JORDI SOLÉ TURA I EL COMUNISME

Escric sota la impressió forta del que acabo de veure: un reportatge de la vida de Jordi Solé Tura, ponent destacat de la Constitució Espanyola, avui reduit al fet de ser un trist pacient de la terrible malaltia de moda: l’Alzeimer, en un estat força més avançat del que fa uns dies verem poder contemplar també per TV3: Pasqual Maragall, ara per ara, es troba en un estat aparentment normal.

En les darreres imatges del reportatge de Solé Tura se’l veia intentant respondre a preguntes que li feia el seu metge, preguntes que dificlment sabia contestar, perquè ha oblidat fins i tot el nom de la seva segona esposa, companya seva de partit.

Apareixien unes imatges simbòliques en les que es veia l’antic dirigent comunista perdut dintre del Laberint d’Horta en companyia d’una seva neta. A fi de comptes on està aquell dirigent polític destacat que tanta activitat havia portat en el passat, l’ex-locutor de Radio España Independiente, Estación Pirenaica, que tant va fer, animant els resistents?

On està sinò en un laberint mental aquell resitent del PSUC que va començar la seva activitat política fent de la seva veu que radiant des de Bucarest era l’expressió de la resistència política?

En el reportatge se l’ha vist en companyia de destacats dirigents polítics com el prestigiós ex ministre de cultura i intectual de primera línia, Jorge Semprún, Gregorio López Raimundo, recentment traspassat, Alfonso Carlos Comín, el comunista amant de la llibertat, aquell que reivindicava amb el lema “cristianos en el partido, comunistas en la iglesia” la llibertat com a cristià de poder pertànyer al Partit Comunista i la del comunista de poder ser cristià, dirigents històrics del comunisme, com Enrico Berlinguer, i Georges Marchais.

Tot el reportatge tenia el rearafons familiar amb la presència de les dues seves companyes, la primera francesa que el va acompanyar en la seva estada a Bucarest, la segona, catalana, les dues companyes també d’idees, així com del seu fill, omnipresent al llarg de tot el reportatge.

El reportatge és trist, tenyit amb el sentiment d’una greu malaltia neurològica de la seva primera esposa i de la seva pròpia malaltia, tenyit sobretot per la seva profunda decepció per la brutalitat d’alguns règims comunistes, entre ells el de Nicolas Ceaucescu que va conèixer de primera mà, tenyit també de profunda tristesa per ser el Partit Comunista, el primer lluitador de la resistència antifranquista, ara reduït a una existència simbòlica, quan és sobrepassat en importància pel Partit dels Ministres de Franco, contra qui amb tanta decisió varen lluitar els comunistes, així com també és sobrepassat en importància pels socialistes que en el temps del franquisme no veren tenir una aportació tan important com la feta pels comunistes en la resistencia antifranquista.

Un reportatge interessantíssim del que he donat aquesta primera impressió sota la sotragada que m’ha causat tota la tristesa que s’hi acumula per les causes que he citat abans, la greu malaltia de la seva dona i la seva, el desengany de molts règims comunistes, i la condició de partit marginal del partit que va ser el líder de la lluita antifranquista, que és superat fins i tot pel partit dels hereus del franquisme contra el que va lluitar amb tanta decisió.

Convido a aquells que l’hagin vist a completar les meves impressions necessàriament molt fragmentàries, sobretot per causa de què, per bé que no he caigut en una greu malaltia mental, tanmateix la meva memòria cada dia és més feble i incapaç de recordar molts dels detalls del que acabo de veure i de sentir.

Fins i tot és possible que entre la informació que contenen les meves impressions hi hagi inexactituds que m’agradaria, si és que hi són, algú les corregís.

Gràcies