Autores en catalán, gallego y vasco, contra el manifiesto del castellano
- • Más de 1.500 escritores se unen en defensa de las lenguas cooficiales
- • Denuncian que la iniciativa, apoyada por UPD y PP, “tergiversa” la realidad del español
Manifest de la Federació Galeusca arran de la publicació “Manifiesto por una lengua común”
juliol del 2008
Davant el discurs pretesament homogeneïtzador i centralista que subjau en el “Manifiesto por la lengua común”, la Federació d’Associacions d’Escriptors GALEUSCA manifesta que:
1. La realitat plurilingüe que conforma i dóna existència a l’estat espanyol, lluny de ser entesa com una “asimetria” o deficiència per se, reprodueix de manera transparent una diversitat lingüística i cultural comuna a la majoria d’estats que conformen l’Europa plurilingüe.
2. El gallec, l’èuscar i el català no són “invents” d’ara, sinó llengües que van ser normals en els seus territoris i societats respectius durant centenars d’anys. La seva desnormalització, la seva pèrdua d’usos públics, no es van produir de manera “natural”, sinó per invasió de la llengua que fou decretada com oficial de l’estat, sense cap consulta ni acord previs.
3. L’article 3 de la Constitució espanyola garanteix la presència d’aquesta llengua comuna per a tots els habitants de l’estat, mitjançant l’exigència a tots els ciutadans de l’obligació de conèixer el castellà. Tots els ciutadans de Galícia, d’Euskadi i dels Països Catalans assumeixen a la pràctica aquesta exigència, ja que no hi ha cap persona que no tingui una bona competència en castellà, independentment que el tinguin com a primera llengua o com a segona. En canvi, pel que fa al gallec, a l’èuscar i al català, la legislació no preveu l’obligació de ser coneguts en els seus respectius territoris, cosa que estableix una asimetria en els drets lingüístics dels ciutadans que volen exercir el dret, que se’ls reconeix, a usar-los.
4. El gallec, l’èuscar i el català també són llengües oficials en els seus territoris, que és el mateix que dir que són les llengües pròpies d’aproximadament el 40% de la població de l’estat espanyol. Aquests codis lingüístics diferents del castellà, legítims i en els quals es reconeix el recorregut i l’expressivitat d’un poble i d’una cultura, són instruments de comunicació igualment “democràtica”, eines de relació interpersonal útils i necessàries per a la societat que les sustenta.
5. El dret a l’ús públic, en totes les instàncies, de la llengua pròpia està reconegut en totes les legislacions democràtiques del món. En l’àmbit europeu, cal que recordem la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries (aprovada i ratificada per l’estat espanyol) o la Declaració Universal de Drets Lingüístics, aprovada per unanimitat pel Congrés dels Diputats.
6. La visió anul·ladora que des de l’enriquidora realitat plurilingüe espanyola es transmet des del Manifiesto ens fa pensar en la similitud de tesis de l’etapa franquista; un estat, una llengua i, conseqüentment, reforçar els plantejaments diferenciadors entre ciutadans de primera i de segona per raons de llengua. La competència plurilingüe, també per als ciutadans espanyols nascuts en comunitats autònomes amb una única llengua oficial, sempre serà una clau que obri el món, que obri les fronteres del respecte per l’altre des de la interpretació d’una relació d’equitat entre els éssers humans, independentment del seu lloc de naixement, de residència i de llengua pròpia. A més, el Manifiesto parteix d’una premissa que no es correspon amb la realitat, ja que en cap cas el castellà no corre cap perill en tot el territori de l’estat.
7. L’aprenentatge de les llengües, a més de la pròpia, ha de ser entès sempre en sentit positiu i com a sinònim d’enriquiment de l’individu, ja que l’aprenentatge plurilingüe estimula l’expressivitat i el coneixement de les persones. En el cas de Galícia, Euskadi i els Països Catalans és imprescindible que la població sigui competent en les dues llengües oficials, a fi que cadascú pugui decidir lliurement quina d’elles farà servir en els diferents àmbits i situacions. És a dir, la doble competència és imprescindible per garantir la llibertat lingüística.
