Grandes Lagos y Río San Lorenzo

Este artículo ha sido modificado por el autor el 5 de mayo de 2.007

basinmap2.gif

Este post se encuentra en la página del autor.

Anuncis

3 respostes a “Grandes Lagos y Río San Lorenzo

  1. nuncamais

    A qui tingui la paciència de llegir-me, li prego que em perdoni perquè la precipitació en publicar el comentari de viatge que acabo d’escriure, m’ha portat a fer-ho amb molts errors de digitació i, fins i tot alguna falta d’ortografia cosa que jutjo imperdonable. Espero que, amb el propòsit de no tornar a caure en el mateix defecte, qui hagi sofert les desfavorables conseqüències de la meva deixadesa, sabrà perdonar-me. Si ara he rellegit el meu escrit després d’haver-lo publicat, espero que d’ara en endavant ho faré abans. Gràcies.

  2. nuncamais

    Impressions d’un viatge a Moscou en autocar.
    Sempre havia tingut la dèria de visitar Rússia. Ara se’m presentava l’ocasió d’anar-hi en autocar en un viatge que era el primer que es feia en aquest mitja de transport, i que es prenia un temps prudencial per fer aquesta experiència: un mes.
    Aniriem per Lió, Frankfurt del Main, Berlin – tres dies – Leipzig i Erfurt – no se en quin ordre – Varsovia, Minsk, Smolensk, Moscou – quatre o cinc dies – Novgorod, San Petersburg – tres dies – Helsinki, travessia amb ferry fins a Travemunde, Hamburg, Freiburg am Breisgau, i ja no recordo res més fins a Barcelona.
    La tònica general era de fer uns cinc-cents kilòmetres diàris repartits entre matí i tarda cosa que era perfectament soportable, en un autocar modern, espaiós i còmode.
    Era l’època del govern de Gorbatxov, el mes de setempbre anterior a la desbandada de gent en massa abandonant l’Europa de l’Est i provocant l’enderrocament del mur de Berlín.
    La meva dona i jo teniem il.lusió per conèixer aquell immens país i saber com eren les coses sota el govern de Gorbi, personatge pel que hem sentit sempre una gran simpatia.
    Havien passat els temps tenebrosos en que els viatgers que venien d’allà ens contaven haver estat sotmesos a una vigilància exhaustiva en els hotels.
    Varem pensar que tindriem la sort de conèixer un país molt diferent com així va ser. Varem poder gaudir de l’espectacle d’un país immens que vivia en plena llibertat.
    Ara, en canvi, amb l’augment de la màfia que va apoderar-se de molts recursos públics y que negocia amb prostitució, drogues i roba descaradament fins a fer-se amb la propietat de gent honrada que han engegat un negoci, no em faria gaire gràcia tornar-hi. Només cal veure que molts dels viatges organitzats, per poder tenir una certa protecció, es limiten moltes vegades a fer creuers pel Volga per tal de tenir els viatgers més protegits.
    És possible que vagi equivocat però crec que és així. La desmesura del robatori que hi ha hagut a Rússia es detectable pel fet de que, a la Costa Brava, per exemple, molts russos son capaços de malgastar en un día o en una nit, milions de pessetes.
    Després de la primera nit a Lió, el día següent varem poder fer un cop d’ull a la place Stanislas de Nancy amb la seva meravellosa tanca de ferro forjat amb uns espectaculars daurats.
    De Frankfurt del Main, on varem dormir, varem poder copsar el contrast entre la ciutat moderna, amb els gratacels de la zona financera i la plaça que conserva un edifici de típica construcció alemanya – el Römer – mentre que la resta d’edificis de la plaça són reconstruccions fidel de la part que va ser enderrocada pels bombardejos. Sempre que he visitat ciutats alemanyes, la constant és la destrucció en la segona Guerra Mundial. Els guies ens donen xifres que poden anar des del 10 per cent de destrucció, fins al 90 per cent en el cas de Hildesheim, una petita ciutat bellíssima.
