EN NOM DE LA LLENGUA.
1.- CONSCIÈNCIA LINGÜÍSTICA I DENOMINACIÓ DE LA LLENGUA
Una comunitat lingüística és un grup de gent que, eventualment, es comunica amb una llengua. Les comunitats lingüístiques tenen una sèrie de components, (comunitat de parla, interacció lingüística, comparteixen actituds i normes d’ús, integració simbòlica.). Les relacions entre tots aquestos components crea la consciència lingüística d’ una comunitat. La intensitat de les relacions determinarà la fermesa d’ aquella consciència. L’ elaboració de la consciència lingüística és un procés determinant per a l’estabilitat i reproducció d’ una comunitat lingüística moderna i actual. Ara bé, els elements que defineixen la consciència lingüística han sofert canvis i transformacions al llarg de la història. Aquests canvis, motivats per causes extralingüístiques han determinat les diferents denominacions de la llengua des dels seus orígens. Les diferents denominacions les podem agrupar, d’una banda, en aquelles que responen a actituds psico-lingüístiques, i d’altra banda, en les que són usades per la comunitat científica. Les primeres fan referència a la varietat lingüística amb què el parlant s’identifica, és el cas dels sociolectes, parlars locals o dialectes: tarragoní, eivissenc, valencià, etc. Estes denominacions són d’àmbit reduït. En el nostre cas aquestes s’ integrarien sota el nom més general de català o llengua catalana, usat per la comunitat científica. Cal tenir en compte, que les denominacions populars i d’àmbit reduït, quasi sempre per raons extralingüístiques, han entrat en conflicte amb el nom científic. És el que ha succeït en l’actualitat al País Valencià. Per tal d’ analitzar aquest fenomen caldrà fer un repàs de la Història de la Llengua
2.- DENOMINACIONS MEDIEVALS
En un principi les llengües romàniques no tenien nom propi. Al segle VIII ja s’havia acomplert la fragmentació de la Romània, es a dir, a partir d’ eixe segle assitim al naixement d’ una consciència lingüística diferenciada, els parlants són conscients de les diferències que hi ha entre allò que parlen i el llatí, llengua de la litúrgia. Romanç era, la designació popular de qualsevol llengua romànica. A partir dels segles XII-XIII apareix la necessitat de distingir entre els diversos parlars romànics. La solució serà afegir al terme romanç el gentilici concret de cada comunitat lingüística: romanç català, romanç castellà..etc. Durant els segles XIII i XIV s’ utilitzaren altres noms per designar, sempre de manera generalitzadora, la nostra llengua: Vulgar, Pla, Romanç pla, Lingua materna, Nostre llatí, Romanesc, Vernacle. Aquestes denominación les podem trobar en els Furs de València (1261), en el “Llibre dels Feits”, o la “Crònica” de Ramon Muntaner. A partir del s. XIV, apareixen denominacions com : “in vulgare cathalanorum”, “vulgar català”, “romanç catalanesc”. Però en aquest segle acabarà consolidant-se el nom de : Llengua catalana. El document més antic on apareix aquesta última denominació és una carta de cessió del lloc de Sagra (La Marina Alta) a l’ Ordre de Santiago, document redactat per duplicat pel notari valencià Bernat de Soler el 1341: “escripta en letra e lengua castellana, et la otra… en plan escripta en letra e lengua catalana”. A partir d’ aquest moment, sovintegen per tot arreu del domini lingüístic apel.lacions del tipus “cathalà”, “llengua catalana”, etc. sense mancar, les denominacions de pla, vulgar, o romanç.
3.- EL PARTICULARISME ONOMÀSTIC
Durant els s. XIV i XV, valencians i mallorquins desenvolupen una personalitat pròpia, diferent de la catalana, tot i ser conscients de pertànyer a un mateix estat (la Corona d’ Aragó) i de parlar una mateixa llengua. Això venia afavorit pel fet que els reis d’Aragó dotaven els territoris conquerits als àrabs d’ una mena d’ estatut d’ autonomia: un dret foral basat en lleis i institucions pròpies. Front al crispament social que vivia el principat durant el s.XV (guerra civil, pesta..) el Regne de València desenvolupava una dinàmica comercial molt activa. Aquesta situació de superioritat genera en el Regne valencià un sentiment particularista que conduïa els ciutdans a subratllar la seua condició de valencians quan al.ludien a la pròpia llengua. Hom començà, aleshores, a designar-la amb l’ apel·latiu de valenciana. És a finals del segle XIV ( 1395) quan apareix la primera denominació “particularista”. Fra Antoni Canals, frare dominicà, tradueix una obra d’ un autor clàssic (Valeri Màxim ) i dedica la seua traducció als jurats de Barcelona. A la dedicatòtia diu que l’ obra l’ ha traduïda: “de llatí en nostra volguda llengua materna valenciana, així breu com he pogut, jatsessia* que altres l’ hagen tret** en llengua catalana…”
* encara que, tot i que ** L’ hagen traduïda
¿ Pretenia Canals l’ existència d’ una llengua valenciana diferent a la catalana ? Evidentment que no: la dedicatòria va adreçada als jurats de Barcelona. Una cosa es veu amb claredat: oposa la seua traducció de Valeri Màxim a la que un altre traductor, català, ja havia fet. Aquesta traducció no li agrada i prova de millorar-la. En definitiva, no oposa dos llengües diferents, sinó dos autors diferents, de llocs diferents i de característiques diferents. Un cas semblant s’esdevé cinquanbta anys després a Mallorca quan Ferran Valentí traduí el 1444 les “Paradoxa” de Ciceró escriu al pròleg: “… de llatí en vulgar materno e mallorquí, segons la nació on so nat e criat e nodrit…” En aquest cas la intenció no és distingir llengües, sinó exaltar el lloc de naixement. Hi ha una personalitat diferenciada, no una personalitat lingüística diferent. A partir d’ aquests moments no resulta ja difícil de trobar escrits ací i allà els termes “llengua valenciana” i llengua mallorquina”. Al colofó de la impressió de la Bíblia de Fra Bonifaci Ferrer, —germà del sant— feta a València el 1491, s’assenyala que : “fou arromançada… de llengua llatina en la nostra valenciana.” Les denominacions que apareixen no desplacen les anteriors i, per tant, tant a València, com a Mallorca, com a la resta del domini lingüístic se seguí utilitzant la denominació de LLENGUA CATALANA.
