LA BURGESIA CATALANA DIEM PROU, SOM UNA NACIÓ


 [foto de la noticia]

http://www.elmundo.es/albumes/2007/12/01/manifestacion_cataluna/index_1.html

Jordi Pujol, Marta Ferrusola, Heribert i Rigol

Son la vieja guardia pero son representantes de una lucha que hara vencedores a la burgesia catalana, ellos son los que estan situando sus peones en el tablero del territorio de Catalunya, seran los autenticos protagonistas.

Los trabajadores haran de comparsas, con una senyera querida, con una lucha para conseguir ¡¡LLIBERTAD, ANMISTIA i ESTATUT D’AUTONOMIA!! ¿Para qué? y ¿Para quien?

La salida de La Caixa del capital del Sabadell ha permitido a un nutrido grupo de representantes de la burguesía catalana hacerse con el control de la entidad. Una institución que, a lo largo de este año, ha sido objeto de continuos rumores sobre su futuro accionarial. Deseado por la competencia, el cuarto banco del país por capitalización bursátil -10.119 millones de euros, al cierre de ayer del mercado-, acaba de conformar un núcleo duro para protegerse de operaciones hostiles. De esta manera, se consolida como primera entidad privada en Cataluña, tras los sonoros fracasos, en el pasado, de Banca Catalana y, más recientemente, Eurobank.

El grupo de millonarios de la alta burguesía catalana, dirigido por el propio presidente de la entidad, Josep Oliú, está compuesto por él y por los integrantes del pacto de familia que costosamente vio la luz el verano pasado, cuando trascendió el interés de varios empresarios afincados en la región por defender a la institución. Es el caso de José Manuel Lara (Planeta), Isak Andik (Mango) o de Joaquín Folch Rusiñol (Pinturas Titán). De momento, este grupo se ha hecho ya con el control del 15% del Sabadell, tras adquirir, en una primera fase, el 7,69% del capital en poder de La Caixa. La caja ya tiene compradores para el 4,5% restante que aún le queda del banco y del que, previsiblemente, se desprenda la semana próxima, cuando proceda al reparto, entre el núcleo duro, de las acciones correspondientes a ese paquete. La fórmula adoptada por el Sabadell hace que la entidad se sume a la lista de competidores que, como el Popular, el Pastor o Bankinter, utilizan mecanismos de control accionarial parecidos para frenar asaltos hostiles. Fundaciones, sindicaciones o sociedades de control familiar son el pilar, de momento, de la independencia de estas entidades. El esquema, por tanto, se repite en el grupo catalán que, tras las compras, Lara pasará a tener el 2,7% del capital; Andik, el 2,3%; y Folch-Rusiñol, el 1%.

SOM UNA NACIÓ I DIEM PROU


[foto de la noticia]

¿Es millor la burgesia catalana que l’espanyola? ¿Qui decidirà? ¿Que decidirà?

¿I els treballadors que vivim i treballem a Catalunya en que ens beneficiarà?

http://estaticos02.cache.el-mundo.net/albumes/2007/12/01/manifestacion_cataluna/1196533207_extras_albumes_0.jpg

UNA INVITACIÓ A ACTUAR


Fa molt poc he donat notícia un full volant de http://www.catalunya.accio que he recollit a la manifestació.

Us convivo a col.laborar-hi. Jo ja ho he fet.

He firmat les dues cartes a les institucions catalanes i europees.

Per facilitar la feina a qui vulgui fer-ho també, incloc a continuació la carta als polítics catalans i la traducció al català de la carta a la UE.

