I have a dream…You can!
Desprès de 40 anys d’esperar el somni potser està aprop.
Martin Luther King va morir assassinat el 4 d’abril de 1968, un any amb massa connotacions com per oblidar-lo: Paris, moviment hippie, Primavera de Praga, els grans concerts de rock, això diuen els que ho varen viure en directe.
Però queden les persones, els documents, les fotografies, les cançons i l’alè de llibertat que es vivia en aquell moment, trencat per la violència en molts casos com en el de Luther King.
Hi ha però una figura que sembla haver recollit el testimoni de King, és Barack Obama, el candidat demòcrata que lluita amb Clinton per ser el seleccionat per a optar a la Casa Blanca a finals d’any.
De fa temps que és el meu favorit. No només per la causa de les minories, sinó perquè crec que Obama ha fet un salt qualitatiu en la seva proposta.
Ja no només demana la millora de la situació dels negres, o dels hispans a EEUU, demana l’equitat, la justícia, la cultura i la innovació per a tothom. I això és el que m’interessa d’ell, que el paradigma que proposa inclou a tothom. Incloure és la paraula i apel·la a qualsevol que s’hi vulgui afegir.
Ell utilitza una altre eslògan que lliga perfectament amb el de King: I have a dream…You can (Tinc un somni…tu pots)
La gent necessita estímuls emocionals per sentir-se a prop d’aquells que han de liderar la societat; no només és una qüestió de gestionar l’administració o de saber els comptes, és una qüestió de saber connectar amb la gent i de tenir clares idees i valors que responguin a les necessitats de la majoria. A vegades s’ha titllat als “joves del 68″ de somiatruites, i molts d’ells han estat reconvertits polítics que ens han portat a desastres econòmics o socials; però vull creure que alguna cosa preval sobre la pura gestió del mercat lliure i de l’economicitat en la vida diària, alguna cosa de l’esperit de llibertat que es respirava aquell any. El mur de Berlín va caure, les dictadures a Europa estan a punt d’acabar-se, la pena de mort disminueix arreu…Vull creure que algun dels nostres somnis és possible, i crec realment que nosaltres, molts, podem…
Llibre: Los guardianes de la libertad de Noam Chomsky
Pel·lícula: 2001 A space odissey d’Stanley Kubrick
Música:Blowin’In the wind de Joan Baez i Bob Dylan
Arxivat sota: actualidad | Etiquetat: 1968, inclusió, llibertat, M.L. King, politica
Obama és un geni. Em recorda a King, així com en certs aspectes a Kennedy, tots dos amb una bona dosi d’empenta a favor de la justícia, així com també Obama.
Intentaré penjar - com he fet ja - el discurs complet de King el dia de “I had a dream”. No emacanso de llegir-lo per la seva perfecció ética, per la seva empenta i per la seva oratòria brillant. Aquí el teniu:
AQUEST ÉS EL DISCURS COMPLET DEL GRAN HOME:
Estic orgullós de reunir-me amb vostès avui, en la qual serà davant la història la major manifestació per la llibertat en la història del nostre país.
Fa cent anys, un gran nord-americà, la simbòlica ombra de la qual ens acull avui, va signar la Proclama de l’emancipació. Aquest transcendental decret va significar com un gran llamp de llum i d’esperança per a milions d’esclaus negres, consumits en les flames d’una cruenta injustícia. Va arribar com una preciosa alba al final d’una llarga nit de captivitat.
Però, cent anys després, el negre encara no és lliure; cent anys després, la vida del negre és encara tristament lacerada per les esposes de la segregació i les cadenes de la discriminació; cent anys després, el negre viu en una illa solitària enmig d’un immens oceà de prosperitat material; cent anys després, el negre encara es consumeix en els limits de la societat nord-americana i es troba despreciat en la seva pròpia terra.
Per això, avui hem vingut aquí a dramatitzar una condició vergonyosa. En cert sentit, hem vingut a la capital del nostre país, a cobrar un xec. Quan els arquitectes de la nostra república van escriure les magnífiques paraules de la Constitució i de la Declaració d’Independència, van signar un pagaré del que tot nord-americà hauria de ser hereu. Aquest document era la promesa que a tots els homes, els serien garantits els inalienables drets a la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat. És obvi avui dia, que Estats Units ha incomplit aquest pagaré en el que concerneix als seus ciutadans negres. En lloc d’honrar aquesta sagrada obligació, Estats Units ha donat als negres un xec en descobert; un xec que ha estat retornat amb el segell de “fons insuficients”. Però ens neguem a creure que el Banc de la Justícia hagi fet fallida. Ens neguem a creure que no hagi suficients fons en les grans arques de l’oportunitat d’aquest país. Per això hem vingut a cobrar aquest xec; el xec que ens satisfarà de les riqueses de la llibertat i de la seguretat de justícia.