4.- LA IDEOLOGIA “LLEMOSINISTA”
A partir del segle XVI la llengua evoluciona molt ràpidament distanciant-se de la llengua medieval. D’ altra banda, els nostres avantpassats eren conscients que, tot i les diferències dialectals, la llengua de Catalunya, de les Illes Balears i del País Valencià era la mateixa. El 1521 assistim a la introducció d’ una nova denominació, incorrecta , però que reflecteix la consciència d’ unitat idiomàtica de la nostra llengua: LLEMOSÍ. Joan Bonllavi, edita a la ciutat de València el Blanquerna del mallorquí Ramon Llull i es veu obligat a adaptar la llengua de l’obra a la del s.XVI, per tal de facilitar-ne la comprensió. Joan Bonllavi usa l’ expressió “llengua llemosina primera” per referir-se a la llengua de Ramon Llull. És a dir ,“llengua original” o “llengua medieval”, però també, llengua comuna dels valencians, catalans i mallorquins. A partir d’aquest moment llemosí és la denominació de major èxit durant els s.XVI al XIX. Les causes d’ aquest èxit poden ser: Fa possible la distinció entre llengua antiga i moderna Fa referència a la llengua comuna de tota l’àrea lingüística sense despertar susceptibilitats localistes. És una denominació que està per damunt de català, mallorquí i valencià. Al segle XIX, el seu èxit es basa en la moda romàntica d’ exaltació de l’època medieval.Amb tot i això, és una denominació incorrecta. Llemosí és una varietat de la llengua occitana usada a Llemotges. La causa d’ aquesta confusió, lògicament, l’ hem de cercar en el fet que els nostres poetes anteriors a Ausias March ( s.XV) conrearen la poesia trobadoresca en llengua occitana. La denominació de llemosí és taxativament rebutjada per Menendez pelayo, qui no dubta de qualificar majaderos aquelss que continuaven usant-la: “¡ Y que completa debía ser la ilusión cuando el trovador cantaba trovas lemosinas, como todavia llaman algunos majaderos de Castilla y de fuera de ella a los versos compuestos en lengua catalana ! “.
5.- SOBRE LA UNITAT DE LA LLENGUA
La unitat de la llengua no ha estat mai posada en dubte ni pels nostres escriptors i historiadors, ni pels forans. De fet l’ existència de termes com el el llemosí en son la prova més fefaent. De la consciència unitària , ens donen fe nombrosos exemples : S.XVI: En la “Vida de san Vicente Ferrer”, escrita pel valencià Gaspar Antist ( 1550 ). “san Vicente predicaba en catalan, porque antiguamente el lenguaje valenciano casi no se diferenciaba casi nada de aquel otro, como quiera que Valencia fue poblada de gente catalana.” S. XVII: Gaspar Escolano, a les “Décadas de la Ciudad y Reino de Valencia” 1610. “como fue poblado desde su conquista casi todo de la nación catalana, y tomó de ella la lengua, y estan tan paredañas y juntas las dos provincias, por más de trescientos años han pasado los de este reino debajo el nombre de catalanes, sin que las naciones hicieren diferencia ninguna a catalanes y valencianos.” S: XVIII: el dominic d’ Ontinyent Luis Galiana en la carta pròleg que encapsala el “Diccionario Valenciano-Castellano” de Carles Ros: “cualquier que imprimiese esta grande obra nada habia de perder, porque todos los que fuesen de buen gusto en este Reyno la querrian, y en Mallorca y en Cataluña se despacharian también muchos ejemplares, por ser la lengua de todos reinos una misma en la substancia, Y aún en el modo, si hablamos de tiempo más antiguo.” S.XIX: Vicent Boix el 1881 escriu: “Nuestra lengua, aunque catalana, no es substancialmente diferente más que en el dialecto, pronunciación, conjunto de voces y vocablos árabes vulgares y romanos”. S.XX : Lluís Fullana el 1908. “Escriure totes les característiques catalanes usades dins lo Regne de Valencia, equivaldria a escriure una gramàtica catalana i posar en la portada “Gramàtica de la llengua valenciana” (…) Tot açò per indicar que les característiques catalanes són unes mateixes que les valencianes”. Tots aquests tetimonis evidencien que la consciència d’ unitat idiomàtica era present i reconeguda pels valencians cultes d’ ara i de sempre. Aquesta consciència es manifestà en la presència en 1906 dels intel.lectuals valencians més prestigiosos (Teodor Llorente, Lluís Fullana) al I Congrés Internacional de la LLengua Catalana i en l’ acceptació de les normes ortogràfiques de l’Institut d´Estudis Catalans (1913) pels nostres intel.lectuals i les nostres institucions acadèmiques i culturals a la ciutat de Castellò (1932).
