat ja han requisat uns 5.000 cartells independentistes amb el lema “Catalonia is not Spain”, però així i tot són molts els que aconsegueixen entrar pancartes i estelades.

S’acosten les 22:00 hores del dimecres 14. És el dia D hora H. El camp de Mestalla està preparat i els fets es retransmeten per Kyte TV-CA. La xiulada és tan monumental que l’himne espanyol resulta pràcticament inaudible, tot i que la megafonia és a punt de rebentar per intentar minimitzar inútilment la històrica protesta.

Tal com es sospitava, a la televisió oficial del règim prefereixen desviar l’atenció del que passava realment a Mestalla. I ho fan de la manera més barroera imaginable, amb connexions fora del camp des d’on també es troben amb els xiulets ensordidors davant els seus nassos. No obstant, el moment també és recollit per les diverses ràdios espanyoles, com la SER o la COPE, amb comentaris d’incredulitat i indignació pel que estava passant que no tenen desperdici:

I a internet també es poden veure diferents vídeos i versions del succeït (vídeo 1, vídeo 2, vídeo 3, vídeo 4, vídeo 5, vídeo 6, entre d’altres…). La fallida maniobra de censura de TVE no podia ser més ridícula, tal com descriu l’editorial de Vilaweb, que fa menció que “fins i tot hi hagué gent, com els de Catalunya Acció, que ho trasmeteren en directe, des de dins, amb un telèfon mòbil!”. La denúncia dels propis espanyols de l’actuació manipuladora de la seva televisió nacional podria sorprendre a alguns. És que s’han tornat demòcrates de sobte? Per fi han vist la llum? Ja no volen censurar més les actuacions dels que no pensen com ells? No, la realitat és que els més imperalistes no tenen cap intenció d’amagar la confrontació d’identitats clarament oposades que s’està obrint pas a marxes forçades, i la seva intenció és la d’esclafar definitivament les diferències culturals i polítiques i assimilar d’una vegada per totes les colònies perifèriques. Per açò, malgrat l’afronta que suposa per ells que catalans i bascos els xiulin els seus símbols, allò que de veritat els molesta de l’actuació del canal públic de televisió no és la censura en sí, ni menys encara la censura dels xiulets, sinó que el que s’hagi censurat i amagat és el moment en què sonava el seu himne (un plagi d’una cançó d’origen àrab?), aquell amb el que s’identifiquen ells. Quan la censura no els toca la seva simbologia sinó la nostra, no passa res. El cessament del seu director d’esports com a cap de turc i la repercussió de tot l’afer a nivell internacional encara els afegeix més vergonya. Aquests són alguns dels mitjans internacionals que s’hi han referit: BBC, CNN, The Guardian, Reuters, The Irish Times, The Scotsman, Espnstar.com, France24, Le Monde, L’Équipe, Abola.pt, Hln.be, El Ecuatoriano, Blogosfera italiana, Gazzeta.it, Chinadaily, etc…

En cap cas l’espanyolisme fa cap mena d’autocrítica. Es poden demanar com és que jugaven els clubs aquell partit si els seus seguidors havien de fer el que van fer, que és la reacció dels espanyols perplexos. La seva solució és excloent, naturalment, que no juguin la copa! No es veu que ningú es plantegi què és el que s’està fent malament perquè hi hagi tanta gent arreu de l’Estat que tengui tantes ganes de protestar. Si es fa un anunci a favor de les seleccions catalanes on hi apareixen fillets que prefereixen jugar sense camiseta abans que posar-se l’espanyola açò és motiu de prohibició, però si apareixen menors emmanillats en una campanya dels nacionalistes espanyols perquè els fills aprenen en la llengua d’aquest país a les escoles, no hi ha cap rebombori a l’Espanya profunda. Es poden continuar enganant ells mateixos creient que es fan masses concessions als “nacionalistes”, que així ens empenyen cap a la independència com a única opció viable.

La cirereta del pastís l’ha posat la nota de premsa de felicitació a les aficions de l’Athlètic i del Barça que ESAIT i Catalunya Acció han enviat als mitjans:

1. Felicitem les aficions de l’Athlètic i del Barça, perquè més enllà de l’esdeveniment esportiu han sabut estar a l’alçada en el pla reivindicatiu, demostrant amb una sorollosa xiulada davant del Rei d’Espanya i mentre sonava l’himne espanyol la seva nul·la identificació amb aquests dos símbols i la seva clara voluntat de pertànyer a dues nacions independents del que aquests símbols representen. La presència a la llotja del màxim responsable d’un dels estats (Espanya) que nega a Euskal Herria i Catalunya el dret a tenir les seves pròpies seleccions oficials fou el detonant que motivà la protesta.