També hem vingut a aquest lloc sagrat, per a recordar a Estats Units d’Amèrica la urgència impetuosa de l’avui. Aquest no és el moment de tenir el luxe de refredar la situació o de prendre el tranquil·litzant de gradualisme. Ara és el moment de fer realitat les promeses de democràcia. Ara és el moment de sortir del fosc i desolat vall de la segregació cap al camí assolellat de la justícia racial. Ara és el moment de fer de la justícia una realitat per a tots els fills de Déu. Ara és el moment de treure al nostre país de les arenes movedisses de la injustícia racial cap a la roca sòlida de la germanor. Seria fatal per a la nació passar per alt la urgència del moment i no donar-li la importància a la decisió dels negres. Aquest estiu, ardent pel legítim descontentament dels negres, no passarà fins que no hagi una tardor vigoritzant de llibertat i igualtat.
1963 no és una fi, sinó el principi. I els qui tenien l’esperança que els negres necessitaven esplaiar-se i que ara ja se sentiran contents, tindran un dur despertar si el país retorna al mateix cami de sempre. No hi haurà ni descans ni tranquil·litat en Estats Units fins que als negres se’ls garanteixin els seus drets de ciutadania. Els remolins de la rebel·lió continuaran sacsejant els fonaments de la nostra nació fins que sorgeixi l’esplendorós dia de la justícia.
Però hi ha una cosa que he de dir a la meva gent que espera en el càlid llindar que conduïx al palau de la justícia. Hem d’evitar cometre actes injustos en el procés d’obtenir el lloc que per dret ens correspon. No busquem satisfer la nostra sed de llibertat bevent de la copa de l’amargor i l’odi. Hem de conduir per a sempre la nostra lluita pel camí elevat de la dignitat i la disciplina. No hem de permetre que la nostra protesta creativa degeneri en violència física. Una vegada i una altra hem d’elevar-nos a les majestuoses altures on es trobi la força física amb la força de l’ànima. La meravellosa nova militància que ha embolicat a la comunitat negra, no ha de conduir-nos a la desconfiança de tota la gent blanca, perquè molts dels nostres germans blancs, com ho evidencia la seva presència aquí avui, han arribat a comprendre que la seva destinació està unida a la nostra i la seva llibertat està irremeiablement lligada a la nostra.
No podem caminar sols. I al parlar, hem de fer la promesa de marxar sempre cap a endavant. No podem tornar enrere. Hi ha qui pregunten als partidaris dels drets civils, “Quan quedaran satisfets?” Mai podrem quedar satisfets mentre els nostres cossos, fatigats de tant viatjar, no puguin allotjar-se en els motels de les carreteres i en els hotels de les ciutats. No podrem quedar satisfets, mentre els negres només puguem traslladar-nos d’un gueto petit a un gueto més gran. Mai podrem quedar satisfets, mentre un negre de Mississippi no pugui votar i un negre de Nova York consideri que no hi ha per què votar. No, no; no estem satisfets i no quedarem satisfets fins que “la justícia i la rectitud siguin com l’aigua una poderosa corrent”.
Sé que alguns de vostès han vingut fins a aquí a causa de grans proves i tribulacions. Alguns han arribat recent sortits d’estretes cel·les. Alguns de vostès han arribat de llocs on en la seva recerca de la llibertat, han estat copejats per les tempestes de la persecució i derrocats pels vents de la brutalitat policial. Vostès són els veterans del sofriment creatiu. Continuïn treballant amb la convicció que el sofriment que no és merescut, és emancipador.
Regressin a Mississippi, regressin a Alabama, regressin a Geòrgia, regressin a Louisiana, regressin als barris baixos i als guetos de les nostres ciutats del Nord, sabent que d’alguna manera aquesta situació pot i serà canviada. No ens rebolquem en la vall de la desesperança.
Avui els dic a vostès, amics meus, que a pesar de les dificultats del moment, jo encara tinc un somni. És un somni profundament arrelat en el somni “americà”.
Un somni que un dia aquesta nació s’aixecarà i viurà el veritable significat del seu credo: “Afirmem que aquestes veritats són evidents: que tots els homes són creats iguals”.