6.- EL SECESSIONISME LINGÜISTIC VALENCIÀ
Hem vist al llarg del tema que si bé la denominació de la llengua ha estat diversa al llarg de la hstòria, la concepció d’ unitat lingüística no ha tingut detractors. Tanmateix, el fet particularista, sobretot durant els segles XVI al XIX, ha possibilitat l’ aparició de teories pre-secessioniste la majoria de les quals, amb una base filològica ben peregrina, defensaven que el valencià era una llengua distinta del català. És el cas d’ autors que apel.lant als dialectalismes valencians d’escriptors medievals i a les diferències fonètiques plantegen la hipòtesi de la independència lingüística del valencià enfront del català. La primera formulació d’ una teoria diferenciadora del valencià i del català, la va fer Llorenç Matheu i Sanç (XVII ) en una obra escrita en llatí “De Regimini Regni Valentiae”. Segons Llorens Matheu, el valencià és més “cortés” i “gentil” que el català, que és més “montaraz” i “malsonante”. Les seues idees foren arreplegades per Marc Antoni Orellana (XVIII) en la seua obra “Valencia antigua y moderna”, que trobava el valencià dolç i suau i el català més aspre. Aquesta teoria no tingué cap ressò, ni cap seguidor que la pogués desenvolupar en alguna mena de gramàtica. Durant la Renaixença se sol acceptar el nom de llemosí que reconeix la unitat, i els escriptors més destacats com Teodor Llorente i Vicent Wenceslau Querol mantenen una estreta relació amb els seus homòlegs catalans. De tota manera quan a Catalunya triumfa el nom de català i hi ha una posició clarament política, els valencians o bé s’ arraconen a la denominació de llemosí, o bé utilitzen la de llengua valenciana com a sinònim de catalana. Hi ha , però , qui va més lluny , com Josep Nebot i Pérez, que escriu “Tratado de Ortografia Valenciana Clásica” (1910), on manifesta clarament la seua postura secessionista del valencià diferent del català adduint poques raons i , en alguns casos, errònies. Considerava llengües distintes el castellà, el murcià, l’aragonés. Especial atenció mereix el pare Lluís Fullana. Era en un primer moment partidari de la unitat de la llengua catalana, peró posteriorment es va desmarcar d’ aquesta postura a causa de les pressions a què fou sotmés per part dels sectors anticatalanistes de València. Fou autor de diferents gramàtiques i vocabularis que durant la dècada dels setenta serien aprofitats per alguns sectors reaccionaris de la ciutat de València com a mostra de la seua ideologia separatista de la unitat de la llengua. Al final de la seua vida va signar les normes de Castelló, prova de la seua acceptació de la unitat de la llengua. L’ acord que representen les normes signades a Castelló el 1932 agrupà els intel.lectuals i les entitats més compromeses amb la normalització de la llengua i posà fi a tota polèmica secessionista. Tot i això l’any 1963, una altre anticatalanista, Josep Maria Bayarri, proposa un sistema ortogràfic diferent que qualifica de fonétiq, rasional i valensianiste i que li permet escriure qansó, siutat, vo per bo, mexe per metge i ñeña per llenya, i acusar els etimòlegs de practicar “l’apsurdisme gráfiq”. L’ any 1977, es va tornar a ressucitar la fòbia anticatalanista per part de gent que mai no havien destacat en la defensa de la nostra llengua, sino tot el contrari. Aquestos elements distorsionadors intenten crear el confusionisme amb la promulgació de normes ortogràfiques secessionistes del català, amb l’escusa de la defensa dels interessos valencians. Aquestes tensions secessioniste coincidiren amb els anys del règim pre-autonòmic, concretament amb el govern d’ UCD hi hagué diversos intents d’ oficialitzar el secessionisme lingüístic amb la creació d’ una Acadèmia de Cultura Valenciana (1978). En realitat , aquestes propostes no han servit per a altra cosa que per a generar un evident confusionisme en determinats sectors de la societat valenciana. Fins i tot, -avuí en dia encara- algun partit polític, d’ esquena a les declaracions sobre la unitat de la llengua de les més diverses institucions acadèmiques oficials d’ arreu del món i ignorant sentències judicials que limiten a organismes científics la capacitat de dictaminar en matèria lingüística, pretén imposar en els ajuntaments i organismes polítics que governen i presideixen normatives allunyades de les oficials. Amb l’ actitud secessionista es posa en perill el procés de normalització de la nostra llengua, ja que sovint crea un ambient de crispació social que sols beneficia l’ arraconament del valencià i l’ ús preferent del castellà, llengua que en definitiva és la que solen utilitzar la majoria dels defensors de la independència lingüística del valencià. Les actituds secessionistes no sols han aparegut al País Valencià, també s’ha donat a les Illes i inclús al Principat de Catalunya, a Lleida concretament, quan algun personatge presentà alguna tesi sobre “leridanismo”. Tots els casos tenen un denominador comú que és negar el nom unitari i la unitat de la llengua, però no amb raonaments científics, sinó , a més a més, amb intencions manipuladores promogudes per una hostilitat contra Catalunya o contra Barcelona, ja que aquesta ciutat ha exercit durant molt de temps una influència considerable. Per concloure hem de dir que els romanistes i científics internacionals així com els diccionaris i les enciclopèdies de llengües com la francesa, castellana, anglesa defineixen el terme valencià i mallorquí com a variants de la llengua catalana.