La primera carta va dirigida a:

Sr. José Montilla (President del Govern)
Sr. Josep-Lluís Carod-Rovira (Vicepresident del Govern)
Sr. Antoni Castells i Oliveres (Conseller d’Economia i Finances)
Sr. Joaquim Nadal i Farreras (Conseller de Política Territorial i Obres Públiques)
Sr. Ernest Maragall i Mira (Conseller d’Educació)
Sra. Marina Geli i Fàbrega (Consellera de Salut)
Sr. Ernest Benach (President del Parlament de Catalunya)
Grup parlamentari de CiU
Grup parlamentari Socialistes
Grup parlamentari d’ERC
Grup parlamentari Popular
Grup parlamentari d’ICV
Grup mixt
Sr. Rafael Ribó i Massó (Síndic de Greuges de Catalunya)

i diu:

Distingit Sr./Sra.:

Aquesta carta no és una carta qualsevol. Aquesta carta és el pitjor missatge que pot rebre un servidor de la “cosa pública”. I ho és perquè les meves paraules són les de qui ha perdut tota confiança en vós i se sent orfe de representació. La sensació que experimentem és que heu abandonat els catalans a la seva sort.

Sabeu prou bé quin és el caos que es deriva de la situació insostenible de les nostres infraestructures, així com l’estat llastimós del nostre sistema sanitari o educatiu. Per si ho ignoreu, he de dir-vos que en tot això ens hi estem jugant el nostre progrés i benestar econòmic, la nostra salut i el futur de les properes generacions de catalans. Sou conscient de tot plegat? Davant d’aquest estat d’emergència que vivim, el que hem vist per la vostra part és únicament la defensa d’uns interessos personals o de partit. Ni vós, ni cap dels dirigents polítics de Catalunya ha tingut el coratge d’encarar-se obertament amb una situació en la què, entre d’altres moltes coses, s’ha tractat com a simple bestiar desenes de milers de catalans usuaris dels servei de rodalies. La vostra ineficàcia a l’hora de resoldre situacions que afecten directament la vida diària del país (trens, aeroports, autopistes, llistes d’espera en la sanitat, etc.) no només ens perjudica psíquica i físicament sinó que també fa que envermellim com a poble. Ens feu sentir vergonya col·lectiva donat que molts poden pensar que tenim els dirigents que ens mereixem.

Aquest greu col·lapse que avui afecta el nostre dia a dia l’heu volgut emmascarar mitjançant picabaralles purament partidistes. La culpa, dieu, és d’aquells que no són del vostre bàndol. En tots els casos us treieu les puces de sobre i mai existeix cap responsable de res. L’objectiu sempre és mantenir la cadira peti qui peti. Ara però, ja no ens podeu enredar més. Tenim proves més que suficients de la vostra inoperància i no podeu amagar per més temps que l’espoliació fiscal practicada amb el Principat de Catalunya situada l’any 2005 en 19.177 milions d’euros (52 milions d’euros diaris) pels governs d’Espanya, siguin del color que siguin, són la principal causa d’aquestes penúries que sofrim. Si, a més a més, veiem que l’acumulat entre els anys 1986 i 2005 ascendia a 191.000 milions d’euros (euros amb valor del 2005), no podem menys que preguntar-vos: com heu estat capaços de permetre el nostre empobriment? Tant poca és la consideració que teniu pel poble de Catalunya?

En un país on existís una autèntica democràcia en tots els ordres us diria que heu perdut el meu vot i demanaria que dimitíssiu. Però aquí aixó no té cap valor. Sabem perfectament que no plegarà ningú i heu demostrat que poc us importa que el 50% del poble que dieu representar s’abstingui i que l’altre 50% vagi a votar-vos amb una pinça al nas. Per tant, no us demanem res, simplement perquè com diu la veu popular “d’on no n’hi ha no en pot rajar”. Ara, en aquests moments, aspirem tan sols a que no empitjoreu més la nostra situació.

Amb tot, no ens resignem a la trista condició del “pagar i callar” a la qual segurament ens voleu reduir. La nostra veu la farem arribar allà on calgui per tal de garantir un futur digne per nosaltres i pels nostres fills, el qual sabem perfectament que passa exclusivament per assolir la independència de Catalunya i abandonar el trist paper de colònia al qual heu abocat el nostre poble amb les vostres polítiques pusil·lànimes. És per això que esperem ser milers i milers els catalans que, farts de no veure la solució als nostres problemes en els responsables de casa nostra, farem saber al Vicepresident de la Comissió Europea i Comissari Europeu de Transport, Sr. Jacques Barrot, quina és la patètica situació que travessa Catalunya. Esperem trobar en ell la ferma consciència de servidor públic que, per desgràcia, no existeix avui entre nosaltres.

