YO TUVE UN SUEÑO de Martin Luther King Jr – I have a dream speech – Aug 28 1963

Posted on Updated on

About these ads

11 thoughts on “YO TUVE UN SUEÑO de Martin Luther King Jr – I have a dream speech – Aug 28 1963

    lorena ha dit:
    21 gener 2009 a les 5:08 pm

    la verdad estoy muy contenta con esto
    y no tengo comentariosç

    Andrea Guadalupe ha dit:
    17 setembre 2008 a les 11:03 pm

    Me encanto ese discurso porque nos hace reflexionar
    a los que son racistas porque por el simple hecho de ser blanco no quiere decir que tienes derecho a todo y los Negros no, a eso se le llama rasizmo y esta mal lo digo porque yo soy de piel morena

    guadalupe arvayo ortiz ha dit:
    26 juny 2008 a les 6:28 pm

    Es un hermoso mensaje de amor, un despertar para todos los que estamos dormidos en esta vida.

    Un favor, entré a este sitio buscando unas palabras de Martin Luther King, leí alguna vez, solo que no recuerdo en donde, sobre un escrito donde les decía refiriendose a la discrimación racial. “cuando tu naces, eres rosa, cuando te enfermas eres verde, cuando te enojas rojo, al morir gris…. y me dices que soy de color?… yo siempre soy Negro!!…..

    nuncamais ha dit:
    26 octubre 2007 a les 2:10 am

    Potser m’he passat penjant el discurs sencer del gran líder de l’emancipació dels negres. És molt llarg.
    He llegit aquest discurs amb els ulls humits moltes vegades.
    Una peça mestra de l’oratòria i farcida de sentiments humans amarats del cristianisme que predicava i practicava sempre.
    Poques vegades pot aconseguir-se, juntar en un mateix discurs una gran impaciència per a la solució d’un problema paorós, amb el respecte per tothom, sense cap estridència de les que tan abundaven entre els negres llavors, esperonats per Malcom X, un negre que predicava l’odi envers els blancs.
    La no violència, en el més pur estil de Ghandi, va vèncer, com també va vèncer la no violència de Ghandi a l’índia.
    Quan camí recorregut des d’aquells temps – per allà as anys 60, com qui diu fa quatre dies – en que els negres eren tinguts com a bèsties de càrrega i privava a tot arreu d’USA un brutal apartheid, com a Sudàfrica.
    La gran lliçó que podem treure d’aquí és com pot ser d’eficaç la no violència quan va acompanyada de la determinació de lluitar per una causa noble.
    Aquest discurs és una obra mestra. en ell es troben diversos elements equilibrats, sense que cap d’ells ofegui als altres o hi estigui amb un excessica presència:
    1) La decisió ferma de lluitar per la causa.
    2) El respecte per tots els humans.
    3) Moments d’expressió poètica arravatada.
    49 Denúncia profètica de la injustícia.
    Qui pogués tenir un líder com aquest! El dia que Catalunya el tingui, no hi ha dubte que tindrem la independència a l’abast.
    Finalment assenyalar que la nostra condició de catalans vençuts, tot i ser molt dolenta, no té comparació possible amb la condició dels negres d’USA pels volts de l’any 1963, encara que alguns veís nostres, espanyols, semba que s’esforcen en desmentir-me.
    Mirant enrera sempre es troba qui és més humiliat, i són tants que, quan ho penso em revolto inutilment contra aquest fet mostruós.

    nuncamais ha dit:
    26 octubre 2007 a les 1:47 am

    La traducció catalana del discurs íntegre és aquesta:

    Tinc un somni

    [Pronunciat a les escales del Memorial a Lincoln, a Washington D.C., el 28 d’agost del 1963]

    Fa un centenar d’anys, un gran americà, a l’ombra simbòlica del qual ara ens trobem, va
    signar la Proclamació d’Emancipació. Aquest decret transcendental va arribar com un gran focus de llum d’esperança per a milions d’esclaus negres que havien estat abrusats per les flames d’una injustícia devastadora. Va arribar com un joiós trenc d’alba que acabava la llarga nit de la captivitat.

    Però, cent anys després, hem d’encarar el fet tràgic que els negres encara no són lliures.
    Cent anys després, la vida dels negres encara està tristament impedida per les manilles de la segregació i per les cadenes de la discriminació. Cent anys després, els negres viuen en una illa solitària de pobresa, al mig d’un vast oceà de prosperitat material. Cent anys després, els negres encara es consumeixen en els racons de la societat americana i es troben exiliats en el seu propi país. Avui, doncs, hem vingut aquí per escenificar una situació espantosa
    .
    En cert sentit, hem vingut a la capital de la nostra nació per cobrar un xec. Quan els arquitectes de la nostra república van escriure les paraules magnífiques de la Constitució i la Declaració d’Independència, estaven signant un pagaré del qual cada americà havia de ser hereu. Aquest pagaré era la promesa que es garantirien a tothom els drets inalienables de la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat.

