NACIONALISME LINGÜÍSTIC


“EL CASTELLÀ NO S’HAURIA D’ENSENYAR A LES ESCOLES DE CATALUNYA” ( J.C MORENO, CATEDRÀTIC ESPANYOL )

15.09.2008 – 08:13

“El castellà no s’hauria d’ensenyar a les escoles de Catalunya”

CARLES BELLSOLÀ

És madrileny i defensa la immersió lingüística en català. El catedràtic de la Univesitat Autònoma de Madrid Juan Carlos Moreno Cabrera ha publicat un llibre, El nacionalismo lingüístico (Península), amb una tesi profundament provocadora: que l’únic nacionalisme lingüístic que existeix a l’Estat és l’espanyol. I que és molt agressiu, com explica en aquesta entrevista amb eldebat.cat.

En què consisteix el nacionalisme lingüístic?
La idea que se sol tenir a Espanya és que el nacionalisme, lingüístic i en general, són les reivindicacions d’una sèrie de regions que s’han entestat, de forma obsessiva i exagerada, que es reconegui la seva llengua i la seva cultura. Perquè molts consideren que aquesta llengua i aquesta cultura estan ja reconegudes en la Constitució i que, per tant, tota aquesta insistència correspon a un desig de diferenciar-se que va en contra de la socieat de la globalització.

Però vostè, en canvi, sosté que hi ha un nacionalisme lingüístic per part espanyola.
Al titular així el meu llibre, segur que hi ha hagut molta gent que l’ha llegit amb la intenció de reafirmar les seves idees. Per a ells, la lectura del llibre pot resultar insuportable, perquè s’hi posa de manifest una cosa que està oculta, que és el nacionalisme d’Estat. Que no es reconeix com a tal perquè es parteix de la fal·làcia que, un cop establert l’Estat, en aquest cas, l’espanyol, es produeix un superació de totes les diferències ètniques i identitàries. Al llibre demostro que això és completament fals. No només l’Estat no ha transcendit la qüestió nacional, sinó que es basa en una nació, una cultura i una llengua concreta, que segueix sent la llengua castellana.


Així doncs, quina de les dues parts dóna més mostres de nacionalisme?

És que, segons la meva definició de nacionalisme lingüístic, no existeixen ni el nacionalisme lingüístic català, ni el basc ni el gallec. Per què? El principal tret definitori del nacionalisme lingüístic és considerar que la llengua pròpia és superior a les altres. Cosa que no té sentit amb raons estrictament lingüístiques. Aquesta idea, que procedeix de Menéndez Pidal, existeix en el nacionalisme castellanista. Però jo no la veig pas ni en l’anomenat nacionalisme català ni en el basc ni en el gallec. Jo no veig a ningú que digui que el català és superior al castellà linguísticament.

Cosa que sí fa el nacionalisme espanyol, segons el seu llibre.
El segon tret definitori és que, com la meva llengua és superior, estic fent un favor als altres si els la imposo. Tampoc no veig això en l’anomenat nacionalisme català. Els catalans no pretenen que es parli català a Màlaga o a Castella-la Maxa. Jo no conec cap catalanista que defensi això. En canvi, els castellanistes sí que defensen que el castellà sigui dominant a Catalunya, que en sigui la llengua principal. Tot i que això ho disfressen en parlar de “llengua de comunicació” o “llengua d’encontre”. Del meu llibre es dedueix que, si apliquem aquests criteris, no existeix el nacionalisme lingüístic català, basc ni gallec. Molta gent m’ha tirat en cara que no critico la “imposició del català”. Però, quina imposició? Si jo dic que a Castella es parli castellà, és això una imposició? Por tant, si els catalans diuen que el català ha de ser la llengua predominant a Catalunya, és això una imposició?