Un somni que un dia, en les vermelles colines de Geòrgia, els fills dels antics esclaus i els fills dels antics amos d’esclaus, es puguin asseure junts a la taula de la germanor.
Un somni que un dia, fins i tot l’estat de Mississippi, un estat que se sufoca amb la calor de la injustícia i de l’opressió, es convertirà en un oasi de llibertat i justícia.
Un somni que els meus quatre fills viuran un dia en un país en el qual no seran jutjats pel color de la seva pell, sinó pels trets de la seva personalitat.
Avui he tinc un somni!
Un somni que un dia, l’estat de Alabama el governador del qual escup frases d’interposició entre les races i anul·lació dels negres, es converteixi en un lloc on els nens i nenes negres, puguin unir les seves mans amb les dels nens i nenes blanques i caminar units, com germans i germanes.
Avui he tinc un somni!
Un somni que algun dia les valls seran cims, i les colines i muntanyes seran planes, els llocs més escarpats seran anivellats i els tortuosos seran redreçats, i la glòria de Déu serà revelada, i s’unirà tot el gènere humà.
Aquesta és la nostra esperança. Aquesta és la fe amb la qual retorno al Sud. Amb aquesta fe podrem esculpir de la muntanya de la desesperança una pedra d’esperança. Amb aquesta fe podrem transformar el so discordant de la nostra nació, en una bella simfonia de fraternitat. Amb aquesta fe podrem treballar junts, resar junts, lluitar junts, anar a la presó junts, defensar la llibertat junts, sabent que algun dia serem lliures.
Aquest serà el dia quan tots els fills de Déu podran cantar l’himne amb un nou significat,
“El meu país és teu. Dolça terra de llibertat, a tu et canto. Terra de llibertat on les meus avantpassats van morir. Terra de orgull dels pelegrins, de cada costat de la muntanya, que repiqui la llibertat”.
I si Estats Units ha de ser gran, això haurà de fer-se realitat.
Per això, que repiqui la llibertat des de el mes alt de les muntanyes prodigioses de Nova Hampshire!
Que repiqui la llibertat des de les poderoses muntanyes de Nova York!
Que repiqui la llibertat des de les altures de les Alleghenies de Pensilvania!
Que repiqui la llibertat des de les Rocoses cobertes de neu en Colorado!
Que repiqui la llibertat des dels sinuosos pendents de Califòrnia!
Però no només això:
Que repiqui la llibertat des de la Muntanya de Pedra de Geòrgia!
Que repiqui la llibertat des de la Muntanya Lookout de Tennesse!
Que repiqui la llibertat des de cada petita colina i muntanya de Mississippi!
“De cada costat de la muntanya, que repiqui la llibertat”.
Quan repiqui la llibertat i la deixem repicar en cada llogaret i en cada poble, en cada estat i en cada ciutat, podrem accelerar l’arribada del dia quan tots els fills de Déu, negres i blancs, jueus i cristians, protestants i catòlics, puguin unir les seves mans i cantar les paraules del vell espiritual negre:
“Lliures per fi! Lliures per fi! Gracies a Déu omnipotent, som lliures per fi!”
Si llegiu atentament el text, no hi trobareu cap mica d’esperit de venjança, en un temps en el que molts negres estaven seduïts pel cap de les Panteres Negres, Malcom X que va desfermar una campanya d’odi contra els blancs en tot el país.
Tanmateix, malgrat no haver-hi odi, hi ha grans dosis de decisió, una decisió que el va portar a jugar-se la vida per les nobles idees que professava, però, de cap manera, a atemptar contra la vida dels altres ni tan sols a predicar una sola engruna d’odi.
Ell, juntament amb Kennedy i altres, varen ser els suports ferms que varen possibilitar l’igualtat racial a USA.
He tornat a llegir complet per enèsima vegada aquest discurs i per enèsima vegada m’he emocionat.
Es un magnífic discurs, gràcies per dur-ho al bloc.
Sr. Nuncamàis jo vaig llegir el discurs de Iowa:
“Gracias, Iowa. Dijeron que este día no llegaría nunca. Dijeron que nuestras expectativas eran demasiado elevadas. Dijeron que este país estaba demasiado dividido, demasiado desilusionado para unirse en torno a un propósito común.
“Sin embargo, en esta noche de enero - en este momento definitorio de la historia-, habéis hecho lo que los cínicos decían que no podríamos hacer. Lo que el estado de Nueva Hampshire puede hacer dentro de cinco días. Lo que Estados Unidos puede hacer en este Año Nuevo del 2008.