    Avui és obvi que Amèrica no ha abonat aquest pagaré pel que fa als seus ciutadans de color. En lloc de complir aquesta obligació sagrada, Amèrica ha donat a la gent negra un xec fals que ha sigut retornat amb la inscripció “sense fons”. Però nosaltres ens neguem a creure que el banc de la justícia hagi fet fallida. Ens neguem a creure que hi no hagi fons en les grans caixes fortes de les oportunitats d’aquesta nació. Hem vingut, doncs, a cobrar aquest xec – un xec que ens donarà quan vulguem la riquesa de la llibertat i la seguretat de la justícia. També hem vingut a aquest lloc beneït per recordar-li a Amèrica la intensa urgència del moment. Ara no és l’hora d’embrancar-se en el luxe de la tebior o de prendre’s la droga tranquil·litzadora del gradualisme. Ara és l’hora de pujar des de la vall fosca i desolada de la segregació fins al camí assolellat de la justícia racial. Ara és l’hora d’obrir les portes de les oportunitats a tots els fills de Déu. Ara és l’hora d’elevar la nostra nació des de les arenes movedisses de la injustícia racial fins a la roca sòlida de la germanor.

    Seria fatal per a la nació que passés per alt la urgència del moment i que menystingués la determinació dels negres. Aquest estiu sufocant del legítim descontentament dels negres no s’acabarà fins que no hi hagi una tardor vigoritzant de llibertat i d’igualtat. Mil nou-cents seixanta tres no és un final sinó un començament. Aquells que confien que els negres necessitaven desfogar-se i que ara ja estaran satisfets, tindran un despertar brusc si la nació retorna als seus afers com de costum. No hi haurà ni calma ni tranquil·litat a Amèrica fins que no s’atorguin als negres els seus drets ciutadans. Els ciclons de la revolta continuaran sacsejant els fonaments de la nostra nació fins que no sorgeixi el dia lluminós de la justícia.

    Però, hi ha una cosa que li he de dir al meu poble que s’està en el llindar càlid que porta a l’interior del palau de justícia. En el procés per guanyar el nostre lloc legítim, no ens hem de fer culpables d’accions equivocades. No vulguem satisfer la nostra set de llibertat tot bevent de la copa de l’amargor i de l’odi.

    Hem de conduir sempre més la nostra lluita pel nivell elevat de la dignitat i la disciplina.
    No hem de permetre que la nostra protesta creativa degeneri en violència física. Un cop i un altre ens hem d’elevar a les altures majestuoses d’oposar-nos a la força física amb la força espiritual. La meravellosa nova militància que ha inundat la comunitat negra no ens ha de portar a desconfiar de tots els blancs, perquè molts dels nostres germans blancs -com ho demostra la seva presència aquí avui- han entès que el seu destí està lligat al nostre destí i que la seva llibertat està inseparablement unida a la nostra llibertat. No podem caminar sols.

    I mentre caminem, hem de prendre el compromís d’anar al capdavant. No podem retrocedir. N’hi ha que pregunten als defensors dels drets civils “Quan estareu satisfets?”

    No podrem estar mai satisfets mentre els nostres cossos, cansats per la fatiga del viatge, no puguin trobar allotjament en els motels de les autopistes i en els hotels de les ciutats. No podrem estar satisfets mentre la mobilitat bàsica dels negres consisteixi a passar d’un gueto més petit a un de més gran. No podrem estar mai satisfets mentre un negre de Mississipí no pugui votar i un negre de Nova York cregui que no hi ha res que ell pugui votar. No, no, no estem satisfets, i no estarem satisfets fins que la justícia no baixi rodant com les aigües i l’equanimitat com un corrent poderós.

    No oblido pas que alguns de vosaltres heu vingut aquí sortint de gran afliccions i tribulacions. Alguns de vosaltres acabeu de sortir de cel·les estretes. Alguns de vosaltres
    heu vingut d’àrees en què la vostra demanda de llibertat us va dur a ser colpejats per les
    tempestes de la persecució i a ser sacsejats pels vents de la brutalitat policial. Vosaltres heu sigut els veterans del sofriment creatiu. Continueu treballant amb la fe que el sofriment immerescut és redemptor.

