Les roses del món grec

 

Els grecs coneixen molt bé el conreu de la rosa, les seves utilitats i els seus sentits. Dels diferents textos grecs que parlen de la rosa podem deduir alguns aspectes que exemplificarien perfectament la relación dels humans amb les roses, Aquest textos donen pautes de caràcter botànic, medicinal, cosmètic i, principalment, sombòlic . Els escriptor grecs tampoc obliden aquells aspectes més quotidians que afecten diferents moments i situacions de la vida de les persones.

Homero serà el primer escriptor que paralarà de les propietats medicinals de la rosa. A la Ilíada,  apareix descrit com el cos d´Hèctor, mort per Aquil.les, és embalsamat amb oli de roses. L´encarregada de fer aquesta feina és Afrodita. Tenim coinstància, pel descobriments en el palau de Nèstor, de l´existeència de recipients de terracota utilitzats per a l´adquisició d´oli de roses.

Un dels testimonis que parlem amb més claredat i autoritat de l´ús medicinal de les roses és el metge Dioscòrides. En al seva obra De Materia Medica ens indica diversos usos medicinals i cosmètics del roser. Entre d´altres, assenyala les propietats refrescants i restringents dels pètals.

També són interessants les aportacions botàniques respecte a la rosa que els grecs ens transmeten, especialment Teofrast, a qui se´l coneix con el pare de la botànica. Descriu amb minuciositat els diferent rosers coneguts, les seves formes de producció i reproducció i els períodes de floració. Per el sabem que les característiques del sòl en què es desenvolupen els rosers determinen el color i el prefun de les roses. Coneixedor de la geografia que l´envolta, Teofrast afirma amb orgull que “.. les roses més perfumades són les de Cirene..” Les roses - dirà- difereixen considerablement entre si pel nombre de pètals, per l´escabrositat de les ramificacions, per la belleza del color i per la suavitat del perfum. En aquesta mateixa línia, Heròdoto d´Halacarnás- pare de la historia- recordarà en el segle V a.de C. la importatn presència de la rosa als jardins del rei Mides, i les descriu amb plasticitat: “…roses de setanta pètals amb perfum més agradable que cap altra cosa…”.

En molts moments de la vida, els grecs deversificaren els usos de la rosa. Amb les roses confecionaven garlandes festives, corones funeràries, curaven feridas , embalssamaven els morts i n´utilizatven els pètals per a relaxar-se en els banys. Recordem com Homero , en el passatge de la Ilíada sobre l´assetjament militar a la ciutat de Troya, presenta Afrodita rentant-se el cos, dia i nit, amb essèmcies de rosa.

Però sense cap mena de dubte, on la dimensió de la importància de la rosa per als grecs pren alçada és en el textos literaris i en les creences mitològiques. En aquest contextos, el simbolismo penetra amb profunditat donant sentit a una forma d´entendre la vida. Podem assenyalar que aquesta naturalesa smbòlica apareix per primer cop en la poesia i en la mitología gregues. Safo de Lesbos, poetessa, encunyrà el regnat de la rosa entre totes les flors i s´imaginarà Júpiter col.locant-li corona. Durant molt d tepms, les garlandes de roses van estar reservades únicament per a les donzelles que no havien perdut la virginitat. La rosa, sobretot blanca, ha simbolizat, la innocència i la puresa, iguae que la rosa vermella simbolitzarà la passió en una dimensió més pandèmica , més carnal. El poeta Estesícor relaciona , també la rosa amb la beguda i amb els grans banquets gastronòmics . Anacreont deixarà retratada perfectament la funció social de la rosa en una de les seves odes més conegudes.

En la mitologia grega apareix amb major claredat aquesta diensió simbólica. La figura central serà Afrodita, la deesa de l´amor nascuda de l´escuma del mar.

A l´hora del seu naixement  i quam l`escuma del mar toca la terra, s`obren roses blanques. Veiem, també, Afrodita acudint a socórrer el seu amnat ferit, Adonis, i en la seva precipitació es fereix amb espines de´un roser silvestre de roses blanques.La seva sang cau sobre les flors i les tenyeix de vermell. D´aquesta manera “… la innocència i la ruresa es transformen en fecunditat i amor maternal quan la sang s´escampa per la menstruació o el part..” Entres les múltiples pintures d´Eros, fill d´Afrodita i déu de l´amor i de la sexualitat, es repeteix la imatge en què està envoltat de garlandes de rosas. La nimfa Cloris, fecundada per Bòreas, desgrana roses per la seva boca, “.. roses que ella mateixa, transformada en Flora, la primavera , escamparà pertot arreu”. En altres casos, la rosa és el resultat d´una transformació metamòrfica: així veurem Rodant, la reina de Corinto, convertida en un roser silvestre.

La presència de la rosa en la mitologia sembla que experimenta un cert procés evolutiu que, seguns el professor Margalef, seguiria el procés  real d´obtenció de diferents varietats, i amb tota seguretat hi ha indicis que  “.. en temps hel.lenics se semntia consciéncia d´una certa evolució en la flor”.