Però els nacionalistes espanyols no acostumen a dir obertament que el castellà ha de ser la llengua dominant. El que fan es argumentar els drets individuals dels parlants.
Es parla de drets individuals, però les llengües existeixen dins d’una comunitat lingüística, no es tracta d’individus aïllats. Si jo me’n vaig a Alemanya, puc tenir tot el dret del món a parlar castellà, però haig de parlar alemany.
Perquè m’estic integrant en un col·lectiu amb unes relacions lingüístiques on predomina l’alemany. Parlar de drets individuals en qüestió lingüística no té sentit. I quan critiquen que el català comenci a adquirir predomini en certs àmbits, ho fan perquè això comporta la pèrdua del predomini absolut, en aquests mateixos àmbits, del castellà. Quan critiquen això, tot i que no ho diguin obertament, estan posant de manifest que el que temen els castellanistes no és que el castellà desaparegui de Catalunya, com diuen ells. A ningú amb dos dits de front se li ocorre que el castellà pugui desaparèixer de Catalunya, és una estupidesa pensar-ho. En realitat, el que expressen és el seu temor que el castellà perdi el predomini absolut a Catalunya.

En canvi, sí que hi ha estudiosos que afirmen que el català corre cert perill d’extinció
Depèn de amb quines altres llegües el comparis. Si comparem el català amb l’aragonès, doncs no està en perill d’extinció. Però el català s’ha de comparar amb altres llengües del seu nivell demogràfic. El català és una llengua europea molt important des del punt de vista demogràfic i no està en perill d’extinció. Ara bé, als Països Catalans el català no és la llengua dominant, això està clar. I hi ha molts terrenys en els quals no aconsegueix fer-se amb aquest domini. Per domini no hem d’entendre res negatiu, sinó que sigui la llengua d’ús habitual, la llengua por defecte. Cosa que seria lògica. Quan es conviu amb una llengua poderosa des del punt de vista demogràfic, econòmic i polític com és el castellà, els avenços són molt difícils. Mai no es pot dir que el català estigui fora de perill, precisament perquè conviu amb el castellà.

Per aquest mateix motiu, són apropiades les mesures de foment de la llengua com ara la immersió lingüística?
L’única immersió lingüística que conec és la del castellà. A Catalunya no hi ha immersió lingüística. Si a Catalunya es fa servir el català a l’escola, això em sembla normal. Diríem que ensenyar en castellà a Madrid és immersió lingüística? Jo no ho diria pas. Per immersió entenem quan una llengua oficial no és la llengua de la població i s’obliga a fer servir aquesta llengua a l’escola, cosa que passa a molts països del món. A Nigèria, la llengua de l’escola és l’anglès, i qualsevol nen que es vulgui escolaritzar ha d’aprendre anglès. Que no el parla ni ell ni ningú de la seva família. Perquè l’anglès, i aquesta és la qüestió, no és una llengua de Nigèria, és una llengua imposada per les potències colonials. Però el català no és una llengua imposada per les potències colonials, és la llengua pròpia de Catalunya.

Vostè, al seu llibre, diferencia entre bilingüisme additiu i substitutiu. Quin és el cas a Catalunya?
El bilingüisme que es diu promoure des del centre és teòricament additiu. És a dir, que jo afegeixo la meva llengua a l’autòctona i totes dues hi conviuen. Però en el 90% dels casos, en realitat, és un bilingüisme substitutiu, en què és pretén que la llengua nova acabi substituint l’autòctona. Si a un nen català se l’educa en castellà, que hi ha molts més llibres, més programes de TV, més oportunitats, el que es propicia és que el nen digui: “Ah, jo parlo en català amb la meva família, però a mi el que m’interessa és el castellà, perquè em dóna més possibilitats. Precisament per això, el castellà no s’hauria d’ensenyar a les escoles de Catalunya. Ja sé que és dur dir-ho, que molta gent em criticarà per això, però és així. En aquests moments hi ha una situació de desequilibri molt forta en favor del castellà. Com ho corregim, això? Recolzant per igual totes dues llengües? Llavors es mantindrà el desequilibri. L’única solució és recolzar la llengua autòctona, la llengua pròpia, molt més que l’altre. Cau pel seu propi pes.