Arxivat sota: actualidad
Cap autoritat científica o acadèmica seriosa dubta de la unitat de la llengua catalana, que és parlada al País Valencià. Aquest aspecte ha estat aclarit per tots els experts en Filologia i així es recull en les enciclopèdies i diccionaris més prestigiosos. A més a més, el Ministeri d’Educació espanyol va acordar la denominació única de Filologia Catalana per a l’àrea de coneixement que estudia totes les modalitats de la llengua catalana. Així mateix, les universitats valencianes oficialitzaren, als seus Estatuts, la doble denominació per a la llengua. I fins i tot el Tribunal Constitucional i el Tribunal Superior de Justícia de la CV han ratificat la unitat de la llengua en diverses sentències
El problema és polític, el secessionisme lingüístic ha estat promogut des de determinats sectors del País Valencià, però també des de l’Estat Espanyol, i es correspon amb una maniobra per dividir i afeblir la llengua catalana , tot just allà on es troba en més perill. El blaverisme, moviment populista que té com a tret distintiu l’anticatalanisme, no va nàixer de manera espontània, sinó que va ser un procés calculat. Al País Valencià, fins el 1977, només petits sectors reaccionaris es manifestaven obertament contra la unitat de la llengua catalana. Els hereus del règim franquista van desencadenar la “batalla de València”, massa sovint sense topar amb la necessària fermesa democràtica. Aquest conflicte va ser tancat en fals amb un pacte autonòmic que va suposar la renúncia al nom i els símbols del País Valencià i el no reconeixement de la unitat de la llengua. Aquest pacte havia de posar fi al conflicte, però al llarg dels darrers 25 anys hem pogut comprovar que l’ús social del valencià ha continuat minvant i les agressions han continuat produint-se. Malgrat tot, gràcies al poble que s’estima la llengua s’han produït PETITS avanços en l’ensenyament, en els mitjans de comunicació…
El darrer pacte língüístic, que havia de suposar la “pax lingüística” i la garantia de la unitat de la llengua, va donar lloc a la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua que ha esdevingut l’ens normatiu al marge de l’Institut d’Estudis Catalans. Tanmateix, això no ha ajudat massa a resoldre el conflicte, ja que els atacs a la unitat de la llengua han continuat produint-se i l’ús social també ha retrocedit.
- No estem davant d’un conflicte entre valencians i catalans. El rebuig a la unitat de la llengua no respon, com de vegades es pensa des de Catalunya, a un sentiment identitari valencià. No és més que una expressió de l’espanyolisme més dur que pretén impedir la recuperació de la llengua al País Valencià i debilitar el conjunt de la llengua catalana, i davant d’això cal que tots els parlants de la llengua hi diguen la seua. Cal trencar el fals dilema valencià/català.
- Al País Valencià hi ha una majoria progressista silenciada. Hi ha amplíssims sectors socials que no tenen cap dubte de la unitat de la llengua i que són els que han permés que avui el valencià siga alguna cosa més que un reducte folklòric, des de les escoles, les universitats, les editorials, els mitjans de comunicació o, simplement, usant-lo amb normalitat i dignitat plena.
- Nosaltres, procedents de les comarques del País Valencià, som un viu exemple del fals debat plantejat a l’hora de dividir la nostra llengua. Des de fa generacions, als valencians que vivim al Principat, no ens cal canviar de llengua per fer-nos entendre. Treballem i vivim a Catalunya amb la llengua que hem heretat dels nostres pares, o que hem adoptat al País Valencià.
Exigim, doncs, que s’ature aquest trist espectacle. Demanem als governs espanyol i valencià que actuen amb responsabilitat i que no atien el foc de la confrontació. Demanem, especialment, al senyor Camps que abandone la demagògia suïcida i la hipocresia de qui diu defensar el valencià mentre promou la castellanització forçosa del País. I als partits amb tradició democràtica, que siguen valents i estiguen a l’alçada de les circumstàncies històriques. El País i la llengua no podran aguantar més renúncies ni passos enrere
En concreto, según cuentas las cronicas..300 caballeros y 1.000 peones..Y con eso repoblasteis Valencia.
