“Para ser alguien en las letras catalanas hay que escribir en español”

Isabel-Clara Simó (Alcoi, 1943) es posiblemente la escritora valenciana más consolidada en el mercado de las letras en lengua propia.

Afincada en Barcelona desde los años setenta, presentó ayer en Valencia su última novela, El meu germà Pol (Bromera), con la que ha ganado el XIX premio Ciutat d’Alzira. Simó rechaza que se haya de estar en la capital catalana para triunfar en esta literatura. “Para ser alguien en las letras catalanas hay que escribir en español”, replica. “Para que los editores te animen y la prensa te dedique páginas has de escribir en español, no lo dude”, abunda.

Seguir el resto del relato aquí. 

8 Responses to ““Para ser alguien en las letras catalanas hay que escribir en español””

  1. Desgraciadament, així és. Peró per sort són encara molts els escriptors de gran valor que segueixen las paraules de Salvador Espriu que escriuen en la nostra llengua “per salvar-nos els mots, per recordar-nos el nom de cada cosa”. Un país amb gent amb aquest tremp, i amb aquest lliurament a la causa nacional, no pot fracassar mai. Tandebó els nostres polít

  2. Tandebó tots els nostres política tinguessin el mateix tremp i decisió per lliurar-se a la causa nacional.

  3. Tot depen de l´ambició i convicció de cada un…hi ha gent molt ferma. A un altre nivell p.e. a la meva feina s´apostat per fer-ho tot en Català, llevat d´alguna cosa que surt a fora i que per respecte és presenta en la llengua que toqui.
    No tenim ni papereria en Castellà, res absolutament…fins i tot el programa d ordinador s´ha fet traduir al Català, quan l´ estandard era en Castellà.
    Si tots tinguessim cura del nostre patrimoni cultural sens dubte la llengua també tindria la seva força a tots els nivells.. Adreçat a tothom en Català , temps de canviar si cal, sempre hi ha.
    Salut!!!.

  4. Estem massa acostumatsa fer servir el castellà, malgrat alguns ximplets volguin dir el contrari…de fet d´un temps ença, jo personalment si sé que algú enten perfectament el català, ja no li parlo en catellà. Ho he fet amb amics meus i ho han entes perfectament. Ells no renuncien a la seva llengua, mes perque no estan segurs d´utilitzar-la que per un altre cosa…i jo crec que haig de fer el mateix a la meva. De moment he aconseguit que dos d´ells n´en facin us de mica en mica…i això ja és molt.
    en breu estic segura que aconseguiré més…
    Tots plegats hem de fer la nostre feina, desde l´anominat fins al poder, hem de fer gran casa nostre.

  5. per Victor Alexandre:

    Quin preu cal pagar per ser un periodista i escriptor independentista?

    L’estigmatització. Ser una persona incòmoda. Tots aquests hipòcrites que ara fan lloances de Manuel de Pedrolo o de Ramon Barnils em fan fàstic, de debò, perquè són els mateixos que quan vivien no els donaven feina. Les penúries econòmiques de Pedrolo i de Barnils eren ben conegudes. Ara queda molt bé dir: “Ramon Barnils, periodista incòmode amb el poder, sempre contestatari” o “Manuel de Pedrolo, un escriptor incòmode, d’insubornable catalanitat”. Però, mentre vivien -com en el cas de Joan Fuster-, els que ara diuen això els tenien ben marginats i sense feina. Jo no tinc feina al meu país, llevat de diaris digitals. A mi els mitjans de comunicació de Catalunya no em volen. Parlo dels que se suposa que són catalans, com l’Avui. M’he de guanyar la vida escrivint al País Basc. Jo hi he pensat molt en això i suposo que és perquè no em poden controlar, no saben per on els pots sortir. El pensament lliure els fa pànic. A Sant Cugat, per exemple, hi ha una llibreria que no ha volgut tenir a l’aparador el meu llibre La paraula contra el mur a causa de la coberta. Tampoc no va voler tenir el llibre de l’Èric Bertran, Èric i l’Exèrcit del Fènix, ni tampoc el de la meva versió teatral amb el mateix títol. Són estigmes. Però no t’amoïnis, que quan em mori vindran a l’enterrament i diran coses molt boniques de mi. Quanta hipocresia. Per altra banda, hi ha una cosa que s’utilitza amb mi i que és una aberració des del punt de vista deontològic de la professió periodística. Sempre diuen: “l’escriptor independentista Víctor Alexandre”. I per què “l’escriptor independentista”, pregunto jo? Jo no veig que els periodistes utilitzin aquest terme ideològic o d’opció de vida per referir-se a altres persones. La gent no diu “l’escriptora lesbiana Maria Mercè Marçal” o “l’arquitecte socialista Oriol Bohigas”. Amb això, el que s’està fent és dir: “Compte amb aquest!”. És una desacreditació subtil. Però bé, mal que els pesi, mentre la vida m’ho permeti, defensaré els drets nacionals dels Països Catalans. No m’agrada mossegar-me la llengua, perquè fa mal. I això, en un país tan masoquista com Catalunya, és inadmissible.

  6. ¿Hi ha molts periodistes a Catalunya que han venut la seva ànima nacionalista per conservar el lloc de treball i, per tant, l’estabilitat econòmica?
    I tant! N’hi ha que van de nacionalistes i quan els sents a les tertúlies, perquè són de professió tertulians, veus que quan parlen no són ells, sinó el cap d’estratègia política del seu partit. Tot es mou entre l’ambició i el compromís. Arriba un moment en la vida en què hem de decidir si optem pel compromís o per l’ambició. L’ambició és legítima, és el que mou el món, però quan és il·limitada esdevé altament perillosa. Hi ha d’haver un equilibri entre l’ambició i el compromís, perquè el compromís va lligat a la dignitat. Si no tens compromís amb els drets nacionals del teu poble, amb la llibertat del teu poble, és que no tens dignitat ni poble. Hi ha molts catalans que entre l’ambició i el compromís, han optat per l’ambició. D’això se’n diu pensament políticament correcte.

  7. Carme, tens de tenir en conte que “Nadie es profeta en su tierra” o sigui que le supervivencia a vegades ens obliga a vendre l´anima al dimoni, ja que moltes de les figures catalanes serian desconegudes si no hagesin sortir fora del seu pais, ejem Pau Casals, Dalí ,Manel Serrat, Josep Plá i una llargue llista de persones celebres que si no hagesin sortit serían desconegudes, en fí que el nostre pais es massa petit per poguer atendre tantas eminencias.

  8. estic totalment d´acord Font.
    Això és pot fer si un-a, te l´esquena ben coberta…si la necessitat obliga, un-a fa el que hagi de fer, no en tinc cap dubte !!!.
    tens tota la raó nano.

Leave a Reply