    Crec oportú fer una observació. Alemanya és un país descentralitzat de veritat, sense la hipocresia de les autonomies d’Espanya, malgrat les quals, el primer pont aeri en nombre de viatgers del mon és Barcelona Madrid fet que dona idea cabal del grau de dependència de la tan generosa (¿?) autonomia de Catalunya.
    Precisament Frankfurt és sense discussió la capital financera del país, al mateix temps que l’aeroport amb més tràfic aeri. Karlsruhe és la seu del Tribunal Constitucional, malgrat que la capital és Berlín.
    A Berlin varem estar-hi tres o quatre dies. La impressió general va ser el contrast entre el devessall de llum, neons i botigues dels sectors occidentals de la ciutat, que semblaven assimilar-lo a una ciutat dels USA, amb l’austeritat del sector oriental, que,per altra banda, era el que tenia els edificis més interessants, entre els quals hi ha l’ajuntamente del sector oriental, un edifici de rajol verme vist en el que és interessant consignar el Ratskeller – el celler de l’ajuntament – que és una intitució de gairebé tots els ajuntaments alemanys en la que devia inspirar-se Felipe González a l’instalar la Bodeguilla a la Moncloa.
    Varem estar-nos a la part oriental, en un hotel molt bonic al costat d’un llac del que no recordo el nom.
    El que era una ventura era travessar el Checkpoint Charlie, pel que calia passar entre una i dues hores. Els policies alemanys trucaven per tots els racons de la carrosseria, passaven uns miralls amb rodes per sota el vehicle, i omplien una gran quantitat de paperassa, després del que, sense fer res més, ens retenien el temps que els semblava adequat. Misteris de la dictadura.
    Quan, l’any següent, amb el mur enderrocat varem anar-hi en el vehicle propi, ni varem adonar-nos del pas d’una costat a l’altre.
    Després cap a Erfurt, ciutat antiga, plena de tranvies que crec que era l’únic medi de transport. La ciutat es bonica amb un edifici que es diu l’edifici del sol perquè té un sol a la porta pricipar d’entrada. Hi varem dormir en un hotel instalat en un edifici altíssim amb una instal.lació d’aixetes que feia pena perque l’aigua sortia per tots costats menys pel lloc adequat. En canvi varem menjar bé, així com a Berlín.
    Leipzig, que també varem visitar era com un aparador del poder comercial i industrial de l’Alemanya de l’Est. Destacava sobretot la fira amb unes instal.lacions modernes i molt boniques.
    La propera estada a l’hotel la varem fer a Varsovia. Varem sopar pel camí i només recordo, un sopar decent amb una il.luminació molt pobre.
    Varsovia em va semblar una ciutat gris. Varem sortir pel carrer a passejar i varem poder veure un edifici, calcat d’aquell immens edifici de la Universitat Lomonosof de Moscou i que, segon sembla era un del obsequis que la Unió Soviètica feia a moltes ciutats dels països satèl.lits.
    A la nit varem retirar-nos prudentment després d’haver presenciat un espectacle que no ens va agradar gaire: una baralla entre gent que anava beguda.
    El matí següent calia iniciar l’etapa fins a Minsk que completariem a la tarda. Deprés de dinar varem passar la frontera a Brest – anomenat abans Brest-Likowski – operació que devia durar ben bé una hora. Els sanitaris que volia usar em varen dissuadir de fer-ho per l’estat calamitosament brut en que es trobaven.
    En contra de la resta dels dies que varem tenir una temperatura magnífica d’una 18 graus, al sortir aquell matí el termòmetre exterior de l’autocar marcava 6 graus.
    A la tarda varem seguir per la mateixa carretera cap a Minsk, població d’una dimensió semblant a Barcelona. La carretera era ampla – de quatre vies – però una mica peculiar. Al costat de vehicles automòbils que marxaven a una velocitat normal, podiem trobar un pagès que menava un carret tirat per un ruc.