Però bona part de l’opinió pública espanyola té la percepció contrària, que el castellà és una llengua de segona a Catalunya i que està perseguit.
És que hauria de ser de segona, és clar que sí. Per les raons que ja he donat. Exactament igual que el català és una llengua de segona a Castella. A Madrid, si és que existeix, el català és una llengua de segona o de tercera. I això, a tothom li sembla molt bé. Que el castellà sigui u na llengua de segona a Catalunya, a mi no em semblaria malament. Però el cas és que no ho és, que segueix sent dominant en molts àmbits. La idea que el castellà s’ha perseguit a Catalunya és una manipulació ideològica. Qui ha anat a Catalunya sap que això no és així, però el qui no hi ha anat s’ho acaba creient.

Els mateixos arguments sobra aquesta ‘persecució’ del castellà no s’apliquen, per exemple, en el cas de Puerto Rico.
Què ocorre quan se xoca amb una nacionalisme lingüístic més poderós que el propi, com és el cas de l’anglès? Que, llavors, l’ideòleg del nacionalisme lingüístic de la llengua menys poderosa passa a utilitzar els mateixos arguments d’autoconsciència lingüística que fan servir els qui defensen les llengües perifèriques. Però, en aquest cas, ja no els semblen arguments nacionalistes. Quan jo defenso el castellà a Puerto Rico, amenaçat per l’anglès, no sóc nacionalista; quan fan això mateix els catalans, llavors sí que es considera nacionalista.

També se solen invocar raons de mercat o ‘darwinistes’, com diu vostè, per justificar el predomini d’una determinada llengua.
El nou discurs del nacionalisme es basa en criteris economicistes. Es diu que hi ha llengües que tenen un gran mercat i d’altres que el tenen petit. Això significa emprar criteris de la globalització capitalista, de veure-ho tot com a mercats, productes i clients. Així és com funciona l’economia, però el que no es pot fer és utilitzar aquests criteris economicistes en la cultura. Es com si al Museu del Prado un quadre hagués estat visitat per 5.000 persones i un altre, només per 50. I diguéssim: “Destruïm o baixem-lo al soterrani aquest quadro, que el visita molt poca gent”. La cultura no és economia, és una altra cosa.

Per què els escriptors en català venen tant pocs llibres a la resta de l’Estat?
Espanya no ha assumit el seu caràcter plurinacional. Si s’hagués fet una política plurilingüística de debò, als nens se’ls hauria ensenyat al menys a llegir i entendre les diverses llengües de l’Estat. Així, un adult escolaritzat seria capaç de llegir Josep Pla sense traduir. I un autor català podria vendre en la seva llengua a tot l’Estat. Així, els autors catalans no es plantejarien escriure en castellà. Ara, si un autor català, amb tot lògica, vol ser llegit el màxim possible, acaba escrivint en castellà. D’aquesta manera, la presència del català va desapareixent, i només es llegeix a Catalunya. I poca gent, a més.

Com ha estat rebut el seu llibre a la resta de l’Estat?
Pràcticament totes les ressenyes i entrevistes que he tingut han estat de Catalunya, Galícia o el País Basc. A la resta de l’Estat, el llibre gairebé no ha tingut cap incidència. A la gent li agrada llegir opinions que reforcin les seves pròpies, no pas opinions totalment contràries.

Armageddon anunciat?


Finalment es van destapant les diferents capes de la ceba que en un primer moment havíem anomenat com a “Crisi de les subprime”. Després de que la FED nord americana injectés els diners dels seus contribuents primer a Bear Stearns i després s’impliqués en les hipotecàries Fannie Mae i Freddie Mac, les essències del lliure mercat varen presidir la decisió de no evitar la fallida de Lehman. Ahir, de pressa i corrents després d’haver fallat l’intermediació amb un Pull bancari per injectar un munt de milions a l’asseguradora AIG, la FED en una decisió sense precedents va decidir de fet la seva nacionalització subministrant al moribund una injecció de vitamines de 60.000 milions de €. Però perquè a uns si i a altres no?.

