COLAPSO… ¿CIENCIA FICCIÓN?


El hecho es que todo el sistema financiero de Occidente, pero en especial el de los Estados Unidos de Norteamérica, había llegado a un grado de vulnerabilidad sin precedentes desde la década de 1920. El estado de los Bancos era, naturalmente deplorable; el de los bancos más grandes de Norteamérica era una bomba a punto de estallar. La estupidez de prestar dinero a largo plazo y recibir depósitos a corto plazo de prestar dinero bueno contra malo para evitar cancelar deudas sin pagar, de derramar miles de millones de dólares en los paises en desarrollo, efectuando préstamos a gobiernos que no podían pagar la deuda ni durante el siglo XX ni en el siguiente, de comprar los cheques y bonos de las municipalidades en bancarrota para quedar bien con los políticos…, todas estas prácticas estaban dejando a los Bancos expuestos al agotamiento de sus depósitos. Continua llegint “COLAPSO… ¿CIENCIA FICCIÓN?”

EL MANIFEST DE LA MANIFESTACIÓ DE L’11 DE SETEMBRE


09.09.2008
Manifest: “Som una nació, volem Estat propi!”

Avui, Onze de Setembre de 2008, fa 294 anys que els Països Catalans vam perdre les nostres estructures d’Estat, la nostra capacitat legislativa, el control econòmic dels nostres recursos i l’oficialitat de la nostra llengua. Avui, malgrat que hem recuperat una part de les nostres institucions seculars, el marc jurídic i polític espanyol continua limitant el nostre benestar i el nostre desenvolupament cultural.

Així, la llengua catalana perd força i prestigi i veu reduït el seu ús social mentre que les institucions espanyoles enceten una ofensiva cultural d’homogeneïtzació al voltant d’una llengua única, considerada superior. La diferència entre els impostos que la nostra ciutadania ha de pagar i els serveis públics que rep representa un veritable espoli, sense parangó en el món occidental. Aquest espoli afecta diàriament a la vida de les persones. Així, centenars de milers de persones viuen per sota del llindar de la pobresa, la classe mitjana es veu obligada a un sobreesforç de finançament privat dels serveis bàsics, les empreses han d’afrontar els reptes de la globalització sense les infraestructures imprescindibles, i es dificulta el procés d’integració de la immigració. Continua llegint “EL MANIFEST DE LA MANIFESTACIÓ DE L’11 DE SETEMBRE”

Eso sí es una crisis


EL CRISOL    –    Pascual Mogica Costa

                

    ¿Cuando serán capaces muchísimos españoles de quitarse de encima ese complejo de inferioridad que, paradójicamente, les lleva en muchas ocasiones a creer que somos los primeros en todo? Cosa extraña, pero cierta.

     Digo esto por que en estos momentos eso que algunos han dado en llamar oposición al Gobierno, me refiero al Partido Popular y en particular a su presidente Mariano Rajoy y al resucitado Cristóbal Montoro, van asustando y alarmando al personal, cuando la realidad de la situación la conocemos todos los españoles por que en mayor o menor grado estamos pasando la crisis y sabemos en la medida que nos afecta y en que escalón se halla.

     Pero resulta que como he dicho al principio, el complejo de inferioridad de muchos nos conduce sorprendentemente a creernos los mejores hasta para creer que nuestra crisis es la peor de todas.

      La que en realidad es una crisis sería, grave y muy alarmante, es la que están sufriendo en USA. Todos sabemos que el Gobierno de Bush se ha visto obligado  actuar de bombero y que ha tenido que hacerse cargo de las dos más importantes instituciones de créditos hipotecarios para evitar un verdadero crack que hubiese tenido repercusiones en todo el mundo. A esto se la añade la quiebra del que fuera el cuarto banco más potente de los EE UU, el Lehman Brothers, que ha dejado las bolsas como si por ellas hubiese pasado un tsunami, y lo que te rondaré.