“En colas que se han extendido en torno a escuelas e iglesias, en pequeñas y grandes ciudades, habéis venido como demócratas, republicanos e independientes para alzaros y decir que somos un único país, que somos un pueblo y que ha llegado nuestro momento de cambio.
“Habéis dicho que ha llegado la hora de superar la amargura, la mezquindad y la rabia que ha consumido Washington; de acabar con la estrategia política basada en la división y de optar por otra basada en la adición; de construir una coalición por el cambio que se extienda por los estados republicanos y demócratas. Porque así venceremos en noviembre, y así nos enfrentaremos por fin a los desafíos que tenemos como país.
“Elegimos la esperanza en lugar del miedo. Elegimos la unidad en lugar de la división, y también elegimos enviar un poderoso mensaje de que el cambio está llegando a Estados Unidos.
“Habéis dicho que ha llegado el momento de comunicar a los lobbistas, que creen que su dinero y su influencia hablan más alto que nuestras voces, que no son ellos los dueños de nuestro gobierno, que somos nosotros; y que estamos aquí para hacernos de nuevo con él.
“Ha llegado el momento de un presidente que sea honrado con las opciones y los desafíos a los que nos enfrentamos; que os oiga y aprenda de vosotros incluso cuando estamos en desacuerdo; que no sólo os diga lo que queréis oír, sino lo que tenéis que saber. Y, en Nueva Hampshire, si me dais la misma oportunidad que en Iowa esta noche, yo seré ese presidente para Estados Unidos.
“Gracias.
“Seré un presidente que hará por fin asequible y disponible la asistencia sanitaria para todos los estadounidenses, del mismo modo que amplié la asistencia sanitaria en Illinois, uniendo a demócratas y republicanos para que hacer el trabajo.
“Seré un presidente que podrá fin a las amnistías fiscales para las compañías que trasladan nuestros puestos de trabajo al extranjero y crearé una reducción fiscal dirigida a la clase media y que vaya a parar a los bolsillos de los trabajadores estadounidenses, que la merecen.
“Seré un presidente que aprovechará el ingenio de agricultores, científicos y empresarios para liberar a este país de la tiranía del petróleo de una vez por todas.
“Y seré un presidente que pondrá fin a la guerra de Iraq y traerá los soldados a casa; que restaurará nuestra posición moral; que sabrá que el 11-S no es una forma de obtener votos a través del miedo, sino un desafío que debería unir a Estados Unidos y al mundo contra las amenazas comunes del siglo XXI: las amenazas comunes del terrorismo y las armas nucleares, el cambio climático y la pobreza, el genocidio y la enfermedad.
“Esta noche nos encontramos un paso más cerca de esa visión de Estados Unidos gracias a lo que habéis hecho aquí, en Iowa. Y por eso quiero agradecer de modo especial a los organizadores y los jefes de distrito, a los voluntarios y al personal que ha hecho todo esto posible.
“Y ya que estoy en el apartado de los agradecimientos, para mí tiene mucho sentido dar las gracias al amor de mi vida, la roca de la familia Obama, la colaboradora más cercana a lo largo de la campaña, un aplauso para Michelle Obama.
“Sé que no lo habéis hecho por mí. Lo habéis hecho porque creéis profundamente en la más estadounidense de las ideas: que, ante lo imposible, las personas que aman a este país pueden cambiarlo.
“Esto lo sé. Lo sé porque, aunque estoy aquí esta noche, nunca olvidaré que mi viaje empezó en las calles de Chicago haciendo lo que muchos de vosotros habéis hecho para esta campaña y para todas las campañas aquí en Iowa: organizar, trabajar y luchar para que las vidas de las personas sean un poco mejor.
“Sé lo duro que es. Y que el sueño es escaso, la paga pequeña y el sacrificio grande. Hay días de desilusión, pero a veces, sólo a veces, hay noches como ésta, una noche que, dentro de unos años, cuando hayamos hecho los cambios en los que creemos, cuando más familias puedan permitirse acudir a un médico, cuando nuestros hijos (cuando Malia, Sasha y vuestros hijos) hereden un planeta un poco más limpio y seguro, cuando el mundo perciba a Estados Unidos de modo diferente y Estados Unidos se vea a sí mismo como un país menos dividido y más unido, entonces seréis capaces de volver con orgullo la vista atrás y decir que fue en este momento cuando empezó todo.