El negoci d’AIG son les assegurances tradicionals, però la globalització dels mercats financers i comercials han provocat en els darrers anys que totes les entitats, siguin financeres, industrials o de serveis incorreixin en uns riscos excessius per a fer-los front de manera individual. AIG va irrompre en escena cubrint aquests riscos mitjançant productes financers amb noms realment estranys, un cop havien fet el càlcul del risc que per a ells representava una situació d’impagamanet normal, era evident que estaven davant un negoci molt clar, però amb el que no havien comptat és que els insovents creixerien com els bolets a nivell massiu i mundial i es varen quedar sense marge per a respondre.

De fet AIG basava el seu negoci de cobertura de risc en la tradicional por del sistema pels impagats i d’això n’havia fet un lucratiu negoci a curt termini però amb els peus de fang en el llarg. Tothom hi està pringat perquè qualsevol petita entitat de la Garrotxa havia venut a través dels intermediaris financers que van a treballar amb el seu Porsche i es vesteixen d’Armani de dalt a baix, els seus riscos a AIG o a d’altres entitats similars. Si AIG hagués hagut de tancar portes com ho va fer aquest dilluns Lehman les entitats que haurien contractat les assegurances de risc a AIG haguessin passat a ser, de la nit al dia els qui garantirien el cobrament del deute que havien volgut assegurar, ja us podeu imaginar, el col·lapse total!.

La filosofia neocom imperant promoguda des de els EUA per l’escola de Chicago i encapçalada pel inquietant Paul Wolfowitz, basava les seves argumentacions en l’autoregulació dels mercats i en la globalització del sistema, precisament els dos conceptes que han acabat fallant, el primer perquè s’ha pogut constatar que si no hi intervé l’Estat, avui estaríem parlant de un dilluns negre de conseqüències descomunals, el crack del 29 seria recordat com un joc de nenes al costat d’això i el segón és el que ha propiciat la seva propagació a nivell mundial sense cap aturador.

Estem vivint dies convulsos, als problemes financers s’hi afegeixen problemes d’escassetats, d’inseguretat, de desastres naturals i de guerres, a veure si al final els que ens predicaven l’arribada de l’Armageddon l’estaven encertant?

VENENO


Los que se dedican a fomentar la xenofobia usan habitualmente la mentira continuada para reforzar y aumentar el sentimiento de odio contra aquellos a los que se quiere combatir. Se trata de conseguir que la población deshumanice a los miembros de esa cultura o etnia diferente. Durante siglos, para muchas sociedades, los esclavos no eran seres humanos, y se vertían sobre ellos infinidad de leyendas malignas sobre su comportamiento y sus rituales salvajes. En la Edad Media, y ante las frecuentes epidemias, en algunos lugares de Europa se llegó a acusar a los judíos de envenenar masivamente los pozos de agua de los cristianos, por lo que fueron perseguidos con saña.

Desde hace tiempo el diario El Mundo se dedica a publicar de manera constante noticias relacionadas con la lengua catalana y siempre desde un punto de vista negativo. En ese diario son conscientes, de eso estoy seguro, de que fomentando el odio contra el catalán y su uso, están fomentando el odio contra la población que tiene esa lengua como propia. La manera de actuar de ese diario es, sencillamente, indigna, y creo sinceramente que antes o después la Justicia debería estudiar emprender algún tipo de actuación.

Antología del disparate

Cualquiera que se lo proponga y repase los ejemplares del diario de los últimos meses, encontrará material suficiente para componer una auténtica antología del disparate y la desinformación. Aunque otra manera más fácil y rápida puede ser ir a la página Web del diario en cuestión e insertar en su buscador palabras o frases como “catalán”, “escuelas catalanas”, “catalán, castellano”… Háganlo, el resultado no tiene desperdicio; y es que, quien encuentre una sola referencia positiva en relación al catalán o a los catalanes, tiene premio asegurado.