2. Entenem que, malgrat l’intent manipulador de la televisió espanyola, la reivindicació d’ “una nació, una selecció” ha traspassat fronteres. Ara, només cal que els organismes internacionals competents en prenguin nota i tinguin present la clara voluntat d’ambdues nacions i de les seves respectives aficions.

3. Ens alegrem del comportament exemplar d’ambdues aficions dins i fora de l’estadi. Felicitem també ambdós equips i ens comprometem a seguir treballant per l’oficialitat a nivell internacional de les nostres seleccions.

Mentre la caverna mediàtica espanyola encara no havia pait l’èxit de la xiulada, la felicitació encara els deixa més descol·locats, poc acostumats com estan a accions contundents i d’aquestes dimensions. “No només no rectifiquen, sinó que treuen pit”, afirmen sorpresos que hi hagi catalans que no demanem perdó als espanyols. A més, en mostra d’agraiment el president executiu de Catalunya Acció, Santiago Espot, publicava ahir dissabte un article al diari Gara Ekerrik asko ESAIT; eskerrik asko Euskal Herria, que també podeu llegir traduit al català.

I per acabar-ho d’adobar tot, alguns anuncien que pretenen posar una querella criminal contra ESAIT i Catalunya Acció per ultratge contra la nació espanyola. No saben, pobres il·lusos, com deia en Lluri des del seu bloc el passat 14 d’abril en commemoració de la República catalana proclamada per Macià el 1931, que aquesta creença que tenen en una suposada única i gran nació espanyola que només està en la seva imaginació, en realitat, no ha existit mai, ni mai existirà.

El ocaso del caso Fabra


 

EL CRISOL    –    Pascual Mogica Costa

                       

    Desde que en 2003, hace seis años, comenzara el más que conocido “caso Fabra”, han pasado por el mismo entre nueve y diez jueces instructores y cuatro representantes del ministerio Fiscal. Yo creo que este caso acabará, su documentación, en cualquier rincón del juzgado de Nules (Castellón) para que algún día cuando hayan pasado muchos muchísimos años, sea descubierta por algún estudioso que se dedique a investigar sobre casos que hayan pasado a formar parte de todo lo depositado en una estantería y han quedado en el olvido, y por tanto sin resolver, sin tan siquiera haber finiquitado las diligencias de instrucción.

    Comentaba yo con un buen amigo experto en temas judiciales, si no cabría la posibilidad de nombrar un juez instructor especial que se dedicase solamente a acabar con la instrucción del caso y que este pasara a la siguiente instancia por si había lugar a que se celebrase el correspondiente procedimiento judicial o que decidiera su archivo. La respuesta fue para mí desilusionante: No había lugar a nombrar un juez especial, este caso tiene que seguir el procedimiento ordinario. Lo cierto y verdad es que este asunto está poniendo en evidencia a la Justicia que es incapaz de sacar adelante un caso que ya clama al cielo y que hace años que debió resolverse en un sentido u en otro. El caso Matesa, una estafa de 10.000 millones de las antiguas pesetas de la década de los 60, duró, su trámite judicial, seis años (1969-1975), pero se resolvió. No digo que el caso Fabra sea equiparable al caso Matesa en la naturaleza del delito, en el supuesto de que en el caso Fabra pudiese haber delito. Si menciono este caso es solo a efectos comparativos del tiempo transcurrido. Seis años se llevan en la instrucción del caso Fabra y esta no ha concluido. Ahora se nos dice que la juez suplente del Juzgado de Instrucción número 2 de Nules, ha dado el paso previo para procesar a Carlos Fabra, a través del procedimiento abreviado, con lo cual en diez días de deberá decidir si se abre juicio oral. Ante esta noticia uno no puede dejar de exclamar y preguntarse al mismo tiempo: ¡¿En serio?!  Yo creo que más que en el caso Fabra estamos en el ocaso del caso que nunca llegó a ser “caso”.