“Éste fue el momento en que lo improbable golpeó lo que Washington siempre había considerado inevitable.
“Éste fue el momento en que rompisteis las barreras que nos habían separado durante demasiado tiempo, cuando unimos a personas de todos los partidos y de todas las edades en una causa común; cuando dimos por fin a los estadounidenses que nunca habían participado en política una razón para ponerse en pie y hacerlo.
“Éste fue el momento en que por fin hicimos retroceder la política del del miedo, la duda y el cinismo; la política en que nos derribamos los unos a los otros en lugar de levantar juntos este país. Éste fue el momento.
“Dentro de unos años, volveréis la vista atrás y diréis que éste fue el momento, que éste fue el lugar, en que Estados Unidos recordó lo que significa tener esperanza.
“Durante meses hemos sido objeto de risas, incluso de burlas, por hablar de esperanza. Pero siempre hemos sabido que la esperanza no es el optimismo ciego.
“No es hacer caso omiso de la tarea que tenemos delante ni de los obstáculos que se encuentran en nuestro camino. No es sentarse en la cuneta ni rehuir una pelea. La esperanza es algo dentro de nosotros que insiste en que, a pesar de todas las pruebas que señalan lo contrario, nos espera algo mejor si tenemos el valor ir a por ello, de trabajar por ello y de luchar por ello.
“La esperanza es lo que vi en los ojos de una joven de Cedar Rapids que trabaja en el turno de noche tras todo un día en la universidad y que a pesar de ello no puede permitirse pagar la asistencia sanitaria para una hermana que está enferma; una joven que sigue creyendo que este país le dará la oportunidad de realizar sus sueños.
“La esperanza es lo que escuché en la voz de una mujer de Nueva Hampshire que me dijo que no había sido capaz de respirar desde que su sobrino se había ido a Iraq; que sigue rezando todas las noches para que vuelva sano y salvo.
“La esperanza es lo que llevó a una banda de colonos a levantarse contra un gran imperio; lo que condujo a la mayor de las generaciones a liberar un continente y sanar a una nación; lo que condujo a hombres y mujeres jóvenes a sentarse en comedores de los que estaban excluidos por su color, enfrentarse a las mangueras y desfilar por Selma y Montgomery en favor de la causa de la libertad.
“La esperanza, la esperanza es lo que me ha conducido hasta aquí, con un padre de Kenia y una madre de Kansas y una historia que sólo podría ocurrir en los Estados Unidos de América. La esperanza es el cimiento de este país, la creencia de que nuestro destino no será escrito para nosotros, sino por nosotros; por todos los hombres y mujeres que no se conforman con el mundo tal como es, sino que tienen el valor de rehacerlo tal como debería ser.
“Esto es lo que hemos empezado aquí, en Iowa, y éste es el mensaje que ahora podemos llevar a Nueva Hampshire y más allá.
“El mismo mensaje que teníamos en los buenos y los malos momentos, el mensaje que puede cambiar este país ladrillo a ladrillo, calle a calle, con manos encallecidas: que juntos, las personas corrientes podemos hacer cosas extraordinarias; porque no somos una colección de estados demócratas y estados republicanos, somos los Estados Unidos de América; y en este momento, en estas elecciones, estamos otra vez dispuestos a creer.
“Gracias, Iowa.”
Sra. Trina a pesar d’estar amb desacord amb la política neocon dels EEUU he de reconeixer la transparencia i la qualitat del seus polítics, un exemple es la transparencia, la candidata a la nominació presidencial demòcrata, Hillary Clinton, i el seu marit, l’expresident d’EEUU Bill Clinton, van declarar uns ingressos de 109 milions de dòlars entre 2000 i 2007. El matrimoni ha fet públics les seves dades fiscals després que Barack Obama, rival de Clinton en la carrera demòcrata, pressionés per a assolir-lo. Gairebé la meitat dels ingressos, 51 milions de dòlars, els van assolir gràcies a les conferències de l’expresident. I els impostos es van dur al voltant de 33 milions de dòlars, mentre les donacions a projectes de caritat van arribar els 10 milions, segons les dades revelades en la campanya de Hillary. “Els Clinton ja han fet públics 30 anys de dades fiscals, una xifra que molt poca gent en el servei públic ha arribat a donar-los a coneixer. Cap dels oponentes de Hillary Clinton ha revelat gens similar a aquesta quantitat d’informació financera personal”, ha assegurat el portaveu de la ex primera dama, Jay Carson. Barack Obama, el rival de Hillary en la carrera demòcrata, va pressionar a la ex primera dama perquè publiqués aquestes dades, en un intent de marcar la diferència en la disputada contesa que mantenen per enfrontar-se al candidat republicà, John McCain. També Obama va revelar les seves dades entre els anys 2000 i 2006 l’any passat, en un intent de guanyar la batalla per la transparència, ja que acusa als Clinton de fomentar el secretisme i amagar documents als votants, si bé va ser la pròpia Hillary la qual va motivar aquestes acusacines al negar-se a revelar amb més celeritat les seves dades fiscals, el que en cap cas és una obligació per als candidats a presidir Estats Units.