Atentament,

Nom Cognoms
DNI
Població
ComarcaDistingit Sr./Sra.:
La segona és la que trasncric a continuació:

Att: Sr. Jacques Barrot
Vice-President of the European Comission and European Comissioner for Transport
Distingit Sr. Barrot:
En la meva condició de català/na i europeu/a em veig en la necessitat de posar-me en contacte amb vós donat que el poble de Catalunya, en aquest moments, viu una situació d’emergència. Aquesta carta el que reclama és JUSTÍCIA, atès que no ens trobem en la mateixa igualtat de condicions que la resta de ciutadans europeus.
Tenim constància que esteu al corrent de l’estat llastimós de les actuals infraestructures catalanes. No només estem patint un autèntic calvari ferroviari a causa de les obres del TGV en la seva entrada a Barcelona que arriba amb uns quants anys de retard. La nostra tragèdia es concreta també en els col·lapses que pateixen diàriament el servei de trens de rodalies, l’aeroport d’El Prat, les nostres carreteres i autopistes
i les principals entrades i sortides de la ciutat de Barcelona. Sense oblidar tampoc la precària i alarmant situació del sistema sanitari i educatiu català que afecta directament la nostra salut i el nostre futur com a societat.
Tot això, tal i com ha reconegut públicament el vostre col·laborador el Sr. Étienne Davignon (coordinador europeu de la interconnexió ferroviària d’alta velocitat entre Espanya i França), és producte de les inversions no realitzades en el nostre país pels diferents governs espanyols (tant del PSOE com del PP) en les darreres dècades. Si ho diem en paraules més clares, podem afirmar rotundament que l’Estat espanyol dispensa a Catalunya un tracte purament colonial que es contradiu totalment amb els principis democràtics que han de regir la Unió Europea. El dèficit fiscal entre Catalunya i el govern central d’Espanya, calculat per prestigiosos economistes catalans, es situava l’any 2005 (darrera xifra disponible) en 19.177 milions d’euros, i el dèficit fiscal acumulat entre els anys 1986 i 2005 ascendia a 191.000 milions d’euros (euros amb valor del 2005).
Aquesta dolorosa situació ha arribat a un punt que afecta ja directament el desenvolupament econòmic i el benestar físic i anímic d’uns europeus determinats com som els catalans. Naturalment us estem exposant un patètic present que ens trasbalsa diàriament, però tingueu en compte que us estem parlant també en nom de les futures generacions de catalans (i en conseqüència europeus) que de continuar aquest col·lapse
que patim veuran el seu futur hipotecat. Ens estem referint, ni més ni menys, que als nostres fills. I sabem perfectament que acabar amb aquesta sagnia i assegurar-nos un esdevenidor col·lectiu pròsper i amb garanties només podem fer-ho, tal i com indica el sentit comú, amb una Catalunya independent vinculada directament a Europa. Aquest serà doncs, a partir d’aquest moment, el nord de la nostra política.
Tantmateix, si ens adrecem a vós, Sr. Jacques Barrot, és perquè sou també un servidor nostre i perquè volem creure que les institucions europees serveixen per a defensar els interessos dels seus ciutadans.
Però sobretot ho fem perquè els nostres governants ens han fallat i ens continuen fallant estrepitosament.
Aquells dirigents polítics catalans que haurien d’encarar-se amb qui calgués per tal de garantir els nostres drets més bàsics, són avui únicament servidors d’uns afanys personals o de partit que provoquen a cada elecció un distanciament cada cop més profund en forma d’abstenció amb els seus representats. És per això que, en la condició de membres de ple dret de la Unió Europea, us exigim com a màxim responsable de transports de la UE que sou, el següent:
1.- Que utilitzeu tots els mecanismes que són al vostre abast per tal d’acabar amb el desastre que us hem expossat, bo i començant per la catàstrofe del servei de rodalies ferroviàries de la ciutat de Barcelona que afecta cada dia desenes de milers de catalans i pel retard en l’execució de les obres del TGV i l’enllaç amb França.
2.- Que crideu a capítol al govern de Madrid perquè faci públiques d’una vegada per totes les balances fiscals entre les diverses “comunitats autònomes” de l’Estat Espanyol, publicació que el propi Parlament Espanyol ha aprovat els anys 1997, 1998, 1999 i 2005 i que cap dels governs espanyols es digna a complir.
Només això és el que permetrà la transparència suficient per a demostrar que els catalans rebem un tracte vergonyós i discriminatori en allò que fa referència a les inversions del govern espanyol en el nostre país.
A l’espera de la vostra resposta, rebeu una atenta salutació.
Nom Cognoms – Catalunya – DNI