    Torneu a Mississipí, torneu a Alabama, torneu a Geòrgia, torneu a Louisiana, torneu als
    barris baixos i als guetos de les nostres ciutats del nord, sabent que d’alguna manera aquesta situació pot canviar i canviarà. No ens rebolquem en la vall de la desesperança. A vosaltres, avui us dic, amics meus, que malgrat les dificultats i les frustracions d’aquest moment, jo encara tinc un somni. És un somni profundament arrelat en el somni americà.

    Tinc el somni que un dia aquesta nació s’alçarà i experimentarà el veritable significat del seu credo: “Creiem que aquestes veritats són evidents per si mateixes: que tots els homes són creats iguals.”

    Tinc el somni que un dia, en els turons vermells de Geòrgia, els fills dels antics esclaus i els fills dels antics propietaris d’esclaus seran capaços d’asseure’s plegats a la taula de la germanor.

    Tinc el somni que un dia, fins i tot l’estat de Mississipí, un estat desert, recremat per l’escalfor de la injustícia i l’opressió, es transformarà en un oasi de llibertat i justícia.
    Tinc el somni que els meus quatre fills un dia viuran en una nació en què no seran jutjats pel color de la seva pell sinó per la naturalesa del seu caràcter.

    Tinc un somni avui.

    Tinc el somni que un dia l’estat d’Alabama, que ara té un governador que deixa caure dels seus llavis paraules d’interposició i d’invalidació, es transformarà en una situació en què els nens negres i les nenes negres podran agafar-se les mans amb nens blancs i nenes blanques i caminar junts com a germanes i germans.

    Tinc un somni avui.

    Tinc el somni que un dia cada vall serà enlairada, cada turó i cada muntanya seran aplanats, els llocs escarpats seran allisats, i els llocs tortuosos seran adreçats, i es manifestarà la glòria del Senyor, i tota carn ho podrà veure.

    Aquesta és la nostra esperança. Aquesta és la fe amb què torno cap al sud. Amb aquesta fe serem capaços d’excavar de la muntanya de la desesperació una pedra d’esperança.

    Amb aquesta fe serem capaços de transformar les discòrdies sorolloses de la nostra nació en una preciosa simfonia de germanor. Amb aquesta fe serem capaços de treballar junts, de pregar junts, de lluitar junts, d’anar junts a la presó, de defensar junts la llibertat, sabent que un dia serem lliures.

    Aquest serà el dia en què tots els fills de Déu podran cantar, amb un sentit nou, “País meu, és a tu, dolç país de llibertat, a tu que et canto. País en què van morir els meus pares, país orgull de pelegrins, de cada costat de muntanya, que repiqui la llibertat.”

    I si Amèrica ha de ser una gran nació, això ha d’arribar a ser veritat. Que repiqui, doncs, la llibertat des del cim dels turons prodigiosos de New Hampshire. Que repiqui la llibertat des de les poderoses muntanyes de Nova York. Que repiqui la llibertat des de les realçades Allegènies de Pensilvània!

    Que repiqui la llibertat des de les nevades muntanyes Rocoses de Colorado!

    Que repiqui la llibertat des dels cims arquejats de Califòrnia!

    Però, no solament això; que repiqui la llibertat des de la Muntanya Pedregosa de Geòrgia!

    Que repiqui la llibertat des de la Muntanya Talaia de Tennessee!

    Que repiqui la llibertat des de cada turó i cada talpera de Mississipí. De cada costat de muntanya, que repiqui la llibertat.

    Quan deixem que la llibertat repiqui, quan deixem que repiqui des de cada vila i cada veïnat, des de cada estat i cada ciutat, podrem accelerar el dia en què tots els fills de Déu, negres i blancs, jueus i gentils, protestants i catòlics, puguin donar-se les mans i cantar les paraules de l’espiritual negre: “Lliures per fi! Lliures per fi! Gràcies a Déu Totpoderós, som lliures per fi!”

    jonkepa ha dit:
    24 octubre 2007 a les 7:35 pm

    Cuando en SudAfrica ibas por la calle y te cruzabas con un negro (eran mayoría), se apartaban de tu camino para dejarte pasar; cuando eras tú el que les cedías el paso cortesmente, alucinaban en colores que dirían nuestros jóvenes.
    Había bancos póbñicos en los parques para negros y para blancos, peluquerías para blancos y para negros, en los autobuses ( tipo británico) los negros arriba y los blancos abajo.

    Only white men, only black men eran carteles habituales en todas partes. Realmente penoso.