Y si los estudios demuestran que es falso que hubiera repoblación aragonesa, que no catalana? Y si la lengua catalana de entonces fuera más parecida al occitano que al romance valenciano? Partes de premisas que no son ciertas, como la repoblación, cuando valencia no fue repoblada, pues no pasó como en Mallorca, donde matasteis a toda la población. Aquí se capituló con la condición de permanecer aquí. En Cordoba, los castellanos si tomaron la ciudad, pero aquí Jaume I tuvo que convocar una cruzada, y si hubiera dado las tierras a los conquistadores, estos serian de todas partes menos de Aragón, pues las tropas de Jaume eran de 1.300 almas…MIL TRESCIENTAS, ¿Y con eso repoblasteis el territorio más poblado de Europa?
En concreto, según narras las cronicas: 300 caballeros y 1.000 peones contaban las tropas de Jaume I, por lo que debió convocar a cruzada a toda la cristiandad.
Eso no quita que en la actualidad la lengua sea la misma, pero no por esas causas, ni significa que el catalán se impusiera al valenciano, pues no cuadra que un lugar casi desertico en comparación a Valencia, impusiera su lengua en 150 años, de tal modo que el valenciano fuera la primera lengua en tener un siglo de oro en Europa, siendo en aquel entonces valencia la mayor ciudad europea y las boyante economicamente…Se harán estudios serios, Carme, y espero que seas capaz de asumir el resultado.
Carme, la tal María transmite desde Barcelona
Se te agradece el esfuerso aunque es incompleto como te pondré más adelante.
Mi edad me permite conocer esa evolución que citas en cuanto a la denominación y el posterior intento de segregación por parte de algunos movimientos sociales y políticos de València.
Durante el franquismo, se nos enseñaba en la escuela que el valenciano era una variante dialectal del catalán y nadie lo ponía en duda. Libros de la editorial SM eran los que se utilizaban en el colegio al que iba, colegio religiso.
Tras el advenimiento de la democracia y con los primeros gobiernos de la Generalitat del PSPV se dió un gran impulso al valenciano y se empezó a enseñar en las escuelas.
Pero en Valencia siempre han existido ciertos sectores contrarios a dicha unidad, esos sectores, casualmente, siempre han estado en la derecha.El famoso bunker barraqueta que nace por influencia de U.V. (Unión valenciana) y del movimiento fallero.
Hoy en dia, tras la fagocitación de U.V. por parte del PP, es en este partido donde más daño se le está haciendo a la lengua, mucho hablar pero nada de nada. Incluso promueven una ciudad de las lenguas en Castellón y la única lengua que se va a representar es la lengua castellana.
Pero ahora vayamos a los estudios ciertos sobre si es una cosa u otra.
La personalidad lingüística de la lengua valenciana ha sido y es objeto de numerosos debates. Para unos no hay tal lengua sino que simplemente se trataría de un dialecto del catalán, tal como lo es el leridano o el rosellonés; para otros se trata de una lengua hermanada con el catalán pero con sus propias características históricas y gramaticales que la distinguen. Lo que lingüísticamente importa es que ambas, catalán y valenciano, no son sino dos caras de una misma moneda, de manera que podríamos hablar de una lengua catalana-valenciana. Los valencianos generalmente rehúsan llamar a su lengua catalán aunque los baleáricos no. Los catalanes y los baleáricos rechazan, a su vez, denominar a su lengua valenciano. No obstante todos ellos reconocen la unidad de la lengua, si bien disienten en la denominación para nombrarla y, lo que es más importante, en el desarrollo histórico que las diversas modalidades de la lengua ha tenido. Las cuestiones nacionalistas y políticas no son ajenas a este debate.
Para explicar las relaciones entre ambas se han expuesto dos teorías, aunque recientemente se ha sumado una tercera al debate.
La teoría catalanista. Que tiene como ámbito de proyección geográfica a Valencia y Cataluña teniendo un solo objeto lingüístico común para toda la región: el catalán. Esta postura en lo que respecta a la continuidad del valenciano es rupturista, en el sentido de considerar al valenciano como el resultado de la irrupción del catalán en tierras valencianas como consecuencia de la conquista del reino de Valencia por Jaime I en 1238. Según esta idea la invasión islámica del siglo VII en la Península Ibérica produjo un corte político y cultural de tal envergadura que la población valenciana, entre otras, fue totalmente asimilada, perdiendo sus raíces y su lengua. Posteriormente, con la conquista de Valencia por Jaime I se habría producido una especie de vacío que fue llenado con la llegada de pobladores de origen aragonés, catalán y castellano, habiendo por tanto un antes y un después, sin solución de continuidad, a la Conquista. Por lo tanto, el valenciano no sería más que el habla catalana traída por los recién llegados con ingredientes aragoneses y castellanos. La teoría catalanista es la más extendida tanto en el campo lingüístico como en el social y el político.