    Lo que no acabo de entender es como con la afinidad y las buenas relaciones del PP con Bush, este no haya pedido que Rajoy y Montoro se desplacen a los EEUU para que les ayuden, con sus brillantes y célebres “baterías” de soluciones, a enderezar el rumbo de la economía del país más rico del mundo. La verdad, no lo entiendo; si yo contara entre mis amigos con eminencias y cerebros privilegiados en economía del calibre de Rajoy y de Montoro no dudaría ni un momento en acudir a tan ilustres personajes, para eso están los amigos, para aprovecharse de ellos.

   En cualquier caso sería muy conveniente que ya que Bush no les llama debería ser el Gobierno español quien les comisionara para que se personaran en Washington y que aprendieran sobre el terreno lo que es una verdadera crisis económica, para que de este modo cuando se les ocurriera presentar otra “batería” de soluciones hacer que estas sean efectivas ya que sus “baterías” están más inspiradas en hacer dinero a través del timo del “tocomocho” y de la “estampita” que en otra cosa.

                                                    

Oportunitats perdudes


reflexions.jpgEn una pel·lícula dels anys d’or del cinema de western nord americà, “Horizontes de grandeza” el Charlton Heston li deia a Gregory Peck després de una baralla a cops de puny  en disputa per l’escultural Carroll Baker, “Noi, trigues molt a acomiadar-te” referint-se que encaixava molt bé els cops. Quan una persona dedica massa temps i esforç per a dir que se’n va de un lloc i justificar la seva decisió, tinc l’experiència de que el que no vol precisament és marxar, si no que li manyaguin el llom. Aleshores perquè disfressar la situació?.

Les relacions personals solen ésser complexes i ho son no per culpa dels altres si no per que nosaltres mateixos les compliquem, a vegades sense saber ni a on ni com, pel camí es perden les afinitats, les simpaties transmuten en manies i les complicitats en una llosa difícil de carregar.

 

Si a això hi afegim que un espai tan poc personal com poden ésser un foro o un bloc, a on al darrera de una pantalla no et veus la cara amb el teu interlocutor, l’atreviment pot resultat molest, groller, ofensiu i empipador més si el que hi intervé el que busca no és la trifulca ni la desqualificació, si no l’intercanvi d’idees i l’enriquiment personal, cosa que a vegades no tothom entèn.

Va molt be treure la bilis de tant en tant, purifica per dins, però quan l’únic que supura per la boqueta de pinyó quan s’obra és precisament això, el qui té el problema no és mai l’interlocutor si no nosaltres, val més la pena parar per a reflexionar i treure’n els ensenyaments que el nostre senderi ens doni a entendre i mirar d’aprofitar-los.

En la vida ens topem amb tot tipus de persones, unes valen la pena i d’altres no, em quedo amb aquelles que m’aporten coses que em fan crèixer i m’ensenyen, sigui de pròpia collita o de la d’altres que hi entenen més que jo i que en definitiva ens fan ésser a tots millor. Però fins i tot les dolentes ens fan de mestre si ets prou humil per aprendre de segons quines situacions.

Dir la darrera paraula no ens dona la raò ho fa el no entrar en conflicte entre els nostres pensaments i els nostres actes, posar d’acord el cap i el cor, arrenglerar el que fas amb el que penses i actuar en conseqüència amb això i a vegades també, quan la situació esdevé massa tensa, saber comptar fins a deu perquè no sorgeixi de dintre l’homenot barroer que mossega i digui coses que ja no tenen volta enrere, potser callar seria molt millor (o potser no).

Fins i tot els registres personals de les nostres vivències ens poden fer llegir una amenaça a on no n’hi ha cap o un retret en paraules que no el contenen o tenir la predisposició a la baralla quan l’altre no en té cap intenció (quan un no vol ….). A la fi aquí hi estem per quatre dies i tots som de carn i ós tot i que a vegades ens refugiem en l ’Olimp dels déus pagans , convivint amb criatures i faunes de difícil definició, tot s’hi escau a la vinya del senyor.

No sigui que ens despertem un bon dia al matí per a comprovar que ni el pas de la vida ni els anys no ens han fet més savis, solament més grans.