8. Per tal de garantir aquesta utilització lliure de les llengües calen mesures sorgides d’una política lingüística adequada. És a dir, per garantir els drets que tenim també els parlants del català, èuscar i gallec es necessiten polítiques lingüístiques que creïn les condicions per exercir-los, tal i com va dictar el Tribunal Constitucional en la sentència 334/1994 quan “avalava un tracte desigual, que no discriminatori, per a les dues llengües oficials en funció del caràcter propi d’una d’elles que precisa d’una acció normalitzadora que ha d’implicar, necessàriament, accions de suport singularitzat”.
9. Les polítiques lingüístiques aplicades a l’àmbit educatiu en les anomenades comunitats bilingües, tenen com a objectiu aconseguir que l’alumnat assoleixi una bona competència en les dues llengües oficials, independentment de quina sigui la llengua familiar. Per aconseguir aquest objectiu, cal desenvolupar planificacions lingüístiques que en garanteixin la consecució i que passen, necessàriament, per la utilització vehicular majoritària de la llengua més desafavorida socialment. I això, en lloc d’anar contra la llibertat lingüística és, precisament, una actuació imprescindible per garantir aquesta llibertat lingüística.
10. Les escriptores i els escriptors gallecs, bascos i catalans PROCLAMEM la nostra voluntat de continuar escrivint en les nostres llengües i de contribuir al procés, inacabat, de la seva normalització com a dret humà, democràtic i pacífic al qual no renunciarem. Repudiem enèrgicament tots els intents d’EXCLUSIÓ que col·legues escriptors espanyols fan de les nostres llengües i lamentem que, en lloc de preocupar-se per la salut de l’espanyol a Puerto Rico, Costa Rica o els EEUU, es dediquin a combatre el més pròxim i asimètricament dicriminat.
11 de juliol de 2008
Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC)
Asociación de Escritores en Lingua Galega (AELG)
Euskal Idazleen Elkartea (EIE)
Arxivat sota: actualidad
La Federació d’Associacions d’Escriptors Galeusca -que aplega escriptors en èuscar, gallec i català- ha difós un comunicat sobre el “Manifiesto por la lengua común” en el que recorda que aquests idiomes “no són ‘invents’”, sinó “llengües oficials en els seus territoris” i denuncia que “la visió anul·ladora” del Manifiesto que “ens fa pensar en la similitud de tesis de l’etapa franquista; un estat, una llengua”. “El Manifiesto -insisteix- parteix d’una premissa que no es correspon amb la realitat, ja que en cap cas el castellà no corre cap perill en tot el territori de l’estat”.
El ‘contramanifest- considera també que “l’aprenentatge de les llengües, a més de la pròpia, ha de ser entès sempre en sentit positiu”, recorda que “per tal de garantir aquesta utilització lliure de les llengües calen mesures sorgides d’una política lingüística adequada” i es queixa de “tots els intents d’exclusió que col·legues escriptors espanyols fan de les nostres llengües” alhora que lamenta que “en lloc de preocupar-se per la salut de l’espanyol a Puerto Rico, Costa Rica o els EUA, es dediquin a combatre el més pròxim i asimètricament discriminat”.
QUE COMENCI A CAMINAR EL POBLE , QUE ES PRESCINDEIXI DELS POLITICS!!! Ja ens toca!
Els organismes competents en matèria de Turisme de Catalunya, Galícia, les Balears i Euskadi han manifestat el seu desacord amb les informacions difoses per la Mesa del Turisme, integrada per una trentena d’empresaris turístics, en les quals es denuncia que l’ús de les llengües d’aquestes comunitats perjudica l’activitat turística, segons recull el Departament d’Innovació, Universitats i Empresa. Explica que les quatre direccions generals de Turisme disposen d’estudis i enquestes que avalen que la llengua pròpia constitueix un element d’identitat valorat pel visitant i que, ‘en cap cas’, constitueix un factor dissuasori en l’elecció de la destinació.