Catalanización de las Baleares

Hace una semana, por ejemplo, el medio de Pedro J. Ramírez denunciaba la “catalanización” de los libros de texto en Baleares y acusaba a algunos profesores de escoger esos libros donde, en algunos ejercicios, se mencionaba a Cataluña como ejemplo o como parte del propio ejercicio a realizar por el alumno. Ya ven que cosa más terrible.

Eliminar el castellano de los parvularios

El día que escribo este artículo, sin ir más lejos, el mismo diario asegura en un titular que “un decreto de la Generalitat elimina el castellano de los parvularios catalanes” dando a entender, en la misma noticia, que incluso los padres deberán usar el catalán de manera obligada. Pero es que desde hace meses, El Mundo viene “informando” de que a niños catalanes se les vigila para que no se vean tentados de hablar en español durante el recreo.

¿Un medio serio?

Seguramente usted, amigo lector, que será una persona formada, con criterio y que vive en el mundo real, dibujará una sonrisa en su rostro ante tamañas memeces. Pero también debemos preguntarnos, con preocupación, cuantas personas leerán ese periódico como si de un medio serio se tratase.

Tanto insistir…

A cuántas personas la lectura continuada de noticias falaces contra Cataluña y el catalán no les acabará produciendo un efecto mental nefasto. Y quién sabe si, a base de tanto insistir, algunos no acabarán creyendo que los catalanes, esos seres tan malignos que quieren imponer su extraña jerga al mundo civilizado, también se dedican por las noches a envenenar los pozos de agua de los buenos cristianos. Quien sabe, tal vez no falta tanto para leerlo en alguna portada.

Nota: al dia siguiente de escribir este artículo, El Mundo publicó una noticia asegurando que”el bilingüismo provoca tartamudeo“.

Jaume Pros en elplural.com

LA MUTACIÓN DE PARADIGMA POLÍTICO


FUENTE: DESPUÉS DE LA PASIÓN POLÍTICA (JOSEP RAMONEDA).

¿Por qué se descompone lo que podríamos llamar el paradigma político? Aunque se haya querido pasar de puntillas sobre la idea, Carl Schmitt tiene razón: la política moderna se ha construido sobre la oposición amigo-enemigo, que era la figura política correspondiente al período de máxima intensidad de la lucha de clases. La democracia representativa corresponde a este modelo, así lo expresa el eufemismo topológico derecha-izquierda. ¿Se ha agotado el paradigma? La confrontación de clases sigue siendo la contradicción articular del sistema, aunque ya no se prestan tan fácilmente a la representación política en términos de oposición simple, porque los cambios en la división y distribución del trabajo han producido la emergencia de muchos grupos de intereses diferenciados dentro de cada uno de los bloques contrapuestos. “Con la sociedad del riesgo –dice Ulrich Beck-, los conflictos de distribución de los bienes sociales (ingresos, puestos de trabajo, seguridad social), que explicitan la contradicción fundamental de la sociedad, es decir, la interclasista, son recubiertos por los conflictos de distribución de los daños colectivamente producidos (conflictos de atribución)”. ¿Son estas razones suficientes para que la política haya perdido su colorido y su urgencia?

El paradigma político estaría en proceso de mutación. ¿Hacia dónde? Alain Touraine habla de transición liberal; Ulrich Beck, de proceso de individualización y de incertidumbre camino de la sociedad de riesgo; Francis Fukuyama, de la gran disrupción en el proceso de fin de la historia.

Según Touraine, la derecha habría aprovechado el período de desconcierto de la izquierda para someter a la ciudadanía a un cursillo de reciclaje doctrinal acelerado y para imponer una depuración general del Estado. En lo segundo han demostrado menor eficiencia de la esperada: pese a las transferencias de poder a las oligarquías económicas, los Estados siguen manteniendo invariable su cuota en los PIB nacionales. Sin embargo, en materia ideológica han conseguido convertir en lugares comunes sus tópicos ideológicos: desregulación, productividad, competitividad, control del déficit y una idea de libertad que comienza y acaba en el trabajo. La izquierda reformadora, que de pronto ha descubierto que los ricos también tienen madre, aplaude con entusiasmo. El emprendedor –como dicen en un enternecedor eufemismo para evitar la palabra empresario- es el nuevo héroe de nuestro tiempo. La izquierda se habrá librado de viejos prejuicios, pero ha adquirido otros. ¿La transición liberal como fumigación necesaria para el retorno de la política? ¿La política para poner orden al desorden de la transición?