    Y en el pais más democrático del mundo, no olvidemos al KKK, aunque ya es algo testimonial aún he podido apreciar en los estados del sur ese desprecio al negro y al hispano.
    Por eso no le extrañe que me rebele ante actitudes xenófobas porque una cosa es controlar a la inmigración masiva, sobre todo a la ilegal y una muy distinta el desprecio y las actitudes xenófobas hacia ellos por haber cometido el delito de no ser blancos ( me recuerda mucho a Hitler y la raza aria) o de ser emigrantes.

    marceli responded:
    24 octubre 2007 a les 7:06 pm

    Sr. Jon Kepa, es preferible dedicar el espacio del blog a mensajes positivistas y Martín Luther King es por excelencia un hombre “Por la paz y la libertad”. Gracias a usted por su empeño en llevar este mensaje.

    jonkepa ha dit:
    24 octubre 2007 a les 6:57 pm

    Many years ago, I have a dream y lo tuve cuando conocí tanto Sud Africa como Namibia por aquel entonces fideicomiso de Sud Africa y mi sueño era el mismo de Luther King, el ver a esos dos paises sin el apartheid.
    No he vuelto a esos paises pero mi sueño se hizo realidad, el apartheid sucumbió y los blancos y los negros son iguales ante la ley. Primero fue la antigua Rhodesia y luego ellos.
    Now, I have other dream y ese otro sueño es que desaparezcan de la faz de la tierra personajes como esos que han propiciado este nuevo post.
    Gracias Marcel.lí.

    marceli responded:
    24 octubre 2007 a les 6:53 pm

    También hemos venido a este sagrado lugar para recordar a América la urgencia impetuosa de ahora. Este no es el momento de tener el lujo de enfriarse o tomar tranquilizantes de gradualismo. Ahora es el momento de hacer realidad las promesas de Democracia; ahora es el momento de salir del obscuro y desolado valle de la segregación al camino alumbrado de la justicia racial; ahora es el momento de sacar nuestro País de las arenas movedizas de la injusticia racial, a la piedra sólida de la hermandad; ahora es el momento de hacer de la justicia una realidad para todos los hijos de Dios. Sería fatal para la nación pasar por alto la urgencia del momento. Este verano ardiente por el legítimo descontento del Negro, no pasará hasta que no haya un otoño vigoroso de libertad e igualdad.

    marceli responded:
    24 octubre 2007 a les 6:52 pm

    Entonces hemos venido hoy día aquí a dramatizar una condición vergonzosa. En un sentido hemos venido a la capital de nuestro País a cobrar un cheque. Cuando los arquitectos de nuestra república escribieron las magníficas palabras de la Constitución y la Declaración de Independencia, ellos firmaban un pagaré del cual cada Americano sería el heredero. Este pagaré era la promesa que todo hombre, sí, el hombre negro y el hombre blanco, tendrían garantizados los derechos inalienables de vida, libertad, y búsqueda de la felicidad.

    Es obvio hoy día que América ha incumplido este pagaré en lo que concierne a sus ciudadanos de color. En lugar de honrar esta sagrada obligación, América ha dado a la gente Negra un cheque malo; un cheque que ha regresado con el sello “fondos insuficientes.” Pero rehusamos creer que el Banco de Justicia está quebrado. Rehusamos creer que no haya suficientes fondos en las grandes bóvedas de oportunidad de este País. Y entonces hemos venido a cobrar este cheque, el cheque que nos dará sobre manera la riqueza de libertad y la seguridad de justicia.

    marceli responded:
    24 octubre 2007 a les 6:52 pm

    “Tengo Un Sueno”- Discurso durante la Marcha a Washington por Trabajos y por la Libertad
    28 Agosto 1963 Washington, D.C.

    Estoy orgulloso de reunirme con ustedes hoy día en esta que será, en la historia, la más grande demostración para la libertad en la historia de nuestro País.

    Hace cien años, un gran Americano, en cuya simbólica sombra estamos hoy parados, firmó la Proclamación de la Emancipación. Este trascendental decreto vino como un gran rayo de luz de esperanza para millones de esclavos Negros, chamuscados en las llamas de una marchita injusticia. Vino como un lindo amanecer al final de una larga noche de cautiverio. Pero cien años después, el Negro aún no es libre; cien años después, la vida del Negro aún es tristemente lisiada por las esposas de la segregación y las cadenas de la discriminación; cien años después, el Negro vive en una isla solitaria en medio de un inmenso océano de prosperidad material; cien años después, el Negro todavía languidece en las esquinas de la sociedad Americana y se encuentra desterrado en su propia tierra.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Canvia )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Canvia )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Canvia )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Canvia )

Connecting to %s