    La manca de serveis que no fossin uns elementals surtidors de carburant, del tipus que aquí feia molts anys que no existia amu unes agulles de donaven voltes marcant el carburant subministrat, feia que en aturar l’autocar per necessitats evaquatòries, haguessim de fer un grup d’homes i un altre de dones per satisfer les nostres necessitats fisilògiques.
    El camí estava vorejat de boscos de pins molt alts i esveltes dels que solen poblar les terres de l’Europa Central i Oriental. De tant en tant grups d’isbas, les cabanes de fusta ruses, apareixien al nostre pas.
    Minsk va ser el nostre destí per una nit.
    Recordo una ciutat amb els edificis molt nous i blancs i un hotel molt alt. Ara, com en tota la resta de dies en que dormiem a Rússia, els llençols eren de roba de lli, un luxe al que no estem acostumats aquí. També les catifes erem impressionants, de dos dits de gruix i d’una qualitat extraordinària.
    Em varen dir que aquella ciutat era el centre de fabricació d’uns tipus de camions, uns de 600 tones i uns altres de 300, molt usats allà en mineria i construcció. Eren camions – en varem veure molts – enormes encara que sobresortien més per la seva alçada i amplària que per la seva longitud.
    La mateixa carretera i el mateix paisatge ens varen acompanyar fins a Smolensk. Recordo encara aquests noms mítics quan, a la guerra, seguia amb atnció l’avença de les propesx alemanyes camí de Moscou. Un avenç, ara em causa vergonya de dir-ho, que, en aquell temps jo, que tindria un deu anys, mogut per la propaganda nazi d’aquell temps calamitós de govern del Caudillo, aplaudia. Com canvien en el tempsles coses. Pensar que ara, amb el que sabem, hauria temut en gran manera el triomf dels nazis hitlerians que llavors desitjava!
    El més lamentable del viatge va ser el desconoixement total de l’idioma, de manera que tan sols fins cap a la meitat no vaig ser capaç ni tan solos de llegir aquelles lletres de l’alfabet cirílic. Malgrat tot, sempre a través dels guies un obté una coneixemente encara que molt rudimentari del país.
    Una altra font de coneixement va ser un canari de Santa cruz de Tenerife amb el que ens varen relacionar, un home que s’assemblava molt a Stalin i que tenia un coneixement acceptable de l’idioma rus. Entre ell i el que ens contaven els guies varem poder saber alguna cosa d’aquella gent.
    Els russos varen ser les víctimes principals de la guerra. Ells en diuen la Gran Guerra Pàtria i, molts, aloguns dels quals amb lesions permanents, van carregats de medalles que exibeixen amb una gran satisfacció.
    Quan al canari, al que jo deia, mi amigo Stalin, el varem trobar un dia, anys després i per casualitat a Puerto de la Cruz a l’illa de Tenerife. És una bella casualitat que el trobessim precisament a ell, que vivia a Santa Cruz de Tenerife i que escassament cada any o dos anava a Puerto de la Cruz. Ens va plaure molt de trobar-lo.
    De Smolensk no recordo altra cosa que una gran catedral típica russa amb aquelles icones, eñs seus campanars típics i la seva estampa fascinant.
    I ja som a Moscou on varem residir a l’hotel Cosmos, un hotel enorme, a sis kilòmetres de la plaça Roja i, tammateix en una situació molt cèntrica. A la mateixa plaça Roja hi ha l’hotel Rossia (Rússia) que, segons ens varen dir és el més gran del mon amb 6.000 llits.
    Del temps del comunisme més sever tots aquests hotels monstruosaments grans semla que tenien a cada pis una “jefa” que tenia molta cura del control de tots els moviments dels no molt nombrosos turistes que visitaven el país.
    La capital de la Rússia actual, una ciutat que molts que han visitat Rússia menyspreen en comparació amb San Petersburg. A mi, tammateix em va agradar molt. Aquelles avingudes amplíssimes, gairebé orfes de cotxes, la meravella d’aquella Plaça Roja, d’una extensió enorme en la que fa temps va aterrar una avioneta.