¿O, como piensa Ulrich Beck, y como repiten algunos políticos, que canturrean la canción sin conocer la letra, el futuro está en la sociedad del riesgo? Hay palabras que suben como globos en el universo político-mediático. Riesgo es una palabra que ahora toca, porque además conjuga con aventura y con peligro, que son dos tópicos recurrentes de la publicidad en una sociedad ansiosa de emociones siempre y cuando sean controladas. Porque la palabra “riesgo” va directamente vinculada a la idea de seguridad. No en vano su lugar natural es la jerga de las compañías de seguros.

Hagamos justicia a Ulrich Beck. Cuando los políticos –especialmente los de izquierda- hablan de riesgo están haciendo un guiño a los empresarios, como si el riesgo supremo fuera que los que tienen dinero lo arriesguen. Y como si éste fuera el modelo social a seguir. La promesa del self-made-man que supo arriesgar desde la nada y acabó supermillonario no es más que una leyenda del american way of life para culebrones televisivos. Que el espabilado se la juega y, a veces, gana, es una obviedad: no hace falta pedir votos para proclamarla. Convertirlo en personaje ejemplar, como predican algunos políticos de izquierdas, ante la incapacidad política –o falta de voluntad- de afrontar la evidencia de la desigualdad es lamentable.

Pero del papelón de tanto político de guiñol, no tiene Beck ninguna culpa. Beck constata dos cosas que, en cierto modo, van juntas: el proceso de individualización sigue y la incertidumbre crece. ¿Por qué crece la incertidumbre? Porque los riesgos de las decisiones que se toman son cada vez mayores por el enorme potencial adquirido para actuar sobre la naturaleza y sobre los demás y porque en el proceso de individualización el hombre se siente cada vez más desamparado. El impacto de los riesgos antropológicos (aceleración del tiempo vital), Personales (crisis de las instituciones de acogida), sociales (flexibilizaciones y desregulaciones), técnicos (alimentos, biogenética) Y globales (destrucción del entorno) es tal que se puede hablar legítimamente de una adicción existencial” a la normal inseguridad del hombre.

La aparición en este contexto amenazador del neonacionalismo y del neofascismo no preocupa especialmente a Beck: la revitalización de lo ancestral -“que brota  del reflejo de encapsulamiento producido en vista de los difusos peligros globales”- no es siquiera un muro, es “la ilusión del muro” contra “la realidad de un único mundo”. ¿Qué encontramos en la sociedad de riesgo? La sociedad de riesgo es el fin de la linealidad; por tanto, en cierto modo, de las certezas. En ella “se confrontan ‘elementos de construcción’ modernos con elementos de contramodernidad”. Nada es irreversible, nada es simple. La gran disrupción descrita por Fukuyama, que acentúa la inseguridad del sujeto perdido en el mundo, es perfectamente compatible con la creación de formas arcaicas o retrógradas de pertenencia expresadas en puritanismos y fundamentalismos éticos.

De modo que, utilizando el lenguaje de Ulrich Beck, el espacio político moderno se ve modificado por dos factores: el aumento de la incertidumbre –tanto personal como colectiva- y la paulatina sustitución de la conjunción “o” (amigo o enemigo) por la conjunción “y”. ¿Se dan realmente las condiciones para pasar de la confrontación a la cooperación? ¿O esta metamorfosis adelanta la fantasía marxista de la sustitución de la política por la administración de las cosas?¿Puede hacerse esta transformación a través de la democracia? ¿O estamos anunciando una nueva utopía que pasa por la liquidación de la política y la neutralización de la democracia?