Apuntes para un discurso histórico


ANTONI Bassas

Catalanas y catalanes perplejas y perplejos: parece ser que antes, quan venia un altre juny, solíamos esmolar ben bé les eines y tremolava l’enemic en veient la nostra ensenya.
Ahora, en cambio, cada vez que se acerca la negociación de un nuevo sistema de financiación, nos hacemos un lío enorme con la piedra de afilar y la hoz, de modo que el equipo de segadores se presenta autodiezmado a la batalla. Tampoco sabemos muy bien qué bandera enseñar al enemigo: ¿la estelada a secas o con un burro con un gran paquete? Tengo consellers, como Saura, que izarían la bandera blanca, o Castells que está que se tira de la moto e izaría la pirata, mientras que yo, francamente, tras ver cómo el Ejército español rinde honores al jefe del Govern de Andorra cuando va a las cumbres iberoamericanas, pondría la andorrana con gusto. También hemos pensado en coser una bandera con las 7.616.299 tarjetas sanitarias, como recordando que tenemos al personal médico yendo por los hospitales con una hoz, pero para cortarse las venas. Pero quizá no sea necesario: estoy seguro de que el sentido social de los socialistas españoles impedirá que en nuestras escuelas y ambulatorios falte de nada.
De todos modos, el enemigo hace ya tiempo que no tiembla al ver nuestra enseña. Y, entre nosotros, lo de la desorientación debe de ser verdad, porque más de uno me ha preguntado: “¿Enemigo? ¿Qué enemigo?”. Yo creo que es culpa de tantos Juegos Olímpicos por la tele este verano. ¿A quién no le cayó la lagrimita con el espot de Gasol y lo de “está muy bien que tu país te admire, pero es mucho mejor que el mundo admire a tu país”?
En este punto, y para acabar, un saludo muy especial a la estudiante de Lleida Paula Estruga, rechazada por la Universidad de Sevilla porque en el expediente académico que presentó las notas estaban en catalán. Paula: estamos contigo. Piensa que algún día tus hijos vivi- rán en un Estado plurinacional (y si no son tus hijos, siempre serán tus nietos). Y, por último, también saludo a todos a los que este verano les han servido un café con leche en lugar de un café con hielo. Que tengáis una buena Diada.

Anuncis

TORT, TRETZE CASES I TRES MORTS (Artícle del Sr. Nuncamàis)


Sr. Nuncamàis penjo els videos que vostè demana.

¿Aznar, un seductor?


EL CRISOL    –    Pascual Mogica Costa

               

    Resulta curioso, de pronto los periodistas que se centran más en los temas políticos se han pasado a las páginas “rosa”.

    Todo comenzó con el embarazo de la hija de Sarah Palin, que no es otra que la que ha conseguido ser la primera mujer propuesta para ser vicepresidenta de las EEUU por que así lo ha decidido el aspirante demócrata a la presidencia, McCain. Hasta ahora solo se hablaba de Barak Obama y ahora solo se habla de Sarah Palin y del embarazo de su hija de diecisiete años.

     Pero los españoles no vamos a ser menos y la prensa española, en general, se ha hecho eco de la noticia que ha difundido el diario marroquí “L`Observateur” en el cual se dice que la ministra de Justicia francesa, Rachida Dati, está embarazada y que el padre de la criatura es Aznar. Como era de esperar el ex presidente ha puesto el grito en el cielo y por medio de la Fundación FAES, que por lo visto también se dedica a estos menesteres, ha dicho que esas informaciones son de “una total y completa falsedad”.

       Aunque me cueste reconocerlo he de decir que estoy de acuerdo con FAES, yo a Aznar no le veo como un seductor y mucho menos con el suficiente “gancho” como para “engatusar” y llevarse a la cama a toda una ministra de Justicia de Francia. Y repito que no le veo como un seductor porque, a la vista está, el hombre es bastante soso y aunque lleve “melena” no es precisamente un Antonio Banderas. El único “atrevimiento” que se permitió con una mujer y que se le conoce públicamente a Aznar, fue en aquella ocasión en que introdujo un bolígrafo en el escote de la periodista Marta Nebot de “Cuatro”. Pero esta declaró en su día que Aznar lo hizo con una mirada enigmática, en ningún momento dijo que lo hiciera con una mirada insinuante.

    Sinceramente, no creo que Aznar sea el guapo y atractivo varón del cual todas las mujeres se enamoran y desearían tener un hijo suyo. De Aznar solo se puede enamorar una mujer de la talla de Ana Botella y esta mujer es irrepetible.

                                                         

TOR, TRETZE CASES I TRES MORTS


<!– @page { size: 21cm 29.7cm; margin: 2cm } P { margin-bottom: 0.21cm } –>

Fa pocs anys vaig llegir un llibre titulat Tor, tretze cases i tres morts, que era la versió en paper, notablement ampliada d’una emissió televisiva sobre el mateix tema.

