Josep Benet Morell, un luchador por la libertad de Catalunya

Suetonio (Tiberio): ” In civitate libera lingua et mens liberae esse debent.”  En una ciudad libre, el lenguaje y el pensamiento deben ser libres…”

loayza.jpg

Gracias Carmef por ser como eres.  

” Cançó per a en Joan Salvat-Papasseit” de Joan Manuel Serrat

” No sóc modest.

Estic enamorat

d´aquest ulls meus petits

perquè esguarden al lluny

i del meu front tan alt

que ho és de tant que pensa.

No vulls agrair res, perquè no he tingut mestre.

Jo no prometo res.

Només camino

(mullant la ploma al cor,

que és on es suca l´eina..).

Tampoc no sé el que em proposo,

perquè  tenir un propòsit no és fer feina.

Era una tarde de primavera, fría y húmeda, asediada por el viento. La gente se agolpaba bajo los soportales de la plaza intentando resguardarse del tiempo inclemente, y las voces de vendedores, clientes, protistutas y soldados, mezcladas con el aullido del viento, llenaban el ambiente de su cálido susurro.

Acababa de pisar por primera vez las calles de una de nuestras ciudades de occidente. A pesar de los adornos, de las inscripciones que me indicaban en latín la dirección que debía tomar para ir al gimnasio o a los baños, al teatro o a los lupanares, me sentía envuelto por un halo extraño, invadido por un cúmulo de sensaciones nuevas que me incitaban a soñar.

Ja no vull allistar-me

sota de cap bandera.

De la divina Acràcia

seré ara el glossador,

de l`Acràcia impossible

en la

vida dels homes

que no senten desig d`una era millor.

I el que pensim de mi

no m`interessa gens…

Paseé sin rumbo, disfrutando del silencio que, poco a poco, iba ganando cada recodo de la plaza,cada rincón de la multitud de tiendas que, con el ocaso, empezaban a quedarse vacías. Entonces reparé en un hombre anciano, que, sentado sobre un tocón de madera, parecía dirigir su mirada hacia un horizonte lejano. Me acerqué a él  despacio, atraído por la fuerza de susojos, convecido de que, a pesar de no saber quién era, había algo en su porte, en la altivez de su rostro, que me seducía por completo.

Va entrar al món per la porta de servei.

Duia un gran bagul

i un pedaç alcul…

Era un bagul de paper que va omplir el temps,

les dones i el port,

l´amor i lamort.

Era un bagul que s´endreçava a poc a poc

i esdevenia un vers cada record…

- “Salud, anacionao- le dije de repnete.

No contestó. Su mirada siguió perdida, fija, quizá, en algún punto de sus recuerdos. Una oleada de compasión de súbito respeto, me atrapó por completo. Permanecí al lado del anciano unos momentos, intentando escudriñar en los rasgos de su rostro,en las tenues y afiladas arrugas de que surcaban las fronteras de sus párpados, la razón de su melancolía, de su ensimismamiento. Él no movió un solo músculo; ni siquiera pareció haberse percatado de mi extrañada presencia cuando , algo contrariado,seguí mi camino.

Anduve algunos pasos, doblé la esquina hacia el norte y me dirigí hacia la residencia en que me alojaba. Entonces ,de repente, un fogonazo iluminó mi memoria con la claridad de una luz en la noche: aquel hombre había sido, en los lejanos días  de mi adolescencia, mi maestro. Volví sobre mis pasos ansioso por hablar con él, por decirle en un sólo instante todas las veces que había recordado sus palabras; por agradecerle, al cabo de los años, la estela permanente de sus enseñanzas.

Per a ell la meuca es posava la roba de quan fou verge

i volaven les gavines amb les plomes de diumenge… Sí…

Per a ell els vaixells bufavenu una, dues y tres vegades

i s´estimava una parella en qualsevol cantonada…Sí…

Per a ell miolaven els gats

a la lluna, ens els terrats… Sí…

Per a ell  s´obrien vermelles les promeses i els clavells…Si…

Per a un home prim

de rostre verdós,

de llavis humits,

i molt llarges els dits

per tastar millor les dones.

