VA PER TU, CARMETA!


   

Conte de Nadal. Escrit per Lavinia i publicat al web relatsencatala.com

Les festes nadalenques no em deixen indiferent, però no m’agraden, m’entristeixen, perquè penso en la gent que em falta que ja són molts. Des de molt petita que me’n falten, i tot i que ara tinc els meus propis al meu entorn, desitjaria que aquests dies passessin ràpid com un llamp, però són aquí i no me’n sé desfer perquè visc envoltada d’éssers i de llums i de consumisme per arreu (això últim ja ho sap tothom!!), per tant escriure alguna cosa sobre aquests dies no sé pas com enfocar-ho perquè una malenconia, que no demostro pas, m’enxampa de ple.

Ara Barcelona és una catifa de fulles seques dels plàtans que s’han desprès del brancam i de llums de molts colors a determinada alçada. Consumisme pur i dur!( Ja ho he dit, oi?). Però penso en la quitxalla que té dret al seu bocí de tendresa i de consumisme ja que, no ens enganyem, ells tenen dret a les dues coses perquè és el que necessiten i el que veuen. ¿Què els hem de donar, doncs?

Recordo que una vegada vaig recitar a dalt d’una cadira el vers de Nadal i em van donar un munt de calerons i no sabia què comprar-me perquè sóc gastadora de mena, sóc consumista i no me’n sé estar i, llavors, en tenir-ne tants, em vaig recordar del poema de Salvat-Papasseit que havia acabat de recitar. La meva àvia, que m’havia criat, m’ho va veure i me’l fa fer tornar a dir, però no a dalt de la cadira, sinó a cau d’orella:

“Sento el fred de la nit
i la simbomba fosca
(…)
Demà posats a taula oblidarem els pobres
– i tan pobres com som –
Jesús ja serà nat
ens mirarà un moment a l’hora de les postres
i després de mirar-nos arrencarà a plorar!”

Després em va dir “Recorda, mosseta, aquest és un dia d’oblit que gasta falsa alegria. No l’escatimis mai. Tothom un dia com aquest té dret a ser feliç, si Jesús plora és per tots nosaltres”. Davant de la taula hi havia el pessebre. L’havíem fet ella i jo, amb un riu, la cova el nen Jesús, la Mare de Déu, Sant Josep… No hi faltava “ningú”. Llavors em vaig adonar que Nen nostre no plorava!! No hi havia dret!!

Ho faig. Segueixo el seu consell, com també faig un pessebre a casa meva amb les mateixes figures, velles, tendres que no parlen, ni ploren però m’omplen de records i em fan parlar i plorar a mi. Tampoc no hi ha dret, oi?! I miro als meus i sospiro i somric i brindo amb cava i dono i obro regals… Faig el que haig de fer… Però quan miro al món… Déu!! Ploro, jo!.