    A la part baixa la gran mole de la Catedral de Sant Bassili, amb els seus colors variats entre els quals destaquen els tons vermellosos, el recinte del Kremlin amb la seva muralla en la que encara llavors hi havia la mòmia de Lenin que era visitada per multituds que formaven cues interminables. Dintre del recinte, sis o set catedral, no ve pas d’una, i el palau de Sant Jordi d’una bellesa indescriptible.
    Un s’adona durant tot el viatge de la grandiositat del país i, fins i tot del tamany extraordinari dels seus habitants, alts, cepats i amb un cap com un televisor. El mateix es veu en el paisatge, en el Metro, en les dimensions de la catedral d’Ivan el Terrible, dintre del Kremlin, amb un campanar de 90 metres d’alt que té alguna campana que pesa 150 tones. Al costat del campanar, a terra hi ha una campana de 6,14 metres d’alt que no va poder ser hissada fins al campanar degut al seu pes extraordinari. En fer-ho la campana va caure d’una bona alçada i se’n va trenca un bocí que està allí a terra i que pesa onze tones. El pes de la campana es de 300 tones.
    Varem poder veure el metro, similar al de San Petersburg, un medi de transport en el que viatgen, sempre amb presses els habitants de la ciutat i una bona part del milio de persones que cadia dia entren i surten d’aquesta immensa metròpoli de vuit milions i mig d’habitants, amb una estensió del municipi de centenars de kilòmetres cuadrats.
    Les grans avingudes ofereixen unes perspectives meravelloses, així com els parcs, pells i cuidats fins a l’extrem. Les vistes sobre el riu Moskova són – eren llavors – espectaculars.
    Després d’haver sentit les descripcions de turistes que em varen precedir, alguns d’ells familiars meus, i sembla que creíbles, sobre el control que s’exercia des de l’Administració soviètica sobre els turistes, era un alliberament increíble nar per tot arreu sense més limitacions a la nostra llibertat que el desconeixement total de l’idioma rus, i, els primers dies, fins i tot de l’alfabet.
    Varem anar llirement per tot arreu i varem, fins i tot, perdre’ns en el metro. Aquest, el mateix que el de San Petersburg, és apart d’un medi de transport, un monument d’una bellesa inigualable, ple de marbrs i amb una rica decoració.
    El que varem veure en els quatre dies que varem estar allà no es pot descriure en les poques línies que m’és possible enviar. Per alt6ra banda, no tinc cap nota del viatge i m’he de fiar d’una memòria que està ja un bon xic atrotinada pel pas del temps.
    Tinc records mot bells, entre altres una sessió de circ, de l’anomenat Circ de Mocou – com havia de dir-se sinò – que té una instal.lació permanent perquè té públic més que suficient per mantenir-se econòmicament, atesa la gran dimensió de la capital i el flux inacabable de gent que hi entra i en surt cada dia.
    No he vista mai una sessió de circ com aquella. Infinitat de pistes, unes amb gel, altres, em sembla recordar, piscines per a espectacles acuàtics, tot en instal.lacions permanents ens varen entusiasmar. El que més ens va cridar l’atenció va ser una sessió de trapezi amb les llum apagades totalment. Unicament la llum altravioleta – llum negra en diuen – feia peceptibles els braçalets fluorescents que les noies portaven a les mans i les bandes, també fluorescents q7ue portaven als peus. Va ser una nit inoblidable.
    Hi ha racons molt bonics, com els turons de Lenin, que dominen un bell paisatge.
    El curiós és la diferència entre Moscou – o la Unió Soviètica en general – i la nostra societat. Un país que té uns parcs meravellosos, unes avingudes espectaculars, uns monuments increíbles, tammateix té molt poc desenvolupat el consum. I no és que quan nosaltres varem anar-hi aquella gent passés gana o fred per manca de prendes de vestir. Ells anaven vestits normalment i els ànecs i aus aquàtics que hi havia arreu on l’aigua es feia present ho demostraven a bastament.
