Pues si que funciona


Muy agradecido Sr Gonzalo, mañana daré rienda suelta a mis pensamientos.

Anuncis

ESPANYA EN EL DEBAT MC CAIN vs OBAMA


Aquesta nit a les tres de la matinada es produirà si Mc Cain ho volt el Debat dels dos presidensiables als Estats Units en John Mc Cain vs Barak Obama. No se que us sembla però si hi ha acord amb el pla Bush sobre la situació produida per les hipoteques escombraria, ha de haber la supervisió i control públics de l’ús que es farà de 700.000 milions de dòlars. Els demòcrates, reclamen que s’afavoreixi no solament als que han de cobrar (hipoteques impagadas i altres actius contaminats per la insolvència), sinó també als que han de pagar (famílies que no poden plantar cara a les seves hipoteques o els seus crèdits). No ha estat un acord possible respecte al pla de reanimación financera presentat a les Càmeres per George Bush en nom d’un ampli consorci institucional polític i econòmic que inclouria el suport exprés dels dos candidats a la presidència dels EE. UU en les eleccions de novembre, John McCain i Barack Obama Bush. Pel que ens toca, sabem que Rodríguez Zapatero està encantat amb el cridat “pla de rescat“. Una vegada confessada la seva preferència pel mercat, encara que per un mercat millor que el causant del gran forat negre en l’economia nord-americana, el president del Govern saluda aquest inesperat descobriment de l’Estat socorrista en el regne del neoliberalisme econòmic. No solament ho saluda. la jugada del president Zapatero es “d’ordago” ja que l’acord del Pla Bush seria una pèssima notícia per Rajoy i el PP l’exemple de que republicans i demòcrates es posen d’acord per a treure endavant aquesta operació de rescat d’actius tòxics. D’una banda, suposaria un baló d’oxigen per a una economia tan depenent del finançament internacional com la nostra. Per un altre, contribuiria a reforçar en l’opinió pública la percepció d’una crisi econòmica que desborda absolutament les coordenades domèstiques i la capacitat de maniobra del Govern Zapatero. Referent a això, convé assenyalar que Moncloa disposa de sondejos recents on es detecta una creixent tendència a relacionar la crisi més amb Estats Units i menys amb Espanya. Aquesta relació causa-efecte ha canviat la percepció dels espanyols sobre la situació econòmica. Tot just fa un mes la crisi se situava en coordenades nacionals. Avui és majoritària la localització de l’epicentre en EUA. Encara que es van riure quan Zapatero va tirar la culpa de tot a Bush i els “neocons” o Conservadurismo , aquest missatge,  li ha proporcionat una inesperada rendibilitat política al Govern a cavall dels fets.

BLOG POR LA PAZ Y LA LIBERTAD Rue Percebe 13


 

De F. IBAÑEZ

 http://www.elperiodico.com/edicion/ed070722/cas/fotos/epp_nd/carp01/ruecas.gif

El blog es lo más parecido a este edificio de la Rua Percebe 13, donde viven muchas personas cada uno con sus características y sus problemas, unos más altos y otros más bajos pero todos vecinos del inmueble

 

   

EL MÉS PETIT DE TOTS


Amb l’objectiu de recaptar fons per a lluitar contra l’exèrcit feixista, el Comissariat de Propaganda va posar a la venda, l’any 1937, l’estatueta d’un nen que portava a la mà dreta la senyera, mentre mantenia alçat el puny esquerre, en senyal de lluita. Aquella idea va ser realment bona, com ho demostra el fet que se’n van vendre al voltant de 60.000 unitats.

L’estatueta del nen milicià que esperonava la gent a plantar cara a l’exèrcit colpista, va rebre el nom d’”El més petit de tots”, fent coincidir el seu nom amb el protagonista de la cançó popular “Els tres tambors”.

La popularitat d’”El més petit de tots” va anar en augment, i això va ser així gràcies a que grans figures del món de la cultura d’aquella època van col·laborar a vestir el personatge. Així, cal tenir en compte que el disseny del petit milicià va anar a càrrec de l’escultor Miquel Paredes. Aquest escultor, que va néixer l’any 1901 a Barcelona, va estar fortament implicat amb el govern legítim republicà. De fet, el seu primer guardó li va venir, en temps de pau, d’una escultura al·legòrica de la República.

Durant la Guerra Civil, Miquel Paredes es va posar al servei de la Generalitat de Catalunya, per a la qual va fer alguns treballs relacionats amb la lluita contra el feixisme. Poc abans d’acabar la guerra, es va haver d’exiliar a la Catalunya Nord, on va continuar fent algunes obres en record dels qui van perdre la vida lluitant per la llibertat. L’any 1980 va morir al Vallespir en la pobresa més absoluta.