La teoría valencianista. Que explica la existencia del valenciano a través de la continuidad poblacional y lingüística en Valencia durante el dominio musulmán, de ahí que se le conozca como teoría continuista. Según los defensores de esta postura hay evidencias que hacen pensar que durante la dominación musulmana el romance hablado en Valencia no se pierde sino que pervive y evoluciona en la parla romanç que se desarrollará en el romanç valencià. Por ejemplo, el testimonio de la toponimia testifica que en el momento en el que Jaime I conquista Valencia el habla romance autóctona tenía vitalidad; igualmente es unánime el veredicto de arabistas cuando hablan de la diglosia (árabe y romance) y hasta triglosia (árabe clásico, árabe dialectal y romance) practicada en la España musulmana. Los responsables de mantener la lengua durante la dominación musulmana en Valencia no fueron otros que los mozárabes allí residentes así como los muladíes, convertidos al Islam pero que practicaron un bilingüismo diglósico: árabe para la administración y la cultura y romanç valencià en sus hogares. La debilidad de esta suposición es la falta de testimonios escritos de esa época que la confirmen. Una de las evidencias que presentan los defensores de la antigüedad del valenciano es la proximidad de las raíces de sus palabras al latín, de donde se deduciría que la lengua valenciana se deriva del latín hablado en la Península Ibérica hasta la invasión musulmana (siglo VIII), la cual aporta arabismos hasta la fecha de la Conquista (siglo XIII) y a partir de ese momento recibe préstamos del catalán, provenzal, aragonés y castellano.
La teoría occitanista. Según la cual el catalán, el valenciano y el occitano formarían un grupo de lenguas íntimamente ligadas entre sí y entre las cuales hay un grado de inteligibilidad que permite clasificarlas bajo la categoría de occitano-románicas. En este grupo cabrían el gascón, el provenzal, el valenciano, el catalán, el mallorquín, el lemosín y el languedociano. Esta teoría es rupturista, en el sentido de que la lengua que se va a imponer en Valencia no es la de los pobladores sino la de la Corte de Jaime I, la cual hablaba la lengua provenzal lemosina. Por lo tanto, de acuerdo a esta postura no son los mozárabes ni los catalanes ni los judíos ni los aragoneses quienes imponen su cultura sino la que imperaba en ese tiempo, esto es, la de los trovadores de la Corte del Rey Jaime I. Un texto en valenciano procedente del libro ‘Regiment de la Cosa Pública’ de Francesc Eiximenis, nacido en Gerona en 1327 pero emigrado a Valencia desde joven, dice lo siguiente:
“La trenta e dues es que aquesta terra ha lenguatge compost de diverses lengues que li son entor, e de cascuna a retengut ço que millor li es, e ha lexats los pus durs e los pus mals sonants vocables dels altres, he ha presos los millors. E no res menys trobarets dins aquesta beneyta ciutat qui us pot ensenyar les principals lengues del mon. Axi com son lati, ebraych e morisch.”
Joanot Martorell (muerto en 149
fue autor de la celebrada novela Tirant lo Blanch, alabada en el Quijote y salvada de la famosa quema de libros realizada por el cura y el barbero. Debajo tenemos un párrafo (del capítulo 39) del Tirant:
‘Com Tirant se partí de I’ermità, content de les bones doctrines que li havia dades. … E prec-vos que us n’aporteu aquest llibre e el mostreu a monsenyor lo rei e a tots los bons cavallers, per ço que sàpien quina cosa és l’Orde de Cavalleria. E al tornar que fareu vos prec, mon fill, que torneu per ací e que em sapiau dir qui són estats fets novells cavallers, e totes les festes i gales que s’hi faran que jo les puga saber, que us ho tindré a gran servei. E donà-li lo llibre ab lo comiat ensems. Tirant pres lo llibre ab inestimable alegria, faent-li’n ínfinides gràcies, e promèes-li de tornar per ell. Tirant li féu gran reverència, pujà a cavall e tingué son camí.’
Hay más información en :http://jonkepa.wordpress.com/2007/09/26/las-lenguas-habladas-en-espana-el-valenciano/
donde pienso seguir colgando toda la información que recopile.
Yo viajo mucho, Actor, y puedo estar en cualquier parte. Eso da lo mismo, pues con los portatiles, hoy dia puedes escribir desde cualquier sitio.
Tienes razón, está transmitiendo desde Barcelona, lo acabo de comprobar.
El caso es que ayer nos dijo que estaba en Albacete y que tenía que estar diez dias más.
Tambien dije que vino un catalán, con el que tenia que cerrar un trato, y hoy lo he cerrado. El caso es que no estoy en valencia, si no que vuelvo a Albacete cuando me llamen para firmar.
Por qué no dices que vives en Barcelona.?. Qué hay de malo ?. Todos tus comentarios de Quirón, son de Barcelona
Absit iniuria verbo… sea dicho sin ofender.
Porque vivo en Valencia, en Blasco Ibañez, en la plaza Jose Maria de Haro, y aunque hoy estoy en Barcelona, mañana vuelvo a Albacete, y tras acabar unos asuntos vuelvo a Valencia..Por eso.
José María Haro es una calle y no una plaza.
Es una plaza, Font. Increible que seas de Valencia. Esta junto a la estación del cabañal, al final de Blasco ibañez.