    Recordo, però, un dia que varem voler anar a esmorzar – un café amb llet i una pasta – que el bar, amb un taulell immaculat d’hacer inoxidable no tenia altra cosa que té, cafè, llet i un parell o tres tipus de pastes. Res més.
    Una menció apart mereixen els monuments gairebé tots representants del que en diuen realisme socialista. Representen molt sovint treballadors i treballadores robustos en escenes que posen de manifest la força i la determinació. Són com un homenatge als treballadors com a membres d’una societat determinada a seguir el camí del socialisme. No deixa, tammateix, de ser una llàstima que el comunisme tingués un rostre tan inhumà com el capitalisme del que hauria hagut de ser l’alternativa, i hagi sofert un fracàs estrepitós. Almenys penso que haurà deixat com a record un temps que, amb infinitat infinita de defectes – valgui la redundància – hi va haver un sistema que va optar per la justícia social, encara que es va enfonsar per la seva putrefacción interna. Veurem que ens aportará el futur, o, millor dit, ho veuran els nostres fills, nets i propers besnets.
    Grans obres que no poden veure’s sense meravellarse són, a part de les que deixat consignades abans, l’edifici de l’Universitat Lomonosov amb mitja dotzena d’edificis gairebé calcats, la torre de televisió Ostankino i el monument a l’astronàutica.
    Segurament el lector recordarà com la gra torre de TV – amb els seus 536 metres d’altura va sofrir un incendi devastador fa uns anys. En visitar-la ens va dir en guia que era la segona més alta del mon darrera de la de Toronto que tenia 17 metres més d’altura.
    El monument a l’astronàutica em va agradar molt però, sobretot, va causar l’admiració de la meva dona. Imagineu un basament de pedra amb forma de paralelepípede, d’uns tres metres d’altura per uns deu metres d’amplada i uns vint de llargada. No en tinc dades exactes. D’un extrem del paralelepípede en partei una representació de l’estela d’un coet, feta de titani que arriba fins a 90 metres d’altura, on hi ha la càpsula. Aquest és el monument.
    I ja som de camí cap a San Petersburg, amb el mateix paisatge, les mateixes isbes, encara que em sembla recordar, amb alguns espais humits. Nit a Novgorod – les distàncies son immenses com ho és tot en aquest país grandiós – sense cap cosa especial a ressenyar.
    San Petersburg – tres o quatre dies – és una ciutat més europea, aire neoclàssic. S’estén a les dues ribes del Neva – el riu amplíssim pel que desaigüen – penso que no m’erro – les aigües del llac Ladoga.
    Un metro tan bell com en de Moscou, el cuirassat o potser creuer Aurora – espero que la memòria no em falli, ancorat segons sembla definitivament, la proximitat dels palaus dels tsars a Petrodvorets a pocs kilòmetres, amb un luxe i una bellesa suprema.
    A l’hotel, immens, en el que ens varem hostatjar, el Pulkovskaia, hi havia dintre un teatre per a 600 persones on ens varen oferir un festival de dances de folklore rus d’una qualitat extraordinària.
    Una menció a part mereix el Museu Hermitage del que us deixo una descripció breu del seu web, en anglés. The State Hermitage occupies six magnificent buildings situated along the embankment of the River Neva, right in the heart of St Petersburg.
    The leading role in this unique architectural ensemble is played by the Winter Palace, the residence of the Russian tsars that was built to the design of Francesco Bartolomeo Rastrelli in 1754-62. This ensemble, formed in the 18th and 19th centuries, is extended by the eastern wing of the General Staff building, the Menshikov Palace and the recently constructed Repository.
    Put together throughout two centuries and a half, the Hermitage collections of works of art (over 3,000,000 items) present the development of the world culture and art from the Stone Age to the 20th century. Today the Museum is creating its digital self-portrait to be displayed around the world. Computer technologies enable the State Hermitage Museum to provide people from all over the world with wider access to information about the Museum and its treasures.
