Per què tant dolor?

Quan vaig a Esterri d’Àneu, paradís de la muntanya del Pallars, la veig des de la terraça del minúscul apartament que hi tinc. És la punta de la muntanya del Tèsol que treu el nas darrera d’una petita collada que he ensenyat a conèixer a les meves netes.

Més d’una vegada ell, un dels dos accidentats amb resultat de mort, m’havia omplert el vehicle de carburant en la gasolinera propietat del seu pare al començament de la llarga recta des de la que es veu l’amable silueta del campanar d’aquest poble aneuenc.

Tot plegat una notícia em va colpir desagradablement fa un parell de dies: tres esquiadors, a la muntanya del Tèsol, varen ser sorpresos per una allau de neu, i dos d’ells hi varen morir.

La notícia només deia que es tractava de veïns d’Esterri, però de moment no vaig saber-ne res més. Una nova notícia sobre el lamentable fet, va assabentar-me de que els esquiadors estaven, imprudentment, esquiant fora de pistes.

Com que en aquests temps, en que la temperatura és ja més suau, el fenòmen de les allaus es produeix amb una certa freqüència vaig sentir apart de l’esgarrifança de sentir que la mort havia colpejat un conegut meu, la també desagradable experiència de conèixer que el fet havia estat provocat per una imprudència, tot plegat barrejat amb l’extranyesa de que hi estéssin barrejats, gent d’Esterri, que, pel lloc on habiten, han sentit moltes vedades explicar històries d’allaus amb resultats fatals.

El dia del ram el dolor am va tocar de més a prop perquè varen ser dos familiars meus que varen morir víctimes d’un borratxo que els va envestir amb el seu vehicle, amb dos acompanyants que encara estan refent-se  de les gravíssimes ferides en una clínica de Girona.

I la meva pregunta és sempre, davant de fets similars, per què?, atès que, en la majoria dels casos, res no justifica l’exposició al perill de la pròpia vida o de la dels altres.

Segons he sabut per familiars que viuen a Esterri, els sorpresos per l’allau sembla que volien preparar-se per a una expedició als Andes però, pregunto, per què exposar-se al perill d’una allau en aquest temps en que són tan freqüents? El resultat: dos morts que s’afgeixen a les dos morts dels meus cosins i que retiren brutalment del meu escenari, persones que em són benvolgudes, les unes familiars, les altres simplement conegudes, mentre el dolor per la seva desaparició en rosega interiorment.

Crec que el millor homenatge que puc fer als desapareguts en tan tràgiques circumstàncies, és recordar-los amb tendresa, com faig en aquest escrit, conjuntament amb un prec de que tots plegats siguem més prudents, amb la feble esperança de contribuir minimament a conscienciar els qui em llegeixin, de que ens cal la màxima prudencia davant dels perills. Si és així ens ho agraïran la pròpia seguretat i la dels que ens envolten.