Te comportas como un niño pequeño cuando le cogen en una mentira
Calle Josep Maria Haro :Amplia calle que tiene su comienzo en la calle de los Santos Justo y Pastor, finalizando en el camino del Cabanyal. La construcción del Instituto de Enseñanza Media Sorolla, terminada en 1968, definió su primer tramo frente a la fachada principal de éste. José María Haro Salvador nació en Cheste en el año 1904. Fue Licenciado en Derecho y Magisterio, magistrado de Trabajo y decano de la magistratura, profesor, presidente de la Junta Provincial de Primera Enseñanza, director del Patronato de Educación del Arzobispado, presidente de la Federación Nacional de Estudiantes Católicos, miembro de Acción Católica y colaborador de El Debate y del Diario de Valencia. Falleció en Valencia en 1965.
Como veis es una calle y no una plaza y le sobra el “de”.
Por esodigo está tan nerviosa que te confunde con Font
http://maps.google.es/maps ..Bueno, aquí podeis verlo..poneis jose maria haro, valencia, y vereis que sale una calle de blasco ibañez, pues bien esa calle es cuadrada, pues es toda la plaza, de hecho yo vivo en la paralela a Blasco ibañez, que también es jose maria haro, pues es plaza, aunque indique calle..la intención no era dar la dire, si no que kepa supiese el sitio, pero me da que de Valencia conoce mu poquito.
Acabo de colgar una foto de la calle y un plano de la misma ( de la guia Bayarri) donde se aprecia sin ningún género de dudas que dicha plaza es una calle.
Heu Fortuna! quis est crudelior in nos te deus? ut semper gaudes illudere rebus!.. “Ay, Fortuna! ¿ Hay algún dios más cruel con sotros que tú? ¡Cuánto te divierte jugar con las cosas humanas!
http://maps.google.es/maps poned ahi jose maria haro, y vereis que señala una calle perpendicular a blasco ibañez, pero la calle es cuadrada, conformando la plaza. No lo decia a titulo de dar mi dire, si no para que quepa supiera la plaza q era, pero me da que conoce muy poquito de valencia.
que no
es una calle, pero cuadrada, conformando la plaza
http://maps.google.es/maps
eso quepa deberias saberlo tu, pero me da que conoces muy poco valencia.
Te pasas por allí, y lo ves, y te vuelves a comprobar que te equivocas.
Has puesto el plano del otro lado de la avenida, al otro lado está la plaza.
Bueno,es fácil saber si vives en BCN o en otra localidad. Esperaremos ansiosos a María para que se conecte en Albacete o en Valencia; si no entra en nuestro blog, la respuesta es clara y diáfana…
Desde valencia no me voy a conectar, eso que lo tengas claro. Y si kepa fuese más eficiente, veria que la calle da a ambos lados de la avenida de Blasco ibañez. El me pone la parte de barrio antiguo, y yo, obviamente, vivo en la parte cara, jajajaja.
Como Kepa es mucho más eficiente que tú y no es ningún mentiroso, ha colgado una página web desde la que se puede descargar el callejero de Valencia en el quese puede apreciar cláramente esa calle, que no plaza.
Además ha colgado una foto de la intersección de dicha calle, que no plaza, con la Av. Blasco Ibañez.
Porque que te quede muy claro, yo sí soy de València y vivo en Valencia y me siento muy orgulloso de ser valenciano pero no voy soltando mentiras ni burradas y para muestra un botón con lo que le he colgado sobre la lengua a mi amiga Carme, o a mi amigo Actorsecundario, y tú deberías aprender.
En este blog hay quienes viven en Barcelona y defienden las tesis del PP en política general y en cuestiones lingüísticas pero siempre lo han hecho con corrección y con respeto, algo que tu ni conoces ni has conocido nunca.
Saludos y que te vaya bien.
Se me olvidaba, en el foro de El Periódico no podemos saber desde donde se conecta la gente, pero desde estos blogs es muy fácil saberlo.
Tu fíjate que en mi blog se ha conectado hoy alguien desde el Ministerio de Defensa a través de un servidor del Reino Unido.
Lo siento, Kepa, pero es que te has vuelto a precipitar, como siempre. Si conocieras bien Valencia, aunque no conozcas esa calle, pues realmente la prolongación es reciente y fue mi edificio el primero que se hizo, y no hace mucho, sabrias que hay plazas en muchas calles, y si te digo que vivo en la plaza Jose Maria Haro, lo normal es que busques una plaza en esa calle. La plaza está pegada a Blasco Ibañez, pero al otro lado del que pones tu, pues si ves, la calle cruza la avenida, sigue recta una manzana, gira a la derecha, conformando una calle perpendicular, y luego hace otra calle paralela y con el mismo nombre, conformando la plaza. De hecho yo vivo paralela a Blasco Ibañez, no perpendicular.
Mira María, no insistas.
Acabo de colgar una foto desde el lado derecho de la Avenida Blasco Ibañez ( en dirección a la playa) y se ve cláramente el otro lado, el que tu dices que es una plaza y se ve muy claro que tal plaza no existe.