El parrafo de los lobbistas es muy bueno, porque ya me explicaran como se pueden vetar o aprobar en democracias segun que propuestas pagando.
Malanga, si la serie EL ALA OESTE DE LA CASA BLANCA refleja la realidad política de los Estados Unidos, tienes ahí la respuesta. La búsqueda del voto del Senador tal o cual, al que se le presiona, se le insinúa, se negocia con él, etc. ¿Y por qué? Porque tocan elecciones en su estado y en elecciones, parece ser, contar con más dinero que el rival para la campaña es fundamental. Y ahí, parece, entran los lobbis y los lobbistas. Creo que ese párrafo no es sólo bueno, sino muy significativo. Pero a mí me ha gustado más este otro referido a la esperanza: “La esperanza es el cimiento de este país, la creencia de que nuestro destino no será escrito para nosotros, sino por nosotros; por todos los hombres y mujeres que no se conforman con el mundo tal como es, sino que tienen el valor de rehacerlo tal como debería ser.”
Tampoco es manca la referencia a los que en el pasado lucharon por cambiar las cosas, enfrentándose con todo tipo de dificultades: “La esperanza es lo que llevó a una banda de colonos a levantarse contra un gran Imperio; lo que condujo a la mayor de las generaciones a liberar un continente y sanar a una nación; lo que condujo a hombres y mujeres jóvenes a sentarse en comedores de los que estaban excluidos por su color, enfrentarse a las mangueras y desfilar por Selma y Montgomery en favor de la causa de la libertad.” Como dice Trina en su artículo, el político no puede ser sólo alguien que gestiona las cuentas o confunde estar pegado al terreno, con los pies en el suelo, cuando habla de obras, infraestructuras y servicios. Para esas cuestiones ya están los técnicos, que todas las administraciones tienen, no los políticos, que han de liderar y empujar, hacer creer a la gente en un proyecto común. Por eso, y para terminar, enlazo el maravilloso discurso de Luther King ( TENGO UN SUEÑO), la referencia a Kennedy (NO TE PREGUNTES QUÉ PUEDE HACER TU PAÍS POR TÍ, SINO QUE PUEDES HACER TÚ POR TU PAÍS) y el discurso de Obama (JUNTOS PODEMOS CAMBIAR LAS COSAS), para convenir que no sólo es posible creer de nuevo en las posibilidades de la humanidad, sino que el presente nos pertenece y el futuro lo escribimos nosotros. Obama ha aparecido justo en el momento en que la sociedad norteamericana lo ha descubierto, justo cuando se dan las condiciones necesarias para ello.
Nuncamais,
gràcies per posar el discurs, jo ho he pensat però se’m feia massa llarg el post, realment és una peça inoblidable…
Sr. Marcelí,
igualment li dic, el d’Iowa és impressionant també, hi ha persones tocades per la gràcia de saber dir el que cal en el moment que cal..
En general tinc només una por, que torni a succeir el que va passar fa 40 anys, que algú es carregui Obama, té tots els números i seria tornar a començar una etapa republicana, ara que sembla que ho tenen pelut..
salut i sort
El discurs d’Obama - que no coneixia - m’ha colpit profundamernt. Jo no sabria dir quina part és millor perquè és un discurs preciós, amb una empenta comparable al de “I have a dream” de Ki ng. En realitat té, com el de King, el coratge sense cap mica de rencor que és el que més m’admira dels dos discursos, a part de reflectir una decisió important a prova de totes les contrarietats. Aquest home es mereix la presidència d’USA perquè crec que és capaç de treure aquest país de la posició putrefacta d gendarme mundial en que l’han colocat diversos presidents però sobretot aquest darrer imbècil tarat que només pensa en armarse fins a les dents i guerrejar contra tot el mon.