Davant l’èxit d’”El més petit de tots”, se li va encarregar a l’insigne poeta Pere Quart que escrivís una cançó dedicada al petit milicià. Es tractava d’adaptar una nova lletra, més adient als moments que s’estaven vivint, a la ja coneguda cançó popular “Els tres tambors”.

Així, Joan Oliver, que era el nom autèntic del poeta, va escriure una cançó que ràpidament es va fer molt popular en la veu del cantant Emili Vendrell (1893-1962). Tant, que fins i tot avui, després de tant de temps, quan volem recordar la cançó popular, difícilment no confonem alguna estrofa original amb la versió del poeta.

Pere Quart, fill d’una família benestant, quan va esclatar la Guerra Civil es va comprometre immediatament amb els defensors de la legitimitat. Aquest compromís el va obligar a exiliar-se en un llarg periple per diferents països. Primer es va instal·lar a França, més tard a l’Argentina i, finalment, a Xile. D’allà va tornar a casa l’any 1948, en un moment en què l’efervescència franquista mostrava la seva cara més cruel i repressora. Malgrat que ja havien passat gairebé deu anys des del final de la guerra, el feixisme, que ni perdona ni oblida, es mantenia fidel a la seva agressiva impietat. Pere Quart va ser detingut i tancat a la presó durant uns mesos.

Ja mort el dictador, Pere Quart es va sentir traït i enganyat per una transició política que ell va considerar un engany i una estafa a la democràcia. Si en un principi la seva figura podia semblar fàcilment instrumentalitzada políticament, de seguida es va comprovar que Pere Quart havia de ser un personatge incòmode al nou establishment polític. Tant, que fins i tot va rebutjar la Creu de Sant Jordi que li va ser concedida l’any 1982. Quatre anys més tard va morir a Barcelona a l’edat de 87 anys.

Qui també es va afegir a fer més gran “el petit”, va ser la Lola Anglada. La polifacètica artista barcelonina va rebre l’encàrrec de donar contingut literari al personatge, així va escriure la seva obra “El més petit de tots”.

Lola Anglada, compromesa amb la República com els anteriors personatges que he esmentat, ha estat coneguda sobretot per la seva creació literària infantil. A més a més, va ser una destacada il·lustradora que va adquirir un estil propi i inconfusible.

El que potser no és tan coneguda és la seva faceta com a pintora de rajoles. Ella va ser l’autora, durant uns anys, de les rajoles que rebien com a premi els guanyadors del concurs de catifes del Corpus, a Sitges.

Molt a prop nostre també podem admirar una petita mostra del seu art, malgrat que a molta gent li haurà passat desapercebuda tot i haver passat centenars de vegades pel seu costat. Parlo de les boniques rajoles que donen nom a la Masia Segarra, que és la primera casa que trobem a mà esquerra quan entrem a la urbanització la Plana del Molí, de Santes Creus. Aquella casa va ser, fa molts anys, propietat d’una família de Sitges que tenia aquest cognom i que, segons deien, estava molt ben situada econòmicament.

Semblant al que li va passar al Miquel Paredes, encara que sense arribar a aquells extrems, Lola Anglada va morir en l’oblit l’any 1984. La seva obra, que sobretot es troba en mans d’algunes administracions públiques, va acumulant la pols pels magatzems, tot esperant que algun dia algú amb un mínim de sensibilitat decideixi donar-li el valor que mereix.

Ara fa algunes setmanes, vaig rebre un regal que em va fer molta il·lusió. Es tracta de la reproducció de l’estatueta “El més petit de tots” que podeu veure a la foto que acompanya aquest article. Aquesta figura ha estat escollida com a símbol per la Comissió de la Dignitat, en la seva lluita pel retorn de tots els documents espoliats pels feixistes i que encara no han estat retornats a Catalunya. Vostès també poden tenir-ne una, a través del web: http://www.comissiodeladignitat.cat/.

Crec que ha estat un encert recuperar aquest símbol de la llibertat i tornar a posar en circulació uns quants milers de reproduccions, tot tenint en compte que, d’originals, gairebé no en queda cap, ja que en el seu moment van ser destruïts per por a les represàlies.

“El més petit de tots” és molt més que una figureta de fang. És un símbol de lluita, que amaga dins seu la memòria dels milers i milers de persones que van donar la seva vida per la llibertat; dels represaliats pel franquisme i dels que encara avui lluiten per la llibertat i la justícia. I que guarda, dins la seva ànima, la biografia i la història de persones tan admirables com les que han estat, junt amb ell, protagonistes d’aquest article.

Jaume Pros
Article publicat al setmanari d’informació general El Vallenc, 25 de setembre de 2008