    La propera estació en varem fer nit va ser Helsinki an varem menjar salmó – llavors no massa popularitzat aquí – per sopar, amb verdures al dente que en va agradar molt. En posar per escrit els meus records m’adono que el que no va ser res extraordinari va ser la gastronomia russa, llevat del caviar, encara que tampoc en tinc un record desagradable.
    Ara, encara que aquí no és el lloc, em ve a la memòria la compra de caviar a l’hotel de Moscou amb la mar de tripijocs per dissimular el canvi de dòlars a rubles, malgrat que tothom sabia que es feia. Quan el canvi oficial no era gaire llunyà d’un dólar per un ruble mentre el mercat negre – el canvi real – era d’uns deu rubles per us dòlar, es creu algú que es pot aturar el mercat negre?
    Recordo Helsinki – una arribada de nit, sopar, dormir i sortir al migdia amb el temps per fer una visita matinal de quatre hores – com una ciutat petita, extremadament neta fins al punt que ara – i em sembla gairebé haver-ho somiat – puc recordar un mercat sense cap resta de verdura ni de porqueria a terra ni en cap lloc.
    El finès és un idioma endimoniat, totalment diferent de qualsevol idioma dels que un turista pot servir-se en la seva dura condició de peripatètic continu. Només en sé una paraula: ravintola, que vol dir restaurant.almenys a Helsinki el suec és cooficial. Tots els noms de carrers i els principals indicadors són en les dues llengües. Això representava una ajuda atès que el suec te més paraules universals que no existeixen en finès, com per exemple universitat que es diu quelcom semblant. A més, el fet de ser el suec i l’alemany, que entenc una mica, del mateix tronc lingüístic era indubtablement un bon ajut.
    A migdia, després d’haver carregat l’autocar – amb una roda reventada que es va passar al recanvi perquè no es va poder reparar a la Unió Soviètica – varem fer via cap a Travemünde, el port de Lübeck. La travessia en un ferry de la companyia Silja Line que devia tenir unes 10.000 tones encara que no en tinc massa idea, va ser una novetat interessant per mi. No sé si sempre el Bàltic és una mar tant plana. Ho hauria de demanar al meu amic Jon Kepa però el cas és que varem tenir una travessia meravellosa.
    Em va encantar el buffet lliure amb una abundància de salmò que astorava. Llavors va fer les meves delícies, no com ara que, amb el salmó de granja, el greixum que té el fa més aviat ordinari i desargadable.
    El vaixell no era dissenyat per ser especialment còmode com son els vaixells de creuers com vaig poder comprovar posteriorment en un creuer per la Mediterrània amb l’European Stars, de 59.000 tones i nou de trinca, però era acceptablement còmode, sobretot si es té en compte que només eren tres dies de travessia.
    Em va agradar molt una cambra, accessible a tots els usuaris, en la que hi havia duplicats els instruments de navegació del capità. Hi havia el radar, amb la pantalla en la que anaven apareixent continuament taques corresponents a vaixells que, en una mar transitat com el Bàltic eren molt nombrosos. Vaig passar-m’hi hores veient aparèixer les taques, que més tard es convertien en vaixells clarament visibles que s’anaven acostant.
    Hi havia també un navigator o instrument que ens dona la longitud i latitud instantània, i una carta de navegació molt detallada del Báltic que ens pemetia situar el vaixell amb l’ajuda del navigator.
    Varen ser tres dies que haurien pogut ser molt aburrits però que no ho varen ser gràcies al salmó i a les joguines que em permetien imaginar-me ser el capità del ferry, malgrat que sabia que ningú de la tripulació voldria estava disposat a posarse a les meves ordres.
    Ja no em queden més ganes ni gaires records per consignar.
    Només us diré que varem dormir a Hamburg, l’enorme ciutat portuaria del nord, en varm visitar alguna cosa. Recordo vagament unes fonts del tipus de les de Monjuïc i ni sé si varen anar al famóas barri de Saint Pauli.
    Un record encara del camí de tornada: l’amable ciutat de Freiburg amb Brisgau, amb la seva catedral gòtica amb una sola torre-campanar central a l’estil de la que hi ha a Ulm la

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s