Lo que si hay mucho por esa zona, igual que por donde yo vivo , zonas que se conocen como inter fincas, que normalmente estan ajardinadas y que no son plazas, aunque algunas estan rotuladas.
La plaza que tu citas NO EXISTE, salvo en tu imaginación.
Y no me vengas con más historias, ni eres de Valencia, ni vives aquí y dudo mucho que seas una mujer; ahora tozudo/a , en demasía.
Extracto de DOGV de fecha 31 de mayo de 2.007, es decir de hace menos de 4 meses.
Situació: carrer José Maria Haro (Magistrat). Límits: nord, resta
de la finca matriu de què se segrega, hui carrer Pintor Ferrer Calatayud;
sud, parcel·les 3 i 5 que es descriuen a continuació, destinades a ús
escolar; est, parcel·les 2 i 6 que es descriuen a continuació, destinades
a ús escolar; oest, resta de la finca matriu de què se segrega, hui carrer
José Maria Haro (Magistrat). Superfície: 3.277,09 m²
Situación: calle José Maria Haro (Magistrat). Lindes: norte, resto
de la finca matriz de la que se segrega, hoy calle Pintor Ferrer Calatayud;
sur, parcelas 3 y 5 que se describen a continuación, destinadas a
uso escolar; este, parcelas 2 y 6 que se describen a continuación, destinadas
a uso escolar; oeste, resto de la finca matriz de la que se segrega,
hoy calle José Maria Haro (Magistrat). Superficie: 3.277,09 m²
Copia en ambas lenguas por si no lo captas.
Seguramente en la Generalitat tampoco están muy enterados, ni en el ayuntamiento que es quien cede la parcela.
En la plaza misma han hecho el colegio, fijate tú.
Que da a todo lo largo a Blasco Ibañez, y la calle paralela a Blasco ibañez, y las dos laterales son igualmente Jose Maria haro, así que tienes la parte frontal que es Blasco ibañez, la trasera Jose Maria haro, e igualmente jose maria haro las dos laterales, conformando la plaza de jose maria haro, que es como se conoce a esa zona..pero en fin, y a lo tuyo…Joer, si lo puedes ver en callejeros, o en el google maps.
fijate si será plaza, que yo vivo en la “PARALELA” a Blasco Ibañez, vamos, que en ese lado de la avenida la calle hace una U inversa, dando la abertura de la U a la Avenida, que es donde está el colegio. Pero tu tienes que saber mejor que yo como es mi calle, la leche.
¡Ah! pero es tuya la calle, vaya, vaya.
Gracias, l información se agradece Actor…aunque mucha ilusión no mehace, ja ja ja ja, la verdad.Prefiero que sea Valenciana muy a pesar de Kepa en este caso.Un beso a los dos.
PAÍS VALENCIÀ: EL PP DE MONÒVER INTENTA BOICOTEJAR EL CORRELLENGUA SENSE ÈXIT
28.09.2007 - 12:36
Tal com explica aquest comunicat de la Junta Gestora del Casal d’ACPV de Monòver (Valls del Vinalopó), el govern local del PP han intentat censurar el Correllengua, amb la negativa de cessió d’infraestructures públiques per a un acte ja consolidat de fa anys i que compta amb una nombrossíssima participació de veïns i veïnes del poble, i amb amenaces a algunes de les associacions que hi col·laboren. L’intent (propi d’un partit que no assumeix la democràcia i el fet que els béns públics no són propietat del partit que governa i que, per tant, s’han de cedir a les associacions del poble en igualtat de condicions) se li ha girat en contra al PP de Monòver, ja que ha provocat una forta indignació en amplis sectors de la població i ha reforçat la decisió de les escoles, les associacions i les persones que hi col·laboren de fer enguany el Correllengua més participatiu de tots.
ACPV lamenta aquesta actitud del PP de Monòver, i espera que aquest partit entenga que el diàleg i el respecte democràtic a les entitats culturals que organitzem actes públics oberts a tot el poble sense cap ànim de lucre ni sectarismes partidistes és un imperatiu en qualsevol societat democràtica.
COMISSIÓ 9 D’ OCTUBRE
La Comissió 9 d’Octubre (formada per Acció Cultural del País Valencià (ACPV), Escola Valenciana, CCOO-PV, Intersindical Valenciana, Col·lectiu Autònom de Treballadors CAT, Esquerra Unida del País Valencià (EUPV), Bloc Nacionalista Valencià (BNV), Esquerra Republicana del País Valencià (ERPV), Els Verds-Esquerra Ecologista, Els Verds del País Valencià, Ca Revolta) convoca un any més la manifestació del 9 d’Octubre, la qual eixirà de la Plaça de Sant Agustí, a València, el dia 9 a les 18 hores.
Informa: ACPV.NET
por favor … COMUNIDAD VALENCIANA
gracias
Volies dir: Comunitat Valenciana? Pais Valencià? …o Païssos Catalans?
Carlos… Léete el Preámbulo del Estatuto y veras que Pais Valenciano es legal y correcto y Pais Valencià lo es en nuestra lengua.
Comunidad Valenciana fue un acuerdo político entre quienes eran partidarios de la denominación Reino de Valencia y Pais Valenciano.