Aquestes quatre comunitats i les seves respectives administracions turístiques disposen d’estudis fets per universitats i també empreses independents que avalen que la utilització de la llengua pròpia no suposa un element de dissuasió en l’elecció del país com a destinació vacacional, ni tampoc una disminució del nivell de satisfacció, explica el Departament. De fet, tenir llengua pròpia és un aspecte que ‘valora el visitant’ com a signe d’identitat i element diferencial, i suposa una ‘fortalesa i atractiu’ d’aquestes comunitats respecte a altres destinacions.
Declaracions com les fetes per la Mesa del Turisme ‘contradiuen obertament les declaracions internacionals’ i contribueixen a ‘intensificar i replicar, en una altra llengua, la tendència a l’estandarització lingüística i cultural’, apunta el Departament. També lamenta que el comunicat de la Mesa acusi els respectius governs autonòmics d’una incorrecta aplicació dels estatuts d’autonomia amb relació a l’ús de les llengües pròpies i oficialment recollides a la Constitució en aquests territoris, ‘incorrent en una acusació gratuïta, greu i que no respon de cap manera a la realitat, sense cap fonament, estudi o eina d’anàlisi objectiva i rigorosa’.
El Govern insisteix que l’ús i foment dels idiomes propis i oficialment reconeguts no implica expulsar el turisme, sinó ‘tot el contrari’, i ‘obeeix a la coherència, enquadrant-se en la legalitat del marc constitucional’. Així ho ‘evidencia’ el fet que aquestes quatre comunitats autònomes registren conjuntament una àrea de ‘gran impacte turístic’ en el conjunt de l’Estat, registrant algunes de les xifres més altes d’increment de turistes.
Per últim, les direccions generals de Turisme de Galícia, Illes Balears, Catalunya i Euskadi recorden a la Mesa que, novament dins el marc constitucional i estatutari, el turisme representa una ‘competència exclusiva’ de les comunitats, permetent adaptar la legislació, polítiques i actuacions a la realitat diversa de cadascun dels territoris de l’Estat.
En qualsevol cas, les direccions generals de les quatre comunitats han manifestat la seva ’sorpresa’ davant l’actuació ‘obertament política i partidista’ de la Mesa del Turisme, i qüestionen clarament la seva ‘representativitat dins el sector’, veient-se en l’obligació d’explicitar que, els ‘únics contactes mantinguts’ —de manera puntual i quan han existit—, han estat amb l’objecte de ’sol·licitar suport econòmic en la cobertura de despeses de viatges i allotjament’. Així doncs, les direccions generals de Turisme de Galícia, Illes Balears, Catalunya i Euskadi consideren que la Mesa ‘no representa’ aquests quatre territoris on, ‘afortunadament, directius d’algunes de les empreses que integren aquesta Mesa mantenen comportaments exemplars a favor de la pluralitat lingüística’.
Informa: DIRECTE.CAT
¿Hay una lengua común?
Rodríguez Ibarra defiende “Educación para la Ciudadanía” porque “una cosa es pecado y otra son derechos”.
Según Rodríguez Ibarra, la nueva asignatura impuesta por el Partido Socialista defiende “los valores comunes de la sociedad”, y darlos a conocer es “una necesidad no sólo para el sistema educativo sino también para los mayores”, aseveró.
El argumento siguiente es tumbativo, dice: “si hay una lengua común, que está muy bien, por qué no puede haber unos valores comunes”.
Ante esta afirmación nos preguntamos ¿Hay hoy realmente en España una lengua común? El partido de Ibarra precisamente hace lo contrario: hacer común lo que no se debe imponer (valores éticos) y favorecer la no utilización de la lengua común, al menos en Cataluña.
Carlos Menéndez
http://www.segurosmagazine.es
[...] y otro de escritores en gallego, vasco y catalán [...]