LA MANIFESTACIÓ VISTA PER MI


A les quatre de la tarda pugem la meva dona i jo a l’autocar d’ERC.

Arribem a prop de dos quarts i mig de cinc. Es veu força gent però no sembla tampoc que la cosa sigui un gran èxit.

Ens reunim davant del cafè Zuric.

Més tard ens diuen que anem cap al Banc d’España. En anar-hi veig una gent del CUP, amb un munt de símbols i miro a veure si puc reconèixer la Carme, per la fotografia de  l’avatar. No la trobo.

Ens esperem all`fins a més de dor quarts de set. Sempre veiem la capçalera al mateix llo a l’embocadura del carrer de Fontanella. No sé que fan que no comencen! Estic impacient i penso que potser que me’n torni però triem primer anar a la calçalera de la mani a veure que passa.

Hi anem i ens adonem que la capçalera no és la capçacera, que tot el carrer Fontalella està ple de gom a gom i potser també la via Laietana, que no podem veure.

Ara sí que estem contents. Anem endavant passant per la vorera perquè, en alguns moments ésd l’única manera de fer una mica de camí. Estem una estona per arribar a la sortida cap a la via Laietana i la veiem plena fins al cap d’avall.

La gent va calenta, però correctíssima. Ni un sol aldarull. Els crits més escoltats són a favor de la independència. També se sent algún grit que diu “som una nació, sense president”. No hi estic gaire d’acord. Penso que Montilla, lligat com està amb el partit socialista, no pot haver tingut un comportament gaire més valent.

De totes maneres, queda clara una cosa, dels espanyols, entre ells, per grau de malignitat decreixent el PP, Ciutadans/Ciudadanos, el PSC, CCOO i UGT no se’n pot esperar gaire cosa. Dels primers només pals a les rodes i dels darrers una posició, que per bé que la comprenc essent qui só, és massa freda pel meu gust.

Xifres, són força elevades. Aproximadament, la via Laietana, que penso que pot tenir un kilòmetre de llarg per 35 metres d’ample, pot tenir una capacitat d’uns cent mil manifestants a raó de tres manifestants per metre quadrat. Jo l’he vista totalment plena des de dalt d’Urquinaona. Segurament els dos altres trajectes, si estaven plens podien contenir un nombre semblant de manifestants, la qual cosa coincideix amb la xifra donada per la Guardia Urbana d 200.000 persones. Els organitzadors han exagerat fins a les 700.000 persones. Han estat moderats. Aquí el PP, si hagués estat en convocant hi hauria calculat um milió, a raó de 16 o 10 pernos per metre quadrat com fan sempre sense tornar-se vermells d vergonya.

Jo jutjo que la mani ha estat un gran èxit, sobretot tenint en compte la deserció dels partits i sindicats espanyols.

N’estic molt content. Llàstima que el Madrid, les Forces del Mal, ha guanyat i que amb l’Espanyol no hem pogut passar de l’empat.

Tinc ganes  de sentir la COPE per veure si s’atreveix a dir que erem unes cinc mil persones “extremistas contra la unidad de la Patria”, la seva, és clar.