Cuando llegué al lugar en que lo había visto, sólo quedaba el eco de su presencia. El viento se había calmado por completo, y la gente había desaparecido. Entonces, en medio del silencio, rodeado po rla apremiante noche, volví a escuchar sus palabras: ” Del otro  lado no salió ningún barco…”.

Mientras me retiraba, triste por no haber podido, una vez más, decirle todo lo que le debía, me escondí entre las sombras de la noche, buscando los sueños perdidos de mi maestro. 

I no era modest.

I estava enamorat

dels sus ullets petits

que esguardaven al lluny

i del seu front tan alt

de tant com ell pensava.

I no agraïa res a qui res no li ensenyava.,

I el que penseu d`això…

No m´interessa gens…”

No es verdad que se vayan los mejores. Ocurre que de ellos nos acordamos más.

5 Responses to “Josep Benet Morell, un luchador por la libertad de Catalunya”

  1. Gràcies Actor per la teva deferència. Tota la gent que d´alguna manera o un altre ha estat implicada o està implicada actualment en el reconeixament de les Institicions de Catalunya, ha perdut un referent de lluita. Un cop mes Gràcies.

  2. Josep Benet un referent de l´Estatut de SAU (1979)

  3. A crit de Llibertat, amnistia, Estatut d’Autonomia, més d’un milió de catalans es van manifestar pels carrers de Sant Boi de Llobregat la Diada de 1977. Aquell mateix any s’havien celebrat les primeres eleccions democràtiques des de 1936, deixant enrere un llarg i fosc període amb la Generalitat i l’autonomia dissoltes.

    Tots aquests factors van froçar el Govern espanyol, presidit per Adolfo Suárez, al restabliment provisional del govern català i a permetre el retorn del l’exiliat president Tarradellas, que va anunciar la seva arribada amb el cèlebre “ja sóc aquí”.

    L’Estatut de Sau va ser aprovat pels catalans en referèndum i ratificat per les Corts Generals el novembre de 1979. El nom de la Carta Magna, seguint la tradició, responia al nom del lloc on es va redactar.

    El nou text legislatiu definia Catalunya com a “nacionalitat” i la Generalitat com la “institució en què s’organitza políticament l’autogovern de Catalunya”. Pel que fa a la llengua, reconeixia el català com a idioma propi de Catalunya i com a oficial juntament amb el castellà. L’Estatut de Sau concedia a la Generalitat més poders que el de 1932 en matèria d’ensenyament, cultura i mitjans de comunicació, però menys en justícia. El finançament, un dels punts més debatuts en el text que s’acaba d’acordar, es va deixar en una situació d’ambigüitat, i no cal dir que la redacció va comportar problemes.

    Amb tot, l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de 1979 va reobrir a Catalunya una etapa amb estructura política pròpia i unes eines de reconstrucció nacional que li havien estat negades durant més de quatre dècades. La normalització del català, malgrat els conflictes i debats que es van haver de superar, va permetre un important avanç en el coneixement i l’ús social d’aquesta llengua entre la població de Catalunya.

  4. Gràcies per tot Benet.

  5. L’Assemblea de Catalunya convocó a la manifestación de Ripoll que reunió a más de 3000 personas; el Primer de Maig de 1970, que congregó a 8000 personas en Sant Cugat del Vallès, y las multitudinarias manifestaciones del 1 y 8 de febrero de 1976 en Barcelona. En todas ellas estuvo Josep Benet.
    El 28 de octubre de 1973 en la Parroquia de Santa María Mitjancera de la ciudad de Barcelona 113 personas representantes de partidos políticos y sindicatos clandestinos pero también de colegios profesionales y asociaciones de vecinos fueron detenidas por la policía franquista ( Caiguda dels 113). Inmediatamente se inició en Cataluña una gran movilización ciudadana de apoyo a los detenidos y se inició una campaña de solidaridad que tuvo resonancia internacional.

Leave a Reply