El reporter de TV3, que disposa, segons les seves manifestacions d’una gran quantitat de material informatiu que no li “cabia” ni en l’emissió informativa ni en el llibre, ens fa una detallada descripció d’una sèrie d’assassinats, que sembla que no es limiten a tres, sinó que n’hi ha encara algun més al que pot atribuir-se el mateix fonament.

El llibre, que és el que ara encara recordo una mica furga en el mòbil i els sospitosos dels tres assassinats.

Tor és un poble abandonat sobretot a l’hivern per unes condicions climatològiques duríssimes amb temperatures de molts graus sota zero, emplaçat en la vall de la Noguera de Tor que, com es pot veure, porta el nom del poble.

La proximitat a les estacions andorranes d’esquí va fer que en un cert moment algun personatge tèrbol, s’interessés pel bosc de Tor, amb la intenció d’afegir-lo a les mencionades estacions per fer-ne un gran complex d’esquí.

El bosc de Tor és un bosc comunal, i els copropietaris són els habitants del poble; tanmateix es dona el cas que el poble està abandonat o gairebé abandonat en arribar l’hivern, la qual circumstància, conjuntament amb les perspectives de negoci per la construcció de la futura estació d’esquí va originar tot un seguit de fets que varen desembocar en els assassinats, després d’unes decisions judicials discutibles que varen donar la propietat a un sol dels personatges relacionats amb el poble.

La trama del llibre és apassionant, amb un seguit de pinzellades vigoroses que van dibuixant sospites, ambicions i males intencions. L’enjòlit és fort des del començament fins a la fi a la arribem sense saber qui es/són l’assassí/assassins. Més d’un personatge sembla tenir motius per haver comès assassinat encara que a la fi tot queda desdibuixat en un conjunt de sospites, de les que emergeix només una realitat: els morts.

Amb motiu de la meva presència a Tremp, a l’Hospital Comarcal per assistir un familiar pròxim, vaig tenir ocasió de conèixer un dels personatges de l’apassionant trama policíaca, un home ja vell que va passar dies en el centre sanitari per posar remei a la seva salut maltractada pels anys. És un dels possibles copropietaris de la Muntanya de Tor, al que el jutge no va reconèixer els drets que pretenia. Un tipus ferreny de muntanya, un caràcter interessantíssim.

Jo em limito a fer una ressenya maldestre del que recordo de l’escenari descrit del llibre, atès que res no hi ha clar sobre les sospites de l’autoria que esquitxen tot un seguit de personatges. El que si sembla que queda clar, segons l’autor del llibre és l’ambient de violència que vivia el poble en el que estaven immersos els principals actors del drama.

Avui vinc de Tor. Era una visita que volia fer des de fa molt temps, portat per aquesta especie de llegenda que se sobreposa a la lamentable realitat dels cadàvers.

Hi hem anat, la meva dona i jo acompanyats de dues netes de setze i dotze anys. Des d’Esterri d’Àneu hem baixat fins a Llavorsí on hem pres la carretera de Ribera de Cardós, després hem seguit pel trencall d’Alins i, en aquest poble hem engolfat l’estreta carretera, de dotze kilòmetres, en part asfaltada i en part en estat lamentable que porta fins a Tor.

El primer que hem pogut veure és un rètol, a l’entrada del poble que diu, amb un cert orgull, “Catalunya, mil anys d’història. Tor ja hi era” mostrant així la satisfacció d’una història mil·lenària.

Les cases són les típiques cases pallareses, d’una bellesa rònega, amb els seus enllosats de pissarra que les cobreix; estan disseminades al llarg del riu Noguera de Tor que amb la seva remor del moviment d’aigua posa una nota bucòlica al paisatge fa temps ensangonat pels crims causats per l’ambició. Una esglesiola romànica dona fe de la presència secular del cristianisme

Hem passejat llargament pel poble, en el que, entre quads, tot terrenys i algun modest turisme com el meu Xsara hi havia potser una dotzena a una dotzena i mitja de vehicles. Feia una fresca deliciosa encara que el sol picava de valent, fet típic dels poble muntanyencs.

Avui, l’endemà del viatge, quan estic continuant aquest escrit, fora el termòmetre m’ha informat de la temperatura a Esterri: vuit graus sobre zero.

Seguint amb la visita a Tor, hem anat baixant amb el vehicle, parant-nos de tant en tant a recollir orenga, aquesta herba meravellosa que, afegida als menjars els fa tant saborosos. N’hem collit un bell ram que assecarem amb cura i que triturarem i passarem per un sedàs per tenir un additiu per millorar el gust del tomàquet amanit, la carn a la brasa i una infinitat de plats que agraeixen la seva presència.

Hem triat una ombra i unes pedres on seure i hem dinat amb bona gana: truita de patates, llom embotit, pernil i pa amb tomàquet, 250 cc de cervesa – quantitat que no arriba a ser perjudicial per la conducció– una nectarina i una pruna i, amb bon ànim, prenem altra vegada la infernal carretera de baixada.

Un dia meravellós en el que ens hem submergit en els més de mil anys d’història, en les meravelles de la natura i en el misteri d’uns assassinats no resolts.